L’episodi més dolorós de la nostra història recent. La 2a República (1931-1939) va ser un intent democràtic ambiciós que va acabar en una guerra civil de tres anys i en una dictadura de 36. La memòria d’aquell període encara és present a moltes famílies catalanes i és un dels temes que més responsabilitat exigeix als professors d’història. Comprendre què va passar al teu poble és comprendre per què avui som com som.
La 2a República (1931-1939)
El 14 d’abril de 1931, després de les eleccions municipals (12 d’abril) que van donar la victòria a les candidatures republicanes a 41 de les 50 capitals de província, el rei Alfons XIII abandona Espanya «per evitar una guerra civil» (no abdica oficialment). Es proclama la Segona República. Una multitud festeja als carrers de Madrid (al Sol), Barcelona (a Plaça Sant Jaume), València, Bilbao i altres ciutats. La bandera republicana, tricolor (vermell, groc i morat), oneja per primer cop.
El nou règim és una de les democràcies més avançades de l’Europa de l’època. La Constitució de 1931 incorpora drets pioners.
- Sufragi femení universal, defensat amb empenta per Clara Campoamor contra l’oposició de la mateixa Victoria Kent (que pensava que les dones, sotmeses a l’Església, votarien la dreta). El sufragi s’aprovà el 1931 i s’utilitzà per primer cop el 1933.
- Estat aconfessional i separació total entre Església i estat. L’article 26 declara la dissolució dels Jesuïtes i la confiscació dels seus béns. La mesura va ser polèmica i va alienar molts catòlics.
- Reconeixement de les autonomies regionals (Catalunya, País Basc, Galícia).
- Reforma agrària, divorci legal (primera vegada a Espanya), escola pública laica, sufragi a partir dels 23 anys (i després 21).
- Drets laborals, jornada de 8 hores, descans dominical, vacances pagades.
A Catalunya, el mateix 14 d’abril, el president d’Esquerra Republicana Francesc Macià proclama la República Catalana «com a estat lliure dins la federació ibèrica». Una negociació posterior amb Madrid estableix la Generalitat amb un règim d’autonomia. L’Estatut de Núria (redactat l’agost de 1931 a Núria, aprovat amb retallades el 1932) és la primera norma autonòmica catalana del segle XX.
Les reformes republicanes
El primer govern republicà (bienni reformista, 1931-1933, presidit per Manuel Azaña) impulsa reformes ambicioses.
- Reforma militar, jubilació anticipada per als militars antirepublicans, reducció de l’exèrcit, tancament de l’Acadèmia General Militar de Saragossa (que dirigia un jove general anomenat Francisco Franco).
- Reforma educativa, construcció de 7.000 escoles públiques en cinc anys (l’objectiu eren 27.000), formació accelerada de mestres, tancament d’escoles religioses, mestres millor pagats, programes de Misiones Pedagógicas per portar cultura als pobles aïllats. Federico García Lorca hi va participar amb el grup teatral La Barraca.
- Reforma agrària, llei de bases (1932) per redistribuir terres dels grans propietaris andalusos i extremenys. L’avanç és lent per oposició de les classes terratinents. El 1933 només s’havien repartit 100.000 hectàrees a 5.000 famílies.
- Reforma laboral, salari mínim, vacances pagades, contractes col·lectius, primer model de seguretat social.
- Drets civils, divorci, matrimoni civil, vot femení.
Aquestes reformes generen oposició dura. Des de la dreta (Església, exèrcit, terratinents, monàrquics) i també des dels anarquistes, que les troben insuficients i organitzen vagues massives. L’agost de 1932 hi ha un intent de cop d’estat del general Sanjurjo a Sevilla, frustrat. Esdeveniments com el de Casas Viejas (gener de 1933, Andalusia, on la Guàrdia d’Assalt va matar 14 anarquistes) erosionen el suport popular d’Azaña.
Les eleccions de novembre de 1933 les guanya la dreta (CEDA, José María Gil-Robles). Comença el bienni radical-cedista (1933-1936) que reverteix moltes reformes. L’octubre de 1934, esquerres i nacionalistes catalans intenten una insurrecció contra l’entrada de la CEDA al govern. La revolta minera d’Astúries és la més intensa, durant dues setmanes els miners controlen Oviedo. La repressió militar (dirigida pel general Franco amb tropes regulars del Marroc) deixa 1.500 morts, 30.000 detinguts, tortures massives. És un assaig de la guerra civil.
Catalunya a la República
Catalunya viu sota la República una de les seves èpoques més creatives. La Generalitat impulsa polítiques pioneres.
- Generalització de l’escola en català, adopció del mètode Freinet, creació de l’Institut-Escola.
- Creació de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona, 1933, amb un Patronat que dirigia personalitats com Pompeu Fabra).
- Llei de Contractes de Conreu (1934), que protegia els rabassaires davant els terratinents. Va ser anul·lada pel Tribunal de Garanties Constitucionals, una humiliació per a la Generalitat.
- Modernització de la sanitat pública, infraestructures, serveis socials.
- Creació del Comissariat de Propaganda i de la Generalitat dels Esports.
El 6 d’octubre de 1934, el president Lluís Companys proclama l’Estat Català dins la República Federal com a resposta a l’entrada de la CEDA al govern espanyol. La intervenció militar (general Batet) acaba la temptativa en hores. Companys, el seu govern i centenars de càrrecs catalans són empresonats. La Generalitat queda suspesa fins al febrer de 1936.
El 16 de febrer de 1936, una nova majoria del Front Popular (coalició d’esquerres i nacionalistes) guanya les eleccions per estret marge. La Generalitat es restableix amb Companys. Azaña esdevé president de la República. La política s’orienta de nou cap a l’esquerra. Però sectors reaccionaris ja preparen un cop d’estat. La temperatura política puja. Hi ha violència política als carrers, atemptats. El 12 de juliol, el dirigent monàrquic Calvo Sotelo és assassinat per la policia republicana en represàlia per l’assassinat del tinent Castillo. Aquell és el detonant final.
El cop d’estat de juliol de 1936
El 17-18 de juliol de 1936, una part de l’exèrcit es revolta contra el govern republicà. El cop està dirigit pels generals Mola (cervell de la conspiració, el Director), Sanjurjo (que mor immediatament en accident d’avió), Goded (a Barcelona), Queipo de Llano (a Sevilla) i Franco (a Canàries i el Marroc).
El cop només triomfa parcialment. Triomfa a la meitat occidental (Castella, Aragó, Galícia, Sevilla, Pamplona) i fracassa a Madrid, Barcelona, València i el País Basc. A Barcelona, la Guàrdia Civil fidel a la República i les milícies anarquistes (CNT-FAI) derroten els revoltats el 19 de juliol. El general Goded es rendeix.
Quan el cop no aconsegueix derrocar el govern en uns dies, el conflicte es transforma en una guerra civil que durarà tres anys. La intervenció estrangera la internacionalitza ràpidament, Alemanya nazi i Itàlia feixista envien armes i soldats als revoltats; l’URSS i les Brigades Internacionals donen suport a la República. França i Anglaterra adopten una política de no-intervenció que perjudica la legítima República.
La Guerra Civil (1936-1939)
La guerra té quatre fases.
L’avanç inicial sobre Madrid (juliol-novembre 1936). Els sublevats avancen ràpidament des d’Andalusia (les tropes africanes traslladades en avions alemanys) i des de Pamplona. El 5 d’octubre de 1936, la JEC (Junta de Defensa Nacional) nomena Franco Generalíssim i cap d’estat. La capital aguanta gràcies a la mobilització popular («No pasarán» de la Pasionaria, Dolores Ibárruri) i a les Brigades Internacionals (40.000 voluntaris antifeixistes d’arreu del món).
La guerra al nord (gener-octubre 1937). Bilbao (juny), Santander (agost), Astúries (octubre) cauen. El 26 d’abril de 1937, l’aviació alemanya (Legió Còndor) bombardeja la ciutat basca de Guernica, dia de mercat. 1.500 morts. Picasso pintarà el seu mural famós com a denúncia.
La batalla de Teruel (desembre 1937 – febrer 1938) i l’arribada al Mediterrani (Vinaròs, abril 1938) parteixen la República en dos. Catalunya queda aïllada de la zona central.
La batalla de l’Ebre (juliol-novembre 1938) és la més llarga i sagnant de la guerra. L’exèrcit republicà intenta una ofensiva creuant el riu per recuperar la unitat territorial. Després de quatre mesos i 30.000 morts, fracassa. Catalunya queda exposada.
L’ofensiva final sobre Catalunya (gener 1939). Tarragona cau el 14 de gener, Barcelona el 26 de gener. Mig milió de persones travessen els Pirineus cap a França en un èxode massiu (la Retirada) en condicions miserables, en ple hivern. Acaben en camps de concentració francesos a Argelers, Sant Cebrià, Barcarès. El president Companys, exiliat, serà entregat per la Gestapo a Franco i afusellat al castell de Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Les seves últimes paraules van ser «Per Catalunya!».
L’1 d’abril de 1939, Franco proclama la victòria amb el famós comunicat de fi de guerra. La Guerra Civil ha durat 32 mesos. Resultats, 500.000 morts (300.000 al front, 200.000 per repressió), 250.000 ferits, 500.000 exiliats, infraestructures devastades, 25 anys de retard econòmic.
La rereguarda i l’exili
La rereguarda republicana és complexa. Hi ha una revolució social, sobretot a Catalunya, on els anarquistes col·lectivitzen fàbriques (un 70% de les fàbriques barcelonines), terres i serveis. Apareixen els comitès revolucionaris que substitueixen les autoritats tradicionals durant els primers mesos. La pel·lícula Land and Freedom de Ken Loach ho retrata bé.
Però també hi ha repressió interna, dels incontrolats contra capellans, terratinents, quintacolumnistes. 6.800 capellans, monjos i monges van ser assassinats. Els fets de maig de 1937 a Barcelona enfronten la CNT i el POUM amb el govern central de la República. Triomfa el sector comunista, prosoviètic. El líder del POUM, Andreu Nin, és segrestat i assassinat per agents soviètics.
La rereguarda franquista també practica una repressió sistemàtica. Mola va escriure que «cal sembrar el terror». Es calcula que entre 1936 i 1945 hi va haver 150.000 assassinats al territori controlat pels rebels (Lorca, Hernández, Companys i tants altres).
L’exili és massiu i té diverses onades. La gran de gener-febrer 1939 (mig milió cap a França). Després molts van a Amèrica gràcies al govern mexicà del president Lázaro Cárdenas (acull 25.000 republicans) i altres a Argentina, Xile, l’URSS. Molts moren als camps nazis (Mauthausen, on van morir 4.500 espanyols, la majoria catalans). El govern de la Generalitat a l’exili es manté actiu fins al 1977, primer amb Companys, després amb Tarradellas.
El franquisme (1939-1975)
El règim de Franco dura 36 anys. Té quatre etapes.
L’aïllament i la repressió (1939-1950). Espanya queda al marge de la postguerra mundial. Hi ha gana, racionament, autarquia, mercat negre. Persecució brutal dels republicans, més de 50.000 afusellats després de la guerra, 270.000 a presons al final dels 40, treballs forçats al Valle de los Caídos i a obres públiques. Catalunya pateix la prohibició del català en públic, l’execució de Companys, la imposició del castellà a l’escola. Espanya queda fora del Pla Marshall i de l’ONU. Quan acaba la SGM, els aliats no van enderrocar Franco perquè la Guerra Freda imminent va fer-lo útil.
L’autarquia i el principi del desenvolupament (1950-1959). Pacte amb els EUA (1953, bases militars a canvi d’ajut). Concordat amb el Vaticà (1953). Entrada a l’ONU (1955). Tot i això, la situació econòmica encara és precària.
El desenvolupisme (1959-1973). El Plan d’Estabilització obre l’economia. Arriben els tecnòcrates de l’Opus Dei (López Rodó, López Bravo). Comença el creixement industrial, el turisme massiu («Spain is different»), la gran emigració del camp a la ciutat (l’èxode rural) i a Europa (1.5 milions a Alemanya, França, Suïssa). Les classes mitjanes s’estabilitzen. Apareixen el SEAT 600, els electrodomèstics, el televisor.
La crisi final (1973-1975). El petroli dispara la crisi econòmica. ETA assassina l’almirall Carrero Blanco (20 de desembre de 1973), successor designat de Franco. Apareix l’oposició democràtica organitzada (Junta Democràtica, Plataforma de Convergència Democràtica). Augmenten les vagues. Franco mor el 20 de novembre de 1975 al llit, després d’una llarga agonia.
Catalunya sota el franquisme
Catalunya pateix el franquisme amb una intensitat especial. La repressió cultural és sistemàtica.
- Prohibició del català a l’escola, l’Església, els mitjans, els espais públics. Sancions per parlar català al carrer als anys 40.
- Tancament d’institucions culturals (Generalitat, Institut d’Estudis Catalans, Universitat Autònoma).
- Canvi de noms, els carrers, places i institucions són rebatejats en castellà.
- Persecució dels intel·lectuals catalans, exili massiu (Pla, Trabal, Foix, Sagarra, Riba). Pere Calders escriu a Mèxic.
- Censura sistemàtica de premsa, llibres, cinema. Cap publicació en català fins als 60.
Però la resistència és constant. La cultura clandestina continua (revistes, llibres, classes secretes als Estudis Universitaris Catalans). Apareix la Nova Cançó el 1961 amb Els Setze Jutges (Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Raimon, Pi de la Serra), que recupera el català públic en cançons com L’Estaca (Llach, 1968), un dels himnes antifranquistes. Òmnium Cultural es funda el 1961. La Caputxinada (1966) reuneix 500 estudiants i intel·lectuals al convent de Caputxins de Sarrià, fundant el SDEUB (Sindicat Democràtic d’Estudiants). El català torna a la universitat clandestinament.
Catalunya viu també la gran immigració dels anys 50, 60 i 70, sobretot d’Andalusia, Extremadura, Múrcia i Castella. 1,5 milions de persones arriben en 30 anys. Es creen barris obrers nous (Bellvitge, Can Vidalet, Ciutat Meridiana, Nou Barris) sovint amb infraestructures deficients. La integració és complexa però rica. Frares com Joan Garcia-Nieto i obrers cristians (HOAC, JOC) treballen en aquests barris. La Assemblea de Catalunya (1971) uneix forces democràtiques amb els lemes «Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia».
La memòria democràtica
La memòria democràtica és el procés de recuperació històrica de les víctimes del franquisme. Comença als anys 80 però s’institucionalitza amb les lleis de memòria històrica (2007 a Espanya, més recent a Catalunya amb la Llei de Memòria Democràtica de Catalunya de 2017).
Els seus eixos són tres.
- Recerca i identificació de les víctimes. Ara mateix encara hi ha unes 100.000 persones desaparegudes a fosses comunes, sobretot a Andalusia, Aragó i Catalunya. Espanya té el segon nombre més gran de desapareguts del món (després de Cambodja).
- Reconeixement institucional, monuments, dignificació, anul·lació de sentències del franquisme (només des de 2022 amb la nova llei).
- Pedagogia ciutadana, transmissió a les noves generacions a través de l’educació, el cinema, els documentals, els testimonis (cada cop són menys, els supervivents).
La memòria democràtica és encara un tema obert i polèmic. Una part de la societat espanyola la considera necessària, una altra la considera divisiva. La Llei d’Amnistia de 1977 va deixar el franquisme sense judicis, una decisió que avui es discuteix. La SA d’aquesta unitat («L’arxiu del meu poble») us convida a contribuir-hi de manera concreta i local, recerca activa als arxius del vostre poble, entrevistes a les persones grans, contribució documental al fons col·lectiu. La història recent no és cosa només dels llibres. És cosa nostra.