El segle XX neix amb sang. Entre 1914 i 1939, l’Europa que dominava el món s’autodestrueix dues vegades. Primer en una guerra inesperada, després en una pau pitjor. Al mig, una revolució russa promet la justícia social i acaba en dictadura. La crisi de 1929 ensenya als ciutadans europeus que la democràcia liberal pot fallar. Els 25 anys que separen Sarajevo de Pearl Harbor van canviar per sempre la nostra manera d’entendre el progrés humà.
L’Europa de 1914
L’Europa de la Belle Époque (1890-1914) viu una sensació de progrés i estabilitat. La industrialització avança, la ciència fa descobertes (radio, electricitat, automòbil, avió, ràdio, cinema), les ciutats es modernitzen. Es construeix el Metro de Londres (1863), París (1900), Barcelona (1924). El comerç internacional creix com mai. Els europeus tenen una autoestima cultural altíssima i pensen que el segle XX serà encara millor que el XIX. Però sota la superfície hi bullen tensions explosives.
Hi ha quatre grans focus de tensió.
- El nacionalisme exacerbat, especialment als Balcans (la «pólvora d’Europa»), on l’Imperi Otomà s’esfondra. Sèrbia somia un gran estat eslau del sud (Iugoslàvia). Àustria-Hongria intenta mantenir un imperi de 12 nacionalitats. Es produeixen dues Guerres Balcàniques (1912-1913).
- La rivalitat colonial, especialment entre Alemanya (que vol més colònies, ha arribat tard al repartiment) i Anglaterra/França. Crisis al Marroc (1905, 1911) gairebé porten a la guerra.
- La cursa armamentística, especialment naval entre Alemanya i Anglaterra. Els nous cuirassats (dreadnoughts) costen una fortuna i obliguen a tenir més. Els pressupostos militars es disparen.
- El sistema d’aliances, dos blocs antagònics, la Triple Aliança (Alemanya, Àustria-Hongria, Itàlia, que canviarà al 1915) i la Triple Entesa (França, Rússia, Anglaterra). Cada aliança garanteix l’ajuda militar mútua.
Hi havia plans de mobilització molt detallats. Quan la roda comencés a girar, ningú podria parar-la. El 28 de juny de 1914, l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria, hereu de l’Imperi, és assassinat a Sarajevo per Gavrilo Princip, un nacionalista serbobosnià. Àustria culpa Sèrbia, ultima Belgrad, Rússia mobilitza. En un mes, totes les potències europees estan en guerra. El sistema d’aliances ha funcionat com una bomba en cadena. Els polítics del moment van quedar atrapats per la lògica que ells mateixos havien creat.
El desenvolupament de la Gran Guerra
La guerra té tres fases.
La guerra de moviments (1914) és breu. Els alemanys avancen ràpidament cap a París pel Pla Schlieffen de l’estat major prussià. Travessen Bèlgica neutral (cosa que provoca la intervenció britànica). Quan estan a 50 km de París, la batalla del Marne (setembre 1914) els atura. Tots dos exèrcits cavanen trinxeres i el front es paralitza.
La guerra de trinxeres (1915-1917) és la més dura. Una línia contínua de trinxeres travessa Europa des del mar del Nord fins als Alps. Milions de soldats viuen i moren durant anys en aquesta línia que no es mou ni un quilòmetre. Apareixen armes noves: gas tòxic (utilitzat per primera vegada pels alemanys a Ypres, 1915), ametralladores que disparen 600 trets per minut, tancs (el primer britànic, Mark I, va ser usat al Somme el 1916), avions (encara primitius), submarins alemanys. Batalles com Verdun (1916, 700.000 morts en 10 mesos) o el Somme (1916, 1 milió de baixes) il·lustren la brutalitat industrial del conflicte. Els soldats viuen entre cadàvers, rates, mosques, fang i por constant.
L’episodi més absurd és la matinada de Nadal de 1914, quan els soldats alemanys i britànics van sortir de les trinxeres i van fer una treva no autoritzada per cantar nadales i jugar a futbol. Els generals se’n van enfadar molt.
El final arriba el 1918. Rússia ha sortit de la guerra (revolució de 1917, Pau de Brest-Litovsk). Els EUA hi entren a favor de l’Entesa el 1917, després que els submarins alemanys enfonsessin vaixells americans. Alemanya s’esfondra per la fam (bloqueig naval britànic) i les revoltes internes (Kiel, novembre 1918). El kàiser Guillem II abdica i fuig. Es signa l’armistici l’11 de novembre de 1918, a les 11 del matí, en un vagó de tren al bosc de Compiègne. Resultats finals, 17 milions de morts, 20 milions de ferits, quatre imperis caiguts (alemany, austrohongarès, rus, otomà).
El paper de les dones
La Gran Guerra canvia profundament el paper social de les dones. Mentre els homes són al front, milions de dones treballen a les fàbriques d’armament, conduïen tramvies, fan d’infermeres als hospitals, treballen el camp. Aprenen a fer-ho tot. Marie Curie instal·la unitats de raigs X mòbils per atendre els ferits.
Aquesta experiència accelera el sufragi femení. El Regne Unit el concedeix el 1918 (parcialment, dones de més de 30 anys) i el 1928 (totalment). Alemanya el 1918, els EUA el 1920, Espanya el 1931 (gràcies a la insistència de la diputada Clara Campoamor), França tan tard com el 1944. La participació femenina a l’esfera pública ja no és reversible.
També canvia la moda i els costums. Apareixen les noies flapper dels anys 20, amb cabells curts (escàndol), faldilles per damunt el genoll, cigarretes, mitjans de transport propis. Una nova generació de dones reclama autonomia. La barcelonina Anna Maria Martínez Sagi, primera periodista esportiva, primera dona directiva del FC Barcelona, simbolitza aquest canvi. La Catalunya republicana (1931-39) tindrà un dels marcs jurídics més avançats d’Europa per als drets de les dones.
El Tractat de Versalles
La pau de 1919 es negocia a Versalles entre els vencedors. El president nord-americà Woodrow Wilson proposa els 14 punts idealistes (autodeterminació dels pobles, lliure comerç, Societat de Nacions). Però els europeus volen castigar Alemanya, especialment Clemenceau, primer ministre francès, recordant les guerres prèvies (1870, 1914).
El Tractat de Versalles (28 de juny de 1919, signat exactament cinc anys després de l’assassinat de Sarajevo) imposa condicions duríssimes a Alemanya.
- L’article 231 reconeix la culpabilitat exclusiva alemanya de la guerra (la clàusula de culpa).
- Pèrdues territorials importants, Alsàcia-Lorena a França, el corredor polonès que separa Prússia Oriental de la resta d’Alemanya, totes les colònies.
- Exèrcit reduït a 100.000 homes. No tancs, ni aviació militar, ni submarins.
- Reparacions de guerra astronòmiques, 132.000 milions de marcs or, una xifra impagable.
- Renània desmilitaritzada.
L’economista John Maynard Keynes, present a les negociacions, va dimitir en protesta i va escriure Les conseqüències econòmiques de la pau (1919) preveient que el tractat portaria a una nova guerra. Va tenir raó. El tractat genera ressentiment a Alemanya. La frase «Diktat de Versalles» (imposició) es convertirà en el lema dels nacionalistes alemanys. Hitler en farà el seu eix discursiu.
Al mateix temps, neixen nous estats a Europa Central (Polònia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, els estats bàltics, Finlàndia) i es crea la Societat de Nacions, primer organisme internacional. Però els EUA no s’hi sumen (el Senat rebutja el tractat) i la SDN serà inoperant. Quan calgui actuar contra l’agressió japonesa a Manxúria (1931) o italiana a Etiòpia (1936), no farà res.
La Revolució Russa
El 1917 esclata a Rússia una de les revolucions més decisives del segle XX. La Rússia tsarista, derrotada militarment a la Gran Guerra, viu la fam i el descontentament massiu. Nicolau II, l’últim tsar, és un home dèbil i mal aconsellat per la seva esposa Alexandra i el monjo Rasputín.
El febrer de 1917 (segons el calendari rus, març a l’occidental), una revolta de Petrograd derroca el tsar Nicolau II. Es forma un govern provisional liberal de Lvov i després Kerensky. Però el poder real està als soviets (consells obrers i de soldats). El govern provisional no surt de la guerra (gran error) i la situació es deteriora.
L’octubre de 1917 (novembre a l’occidental), els bolxevics liderats per Lenin i Trotski donen un cop d’estat. Els seus lemes són «Pa, terra, pau» i «Tot el poder als soviets». Surten immediatament de la Gran Guerra (Tractat de Brest-Litovsk, març 1918), pagant un preu territorial alt. Nacionalitzen la indústria i la terra. La família reial és executada el 1918.
Segueix una guerra civil (1918-1921) entre els bolxevics («rojos») i els seus enemics («blancs», recolzats per potències estrangeres com França, Anglaterra, Japó). 14 nacions intervenen contra els bolxevics. Guanyen els bolxevics, gràcies a l’Exèrcit Roig creat per Trotski. El 1921, davant la fam massiva, Lenin obre la Nova Política Econòmica (NEP), una fase de socialisme amb mercat. El 1922 es proclama la URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques), amb 15 repúbliques.
L’URSS de Stalin
Lenin mor el 1924. El succeeix Iòssif Stalin (que vol dir «el d’acer») després d’eliminar els seus rivals, especialment Trotski, que serà exiliat i finalment assassinat per ordres soviètiques a Mèxic el 1940. Durant 30 anys (1924-1953), Stalin construeix una de les dictadures més cruels del segle XX.
Característiques del stalinisme.
- Industrialització forçada a través dels plans quinquennals. L’URSS es modernitza a tota velocitat però amb un cost humà altíssim. Es construeixen ciutats senceres com Magnitogorsk al voltant de la indústria pesant.
- Col·lectivització agrària, expropiació de les terres dels camperols (kulaks). Resistència brutalment reprimida. Provoca la fam ucraïnesa (Holodomor, 1932-33), considerada per molts un genocidi, amb 4-7 milions de morts.
- Terror polític, els Gulags, camps de treball forçat a Sibèria. Més d’1 milió de morts entre 1929 i 1953. Les grans purgues (1936-1938) eliminen qualsevol oposició interna, incloent la majoria de l’oficialitat de l’Exèrcit Roig (cosa que afebleix l’URSS quan Hitler ataqui el 1941).
- Culte a la personalitat, Stalin esdevé un déu vivent. Els seus fets són reescrits, les fotos manipulades per esborrar els seus enemics caiguts.
- Russificació, els pobles no russos pateixen una pressió cultural i lingüística forta.
Tot i això, l’URSS aconsegueix industrialitzar-se de tal manera que derrotarà Hitler a la Segona Guerra Mundial. Aquesta paradoxa (eficàcia + horror) marcarà el debat sobre el comunisme tot el segle XX. Els intel·lectuals europeus es dividiran per dècades entre els que defensaran l’URSS i els que la condemnaran.
Els feliços anys 20
A Occident, els anys 20 viuen una explosió cultural. Es coneixen com els feliços anys 20 (Roaring Twenties). Els EUA viuen una bonança extraordinària. Europa es recupera lentament.
- Cinema, Hollywood domina el món. Charlie Chaplin esdevé icona global. El cinema sonor (El cantant de jazz, 1927) revoluciona el sector.
- Jazz, la música afroamericana conquereix Europa. Louis Armstrong, Duke Ellington, Bessie Smith.
- Avantguardes, surrealisme (Dalí, Buñuel al film Un chien andalou, 1929; Joan Miró), cubisme (Picasso), expressionisme alemany, dadaisme. Catalunya és un epicentre amb les revistes L’Amic de les Arts i el Manifest Groc.
- Velocitat, automòbils Ford T (es fabriquen 15 milions), avions, ràdio. Lindbergh travessa l’Atlàntic en avió en solitari (1927).
- Llibertats personals, especialment a les ciutats grans. Berlín és la capital del cabaret, dels artistes, de la sexualitat alternativa. París és la capital cultural mundial.
- Esport de masses. Olimpíades de 1924 (París) i 1928 (Amsterdam). El futbol explota a Europa i Sud-amèrica. Primer mundial de futbol a Uruguai (1930).
Però aquesta llibertat només la viuen una minoria. Els camperols, els obrers i les colònies hi queden al marge. I el sistema econòmic és fràgil. La festa s’acabarà bruscament.
El crac del 29 i la Gran Depressió
El 24 d’octubre de 1929, dijous (anomenat «Black Thursday»), la Borsa de Nova York (Wall Street) s’esfondra. En poques setmanes, milers d’inversors perden tot el capital. Els bancs cauen en cadena, més de 5.000 entre 1930 i 1933. Comença la Gran Depressió, la crisi econòmica més greu de la història moderna.
Es propaga ràpidament a tot el món occidental. Resultats catastròfics.
- Atur massiu. Als EUA, 25% de la població activa el 1933 (15 milions de persones). A Alemanya, 30%. Llargues cues davant els menjadors socials.
- Caiguda de la producció industrial (un terç al món).
- Fam i misèria a tot el món, fins i tot als països rics. Els hooverville, barraques on vivien els sense sostre als EUA.
- Caiguda del comerç internacional, els països tanquen fronteres amb aranzels protectors.
- Caiguda dels preus agrícoles, ruïna pagesa, èxode rural.
Els governs intenten respostes diferents. Als EUA, Franklin D. Roosevelt impulsa el New Deal (1933), un programa de despesa pública massiva inspirat en l’economista britànic John Maynard Keynes. L’estat intervé com mai abans, contractant aturats, creant la Tennessee Valley Authority, regulant la banca. Funciona parcialment. Catalunya pateix la crisi però menys que altres llocs gràcies a la diversificació econòmica.
A Europa, la crisi té conseqüències polítiques devastadores. Als ciutadans els fa perdre la fe en la democràcia liberal i els empeny cap a solucions extremes, tant d’esquerra (URSS sembla un model) com de dreta (feixismes).
L’ascens del feixisme i el nazisme
El feixisme apareix a Itàlia després de la Gran Guerra. Benito Mussolini, antic socialista, funda els fasci di combattimento el 1919. Combina nacionalisme exacerbat, anticomunisme, esperit militarista i un discurs popular anti-elit. El 1922 fa la Marxa sobre Roma i el rei Víctor Manuel III li dóna el poder. Implanta una dictadura corporativa, nacionalista i militarista. Persegueix els socialistes. Invadirà Etiòpia (1935) com a «venjança» pel desastre d’Adua. La paraula feixisme ve de fasces, els feixos de vares dels lictors romans, símbol d’autoritat.
El nazisme alemany és la versió més radical. Adolf Hitler, fracassat com a artista i excombatent austríac de la Gran Guerra, lidera el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany (NSDAP). El seu programa, exposat al llibre Mein Kampf (1925), combina.
- Nacionalisme racial, exaltació de la «raça ària» i odi cap als jueus, els gitanos, els eslaus, els discapacitats.
- Antimarxisme ferotge, persecució dels comunistes i socialistes. La por al comunisme li atrau el suport de la burgesia.
- Antisemitisme obsessiu, els jueus són culpats de tots els mals (capitalisme i comunisme alhora, una contradicció).
- Líder carismàtic, el Führer, amb obediència absoluta dels seguidors.
- Estat totalitari, cap espai de llibertat individual.
- Espai vital (Lebensraum) a costa dels pobles eslaus de l’Est.
Hitler arriba al poder per via electoral el 30 de gener de 1933, en plena Gran Depressió. El president Hindenburg el nomena canceller. En pocs mesos converteix la República de Weimar en una dictadura totalitària. L’incendi del Reichstag (febrer 1933) li serveix per il·legalitzar el comunisme. La Nit dels ganivets llargs (1934) elimina rivals interns. Les Lleis de Nuremberg (1935) priven els jueus de la ciutadania. La Nit dels vidres trencats (Kristallnacht, novembre 1938) inaugura la persecució violenta amb 200 sinagogues cremades i 30.000 jueus enviats a camps. Els Jocs Olímpics de Berlín (1936) van servir com a propaganda del règim, tot i que l’atleta afroamericà Jesse Owens va guanyar quatre medalles d’or, fastiguejant Hitler.
Quan Hitler envaeix Polònia el setembre de 1939, comença la Segona Guerra Mundial. Els feliços anys 20 i les promeses de la Gran Guerra ja són un record llunyà.