Europa s’apodera del món. Entre 1870 i 1914, sis o set potències europees colonitzen Àfrica, Àsia i Oceania. Justifiquen l’imperialisme amb arguments racistes i econòmics. Mentre, a l’estat espanyol, la Restauració borbònica intenta una estabilitat artificial que la guerra de Cuba (1898) i la Setmana Tràgica de 1909 trencaran definitivament. Catalunya viu el modernisme i naixement del catalanisme polític, que arribarà fins als nostres dies.
Què és l’imperialisme
L’imperialisme és l’expansió política, econòmica i cultural d’una potència sobre territoris més febles. A diferència del colonialisme antic (basat en colons que s’instal·laven al nou territori), l’imperialisme del segle XIX és un fenomen més sistemàtic i industrial. Quan comença el període el 1870, les potències europees controlen un 35% del món. El 1914, controlen un 84%.
Té causes diverses.
- Econòmiques, recerca de matèries primeres (cotó, cautxú, petroli, diamants, or) i mercats per als productes industrials europeus que ja no troben prou demanda interna. Lenin definirà l’imperialisme com a «fase superior del capitalisme».
- Demogràfiques, l’augment de població europea força l’emigració (50 milions d’europeus marxen entre 1815 i 1930).
- Polítiques, prestigi nacional, rivalitat entre potències, control d’estretes estratègiques (Suez, Gibraltar, Singapur).
- Tecnològiques, els nous transports (vaixells de vapor, ferrocarrils) i armes (rifles repetidors, ametralladora Maxim, quinina contra la malària) fan factible la conquesta a regions abans inaccessibles.
- Ideològiques, sentiment de superioritat europea (darwinisme social) i missió «civilitzadora» (incloent l’evangelització cristiana).
El cas més extrem de mentalitat racista és l’home blanc carregat de la responsabilitat (Rudyard Kipling, 1899), la idea que els europeus tenen el «deure» moral de governar els «pobles inferiors». El darwinisme social de Herbert Spencer aplicava (incorrectament) la teoria evolutiva a les societats, justificant que les «races superiors» dominessin les «inferiors». Justificacions falses que van emmascarar segles d’explotació.
El repartiment d’Àfrica
El moment culminant del repartiment colonial és la Conferència de Berlín (1884-1885), convocada per Bismarck a petició del rei Leopold II de Bèlgica. Catorze potències europees es reuneixen per decidir com es reparteixen Àfrica, sense convidar cap representant africà. Es traça les fronteres amb regla i compàs sobre un mapa, ignorant els pobles, llengües i fronteres existents. Encara avui, moltes guerres africanes es deuen a aquestes fronteres artificials.
Els grans imperis africans són tres.
- L’Imperi britànic, una franja vertical de Sud-àfrica a Egipte (Cap a El Caire, projecte de Cecil Rhodes). Inclou Sudàfrica, Egipte (controlat des de 1882 pel canal de Suez), Sudan, Kenya, Nigèria, Rhodèsia. La Guerra dels Bòers (1899-1902) entre britànics i descendents holandesos va deixar els primers camps de concentració de la història.
- L’Imperi francès, una franja horitzontal nord-africana i central. Inclou Algèria (des de 1830), Tunísia, Marroc, Senegal, Madagascar, l’Africa Occidental Francesa.
- L’Estat Lliure del Congo, un cas especialment cruel. Era propietat personal del rei Leopold II de Bèlgica, que va explotar el cautxú amb mètodes que van matar entre 5 i 10 milions de congolesos. Els congolesos que no complien la quota de cautxú perdien una mà o una vida. La denúncia internacional (per Edmund Morel i Roger Casement) va forçar la transferència al govern belga el 1908.
Altres potències, Alemanya (Tanzània, Camerun, Namíbia, on es va perpetrar el primer genocidi del segle XX contra els hereros, 1904-1908), Itàlia (Líbia, Somàlia, Eritrea), Portugal (Angola, Moçambic), s’apoderen de la resta. Espanya té petites posicions al nord del Marroc (que generaran les guerres del Rif), Sàhara Occidental i Guinea Equatorial. Només dos països africans queden lliures, Etiòpia (que va derrotar els italians a Adua el 1896) i Libèria (creada per esclaus emancipats nord-americans).
L’imperialisme a Àsia
A Àsia, la dinàmica és diferent. Els imperis europeus no acaben de colonitzar tot el continent, sinó que el dominen indirectament en molts casos.
L’Índia és el cas més emblemàtic. La Companyia Britànica de les Índies Orientals la controla des del segle XVIII. Després de la revolta dels Sipais (1857), una insurrecció de soldats indis al servei britànic, el govern britànic l’administra directament. La reina Victòria es proclama emperadriu de l’Índia el 1876. La nació coneguda com la «joia de la Corona» britànica produeix te, cotó, opi, espècies per a la metròpoli. La fam de Bengala (1943), durant la 2a Guerra Mundial, mata 3 milions de persones perquè els britànics es queden l’arròs per als soldats.
La Xina resisteix més. Els britànics li imposen les humiliants Guerres de l’opi (1839-1842, 1856-1860) per forçar-la a comprar opi indi. La pèrdua de Hong Kong i les concessions als europeus humilien l’Imperi del Mig durant tot el segle XIX. La revolta dels boxers (1900) intenta expulsar els estrangers i és aplastada per una coalició internacional. La revolució de 1911 derroca la dinastia Qing.
El Japó és l’excepció. La Restauració Meiji (1868) modernitza el país de pressa, copiant les estructures europees però mantenint la identitat. Envia estudiants a Occident, importa enginyers, copia els models industrials. El 1905 derrota Rússia en una guerra (batalla de Tsushima). És el primer cas d’una potència no europea que esdevé imperialista pròpia, i va ser un xoc psicològic enorme per als occidentals.
Conseqüències globals
L’imperialisme té conseqüències que arriben fins avui.
- Econòmiques, transferència massiva de riquesa cap a Europa. Subdesenvolupament estructural d’Àfrica i parts d’Àsia que persisteix fins avui.
- Demogràfiques, emigració europea (50 milions de persones surten cap a Amèrica i Austràlia entre 1815 i 1930). Esclavitud i comerç forçós a Àfrica (que continuava com a tracta àrab fins ben entrat el segle XX).
- Culturals, expansió de les llengües europees (anglès, francès, espanyol, portuguès), del cristianisme, dels models educatius europeus. Però també destrucció massiva de cultures indígenes (genocidi cultural).
- Polítiques, fronteres artificials a Àfrica i Àsia que han causat conflictes posteriors (Sudan, Rwanda, Iraq…). Creació d’estats fictícis.
- Sanitàries, les malalties europees (verola, xarampió) van diezmar pobles indígenes. Però també l’expansió de la medicina europea.
I, fonamentalment, l’imperialisme crea les tensions entre potències europees que portaran a la Primera Guerra Mundial. La rivalitat colonial és un dels motors de l’esclat de 1914. La crisi marroquina de 1905 i 1911 estiuen Alemanya i França al límit de la guerra. Quan finalment esclata el conflicte, ja farà anys que els polítics ho preparaven.
La Restauració borbònica a Espanya
Després del Sexenni Democràtic (1868-1874), una etapa molt agitada amb la Primera República (1873-1874) que va tenir quatre presidents en menys d’un any, Antonio Cánovas del Castillo dissenya un sistema d’estabilitat per a Espanya, la Restauració. Restaurada la monarquia amb Alfons XII (1874), el sistema funciona durant 25 anys. La Constitució de 1876 estableix els principis del nou règim.
Es basa en tres elements.
- El torn pacífic entre dos partits dinàstics, els conservadors de Cánovas i els liberals de Sagasta. S’alternen al govern de manera concertada. Quan s’esgota un govern, el rei nomena el de l’altre partit i convoca eleccions, que sempre guanya el partit cridat al govern.
- El caciquisme, sistema de control electoral on els cacics locals (terratinents, alcaldes, capellans) decideixen com vota cada poble. A canvi de favors, premis o intimidació, controlen el vot rural.
- El frau electoral sistemàtic, conegut com tupinada en català. Falsificació de resultats per garantir l’alternança planificada.
El sistema simulava democràcia, però la realitat era molt diferent. Una elit reduïda controlava el poder. Les masses urbanes i rurals quedaven al marge. El regeneracionisme (Joaquín Costa) parla d’«oligarquia i caciquisme». Apareixen forces alternatives.
- Els republicans, dividits en diverses faccions.
- Els socialistes del PSOE, fundat per Pablo Iglesias el 1879 i la UGT (1888).
- Els anarquistes (sobretot a Catalunya i Andalusia), amb episodis violents com l’atemptat del Liceu de 1893 (20 morts).
- Els nacionalismes perifèrics (català, basc, galleg).
El desastre del 98
El 1898 esclata una guerra absurda. Els Estats Units, en plena fase imperialista, busquen un pretext per intervenir a Cuba (encara colònia espanyola), on des de 1895 hi havia una nova guerra d’independència dirigida per José Martí i Antonio Maceo. El pretext és l’enfonsament del cuirassat Maine al port de l’Havana, atribuït erròniament als espanyols.
La guerra dura quatre mesos. La flota espanyola és destruïda a Santiago de Cuba i Cavite (Filipines). Espanya és derrotada de manera humiliant. Pel Tractat de París de desembre de 1898, perd Cuba, Puerto Rico, les Filipines i Guam. És la fi de l’imperi espanyol que havia durat des de Colom.
El xoc psicològic és enorme. Apareix el regeneracionisme, un moviment intel·lectual (Joaquín Costa, Lucas Mallada, Ricardo Macías Picavea) que crida a la modernització del país amb el lema «escola i despensa». La Generació del 98 (Unamuno, Maeztu, Azorín, Baroja, Antonio Machado) aborda literàriament el problema d’Espanya. Catalunya treu conclusions diferents, calia una nova orientació política més autonomista.
El catalanisme polític
A Catalunya, la industrialització, l’enfortiment de la burgesia i la pèrdua dels mercats coloniaris reforcen el sentiment d’identitat pròpia. El precedent intel·lectual és la Renaixença (a partir de l’Oda a la pàtria d’Aribau, 1833), que recupera el català com a llengua literària i culta. Apareix el catalanisme polític.
Les fites principals són les següents.
- El Memorial de Greuges (1885), presentat al rei Alfons XII per Valentí Almirall, primera reivindicació política catalanista.
- Les Bases de Manresa (1892), redactades per la Unió Catalanista, formulen un programa autonomista clàssic.
- La Lliga Regionalista (1901), liderada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, esdevé el primer partit catalanista amb representació parlamentària.
- El Solidaritat Catalana (1906), una coalició catalanista que guanya 41 dels 44 diputats catalans a Madrid.
- La Mancomunitat de Catalunya (1914), primera institució autonòmica catalana de l’època contemporània, presidida per Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch. Va modernitzar la xarxa de carreteres, telèfons, escoles, biblioteques, instituts agrícoles. Va ser dissolta per la dictadura de Primo de Rivera el 1925.
Catalunya viu també una eclosió cultural extraordinària. El Modernisme a l’arquitectura (Gaudí amb la Sagrada Família, la Casa Batlló i la Pedrera; Domènech i Montaner amb el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau; Puig i Cadafalch amb la Casa de les Punxes), a la pintura (Casas, Rusiñol, Nonell) i a la literatura (Maragall, Verdaguer, Caterina Albert/Víctor Català) projecta una identitat moderna i pròpia. El Cau Ferrat de Sitges es converteix en epicentre del moviment.
La Setmana Tràgica
El juliol de 1909 esclata a Barcelona la Setmana Tràgica, una explosió social que dura una setmana. La causa immediata és la mobilització de reservistes catalans per a la Guerra del Marroc, una guerra colonial impopular. La gent havia de pagar 6.000 pessetes per evitar el servei militar (una fortuna), de manera que només els pobres anaven al front.
La indignació popular es transforma en revolta. Es cremen 80 esglésies i convents (els anarquistes acusen l’Església de complicitat amb el règim i amb la guerra). Hi ha barricades als carrers, vagues, enfrontaments amb la Guàrdia Civil. La repressió militar és duríssima, 175 morts, 1.700 ferits, 5 executats. Entre els executats hi ha el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna, condemnat sense proves. La seva execució provoca protestes internacionals (Maura, no!).
La Setmana Tràgica revela el desencaix entre la societat catalana i el règim de la Restauració. L’estabilitat artificial del sistema canovista comença a esquerdar-se. La crisi política s’aprofundirà fins a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i la caiguda de la monarquia el 14 d’abril de 1931, quan es proclama la Segona República.