Una màquina canvia el món. Quan James Watt perfecciona la màquina de vapor el 1769, no sap que està desencadenant la transformació més profunda de la humanitat des del Neolític. En cent anys, l’agricultura deixa de ser la base de l’economia. Apareixen les fàbriques, les ciutats massificades, una nova classe social i un nou conflicte, la lluita de classes. La nostra vida actual (l’electricitat, el transport, l’oci, la sanitat, la dieta) és en gran part el resultat d’aquell procés.
Per què Anglaterra i per què al segle XVIII
La Revolució Industrial neix a Anglaterra entre 1760 i 1840 per una combinació de factors únics.
- Recursos naturals abundants, sobretot carbó (Newcastle, Gal·les) i ferro.
- Capital acumulat pel comerç colonial (Índia, Amèrica) i pel sistema bancari modern, amb el Banc d’Anglaterra com a institució pionera (fundat el 1694).
- Mà d’obra disponible gràcies a l’augment demogràfic (la població anglesa passa de 6 milions el 1700 a 15 milions el 1850) i a les enclosures (privatitzacions de les terres comunals que expulsen els camperols cap a les ciutats).
- Mercat intern protegit i mercats colonials per exportar.
- Estabilitat política amb la monarquia parlamentària, més propícia a la innovació que els règims absolutistes.
- Mentalitat protestant, segons l’historiador Max Weber, que valora el treball, l’estalvi i la innovació.
- Revolució agrària prèvia, amb noves tècniques (rotació de quatre cultius de Norfolk, sembra mecànica de Jethro Tull, ramaderia selectiva) que alliberaven mà d’obra del camp.
El procés es desenvolupa primer a la indústria tèxtil (cotó), perquè els teixits anglesos no podien competir amb els indis i calia industrialitzar-los. Inventor rere inventor, les màquines milloren la productivitat per cent. La màquina de filar (spinning jenny) de Hargreaves (1764), el water frame d’Arkwright (1769), la mule jenny de Crompton (1779) i el teler mecànic de Cartwright (1785) multipliquen la producció. Els fils de cotó britànics inunden el món i arruïnen els filadors tradicionals (incloent els indis, que abans eren els millors del planeta).
El vapor i les noves màquines
El veritable salt qualitatiu arriba amb la màquina de vapor de James Watt (1769). Per primera vegada, una màquina genera moviment a partir d’energia tèrmica. No depèn del vent, ni dels rius, ni dels animals. Es pot posar en qualsevol lloc i funciona 24 hores al dia.
El vapor combinat amb el carbó i el ferro revoluciona tres sectors clau.
- La siderúrgia, gràcies al cok (carbó cuit) que permet fondre el ferro a gran escala. Henry Bessemer inventarà el procés per fer acer barat (1855), que és la base dels rascacels, els ferrocarrils i les màquines modernes.
- La tèxtil, on els telers de vapor multipliquen la producció per cinc.
- El transport, amb els ferrocarrils i els vaixells de vapor.
El ferrocarril apareix amb la línia Liverpool-Manchester (1830) i s’estén ràpidament. La velocitat passa de 15 km/h en cotxe de cavalls a 80 km/h en tren. A Catalunya, la primera línia és Barcelona-Mataró (1848), la primera de la península Ibèrica, impulsada per Miquel Biada. Vint anys després, ja hi havia 5.000 km de via a Espanya. Els vaixells de vapor connecten Europa amb Amèrica en 10 dies (abans, dos mesos amb vela). El telègraf (1837) i el cable transatlàntic (1866) permeten enviar missatges instantanis. El món s’encongeix.
La ciutat industrial
La industrialització transforma profundament la geografia humana. Les ciutats creixen exponencialment al voltant de les fàbriques. Manchester passa de 75.000 habitants el 1801 a 600.000 el 1900. Birmingham i Liverpool tenen creixements similars. Londres esdevé la ciutat més gran del món, amb 6 milions el 1900.
Aquest creixement és caòtic i sense planificació. Apareixen els barris obrers, espais densos, insalubres, sense aigua potable ni clavegueram. Les habitacions s’omplen de famílies senceres compartint un sol llit. La mortalitat infantil és terrible, una de cada tres criatures mor abans dels 5 anys. L’esperança de vida d’un obrer de Manchester era de 17 anys, contra 38 d’un terratinent rural.
La paral·lela burgesia industrial, en canvi, viu en barris benestants amb cases lluminoses, separades del soroll i la pudor de les fàbriques.
A Catalunya, la industrialització es concentra a Barcelona i el seu entorn. Apareixen les colònies industrials al curs del Llobregat (Colònia Güell, Vidal, Sedó, Borgonyà…) i del Ter. Són pobles construïts al costat de les fàbriques, amb església, escola, casa de l’amo i casetes obreres. Un experiment de control social que combina paternalisme religiós amb dependència laboral total. Encara avui, moltes d’aquestes colònies són patrimoni industrial visitable.
Barcelona viu el famós enderroc de les muralles (1854) i el Pla Cerdà (1859) per crear l’Eixample, un dels primers exemples mundials d’urbanisme racional adaptat a la societat industrial.
Burgesia i proletariat
La industrialització crea una nova estructura social, la societat de classes, que substitueix l’antiga societat estamental. Ara el que importa no és el naixement, sinó la posició econòmica.
La burgesia industrial (capitalistes, banquers, propietaris de fàbriques) substitueix la noblesa com a classe dominant. Té el control de l’economia i, progressivament, també del poder polític. La burgesia mitjana (professionals, comerciants, advocats, metges) es consolida com a estrat acomodat. La petita burgesia (botiguers, artesans, funcionaris menors) és el grup més nombrós dels acomodats.
El proletariat és la classe nova, sense cap propietat, que viu del seu salari. Treballen jornades de 14-16 hores, sis dies la setmana. Els salaris són baixos, una família obrera necessita el sou de pare, mare i fills per arribar a final de mes. El treball infantil (de nens de 6 anys) és habitual, sobretot a les mines, on els petits podien entrar a galeries massa estretes per als adults. El Sadler Report britànic (1832) va recollir testimonis esfereïdors de l’explotació infantil.
El treball femení es paga la meitat. Les dones treballaven a les fàbriques tèxtils i al servei domèstic. No hi ha vacances, ni assegurança per malaltia, ni jubilació, ni dret de vaga. Els accidents laborals són habituals. Una dona que es quedés sense feina només tenia tres opcions, fer hores extres, dependre del marit, o la prostitució.
Per sota del proletariat industrial existeix encara un gran nombre de camperols pobres, jornalers que treballen estacionalment a les terres dels grans propietaris. A Andalusia i Extremadura, l’agricultura latifundista crea una pobresa rural extrema. Aquesta dualitat camp-ciutat marcarà la lluita social del segle XIX i la primera meitat del XX.
El capitalisme
L’economia que sorgeix de la Revolució Industrial es diu capitalisme. Es basa en la propietat privada dels mitjans de producció (fàbriques, terres, capital), el treball assalariat i la recerca del benefici com a motor del sistema.
El gran teòric del liberalisme econòmic és Adam Smith, a La riquesa de les nacions (1776). Defensa que la suma dels interessos individuals produeix benestar col·lectiu, gràcies a la «mà invisible» del mercat. Defensa el lliure comerç i la mínima intervenció estatal.
El sistema funciona, però produeix també cicles econòmics (boom i crisi cada 7-10 anys, amb fams als pobres), desigualtats extremes (l’1% de la població arriba a tenir el 60% de la riquesa) i contaminació ambiental sense precedents (Londres té els pulmons negres dels seus habitants pel carbó). Aquestes contradiccions seran la base del moviment obrer.
La segona Revolució Industrial (1870-1914) ampliarà el procés amb noves fonts d’energia (electricitat, petroli, gas), nous sectors (química, automòbil, aeronàutica) i noves formes d’organització (taylorisme, cadena de muntatge de Ford). Els protagonistes ja no són només Anglaterra sinó també Alemanya i els Estats Units, que la superaran econòmicament.
El moviment obrer i les seves ideologies
Davant la injustícia, els treballadors s’organitzen. La primera reacció són els luddites, obrers anglesos que van trencar màquines (1811-1816) creient que destruïen el seu lloc de treball. La repressió va ser brutal, fins a 17 luddites van ser penjats. Després apareixen tres grans tradicions ideològiques.
El socialisme utòpic és la primera resposta sistemàtica. Saint-Simon, Charles Fourier i el britànic Robert Owen proposen comunitats experimentals (com el Falansterio de Fourier o New Harmony als EUA) basades en la cooperació i la propietat col·lectiva. Tenen poc èxit pràctic però influencien la sensibilitat social. Owen va dirigir realment una fàbrica a New Lanark amb condicions humanes. Va ser excepcional.
El marxisme, formulat per Karl Marx (1818-1883) i Friedrich Engels al Manifest del Partit Comunista (1848) i El Capital (1867-1894), és el corrent més influent. La seva tesi central és que la història és la història de la lluita de classes. Anuncia que la revolució proletària és inevitable i conduirà a una societat sense classes, sense estat i sense explotació. Defensa la propietat col·lectiva dels mitjans de producció. El marxisme combina anàlisi científica del capitalisme amb un missatge polític mobilitzador.
L’anarquisme, defensat per Mikhail Bakunin (1814-1876) i Pere Kropotkin, comparteix l’objectiu del comunisme però rebutja l’estat. Vol l’abolició immediata de tota autoritat («ni Déu, ni amo, ni estat»). A Catalunya, l’anarquisme tindrà una força extraordinària fins als anys 30. La CNT (Confederació Nacional del Treball, fundada el 1910) arribarà a tenir 1 milió d’afiliats el 1936.
El moviment obrer es dota d’instruments de lluita, els sindicats. La primera Internacional (1864-1876), fundada a Londres, reuneix marxistes i anarquistes en un debat dur que acaba amb una ruptura entre Marx i Bakunin. La Segona Internacional (1889-1916) consolida els partits socialistes europeus. Aconsegueixen victòries històriques.
- La jornada de 8 hores, reivindicació de l’1 de Maig (Dia del Treball, en commemoració dels màrtirs de Chicago de 1886). Aconseguida després de la Primera Guerra Mundial.
- El dret de vaga i el dret d’associació sindical.
- Els contractes col·lectius, descansos setmanals, vacances pagades.
- La seguretat social (assegurança contra accidents, malaltia, jubilació). El primer en implantar-la és Bismarck a Alemanya (1883), paradoxalment per neutralitzar l’avenç del socialisme.
Tot això són conquestes del moviment obrer del segle XIX. Quan ara mateix tens vacances, no fas torns nocturns sense extra, no et deixen a tu treballar als 8 anys, és perquè algú va lluitar molt per aconseguir-ho.