La Revolució Industrial i la societat de classes

Una màquina canvia el món. Quan James Watt perfecciona la màquina de vapor el 1769, no sap que està desencadenant la transformació més profunda de la humanitat des del Neolític. En cent anys, l’agricultura deixa de ser la base de l’economia. Apareixen les fàbriques, les ciutats massificades, una nova classe social i un nou conflicte (la lluita de classes). La nostra vida actual (electricitat, transport, oci, sanitat, dieta) és en gran part resultat d’aquell procés.

Per què Anglaterra i per què al segle XVIII

La Revolució Industrial neix a Anglaterra entre 1760 i 1840, però per entendre-la cal mirar abans. Hi ha dues «revolucions» prèvies que la fan possible i que es retroalimenten.

La revolució demogràfica desbloqueja la població. Fins al segle XVIII, les fams i les pestes mantenen Europa estancada amb mortalitats catastròfiques periòdiques. A partir de 1750 milloren les tècniques agrícoles, l’higiene personal i pública i els primers progressos mèdics (Edward Jenner descobreix la vacuna contra la verola el 1796). Anglaterra i Gal·les passen de 6,2 milions d’habitants el 1750 a 15,9 milions el 1841. Hi ha boques per alimentar i braços per treballar.

La revolució agrària alimenta aquesta gent i, alhora, n’allibera per a la indústria. Alguns grans propietaris anglesos abandonen la rotació triennal i adopten la rotació quadriennal del sistema Norfolk, que elimina el guaret i incorpora nous conreus (patata, blat de moro, plantes farratgeres). Apareixen arades millorades, segadores i trilladores. Paral·lelament, les Enclosure Acts privatitzen els camps comunals i expulsen els petits camperols, que acaben emigrant a les ciutats. La productivitat es dispara i la mà d’obra industrial està garantida.

Sobre aquesta base, Anglaterra reuneix la combinació exacta de factors:

• Recursos naturals abundants, sobretot carbó (Newcastle, Gal·les) i ferro.
• Capital acumulat amb el comerç colonial (Índia, Amèrica) i un sistema bancari modern, amb el Banc d’Anglaterra (1694) com a institució pionera.
• Mercats colonials per exportar i un mercat interior protegit.
• Estabilitat política amb la monarquia parlamentària, més propícia a la innovació que els règims absolutistes.
• Mentalitat protestant, segons l’historiador Max Weber, que valora el treball, l’estalvi i la innovació.

El procés s’inicia al sector tèxtil del cotó. Primer arriba la llançadora volant de Kay (1733). Després, en cadena, la spinning jenny de Hargreaves (1764), el water frame d’Arkwright (1769), la mule jenny de Crompton (1779) i el teler mecànic de Cartwright (1785). Cada invenció multiplica per cinc o per deu la producció anterior. Els fils de cotó britànics inunden el món i arruïnen els filadors tradicionals (incloent els indis, abans els millors del planeta).

El vapor, la siderúrgia i els transports

El veritable salt qualitatiu arriba amb la màquina de vapor de James Watt (1769). Per primera vegada, una màquina genera moviment a partir d’energia tèrmica. No depèn del vent, ni dels rius, ni dels animals. Es pot posar en qualsevol lloc i funciona 24 hores al dia. El vapor s’aplica a la indústria a partir de 1785, primer a les filadores tèxtils i, des de 1815, també als telers.

El combustible canvia. Inicialment es feia servir carbó vegetal (fusta), però les noves tècniques mineres permeten extreure grans quantitats de carbó mineral, d’un poder calorífic molt superior. Amb el binomi vapor + carbó, tres sectors es transformen alhora.

• La siderúrgia (indústria del ferro) creix espectacularment a partir de 1840. El ferro es necessita per a maquinària, vies, ponts i armes. Els alts forns es localitzen prop de les conques mineres. El 1855, el procés Bessemer permet produir acer barat, base dels gratacels, els ferrocarrils i les màquines modernes.
• La tèxtil, on els telers de vapor multipliquen la producció per cinc i les indianes (cotó estampat) inunden els mercats colonials i europeus. Cap país pot competir en preu ni en qualitat.
• El transport, que canvia el món per sempre.

L’enginyer George Stephenson construeix la primera locomotora de vapor. El 1825 s’inaugura el primer tram de ferrocarril (Stockton–Darlington) i el 1830 la línia Liverpool–Manchester, ja totalment propulsada per vapor. El 1850, la xarxa britànica supera els 9.600 km de via. La velocitat passa de 15 km/h en cotxe de cavalls a 80 km/h en tren. El comerç s’accelera, els preus baixen, neixen les companyies per accions per finançar les obres.

A Catalunya, el primer ferrocarril és la línia Barcelona–Mataró (1848), pionera a la península Ibèrica, impulsada per Miquel Biada. Vint anys després ja hi havia 5.000 km de via.

Pels mars, l’americà Robert Fulton aplica el vapor als vaixells fluvials el 1807 (el Clermont fa Nova York–Albany pel riu Hudson en menys de 32 hores). El 1819, el Savannah travessa l’Atlàntic combinant vapor i veles. A la segona meitat del segle XIX, els vaixells totalment de vapor connecten Europa i Amèrica en 10 dies (abans, dos mesos amb vela). Sumat al telègraf (1837) i al cable transatlàntic (1866), el món s’encongeix.

La ciutat industrial

La industrialització transforma profundament la geografia humana. Les ciutats creixen exponencialment al voltant de les fàbriques. Manchester passa de 75.000 habitants el 1801 a 600.000 el 1900. Birmingham i Liverpool tenen creixements similars. Londres esdevé la ciutat més gran del món, amb 6 milions el 1900.

Aquest creixement és caòtic i sense planificació. Apareixen els barris obrers, espais densos i insalubres, sense aigua potable ni clavegueram. Habitacions on famílies senceres comparteixen un sol llit. La mortalitat infantil és terrible (una de cada tres criatures mor abans dels 5 anys). L’esperança de vida d’un obrer de Manchester era de 17 anys, contra els 38 d’un terratinent rural. La tuberculosi i el còlera són companys quotidians dels suburbis londinencs dels anys 1860.

La paral·lela burgesia industrial viu en barris benestants amb cases lluminoses, separades del soroll i la pudor de les fàbriques.

A Catalunya, la industrialització es concentra a Barcelona i el seu entorn. Apareixen les colònies industrials al curs del Llobregat (Colònia Güell, Vidal, Sedó, Borgonyà…) i del Ter. Són pobles construïts al costat de les fàbriques, amb església, escola, casa de l’amo i casetes obreres. Un experiment de control social que combina paternalisme religiós amb dependència laboral total. Encara avui, moltes d’aquestes colònies són patrimoni industrial visitable.

Barcelona viu el famós enderroc de les muralles (1854) i el Pla Cerdà (1859) per crear l’Eixample, un dels primers exemples mundials d’urbanisme racional adaptat a la societat industrial.

Burgesia i proletariat

La industrialització crea una nova estructura social, la societat de classes, que substitueix l’antiga societat estamental de l’Antic Règim. Ara el que importa no és el naixement, sinó la posició econòmica.

La burgesia és el grup dominant, però no és homogènia. Es divideix en tres subgrups amb sensibilitats polítiques diferents.

• L’alta burgesia (banquers, rendistes, propietaris de grans fàbriques) és conservadora. Ja ha aconseguit els seus objectius i vol estabilitat.
• La mitjana burgesia (propietaris d’indústries i negocis modestos, advocats, metges, professors) defensa el liberalisme moderat.
• La petita burgesia (botiguers, funcionaris, artesans qualificats) és la més radical, hereva del pensament de la Revolució Francesa. De vegades comparteix reivindicacions amb la classe obrera.

Per sota, el proletariat és la classe nova, treballadors sense cap propietat que viuen del seu salari. Les seves condicions són brutals.

• Salaris que només permeten la subsistència mínima.
• Jornades laborals que poden superar les 15 hores diàries.
• Sense dies festius pagats. Si no es treballava, no es cobrava.
• Males condicions de salubritat (poca ventilació, poca llum, soroll, pols).
• Sense previsió social. Una malaltia o un acomiadament volia dir no cobrar res.
• Llocs de treball precaris, l’empresari acomiadava quan volia.
• Disciplina dura marcada pel ritme de les màquines i els capatassos.

Dos grups encara surten més perjudicats. Les dones, majoritàries a les fàbriques tèxtils, cobraven fins a la meitat del salari dels homes. Els infants, des dels 6 anys, feien les feines més perilloses entre les màquines (entrar a galeries de mines massa estretes per als adults, netejar màquines en marxa) per salaris de misèria. El Sadler Report britànic (1832) en va recollir testimonis esfereïdors. Una família obrera necessitava el sou de pare, mare i fills per arribar a final de mes.

Per sota del proletariat industrial encara hi havia una gran massa de camperols pobres i jornalers que treballaven estacionalment a les terres dels grans propietaris. La dualitat camp–ciutat marcaria la lluita social del segle XIX i la primera meitat del XX.

La primera legislació laboral que va començar a posar límits a l’explotació va arribar a la Gran Bretanya durant el segle XIX, però fins al 1870 era escassa i sovint incomplerta. Les conquestes laborals que avui donem per fetes (jornada limitada, descans, baixes) van haver de ser arrencades a cops d’organització.

Adam Smith i el liberalisme econòmic

L’economia que sorgeix de la Revolució Industrial es diu capitalisme. Es basa en tres pilars: la propietat privada dels mitjans de producció (fàbriques, terres, capital), el treball assalariat i la recerca del màxim benefici com a motor del sistema.

El gran teòric és Adam Smith (1723–1790), economista escocès. La seva obra Assaig sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions (1776) formula el liberalisme econòmic amb tres idees centrals.

• L’interès personal de cadascú és el motor de l’economia. Si tots cerquen el seu benefici, la «mà invisible» del mercat ajusta l’oferta i la demanda i acaba beneficiant tothom.
• Les lleis del mercat s’autoregulen. Quan l’oferta supera la demanda, els preus baixen. Quan és al revés, pugen.
• L’Estat no ha d’intervenir en l’economia (laissez-faire). Com a conseqüència, els sectors populars queden desprotegits.

Aquesta filosofia explica el segle XIX. Cap llei de salari mínim, ni de jornada màxima, ni d’higiene laboral. El mercat decideix.

El finançament de les noves indústries també evoluciona. Al començament són capitals individuals, beneficis del comerç o l’agricultura reinvertits a petita escala. Però la siderúrgia i el ferrocarril necessiten inversions enormes. Apareixen les companyies per accions, on diversos inversors aporten capital comprant accions i es reparteixen els beneficis. La banca comença a prestar diners a particulars i empreses a canvi d’interès. I, en alguns casos, l’Estat finança directament infraestructures clau. Un exemple català és l’acció de la Reial Companyia de Comerç de Barcelona (1758).

El sistema funciona, però produeix també cicles econòmics (auge i crisi cada 7–10 anys, amb fams als pobres), desigualtats extremes (l’1% més ric arriba a tenir el 60% de la riquesa) i contaminació sense precedents. La segona Revolució Industrial (1870–1914) ampliarà el procés amb l’electricitat, el petroli, la química i l’automòbil. El protagonisme passarà d’Anglaterra a Alemanya i als Estats Units, que la superaran econòmicament.

El moviment obrer i les seves ideologies

Davant la injustícia, els treballadors s’organitzen. La primera reacció són protestes espontànies. Els Rebomboris del Pa, motins per la pujada dels preus dels aliments bàsics, i el luddisme (1811–1816), obrers anglesos que destrossen màquines pensant que els roben la feina. La repressió és brutal, fins a 17 luddites pengen.

Aviat queda clar que cal organitzar-se. Així neixen els sindicats, inicialment il·legals. La Gran Bretanya reconeix el dret d’associació el 1824 i apareixen les Trade Unions, que aviat reuneixen mig milió d’afiliats. Els sindicats donen ajut econòmic als afiliats malalts o aturats i sostenen les vagues. El 1838, la Working Men’s Association publica la Carta del Poble, que demana reformes democràtiques. Naixia el cartisme, primera forma política de masses del moviment obrer britànic. La gran concentració del 1848 a Londres va aplegar 150.000 persones, però el moviment va fracassar per la repressió i les divisions internes.

Al mateix temps, apareixen tres grans tradicions ideològiques que volen anar més enllà.

El socialisme utòpic és la primera resposta sistemàtica. Saint-Simon, Charles Fourier, el britànic Robert Owen i el francès Pierre-Joseph Proudhon proposen comunitats experimentals basades en la cooperació i el col·lectivisme, sense revolució violenta. Confien en l’educació i la propaganda. Owen va dirigir realment una fàbrica a New Lanark (Escòcia) amb condicions humanes. Va ser excepcional. La manca de realisme va condemnar el moviment.

El socialisme científic o marxisme, formulat per Karl Marx (1818–1883) i Friedrich Engels (1820–1895) al Manifest del Partit Comunista (1848) i a El Capital (1867), és el corrent més influent. La seva tesi té tres conceptes clau.

• La lluita de classes. La història és sempre un enfrontament entre explotadors, una minoria que monopolitza la riquesa, i explotats, la majoria que treballa.
• La plusvàlua. Els empresaris s’embutxaquen el valor que els obrers han generat amb el seu treball, més enllà del salari que els paguen.
• La revolució proletària. Els obrers, organitzats en un partit, han de prendre el poder, expropiar els rics i passar les fàbriques a propietat col·lectiva. Després d’una fase transitòria de socialisme s’arribaria al comunisme, una societat sense classes ni Estat.

L’anarquisme, defensat per Mikhail Bakunin (1814–1876) i Piotr Kropotkin (1842–1921), comparteix l’objectiu d’una societat sense explotació, però rebutja l’Estat i tota autoritat. «Ni Déu, ni amo, ni Estat.» Defensen la propietat col·lectiva i la llibertat individual. A Catalunya l’anarquisme tindrà una força extraordinària fins als anys 30. La CNT (Confederació Nacional del Treball, fundada el 1910) arribarà al milió d’afiliats el 1936.

L’internacionalisme s’organitza. El 1864 es funda a Londres l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), la Primera Internacional. Marxistes i anarquistes hi conviuen tensament fins que les discrepàncies entre Marx i Bakunin acaben amb l’expulsió dels anarquistes el 1872. La Primera Internacional es dissol el 1877.

Mentrestant, el 1871, la Comuna de París protagonitza la primera experiència de govern obrer. En el caos de la guerra francoprussiana, el poble de París elegeix un govern que substitueix l’exèrcit per milícies populars, separa Església i Estat i organitza els obrers en cooperatives de producció. Dos mesos després, l’exèrcit francès l’esclafa amb una violència extrema. La Comuna esdevindrà mite del moviment obrer mundial.

La Segona Internacional (París, 1889) coordina els nous partits socialistes inspirats en el SPD alemany (1875). Hi destaquen reivindicacions concretes. La jornada de 8 hores i la commemoració de l’1 de Maig com a Diada del Treball, en record dels màrtirs de Chicago de 1886. El 1907 es celebra la primera Conferència Internacional de Dones Socialistes. La Internacional es trencarà el 1914 quan els partits socialistes donin suport als seus governs respectius a la Primera Guerra Mundial.

A finals del segle XIX, com que la revolució anunciada per Marx no acaba d’arribar, el moviment es divideix. Eduard Bernstein proposa el revisionisme, aconseguir el socialisme per la via parlamentària i les reformes graduals. És l’origen de la socialdemocràcia moderna. L’anarquisme també es divideix entre l’anarcocomunisme (partidari del terrorisme contra autoritats) i l’anarcosindicalisme (lluita revolucionària des del sindicat), tendència majoritària.

Una figura excepcional d’aquesta època és Rosa Luxemburg, marxista alemanya d’origen polonès. Defensora de l’ortodòxia revolucionària davant del revisionisme, va fundar el Partit Comunista d’Alemanya el 1919. Pocs mesos després va ser segrestada i assassinada per milícies a les ordres del govern socialdemòcrata.

El moviment obrer del segle XIX va aconseguir conquestes que avui donem per descomptades, com la jornada de 8 hores, el dret de vaga, els contractes col·lectius, els descansos setmanals i les vacances pagades, i la seguretat social (assegurança per accidents, malaltia i jubilació, instaurada per primer cop per Bismarck a Alemanya el 1883, paradoxalment per neutralitzar el socialisme). Tot això són conquestes que costen sang i organització. Quan ara mateix tens vacances, no fas torns nocturns sense extra, no et deixen treballar als 8 anys, és perquè algú va lluitar molt per aconseguir-ho.

Síntesi

La Revolució Industrial és, segurament, la transformació més profunda que la humanitat ha viscut des del Neolític. En cent anys, els humans vam passar de viure al camp a viure a la ciutat, i de produir-nos el que necessitàvem a comprar-ho a fàbriques. El preu d’aquell salt va ser brutal. Jornades de 15 hores, treball infantil i barris obrers insalubres van crear la tensió entre burgesia i proletariat de la qual va néixer el moviment obrer, amb les seves tres tradicions ideològiques (socialisme utòpic, marxisme i anarquisme).

Les vacances pagades, la jornada de 8 hores, la seguretat social i el dret de vaga són conquestes concretes d’aquell moviment al segle XIX. Va costar manifestacions, vagues, repressió i milers de vides. El capitalisme que va néixer a Manchester és el mateix que avui mou els contenidors de Shanghai i els polígons del Vallès, i quan parlem de drets laborals o de canvi climàtic encara lidiem amb les seves conseqüències.