L’època en la qual estem. El 1975, mor Franco. En cinc anys, Espanya passa de dictadura a democràcia, amb una Constitució nova (1978), una nova autonomia per a Catalunya (Estatut 1979), i tota la societat redibuixa la seva identitat. El món es globalitza, internet ho canvia tot, i emergeixen els reptes del segle XXI, crisi climàtica, desigualtat global, intel·ligència artificial.
La Transició espanyola
El 20 de novembre de 1975 mor Franco al llit, després d’una agonia llarga. Comença un procés extraordinari, la Transició espanyola, que en cinc anys converteix una dictadura en una democràcia parlamentària amb una Constitució nova. Els historiadors discuteixen si va ser un procés modèlic o ple de defectes, però la rapidesa és innegable.
El protagonista clau és Adolfo Suárez, antic franquista que el rei Joan Carles I (designat pel mateix Franco com a successor el 1969) nomena president del govern el 1976. Amb l’ajut del seu equip, Suárez aconsegueix.
- L’aprovació al Parlament franquista de la Llei per a la Reforma Política (1976), que es coneix com el «harakiri» de les Corts franquistes.
- El referèndum que la valida (desembre 1976), 94% de sí.
- La legalització dels partits polítics, incloent el PCE (Partit Comunista d’Espanya, abril 1977), un gest políticament arriscat.
- Les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977, que guanya la UCD (centrista) de Suárez.
El 1976-77 hi ha episodis de violència política (atemptat de la matança d’Atocha contra advocats laboralistes el 1977, ETA, GRAPO). Però el procés segueix endavant, gràcies a un consens entre les forces polítiques i a la pressió ciutadana.
La Constitució de 1978
El 6 de desembre de 1978, els espanyols aproven en referèndum la nova Constitució. És el text que encara avui regeix el sistema polític espanyol. Va ser redactada per representants de les principals forces polítiques (els pares de la Constitució).
Característiques principals.
- Monarquia parlamentària, el rei és cap d’estat però no governa.
- Sufragi universal, separació de poders, drets fonamentals.
- Estat social i democràtic de dret.
- Estat de les autonomies, reconeixement de les nacionalitats històriques (Catalunya, País Basc, Galícia) i descentralització en 17 comunitats autònomes.
- Aconfessionalitat, però amb un acord especial amb l’Església catòlica.
El text és fruit de moltes transaccions. Algunes parts queden intencionalment ambigües (com l’estructura territorial). Aquesta ambigüitat permetrà l’equilibri durant dècades, però també generarà conflictes futurs.
L’Estatut català
A Catalunya, després de Franco hi ha un retorn extraordinari. L’octubre de 1977, després d’una negociació amb el rei, torna de l’exili el president Josep Tarradellas, que havia mantingut viva la Generalitat des del 1939. La frase «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!» és icònica.
El 26 d’octubre de 1979, els catalans aproven en referèndum el Estatut d’Autonomia de Sau, que recupera la Generalitat com a institució d’autogovern. La presidiran successivament Tarradellas (1977-1980), Jordi Pujol (1980-2003), Pasqual Maragall (2003-2006), José Montilla (2006-2010), Artur Mas (2010-2016), Carles Puigdemont (2016-2017), Quim Torra (2018-2020), Pere Aragonès (2020-2024), Salvador Illa (2024-).
El 2006, un nou Estatut més ambiciós es vota en referèndum. Però el Tribunal Constitucional el retalla el 2010, fet que dispara el moviment independentista. El procés del 2017 (referèndum del 1-O, declaració d’independència, intervenció de l’estat espanyol amb el 155, presó dels líders) és l’episodi polític més intens de la història recent catalana.
El 23-F
El 23 de febrer de 1981, durant la sessió parlamentària d’investidura de Calvo-Sotelo com a president, el tinent coronel Antonio Tejero de la Guàrdia Civil entra al Congrés dels Diputats amb 200 homes armats i el segresta durant 18 hores. És un cop d’estat.
El cop fracassa per dues raons. Primer, el rei Joan Carles I apareix per televisió a la 1 de la matinada en uniforme militar, condemnant l’intent. Segon, no hi ha un suport unànime de l’exèrcit. Tejero es rendeix.
El 23-F mostra la fragilitat de la jove democràcia espanyola. També mostra que el procés ja no té marxa enrere, l’opinió pública, els partits, la majoria de l’exèrcit i el rei (en aquest moment) recolzen el sistema constitucional. Després del 23-F, la consolidació democràtica accelera.
La consolidació democràtica
El 1982, el PSOE de Felipe González guanya les eleccions amb majoria absoluta. Governa fins al 1996. Es produeixen canvis decisius.
- Modernització econòmica i tancament d’empreses obsoletes.
- Estat del benestar, sanitat universal, educació pública, sistema de pensions.
- Integració europea, ingrés a la Comunitat Europea (1986). Espanya esdevé membre de ple dret.
- OTAN, ingrés controvertit (referèndum 1986).
- Olimpíades de Barcelona (1992) i Expo de Sevilla, modernització simbòlica.
El 1996, José María Aznar (PP) guanya les eleccions. El 2004, Zapatero (PSOE) torna després dels atemptats islamistes de l’11M a Madrid (192 morts). El 2011, Rajoy (PP) guanya enmig de la gran crisi econòmica de 2008-2014. El 2018, Sánchez (PSOE) arriba al govern via moció de censura, en un context de fragmentació política sense precedents (aparició de Podemos, Ciudadanos, Vox).
La democràcia espanyola s’estabilitza, però amb tensions creixents al voltant de la corrupció, la qüestió territorial (especialment Catalunya), i la polarització política.
La globalització
Els anys 90 i 2000 viuen un procés de globalització sense precedents. Té diversos motors.
- Internet, popularitzat des del 1995. Comerç electrònic, xarxes socials, democratització de la informació.
- Telefonia mòbil, smartphones (a partir del 2007 amb l’iPhone).
- Liberalització comercial, OMC, tractats de lliure comerç.
- Deslocalització, fàbriques que es mouen cap a països amb costos més baixos (Xina sobretot).
- Migracions internacionals, més grans que mai a la història.
- Cultura global, Hollywood, K-pop, marques internacionals.
Espanya es transforma en aquest context. Esdevé país d’immigració (havia estat país d’emigració). Arriben llatinoamericans, marroquins, romanesos, xinesos, subsaharians, asiàtics. Catalunya passa de tenir un 2% de població estrangera (1996) a un 17% (2024).
Els reptes del segle XXI
El segle XXI s’inicia amb fites devastadores i amb reptes oberts.
L’11-S (11 de setembre de 2001), atemptat d’Al-Qaida als EUA. Els avions impacten contra les Torres Bessones. 3.000 morts. Inicia la guerra contra el terror, invasions d’Afganistan i Iraq, llei patriòtica, vigilància massiva.
La crisi financera de 2008. La fallida de Lehman Brothers desencadena la pitjor crisi econòmica des de 1929. Espanya és especialment afectada. Atur al 27%, desnonaments, retallades. Apareixen els moviments del 15M (2011) i Podemos.
La crisi climàtica. Els científics avisen des dels anys 80 que les emissions de CO₂ alteren el clima. Els Acords de París (2015) intenten limitar l’augment de temperatura. El moviment Fridays for Future de Greta Thunberg (2018) mobilitza milions de joves.
La pandèmia de la covid-19 (2020-2022). Un virus xinès es propaga al món i confina la població durant mesos. 7 milions de morts globalment. Accelera la digitalització, el teletreball i la sanitat pública.
La intel·ligència artificial emergent (2022 endavant). ChatGPT i altres eines transformen la manera de treballar, estudiar i crear. Riscos i oportunitats encara per veure.
I el rerefons constant, la desigualtat global (els 1% més rics tenen més riquesa que la meitat de la humanitat), les migracions forçades, els conflictes que continuen (Ucraïna 2022, Pròxim Orient).
L’època és complexa, plena de canvis ràpids i contradictoris. La SA d’aquesta unitat us convida a recollir testimonis directes de la Transició, perquè la primera generació que va viure la democràcia s’està fent gran. La història recent també necessita memòria.