1815. Europa intenta tornar enrere. Després de Napoleó, les potències victorioses es reuneixen a Viena per restaurar els monarques absolutistes. Però les idees revolucionàries ja són imparables. Tres onades revolucionàries (1820, 1830, 1848) sacsegen el continent. I al final, dos estats nous, Itàlia i Alemanya, naixen de la fusió de molts. El mapa d’Europa que avui coneixem és en gran part herència d’aquestes dècades convulses.
El Congrés de Viena i la Restauració
L’any 1815, després de Waterloo, les potències europees victorioses (Anglaterra, Àustria, Prússia, Rússia) es reuneixen al Congrés de Viena dirigit pel canceller austríac Metternich. L’objectiu és tornar Europa a com era abans de 1789. La frase de Talleyrand, ministre francès, defineix l’esperit, «cal fer com si la Revolució no hagués existit».
Les decisions del Congrés es basen en quatre principis.
- La legitimisme, restaurar les dinasties absolutistes derrocades per Napoleó. A França torna Lluís XVIII (germà del rei guillotinat) i després el seu germà Carles X, ultrareaccionari. A Espanya, Ferran VII liquida la Constitució de 1812 i instaura un absolutisme dur (1814-1820, 1823-1833).
- L’equilibri europeu, evitar que cap potència domini el continent.
- L’antiliberalisme, prohibir les associacions i la premsa lliure, perseguir els revolucionaris. Apareixen societats secretes liberals, els carbonari a Itàlia, les logies maçòniques a Espanya i França.
- La solidaritat dels reis, intervenir militarment a qualsevol país on es produeixin moviments liberals.
Es crea la Santa Aliança (Rússia, Àustria, Prússia) i la Quàdruple Aliança (les anteriors + Anglaterra) com a instruments d’aquesta política. El 1823, els Cent Mil Fills de Sant Lluís (un exèrcit francès) entren a Espanya per restaurar l’absolutisme de Ferran VII després del trienni liberal de Riego. Però les idees liberals i nacionalistes ja s’havien escampat per tot Europa. La Restauració serà una pau forçada que durarà només quinze anys.
Què defensa el liberalisme
El liberalisme és la ideologia política i econòmica de la burgesia que prengué la pauta al segle XIX. Té dues dimensions complementàries.
El liberalisme polític defensa.
- La sobirania nacional, el poder ve del poble, no del rei.
- La separació de poders (executiu, legislatiu, judicial).
- Una constitució escrita que defineixi els drets dels ciutadans.
- Les llibertats fonamentals, expressió, premsa, associació, reunió.
- El sufragi censatari, només voten els que paguen un determinat impost (els rics).
El liberalisme es divideix en dos corrents principals. El liberalisme moderat (o juste milieu), defensat per Lluís Felip d’Orleans a França i per la majoria de la burgesia, vol llibertats però amb sufragi limitat. El liberalisme radical o demòcrata exigeix sufragi universal i més justícia social. La premsa esdevé la quart poder, instrument clau d’opinió i mobilització.
El liberalisme econòmic defensa.
- El lliure mercat, sense intervenció estatal.
- La propietat privada com a dret fonamental.
- La llei d’oferta i demanda com a regulador automàtic.
- L’iniciativa privada com a motor del progrés.
El gran teòric és Adam Smith a La riquesa de les nacions (1776). Defensa la idea que la suma d’interessos individuals produeix benestar col·lectiu, gràcies a una «mà invisible» que regula el mercat. David Ricardo aprofundeix les bases (teoria dels avantatges comparatius). L’escola de Manchester (Cobden, Bright) impulsa el moviment del lliure comerç internacional. Aquesta ideologia justifica la nova societat capitalista que neix amb la Revolució Industrial.
Les onades revolucionàries
Tres onades revolucionàries sacsegen Europa al segle XIX.
L’onada de 1820 comença a Espanya, on el general Rafael del Riego es revolta a Cabezas de San Juan i força el rei Ferran VII a acceptar la Constitució de 1812. Comença el Trienni Liberal (1820-1823). Es propaga a Itàlia (Nàpols, Piemont) i Portugal. L’Aliança intervé i la reprimeix. A Espanya, els Cent Mil Fills de Sant Lluís restauren l’absolutisme. Tot i el fracàs, el liberalisme guanya seguidors. També triomfa la independència de Grècia (1821-1832), amb suport de l’opinió pública europea i la mort romàntica de Lord Byron.
L’onada de 1830 esclata a França, on els parisencs derroquen el rei reaccionari Carles X i instauren una monarquia liberal amb Lluís Felip d’Orleans, anomenat el «rei burgès». El quadre La llibertat guiant el poble de Delacroix immortalitza l’esdeveniment. Té èxits a Bèlgica (que aconsegueix la independència d’Holanda) i parcialment a Polònia (encara que aquí és aixafada per Rússia). Per primera vegada el liberalisme s’imposa en alguns estats.
L’onada de 1848, anomenada «la Primavera dels Pobles», és la més gran. Comença a París, on una nova revolució proclama la Segona República amb sufragi universal masculí (8 milions de votants). S’estén a Itàlia, els estats alemanys, Àustria-Hongria, Bohèmia. Per primera vegada apareixen les reivindicacions socialistes, no només liberals. Les dones reclamen el sufragi però se’ls nega. La majoria de revolucions són aixafades pel cap d’un any (Hongria és reprimida per Rússia, els estats alemanys reaccionen), però marquen el fi de l’Antic Règim a la pràctica.
El nacionalisme com a força nova
El nacionalisme és la ideologia que sosté que l’estat ha de coincidir amb la nació, és a dir, amb un grup humà que comparteix llengua, història, cultura i territori. El segle XIX inventa pràcticament aquest concepte modern. Giuseppe Mazzini, italià, funda la societat Giovine Italia (1831) i predica el principi «Una nació, un estat». El filòsof alemany Hegel teoritza el «Volksgeist» o esperit del poble.
Hi ha dos models principals.
- El nacionalisme cívic (francès), basat en la voluntat compartida dels ciutadans i en la igualtat davant la llei. Qualsevol persona pot ser francès si accepta els valors republicans.
- El nacionalisme ètnic (alemany), basat en la sang, la llengua i la tradició. Una persona és alemanya per naixement, no per elecció.
El nacionalisme té dues funcions oposades. Unifica els pobles dispersos (Itàlia i Alemanya, formades per molts estats petits). I també fragmenta els imperis multinacionals (Àustria-Hongria, Imperi Otomà). A Catalunya, la Renaixença (a partir de l’Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau, 1833) recupera el català com a llengua literària i prepara el catalanisme polític que sorgirà a finals del segle. Al segle XX, el nacionalisme donarà lloc tant a l’estat democràtic com al feixisme.
La unificació italiana
A començament del segle XIX, Itàlia està fragmentada en set estats, alguns sota domini austríac (Llombardia, Vèneto), altres governats per dinasties locals (Regne de les Dues Sicílies, Estats Pontificis). El procés d’unificació es coneix com a Risorgimento.
Tres figures clau el porten endavant.
- Camillo di Cavour, primer ministre del Regne del Piemont-Sardenya, fa una política diplomàtica i militar contra Àustria. Aliances amb Napoleó III de França. Després de les batalles de Magenta i Solferino (1859, especialment cruenta, va inspirar Henri Dunant a fundar la Creu Roja), conquereix Llombardia.
- Giuseppe Garibaldi condueix els Mil Camises Roges per conquerir Sicília i Nàpols el 1860, en una expedició èpica de pocs centenars d’homes. Cedeix els seus èxits al rei piemontès, evitant una guerra civil.
- Víctor Manuel II de Piemont esdevé rei d’Itàlia el 1861.
El procés s’acaba amb l’annexió de Vèneto (1866) i Roma (1870), després de la fi del poder temporal del Papa. Itàlia esdevé estat-nació, però queden ferides obertes. El irredentisme reclama territoris encara austríacs (Trento, Trieste). El conflicte amb el Vaticà, ofès per la pèrdua dels Estats Pontificis, durarà fins als Pactes Lateranencs de 1929. I la qüestió meridional, amb un sud rural i pobre que queda lluny del nord industrial.
La unificació alemanya
Alemanya, com Itàlia, està fragmentada en desenes d’estats al començament del segle XIX. La unificació la dirigeix Prússia, l’estat alemany més fort, sota el lideratge del canceller Otto von Bismarck. Abans de la unificació política hi havia hagut la Zollverein (1834), una unió duanera que ja integrava econòmicament els estats alemanys.
La política de Bismarck es resumeix en la frase «sang i ferro», la unificació es farà per la guerra. Compta amb un exèrcit prussià de primer ordre dirigit pels generals Moltke i von Roon. Tres conflictes consecutius la fan possible.
- La guerra contra Dinamarca (1864), per Schleswig-Holstein.
- La guerra contra Àustria (1866). Bismarck només vol una guerra curta per excloure els austríacs del nou bloc alemany. Sis setmanes i la batalla de Sadowa.
- La guerra francoprussiana (1870-1871). Bismarck manipula el famós telegrama d’Ems per provocar França. Una victòria aclaparadora prussiana. Napoleó III és capturat. París és assetjada.
El 18 de gener de 1871, al Saló dels Miralls del palau de Versalles humiliat de França, es proclama el Segon Imperi Alemany amb Guillem I com a kàiser. La nova Alemanya esdevé immediatament la primera potència del continent. La humiliació francesa (que perd Alsàcia i Lorena) serà una de les llavors de la Primera Guerra Mundial.
El Romanticisme, l’art del nacionalisme
El segle XIX té un estil artístic propi, el Romanticisme. Reaccionant contra la racionalitat il·lustrada, els romàntics defensen l’emoció, la natura salvatge, el sentiment nacional i l’individualisme.
En pintura destaquen Caspar David Friedrich (paisatges sublims alemanys com El caminant sobre el mar de boira), Eugène Delacroix (La llibertat guiant el poble) i Francisco de Goya (sàtires polítiques i pintures negres com Saturn devorant un fill). A Catalunya, Marià Fortuny destaca a la segona meitat del segle.
En literatura, Victor Hugo (Els miserables, Notre-Dame de París), Walter Scott (Ivanhoe) i Heinrich Heine (poesia alemanya) recuperen els relats medievals i les llegendes nacionals. Aleksandr Puixkin esdevé el poeta nacional rus, i Adam Mickiewicz el de Polònia. A Catalunya, Jacint Verdaguer escriu L’Atlàntida (1877) i Canigó (1886), epopeies nacionals.
En música, Beethoven, Chopin (símbol del patriotisme polonès en exili) i Wagner escriuen òperes i simfonies que celebren la nació. La tetralogia L’Anell del Nibelung de Wagner mitifica la història germànica i serà apropiada més tard pel nazisme.
El Romanticisme dóna al nacionalisme una base emocional i cultural molt potent. El cor de la cultura europea moderna neix d’aquesta combinació entre romanticisme i nacionalisme, una herència ambivalent que encara avui ens marca.