El 14 de juliol de 1789, una multitud parisenca assalta una presó. A dins només hi ha set presoners, però la Bastilla és el símbol perfecte d’un poder que decideix sense haver de retre comptes a ningú. Aquell gest marca, convencionalment, l’inici de l’època contemporània. En menys de deu anys, els francesos passen d’una monarquia absoluta de segles a una república amb ciutadans, drets i constitucions. La Il·lustració havia preparat el terreny; la fam, la injustícia fiscal i el descontentament d’una burgesia sense veu van fer la resta. I al sud dels Pirineus, mentrestant, els Borbons havien refet el mapa polític d’Espanya i havien deixat Catalunya sense institucions però amb una burgesia disposada a aprofitar el segle.
L’Antic Règim, una societat de privilegis
Si haguéssim viscut a Europa durant el segle XVIII, la primera cosa que ens hauria sorprès és que la justícia no era igual per a tothom. La societat estava dividida per llei en tres grups, els estaments, i pertànyer a un o a un altre depenia exclusivament del naixement.
Al cim de la piràmide hi havia la noblesa (entre l’1% i el 2% de la població), propietària d’una part enorme de la terra, monopolitzadora dels alts càrrecs i, sobretot, sense pagar impostos directes. Vivia de les rendes dels seus dominis i dels drets feudals que cobrava als camperols (peatges, dret de moldre el blat al molí senyorial, etc.). Just al costat hi havia el clergat, també exempt d’impostos i recaptador del delme, una desena part de tot el que produïen els camperols. Cal distingir entre l’alt clergat (bisbes i abats sortits gairebé sempre de famílies nobles) i el baix clergat (rectors de poble, monjos, frares), d’origen humil.
I hi havia el tercer estat, el 97% de la població: la burgesia rica, els artesans agrupats en gremis i, sobretot, els camperols. Pagava tots els impostos a l’Estat, els drets feudals al senyor i el delme a l’Església, i no podia accedir als alts càrrecs ni decidir res sobre les lleis.
Aquesta societat era governada per una monarquia absoluta. El rei concentrava els tres poders i justificava la seva autoritat pel dret diví. La frase atribuïda a Lluís XIV, «L’Estat sóc jo», resumeix bé la idea. Cap parlament ni tribunal podia limitar la voluntat reial.
Cal afegir-hi una desigualtat encara més transversal, la de les dones: visquessin a l’estament que visquessin, no podien votar enlloc, no podien estudiar a la universitat ni gestionar els seus béns sense el consentiment del marit o el pare. Eren considerades menors d’edat tota la vida.
A finals de segle, el sistema feia aigües. La burgesia, enriquida pel comerç colonial, no acceptava continuar pagant impostos sense tenir veu en els afers públics. Els camperols patien fams cícliques. Els filòsofs il·lustrats qüestionaven obertament les bases del sistema. I l’estiu de 1788, una pedregada catastròfica va arruïnar la collita francesa: el preu del pa va pujar un 60% i l’any 1789 va començar amb gent passant gana al carrer.
La Il·lustració, el segle de les llums
Mentre la societat estamental cruixia, una nova manera de pensar guanyava terreny entre la gent culta d’Europa. Es coneix amb el nom d’Il·lustració, i no és casualitat que al segle XVIII se l’anomenés «el segle de les llums». La idea central era senzilla i revolucionària alhora: tot havia de poder ser examinat per la raó. Si una creença, una llei o una institució no resistia l’examen racional, calia canviar-la. Defensaven que l’ésser humà és el centre del món (l’antropocentrisme), la tolerància religiosa, la llibertat de pensament i el progrés a través de l’educació.
Tres pensadors francesos van articular les idees polítiques d’aquest moviment.
- Montesquieu (1689–1755), a L’esperit de les lleis (1748), proposa la separació de poders —executiu, legislatiu, judicial— per evitar la tirania. És la base de totes les democràcies actuals.
- Voltaire (1694–1778), el filòsof més mediàtic de l’època, va dedicar la vida a defensar la tolerància i a ridiculitzar amb ironia el fanatisme religiós i els privilegis nobiliaris.
- Rousseau (1712–1778) va anar més lluny. A El contracte social (1762) afirmava que el poder legítim ve del consens del poble. La frase d’obertura, «l’home neix lliure i pertot arreu està encadenat», es va convertir en un crit de batalla per a generacions de revolucionaris.
Aquestes idees es van difondre gràcies a una obra colossal: l’Encyclopédie, dirigida per Diderot i d’Alembert. Iniciada el 1751 i acabada el 1772 amb 28 volums i més de 130 col·laboradors, pretenia recollir tot el saber humà i fer-lo accessible. Era subversiva en un sentit concret: per primera vegada, el coneixement es presentava sense subordinar-se a la teologia. La censura reial i eclesiàstica la va perseguir, però va circular igualment.
Les idees il·lustrades arribaven al públic pels salons literaris (sovint dirigits per dones cultes com Madame Geoffrin), les cafeteries, les acadèmies científiques i els llibres impresos clandestinament a Holanda o Suïssa. Algunes dones il·lustrades van fer aportacions notables tot i les barreres: Émilie du Châtelet va traduir Newton al francès i va ser una matemàtica de primer ordre, i la britànica Mary Wollstonecraft va escriure el 1792 Vindicació dels drets de la dona, llibre pioner que reclamava per a les dones els mateixos drets civils i educatius. La majoria dels filòsofs —Rousseau inclòs— continuaven, però, considerant les dones intel·lectualment inferiors.
La revolució americana, el primer experiment
,_by_John_Trumbull.jpg)
Les idees il·lustrades eren molt belles sobre el paper, però fins als anys setanta del segle XVIII no s’havien posat en pràctica enlloc. El primer país a fer-ho va ser, contra tot pronòstic, un grup de colònies angleses a la costa est de l’Amèrica del Nord.
La Gran Bretanya tenia tretze colònies a Amèrica, des de Massachusetts fins a Geòrgia. Eren territoris pròspers, amb una població educada (sobretot al nord) i una llarga tradició d’autogovern local. Després de guanyar la guerra dels Set Anys (1756–1763) contra França, Londres es va trobar endeutada fins al coll i va decidir fer pagar la festa als colons pujant els impostos sobre el segell, el sucre o el te.
Els colons van protestar amb un lema que faria fortuna: «no taxation without representation» (cap impost sense representació). Si no tenien diputats al Parlament de Londres, era injust que els hi imposés tributs. La tensió va culminar amb el famós Boston Tea Party (1773), quan un grup de colons disfressats d’indis van llançar al port el carregament de te de tres vaixells britànics. Londres va respondre tancant el port i enviant tropes.
El 1775 va començar la guerra. L’any següent, el 4 de juliol de 1776, els representants de les tretze colònies van aprovar a Filadèlfia la Declaració d’Independència, redactada principalment per Thomas Jefferson. Afirmava que «tots els homes són creats iguals» i que tenen drets «inalienables» com la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat, i que el poder dels governs prové del consentiment dels governats. La guerra, dirigida per George Washington, va canviar quan França, Espanya i els Països Baixos van entrar al costat dels colons. Després de la victòria de Yorktown (1781), la Pau de Versalles (1783) va reconèixer la independència dels Estats Units d’Amèrica.
El més important va passar després. En lloc d’instaurar una monarquia o una dictadura militar, els nous estats van redactar el 1787 una Constitució que aplicava sistemàticament les idees il·lustrades. La sobirania residia en el poble, els poders quedaven separats seguint Montesquieu i el 1791 s’hi van afegir deu esmenes que garantien drets fonamentals com la llibertat d’expressió, de premsa i de religió. Aquella Constitució, amb modificacions, és la més antiga del món que encara avui és vigent.
No cal idealitzar-ho. La igualtat proclamada tenia límits importants: l’esclavitud dels afroamericans es va mantenir fins al 1865, els pobles indígenes van ser desposseïts de les seves terres durant tot el segle XIX i les dones no van poder votar fins al 1920. Tot i així, l’experiment americà va demostrar al món que les idees il·lustrades es podien posar en pràctica. A París, se’n va prendre bona nota.
La Revolució Francesa: l’esclat de 1789
Si la revolució americana va ser un assaig general, la francesa va ser la funció definitiva, un terratrèmol polític que va sacsejar Europa i va donar al món el vocabulari amb què encara avui parlem de política (esquerra i dreta, ciutadania, sobirania nacional, drets humans).
L’estat francès estava en fallida econòmica: les guerres del segle XVIII, especialment l’ajut a la independència americana, havien deixat la hisenda al vermell. Els intents de reformar el sistema fiscal perquè els privilegiats també paguessin van xocar contra el rei, la noblesa i el clergat. La burgesia, marginada políticament malgrat la seva riquesa creixent, trobava en la Il·lustració l’expressió de les seves aspiracions. I la mala collita de 1788 havia disparat el preu del pa fins a fer-lo gairebé inaccessible.
Davant la situació desesperada, Lluís XVI va prendre una decisió que canviaria la història: convocar els Estats Generals, una vella assemblea representativa dels tres estaments que feia 175 anys que no es reunia. Cada poble va redactar uns cahiers de doléances (quaderns de queixes): els camperols demanaven l’abolició dels drets feudals, la burgesia volia igualtat fiscal i representació, i fins i tot el baix clergat criticava els abusos dels seus superiors.
El conflicte va esclatar de seguida. El tercer estat, que era el 97%, demanava votar per cap —un diputat, un vot— mentre que els privilegiats volien votar per estament (perquè així sempre podrien guanyar 2 contra 1). Davant la negativa del rei, els diputats del tercer estat, reunits en una sala de joc de pilota perquè els havien tancat la sala oficial, van fer el Jurament del Joc de Pilota (20 de juny de 1789): no se separarien fins a haver redactat una constitució per a França. Acabaven de transformar-se en una Assemblea Nacional.
Quan va córrer el rumor que el rei concentrava tropes a París per dispersar l’Assemblea, el poble va prendre la Bastilla el 14 de juliol de 1789. Importava poc que aquell dia només hi hagués set presoners; la fortalesa-presó era el símbol perfecte de l’arbitrarietat reial. Al camp, els camperols van assaltar castells i cremar arxius senyorials en el que es coneix com la Gran Por.
La nit del 4 d’agost de 1789, l’Assemblea va anar suprimint un per un els privilegis feudals. Quan va sortir el sol, l’Antic Règim havia deixat d’existir. El 26 d’agost van aprovar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, un text breu i contundent que proclamava la igualtat de tots els homes davant la llei, la sobirania nacional, la llibertat d’expressió, el dret a la propietat i la resistència a l’opressió. Encara avui és el text de capçalera de la democràcia moderna.
A l’octubre, una marxa de dones sortida dels mercats parisencs va anar fins a Versalles i va obligar el rei i la cort a tornar a París, on quedarien sota la vigilància popular. La primera Constitució (1791) establia una monarquia constitucional amb separació de poders i sufragi censatari. Olympe de Gouges publicava al mateix temps la seva Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, que denunciava que la igualtat proclamada deixava fora la meitat de la humanitat. La pagaria cara: el 1793 va ser executada a la guillotina. El rei, que mai no va creure en la nova situació, va intentar fugir cap a Àustria el juny de 1791 però va ser detingut a Varennes. La seva credibilitat va quedar destrossada.
La Revolució Francesa: radicalització i final
La Revolució no va aturar-se el 1789. Durant els deu anys següents, França va viure una espiral d’acceleració política que la va portar a llocs que ningú no havia previst el dia de la presa de la Bastilla.
El 1792, la primera Constitució no satisfeia ningú. Els sectors populars la trobaven massa moderada perquè mantenia el sufragi censatari i la propietat dels nobles; el rei, en canvi, conspirava amb les potències estrangeres perquè envaïssin França. El poble parisenc va assaltar les Tulleries, i el 10 d’agost de 1792 la monarquia va caure. Era el final de mil anys de monarquia francesa.
Es van convocar eleccions per sufragi universal masculí —el primer cop a Europa que tots els homes adults podien votar—. La nova assemblea, la Convenció, va proclamar la República el 22 de setembre de 1792 en una situació desesperada: guerra amb mig Europa, contrarevolució a l’oest del país i economia destrossada. Es va decidir jutjar el rei, i el 21 de gener de 1793 Lluís XVI —rebatejat com a «ciutadà Capet»— va ser executat a la guillotina davant d’una multitud silenciosa. L’execució d’un rei consagrat va commocionar les corts europees.
A partir de la primavera de 1793, els jacobins —els revolucionaris més radicals— van prendre el poder amb el suport dels sense-culottes populars de París. El seu líder era Maximilien Robespierre, advocat provincià de moralitat severa conegut com «l’Incorruptible». Al seu costat hi havia Saint-Just, jove i brillant, Marat, periodista popular assassinat dins de la seva banyera per Charlotte Corday, i Danton, gran orador. Reunits al Comitè de Salvació Pública, van governar el país amb mà de ferro durant un any.
Va ser una etapa contradictòria. Van aprovar una Constitució democràtica el 1793 (mai aplicada per la situació de guerra) que reconeixia el sufragi universal masculí i drets socials avançadíssims. Van decretar la lleva en massa i van capgirar la guerra. Van fixar preus màxims al pa per protegir els pobres. Però també van iniciar el Terror, una repressió implacable contra qualsevol persona considerada sospitosa, que va acabar amb entre 17.000 i 40.000 execucions, incloent-hi la de la reina Maria Antonieta i la de molts revolucionaris d’altres faccions.
El Terror va acabar devorant els seus propis fills. El 27 de juliol de 1794 —el 9 de Termidor del calendari revolucionari—, un cop d’estat va portar Robespierre i els seus a la mateixa guillotina. Els moderats van aprovar una nova Constitució (1795), van tornar a un sufragi censatari i van establir el Directori, un govern col·legiat de cinc membres. Va ser una etapa confosa, amenaçada per la dreta monàrquica i per l’esquerra jacobina, plena de corrupció i amb una guerra exterior contínua.
El 9 de novembre de 1799 —el 18 de Brumari—, un general cors jove i ambiciós, Napoleó Bonaparte, va donar un cop d’estat que va liquidar el Directori. Es presentaria com a hereu de la Revolució —i, en certa manera, ho va ser: va estendre el Codi civil, la igualtat davant la llei i l’abolició dels privilegis a tota Europa— però també com el seu enterramorts: va instaurar un règim autoritari, es va fer coronar emperador el 1804 i va portar França a una dècada de guerres exteriors. Però aquesta ja és una altra història.
La guerra de Successió i l’arribada dels Borbons
Mentre Europa s’encaminava cap a la Il·lustració, la monarquia hispànica vivia, a començament del segle XVIII, una crisi existencial. La causa va ser un problema dinàstic: el rei Carles II —l’últim Habsburg espanyol, conegut com «el Hechizado»— va morir el 1700 sense descendència. El seu testament deixava el tron al duc Felip d’Anjou, net de Lluís XIV de França.
Per a les altres potències europees, això era un malson. Si Felip esdevenia rei d’Espanya mantenint els drets sobre França, les dues monarquies podrien acabar unides en una sola dinastia borbònica. Àustria, Anglaterra i els Països Baixos van formar la Gran Aliança de la Haia i van proposar com a alternativa l’arxiduc Carles d’Àustria.
El conflicte va esdevenir alhora una guerra europea i una guerra civil ibèrica. Castella i França van donar suport a Felip d’Anjou. Els territoris de l’antiga Corona d’Aragó —Catalunya, València, Aragó i Mallorca—, recelosos de la centralització castellana i de l’absolutisme francès, van fer costat a l’arxiduc Carles. El pacte de Gènova (1705) va segellar el compromís: Catalunya s’alçaria a favor del candidat austríac a canvi de l’ajuda militar anglesa i del respecte a les seves institucions.
La guerra a la Península va ser dura i finalment desfavorable als aliats. Els exèrcits francocastellans van guanyar la batalla decisiva d’Almansa (1707) i van ocupar València i Aragó, on Felip va abolir immediatament les institucions pròpies. El 1711, l’arxiduc Carles va heretar l’Imperi austríac, i els seus aliats anglesos i holandesos —que havien entrat a la guerra precisament per evitar la reunió de dues corones— ja no van voler que ara fos Carles qui acumulés Espanya i Àustria recreant l’imperi de Carles V. Així que es van retirar de la guerra.
El tractat d’Utrecht (1713) va consagrar el resultat. Felip V era reconegut com a rei d’Espanya, a canvi que ell i els seus descendents renunciessin per sempre als drets sobre el tron francès. La monarquia hispànica perdia tots els seus territoris europeus —Flandes, el Milanesat, Nàpols, Sicília— i Anglaterra es quedava Gibraltar i Menorca (Gibraltar encara avui).
Catalunya, abandonada pels seus aliats, va decidir resistir tota sola. El setge de Barcelona va ser llarguíssim, èpic i finalment perdut: la ciutat va caure l’11 de setembre de 1714, una data que des d’aleshores commemora la Diada Nacional de Catalunya. Mallorca va resistir un any més, fins al 1715. Era el final d’una manera d’entendre la monarquia hispànica com una unió de territoris amb institucions pròpies.
Felip V va aplicar als territoris de la Corona d’Aragó els Decrets de Nova Planta (1707 a València i Aragó, 1715 a Mallorca, 1716 a Catalunya). Les mesures van ser duríssimes: abolició de la Generalitat, les Corts i el Consell de Cent, supressió de les Constitucions catalanes i del dret públic català, imposició del castellà com a llengua oficial, creació d’un nou impost (el cadastre), instauració del capità general com a màxima autoritat i, com a símbol, la construcció de la Ciutadella de Barcelona, una enorme fortalesa militar destinada a tenir la ciutat sota control (avui convertida en parc).
Curiosament, el segle XVIII no va ser, malgrat tot, un mal segle per a Catalunya en l’àmbit econòmic. La població es va doblar i el comerç va prosperar, especialment a partir de 1778 amb la liberalització del comerç amb Amèrica. Es van consolidar les indústries de l’aiguardent, del cuir i sobretot del cotó, amb les famoses indianes, que serien la base de la futura revolució industrial catalana del segle XIX. Una Catalunya políticament uniformitzada estava posant les bases per ser, un segle més tard, la regió més industrialitzada del sud d’Europa.
La Il·lustració a Espanya i a Catalunya
L’Espanya borbònica era un país molt més tancat ideològicament que França. La Inquisició continuava activa i va prohibir les obres de Voltaire, Rousseau i Montesquieu. Llegir un llibre il·lustrat era arriscat, i molts circulaven d’amagat o en edicions estrangeres. Tot i això, una minoria culta —Gaspar Melchor de Jovellanos, Pedro Rodríguez de Campomanes, el comte de Floridablanca— va abraçar el pensament il·lustrat amb entusiasme moderat.
Aquests il·lustrats no buscaven canviar el sistema, sinó reformar-lo des de dalt, conservant la monarquia absoluta i l’estructura social. Aquesta col·laboració entre il·lustrats i monarques absolutistes és el que es coneix com a despotisme il·lustrat, sintetitzat en el lema «tot per al poble, però sense el poble».
El gran impulsor d’aquesta política a Espanya va ser Carles III (1759–1788), un dels reis més capaços de la dinastia borbònica i probablement el millor alcalde que ha tingut mai Madrid. Durant el seu regnat es van crear les Reials Societats Econòmiques d’Amics del País per impulsar reformes locals, es va liberalitzar el comerç amb Amèrica el 1778 (mesura que beneficiaria especialment Barcelona), es va modernitzar Madrid amb passeigs, fonts i museus (com el del Prado), es va limitar el poder de la Inquisició i es van expulsar els jesuïtes (1767). Tot va canviar amb la Revolució Francesa: el seu fill Carles IV (1788–1808), espantat pels esdeveniments de París, va frenar les reformes i va tornar a tancar el país a les idees noves. La por va poder més que la raó.
A Catalunya, el panorama tenia matisos propis. Tot i la repressió de les institucions polítiques després de 1714, el segle XVIII català va ser un segle d’efervescència cultural i tècnica, sobretot a Barcelona. Es van crear institucions clau per a la difusió del nou pensament: la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1729), pionera en l’estudi de la història del país; la Junta de Comerç de Barcelona (1758), que va impulsar escoles de nàutica, comerç, dibuix i química absolutament fonamentals per a la futura industrialització; i la Reial Acadèmia de Ciències i Arts (1764). Va ser una Il·lustració més pràctica que filosòfica, més centrada a millorar les arts i els oficis que a discutir la sobirania popular, però va deixar una empremta duradora.
Va destacar la figura d’Antoni de Capmany (1742–1813), historiador i economista que va escriure les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, una defensa documentada del passat industrial i comercial català que es convertiria, més endavant, en una referència per al renaixement cultural del segle XIX. També va deixar testimoni de l’època una figura molt diferent, el baró de Maldà (Rafael d’Amat), que en el seu Calaix de sastre va anar anotant durant dècades, amb una mirada irònica i conservadora, la vida quotidiana de la Barcelona del seu temps.
A finals del segle XVIII, Catalunya era una societat paradoxal: políticament uniformitzada per la monarquia borbònica, però econòmicament dinàmica, demogràficament en expansió i amb una burgesia industrial en formació que aviat tindria els seus propis projectes polítics. Quan el 1808 va arribar la invasió napoleònica i, després, l’experiència constitucional de Cadis i la «Pepa» (1812), els catalans hi participarien amb l’experiència acumulada d’un segle de modernització silenciosa. L’època contemporània havia començat —i amb ella, els grans debats sobre llibertat, igualtat i nació que encara avui ens ocupen.
Síntesi
El segle XVIII no va inventar la política, però sí que va inventar el vocabulari amb què encara avui en parlem. La idea que els ciutadans poden donar-se les seves pròpies lleis, que la justícia ha de ser igual per a tothom i que el poder ha d’estar dividit per evitar la tirania és una conquesta concreta de la generació que va viure entre la Bastilla (1789) i la coronació de Napoleó (1804). I es va fer enmig d’una violència extrema (guillotines, guerres, el Terror) que recorda que els drets mai no han caigut del cel.
Al sud dels Pirineus, mentrestant, els Borbons reescrivien el mapa polític d’Espanya. Catalunya va perdre la Generalitat el 1714 però, paradoxalment, va posar les bases que la convertirien un segle més tard en la regió més industrialitzada del sud d’Europa. Avui, quan votem unes eleccions, defensem la separació de poders o commemorem l’Onze de Setembre, estem caminant per camins que es van traçar entre 1700 i 1799.