El 14 de juliol de 1789 una multitud assalta una presó. Aquell gest comença l’època contemporània. En vuit anys, els francesos passen d’un règim absolutista de mil anys a una república amb drets, ciutadans i constitucions. La Il·lustració havia preparat el terreny, i la fam, la injustícia fiscal i el descontentament burgès van fer la resta. Els valors que avui considerem democràtics (igualtat, llibertat, sobirania popular) van néixer al carrer entre 1789 i 1799.
L’Antic Règim, una societat estamental
L’Europa del segle XVIII funcionava amb un sistema heretat de l’Edat Mitjana. La societat es dividia en tres estaments amb drets molt diferents.
- La noblesa (1-2% de la població) tenia el monopoli dels càrrecs militars, polítics i territorials. Posseïen el 25% de les terres i no pagaven impostos. A més, gaudien de drets feudals com el dret de caça als boscos comunals, el monopoli dels colomars o les banalitats (els camperols havien de moldre el blat al molí del senyor pagant).
- El clergat (1% de la població), dividit en alt clergat (bisbes i abats sortits de la noblesa) i baix clergat (rectors rurals sovint pobres), controlava el 10% de les terres. També rebia el delme, una desena part de tot el que els camperols produïen. Tampoc pagaven impostos.
- El tercer estat era el 97% de la població. Inclou des de la burgesia rica fins als pagesos i obrers urbans. Pagava la taille (impost directe), la gabelle (impost de la sal), els drets feudals al senyor i el delme a l’Església. I no tenia drets polítics.
El rei tenia el poder absolut, justificat pel dret diví, com va expressar Lluís XIV amb la frase «L’État, c’est moi» (l’estat sóc jo). El sistema funcionava perquè els privilegiats el sostenien i la majoria no el podia desafiar. Cal recordar també que les dones de qualsevol estament no tenien drets polítics, ni podien ser propietàries autònomament, ni gestionar els seus béns sense el consentiment del marit.
Al segle XVIII s’acumulen tensions. La burgesia, enriquida pel comerç i la primera industrialització, té diners però cap dret. Els camperols pateixen males collites i fams cícliques. L’estiu de 1788, una pedregada catastròfica destrueix la collita francesa, i el preu del pa puja un 60%. L’any 1789 comença amb gent passant gana. Els filòsofs il·lustrats qüestionen el sistema. I la hisenda reial entra en bancarrota per les despeses militars (especialment l’ajut a la independència nord-americana, 1776-1783) i de cort.
La Il·lustració, la força del pensament
Al segle XVIII, un grup de pensadors francesos i britànics proposa un nou model de societat basat en la raó, la tolerància i la llibertat. La gran obra col·lectiva que vehicula aquestes idees és l’Encyclopédie (1751-1772) de Diderot i d’Alembert, una obra de 28 volums elaborada al llarg de 21 anys que recull tot el saber de l’època. Els seus articles defensen la tolerància religiosa, critiquen el clergat i la noblesa, i divulguen la ciència i la tècnica.
Els pensadors clau són tres.
- Voltaire defensa la llibertat de pensament i la tolerància religiosa. Crítica feroç del fanatisme i de l’Església catòlica. La seva frase apòcrifa «no estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho» resumeix el seu esperit.
- Montesquieu, a L’esprit des lois (1748), proposa la separació de poders (executiu, legislatiu, judicial), encara avui base de les democràcies modernes.
- Rousseau, a Du contrat social (1762), defensa la sobirania popular. La frase clau és «l’home neix lliure i pertot arreu està encadenat». La llei legítima és la que fa el poble en assemblea.
Aquestes idees es difonen pels salons burgesos (sovint dirigits per dones intel·lectuals com Madame Geoffrin), les cafeteries, les logies maçòniques i les publicacions clandestines. La Il·lustració arriba també a Espanya de la mà del rei Carles III (1759-1788), un dels reis il·lustrats més capaços d’Europa, amb ministres reformistes com Floridablanca i Jovellanos. A Catalunya, el règim borbònic havia abolit les institucions pròpies (Decret de Nova Planta, 1716), però la burgesia industrial va aprofitar les noves oportunitats econòmiques.
Algunes dones il·lustrades també van contribuir-hi. Émilie du Châtelet va traduir Newton al francès. Mary Wollstonecraft, a Vindicació dels drets de la dona (1792), va ser pionera en reclamar els drets femenins. Tot i això, la majoria dels il·lustrats no consideraven les dones a la mateixa altura intel·lectual que els homes.
L’inici de la Revolució (1789)
Lluís XVI, davant la fallida de la hisenda, convoca els Estats Generals el maig de 1789. Era una assemblea no convocada des del 1614. Cada estament hi enviava els seus representants, que portaven els cahiers de doléances, llibres de queixes redactats a cada parròquia, ciutat o gremi. Llegir-los avui és un retrat de la frustració acumulada. Els camperols demanaven l’abolició dels drets feudals, la burgesia demanava igualtat fiscal i representació política, el baix clergat criticava els abats nobles.
El tercer estat reclama votar per cap i no per estament, perquè així guanyaria. El rei s’hi nega i els tanca la sala. El 20 de juny, els diputats es reuneixen en una pista de tennis i fan el Jurament del Joc de Pilota, no es dispersaran fins a tenir una constitució. El gest, immortalitzat pel pintor Jacques-Louis David en un quadre famós, marca el naixement simbòlic d’un poder polític nou.
El 14 de juliol, una multitud parisenca pren la Bastilla, una presó símbol de la tirania (encara que només hi havia 7 presoners aquell dia). El gest té un valor simbòlic enorme. Aquell mateix estiu, els camperols cremen documents senyorials a la Gran Por. La pressió popular força una nova fase. La nit del 4 d’agost de 1789, l’Assemblea aboleix els privilegis feudals. El 26 d’agost s’aprova la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà.
L’octubre de 1789, una marxa de dones de París cap al palau de Versalles obliga el rei a tornar a la capital, on quedarà sota vigilància popular. La presència de les dones a la revolució és constant però sovint oblidada per la història oficial.
Les fases radicals de la Revolució
La Revolució té tres fases polítiques.
L’Assemblea Constituent (1789-1791) elabora la primera Constitució, una monarquia constitucional amb sufragi censatari (només votaven els ciutadans «actius», homes que paguessin impostos). La Declaració dels Drets és el seu pilar. Olympe de Gouges publica el 1791 la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana, denunciant que els drets «universals» només s’apliquen als homes. Va ser executada el 1793. El rei intenta fugir cap a Àustria (juny de 1791) i és detingut a Varennes. La seva credibilitat cau.
L’Assemblea Legislativa i la Convenció (1792-1795) radicalitzen el procés. El 14 de juliol de 1792 es canta per primera vegada La Marseillaise, escrita pel capità Rouget de Lisle com a himne de guerra. L’octubre de 1792 es proclama la Primera República. El gener de 1793, Lluís XVI és executat a la guillotina després d’un debat dur al parlament. Comença el Terror, dirigit per Robespierre, Saint-Just, Marat i Danton al Comitè de Salvació Pública. Es persegueixen els enemics interns i externs. 17.000 persones són guillotinades. Paral·lelament, esclata la guerra de la Vendée, una contrarevolució monàrquica catòlica que va deixar 200.000 morts en una repressió brutal. Els jacobins introdueixen el sufragi universal masculí, primer a Europa. El juliol de 1794, el mateix Robespierre cau a la guillotina.
El Directori (1795-1799) és una fase moderada que intenta estabilitzar la situació, però amb molts conflictes. Acaba quan un jove general anomenat Napoleó Bonaparte dóna un cop d’estat el novembre de 1799 (18 de Brumari).
Napoleó, l’hereu i el fre
Napoleó es proclama Cònsol i, finalment, Emperador el 1804. La cerimònia és espectacular. Pren la corona de mans del Papa Pius VII i es la posa ell mateix, deixant clar que el seu poder no depèn de l’Església. La Revolució entra en una fase paradoxal. Per una banda, Napoleó extèn les conquestes revolucionàries per tota Europa.
- Codifica el dret amb el Codi Napoleó (1804), encara base del dret civil de molts països europeus, amb innovacions com la igualtat davant la llei, els contractes lliures, el divorci. Tot i això, manté la subordinació jurídica de la dona al marit.
- Imposa la igualtat davant la llei i l’abolició dels privilegis a tots els territoris conquerits.
- Crea el sistema mètric decimal, que substitueix el caos d’unitats locals i s’imposa a la majoria del món.
- Estableix una administració racional, escoles públiques i el Concordat amb el Papa (1801) que normalitza la relació amb l’Església.
Per l’altra banda, és un autòcrata. No hi ha llibertat de premsa. Reintrodueix una nova noblesa imperial. Fa guerres constants. Imposa el Bloqueig Continental contra el Regne Unit, que fracassa. El 1808 envaeix Espanya, on troba una resistència popular massiva (la Guerra del Francès, 1808-1814) que serà l’origen tant del nacionalisme espanyol modern com de la Constitució de 1812, anomenada «la Pepa», la primera constitució de la història espanyola. El 1812 envaeix Rússia amb 600.000 soldats. La campanya és catastròfica, només tornen 30.000 homes. Després de Leipzig (1813) i Waterloo (1815), és exiliat a Santa Helena, on mor el 1821.
El llegat revolucionari
La Revolució Francesa és el moment fundacional de la política moderna. Tot el segle XIX viurà entre els que volen continuar-la i els que volen revertir-la. La paraula esquerra i dreta en política ve d’aquí, dels diputats que s’asseien a un costat o l’altre del president de l’Assemblea segons fossin partidaris del rei o de la república.
Les seves aportacions han marcat el món fins avui.
- La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà és antecedent directe de la Declaració Universal de 1948.
- La sobirania nacional com a font del poder polític, no el dret diví.
- La igualtat davant la llei i l’abolició dels privilegis hereditaris.
- El sufragi universal (encara que limitat al masculí en aquell moment), la laïcitat de l’estat, l’educació pública.
- L’estat-nació com a forma política bàsica.
- Símbols universals com La Marseillaise, la bandera tricolor (que Catalunya recuperarà el 1931 amb la senyera estelada) i la figura de Marianne.
La Revolució Francesa va inspirar les independències a Llatinoamèrica (Bolívar, San Martín), les revolucions liberals europees del segle XIX i fins i tot el moviment anticolonial del segle XX. També va deixar problemes que encara debatem. Va poder coexistir el Terror amb la llibertat? Va ser legítim guillotinar el rei? Era millor un sistema constitucional moderat o una república radical? Aquestes preguntes ressonen als debats polítics actuals sobre la democràcia, la justícia i el canvi social.