Roma i el seu llegat a Catalunya

Mil anys que no s’han acabat. Roma no va ser només una ciutat, va ser una idea que es va estendre per tres continents i que avui encara t’envolta. La nostra llengua ve del llatí. El nostre dret, dels seus codis. El nostre calendari, dels seus emperadors. I si vas un cap de setmana a Tarragona, trepitges les pedres d’una capital romana de fa 2000 anys.

Mil anys d’una ciutat, en tres etapes

Roma no va ser sempre la mateixa cosa. Va començar petita i va acabar dominant un territori més gran que la Unió Europea actual. Per entendre-ho cal saber per quines fases va passar.

Segons la llegenda, dos germans bessons criats per una lloba —Ròmul i Rem— van fundar la ciutat el 753 aC. Ròmul va matar el seu germà en una baralla i va donar nom a la ciutat. Avui sabem que això és un mite que els romans s’explicaven a si mateixos per donar-se importància. La part real és que pels volts del segle VIII aC, un poble anomenat llatins va començar a construir cabanes en uns turons al costat del riu Tíber, a la Itàlia central. Aquells primers habitants no eren ni cultes ni rics. Eren camperols i pastors.

Roma estava envoltada de pobles veïns molt més desenvolupats. Al nord, els etruscs tenien una civilització refinada amb art, escriptura i ciutats murades. Al sud, els grecs havien fundat colònies al llarg de la costa (la Magna Grècia). Roma va aprendre molt d’aquests veïns, sobretot dels etruscs, que van governar la ciutat durant un segle i li van donar les seves primeres muralles, les primeres clavegueres i el primer fòrum. Quan els llatins finalment van expulsar els reis etruscs, ja eren un poble urbà i organitzat.

A partir d’aquí, els historiadors distingeixen tres grans etapes.

• La Monarquia (753-509 aC). Set reis governen Roma. Els tres últims són etruscs. L’últim, Tarquini el Superb, és expulsat l’any 509 aC perquè s’havia tornat un tirà. Els romans, traumatitzats, decideixen que mai més tindran un rei.
• La República (509-27 aC). Els ciutadans escullen magistrats anuals i el Senat decideix la política exterior. En aquests cinc segles, Roma passa de ser una ciutat de la Itàlia central a controlar tota la Mediterrània.
• L’Imperi (27 aC – 476 dC). Octavi August concentra tot el poder en una sola persona. És l’època més gloriosa, però també la del trencament. L’Imperi durarà 500 anys més, però amb una llarga crisi al final.

Aquestes tres etapes no són només canvis de govern, són tres maneres diferents d’entendre el món. La Monarquia tenia mentalitat de tribu, la República era un experiment col·lectiu i l’Imperi va ser una màquina d’unificació cultural mai vista abans.

Política, qui mana i com

Durant la República, Roma va inventar un sistema sofisticat per evitar que cap persona acumulés massa poder. La idea era senzilla. Si dones tot el poder a un sol home, fas un tirà. Si el reparteixes entre molts càrrecs i fas que durin poc, ningú pot abusar-ne. Aquesta intuïció és la base de la nostra democràcia actual i la van inventar ells.

El sistema republicà tenia diversos òrgans que es controlaven mútuament.

• Els cònsols eren els dos magistrats més alts. Hi havia sempre dos cònsols alhora, perquè cap pogués actuar tot sol. Manaven l’exèrcit, presidien el Senat i podien vetar les decisions de l’altre. El càrrec només durava un any. Després del consolat, els ciutadans tornaven a casa.
• El Senat era una assemblea de 300 membres, normalment expatricis i excònsols. Decidia la política exterior, controlava la hisenda i tenia molta influència moral. No feia lleis directament, però cap llei important sortia sense la seva aprovació. Els seus membres eren vitalicis.
• Els tribuns de la plebs eren un càrrec creat l’any 494 aC arran d’una vaga general dels plebeus. Defensaven els drets dels plebeus i podien vetar qualsevol llei que els perjudiqués. La paraula “veto” ve directament d’aquí.
• Els comicis eren les assemblees on votaven els ciutadans homes lliures. Aprovaven lleis, declaraven la guerra i escollien els magistrats. Hi havia diverses tipologies de comicis (per centúries, per tribus) segons l’origen del votant.
• Els questors, edils i pretors eren càrrecs intermedis. Els pretors administraven justícia, els edils s’encarregaven de l’ordre urbà i les festes, els questors gestionaven la hisenda.

Per ocupar el consolat, calia haver passat abans pels càrrecs inferiors en un ordre fix anomenat cursus honorum. Era una mena d’escala que requeria experiència, suport polític i, sobretot, molts diners per pagar-se les campanyes electorals.

El sistema va funcionar 500 anys, però es va anar descomponent a partir del segle II aC. La conquesta de tantes terres havia enriquit alguns generals més que el propi Senat. Generals com Mari, Sul·la, Pompeu i Juli Cèsar van anar acumulant exèrcits propis i fortunes personals. Mari va fer una reforma militar que va lligar els soldats al seu general (no a Roma) i això va trencar tot l’equilibri.

El moment crític va arribar amb Cèsar. Després de conquerir la Gàl·lia (l’actual França), va creuar el Rubicó amb el seu exèrcit cap a Roma, una cosa prohibida. Va fer una guerra civil contra Pompeu i el va guanyar. Es va proclamar dictador vitalici i va començar a actuar com un rei. Els senadors van decidir matar-lo per salvar la República. El 15 de març de l’any 44 aC (els idus de març), uns 30 senadors el van apunyalar al Senat. Una de les víctimes va ser el seu fill adoptiu Brutus, en qui Cèsar confiava.

Però els assassins no havien previst què passaria després. Roma estava cansada de la inestabilitat i va començar una nova guerra civil entre els hereus de Cèsar. Va guanyar-la el seu nebot adoptiu, Octavi August. Octavi, més intel·ligent que el seu oncle, no es va proclamar rei. Va mantenir totes les institucions republicanes per fora —el Senat, els cònsols, els comicis— però va concentrar tots els poders en ell mateix. Es va fer dir princeps (el primer ciutadà) i ningú es va atrevir a contradir-lo. Aquest és l’inici de l’Imperi. A partir d’aquí Roma ja no la governen magistrats elegits sinó un emperador, sovint hereditari, amb un exèrcit fidel.

Va ser una manera molt astuta d’enterrar la República sense que ningú s’adonés que ho feia.

Societat, no tothom era igual

La societat romana era molt desigual. La categoria a la qual naixies determinava els teus drets, la teva feina, el teu nom i fins i tot el teu lloc al cementiri. La mobilitat social era possible, però difícil.

• Els patricis eren les famílies descendents (segons deien) dels fundadors mítics. Tenien tots els drets polítics, la majoria de les terres i ocupaven gairebé tots els càrrecs públics importants. Eren un grup tancat, no es podia entrar-hi per casament. Patricis famosos van ser els Cornelis, els Claudis o els Iulis (la família de Cèsar).
• Els plebeus eren la majoria de la població lliure. Pagesos, artesans, comerciants, soldats. Tenien drets limitats al principi i van haver de lluitar dos segles per equiparar-se als patricis. La seva gran arma va ser la vaga. Quan no estaven contents, marxaven en massa fora de la ciutat (les famoses secessions de la plebs) i Roma quedava paralitzada. Així van aconseguir el dret a vot, els tribuns i, finalment, el dret a casar-se amb patricis.
• Els lliberts eren esclaus alliberats. La concessió de la llibertat (la manumissio) era un acte solemne. Els lliberts tenien alguns drets, podien tenir negocis i guanyar diners, però no podien arribar als càrrecs més alts. A l’època imperial, alguns lliberts es van fer molt rics i van ocupar càrrecs importants a la cort. Eren mirats amb desconfiança per l’aristocràcia tradicional.
• Els esclaus eren el grup més nombrós i el més oblidat per la història. No eren considerats persones sinó propietats. El seu amo els podia comprar, vendre, casar, separar dels seus fills i fins i tot matar (encara que aquesta última possibilitat es va anar limitant). Provenien de les guerres (els captius es venien al mercat), del comerç internacional i del naixement (un fill d’esclava ja era esclau). En èpoques d’expansió van arribar a ser fins a un terç de la població de Roma.

L’esclavitud romana va donar lloc a episodis dramàtics. El més famós és la revolta de Espàrtac el 73 aC. Era un esclau gladiador que va escapar amb 70 companys i va aixecar un exèrcit de 70.000 esclaus rebels. Va guanyar diverses batalles als generals romans abans de ser derrotat. Els 6.000 supervivents van ser crucificats al llarg de la Via Àpia, una imatge que Roma va voler que ningú més oblidés.

Al centre de la societat hi havia la família romana, una unitat molt més gran que la d’avui. La presidia el pater familias, l’home més vell, que tenia autoritat absoluta sobre la dona, els fills, els esclaus i fins i tot els seus parents adults. Podia decidir si un nadó vivia o moria (en alguns períodes els pares deixaven al carrer els nens no desitjats). Podia vendre els seus fills com a esclaus en cas de necessitat extrema. Aquest poder absolut s’anomenava patria potestas.

Les dones romanes no podien votar ni ocupar càrrecs polítics. Tampoc podien testimoniar als judicis ni signar contractes per elles mateixes. Tota la vida vivien sota la tutela d’un home —el pare, el marit o un tutor designat. Tot i això, a l’època imperial algunes dones de la cort van influir molt entre bambolines. Lívia (esposa d’August), Agripina la Jove (mare de Neró) o Júlia Domna (esposa de Septimi Sever) van moure els fils del poder durant dècades. Però la regla general era que el seu lloc era a casa.

Economia, l’imperi del comerç

L’economia romana es basava en tres pilars que funcionaven a una escala mai vista abans.

El primer era l’agricultura. Al voltant de Roma i a tota la Itàlia hi havia latifundis, grans finques que eren propietat de senadors rics i que treballaven principalment esclaus. Es produïa blat, vi i oli, els tres productes bàsics de la dieta mediterrània. Aquesta concentració de terres va arruïnar els petits camperols, que no podien competir amb la mà d’obra esclava barata. Molts d’aquests camperols arruïnats van anar a Roma a cercar feina i van formar una multitud de pobres urbans, la plebs urbana, que els emperadors havien de mantenir contents amb pa gratis i festes.

El segon pilar era el comerç. Roma va convertir la Mediterrània en una mena de llac propi. En deien Mare Nostrum, “el nostre mar”. Vaixells anaven d’una banda a l’altra carregats d’oli d’Hispània, blat d’Egipte, vi de Gàl·lia, ceràmica d’Àfrica, esclaus de tot arreu. Va ser la primera economia globalitzada de la història. Fins i tot hi havia ambaixadors comercials a Xina, i a Pompeia s’han trobat estatuetes índies que van arribar pel mar Roig.

El tercer pilar era la moneda. Els romans van encunyar el denarius, una moneda d’argent que va circular per tot l’Imperi. Per primera vegada existia una moneda comuna a tres continents, des de Britànnia fins a Síria, des de la mar Roja fins al Rin. La paraula “diner” en català ve directament d’aquí. La cara de l’emperador a la moneda era una manera de fer arribar la seva imatge a tothom (eren com el Twitter de l’època).

Per fer funcionar tot això, els romans van construir una de les obres d’enginyeria més impressionants de la història antiga, les calçades. Eren carreteres de pedra rectes i ben pavimentades, construïdes amb diverses capes (sorra, grava, pedra). Algunes connectaven Roma amb les fronteres de l’Imperi. La més famosa és la Via Àpia, que anava de Roma fins al sud d’Itàlia. La Via Augusta creuava Catalunya de nord a sud (de la Jonquera fins a Cadis) i alguns trams encara s’endevinen sota carreteres actuals. Sota Roma, l’Imperi tenia més de 80.000 km de calçades.

Aquestes vies no només servien per al comerç. Eren la columna vertebral de l’exèrcit romà. Les legions podien anar de Roma a qualsevol província en pocs dies. I també eren el mitjà pel qual viatjaven les notícies, les ordres i, amb el temps, les noves religions com el cristianisme.

Religió, del politeisme al cristianisme

Els romans eren politeistes. Adoraven molts déus, gairebé tots inspirats en els déus grecs però amb noms romans. Els romans tenien una manera molt pragmàtica d’entendre la religió. Si conqueries un poble, “adoptaves” els seus déus i els afegies al teu panteó. Així el panteó romà va anar creixent constantment.

A casa, els romans també adoraven els lares (déus protectors de la llar) i els penates (déus de la rebost i el menjar). Tota casa romana tenia un altaret, anomenat lararium, on cada matí s’encenia una espelma i s’oferia una mica de pa o vi.

Hi havia un grup molt especial de sacerdotesses, les vestals. Eren sis dones triades de petites que vivien al temple de Vesta i havien de mantenir encès el foc sagrat de Roma. Si el foc s’apagava, era un mal presagi terrible per a la ciutat. Si una vestal trencava el seu vot de castedat, era enterrada viva. A canvi, eren les úniques dones romanes amb plena llibertat jurídica i amb un poder simbòlic enorme.

A partir de l’Imperi, els romans també adoraven els emperadors com a déus vius. Era una manera de mantenir la unitat de tants pobles diferents sota un mateix poder. Els emperadors orientals (com els egipcis) ho acceptaven sense problema. Els occidentals, més tradicionals, ho trobaven incòmode i alguns ho van rebutjar. Però en general, posar la imatge de l’emperador a casa era considerat un gest de lleialtat política.

Cap al segle I dC va arribar una nova religió des del Pròxim Orient, el cristianisme. Al principi els romans no la van entendre i la van perseguir durament durant 300 anys. Pensaven que eren ateus perquè rebutjaven els déus tradicionals i perillosos perquè no acceptaven el culte a l’emperador. La persecució més famosa va ser la de Neró l’any 64 dC, després del gran incendi de Roma. Neró va culpar els cristians de l’incendi i en va matar molts a l’arena. Després van venir més persecucions, com les de Dioclecià al segle III, les més sistemàtiques de totes.

Tot va canviar amb dos emperadors. Constantí, l’any 313 dC, va publicar l’Edicte de Milà que permetia el cristianisme. La llegenda diu que abans d’una batalla decisiva va veure una creu al cel amb les paraules “In hoc signo vinces” (amb aquest signe vencerás). Va guanyar la batalla i es va convertir. Setanta anys després, l’emperador Teodosi el va declarar religió oficial de l’Imperi i va prohibir tots els altres cultes (Edicte de Tessalònica, 380 dC). En menys d’un segle, una secta perseguida es va convertir en l’única religió permesa d’Europa.

Cultura, l’imperi de les paraules

L’aportació més duradora dels romans no va ser la conquesta militar sinó la seva llengua. El llatí va ser la llengua administrativa, jurídica, comercial i religiosa de tot l’Imperi durant segles. Quan l’Imperi va caure, el llatí no va morir. Va anar evolucionant en cada regió fins a convertir-se en les llengües romàniques que parlem avui.

El català és una d’aquestes llengües. Quan dius «cabra», «vi», «nit» o «amic», estàs parlant llatí evolucionat. Pots fer una prova. Mira les paraules nox (nit), aqua (aigua), filius (fill), domus (casa). En totes hi reconeixes el català, el castellà o el francès actual. Aquesta continuïtat de més de 2000 anys és una de les coses més impressionants que ha llegat Roma.

L’altre gran llegat és el dret romà. Els romans van ser els primers a sistematitzar les lleis. Van distingir entre dret públic (de l’estat) i dret privat (entre persones). Van definir conceptes com propietat, contracte, herència, donació, prescripció, fiança. Van inventar la idea que ningú no pot ser jutjat dues vegades pel mateix delicte (non bis in idem) o que la llei no és retroactiva.

Al segle VI dC, l’emperador bizantí Justinià va recollir tot el dret romà en una obra immensa anomenada Corpus Iuris Civilis. Aquell llibre va ser estudiat a totes les universitats europees a partir de l’Edat Mitjana. El dret civil de la majoria de països europeus encara es basa en aquests fonaments. Si avui signes un contracte, fas un testament o demanes una herència, ho fas amb conceptes inventats fa 2000 anys.

La literatura llatina ha influït totes les literatures europees. Virgili va escriure l’Eneida, el poema fundacional de Roma, on explica que els romans descendien dels herois de Troia. Ciceró va perfeccionar l’art de l’oratòria política i els seus discursos encara es consideren el millor model del llatí escrit. Horaci, Ovidi i Sèneca van marcar com s’escriu poesia, filosofia o teatre durant segles. Tàcit i Suetoni van inventar la biografia històrica moderna.

L’educació romana, almenys la dels rics, donava molta importància a la retòrica (l’art de parlar bé en públic). Es creia que un home complet havia de saber convèncer a una assemblea, defensar-se en un judici i emocionar els seus oients. Aquest ideal d’home públic ha sobreviscut en la nostra cultura política i acadèmica.

Un dia a Roma

La vida quotidiana depenia molt de si eres ric o pobre, però alguns elements eren comuns a tothom.

El dia començava molt aviat, amb la sortida del sol. Els romans dormien poc i aprofitaven la llum natural perquè les espelmes i les llànties d’oli eren cares. Esmorzaven poc, normalment una mica de pa amb formatge o olives.

Els rics vivien en una domus, una casa elegant amb diversos espais voltant un pati interior obert al cel (l’atri). Al centre de l’atri hi havia un estany rectangular (l’impluvium) que recollia l’aigua de pluja. Al voltant s’organitzaven els dormitoris, el tablinum (despatx del cap de família), el menjador (triclinium) i la cuina. Algunes domus més grans tenien un segon pati amb jardí (peristil). Tenien aigua corrent, calefacció per terra (hipocaustum) i mosaics decoratius. Algunes es conserven a Pompeia, soterrades per la cendra del Vesuvi el 79 dC. Caminar per Pompeia és com fer un viatge en el temps a una ciutat romana del segle I.

Els pobres vivien en insulae, blocs d’apartaments de fins a 5 plantes. Eren foscos, massificats i s’incendiaven sovint. La planta baixa solia tenir botigues. Com més amunt, més pobres eren els llogaters. Les insulae no tenien aigua corrent ni latrines, així que la gent havia d’anar al carrer a buscar aigua a les fonts públiques i a fer les seves necessitats a les latrines comunitàries.

El menjar bàsic era pa, oli i vi rebaixat amb aigua. La carn era cara i se’n menjava poca. Els pobres menjaven al carrer en una mena de bars antics anomenats thermopolia, on et servien menjar calent en mostradors de marbre. Els rics, en canvi, organitzaven banquets famosos. S’estiraven en sofàs (els triclinis) i menjaven amb les mans. Plats com el garum (una salsa de peix fermentat amb una flaire forta) eren considerats una delícia. En banquets extrems, alguns rics demanaven plats exòtics com llengües de flamenc, talons de camell o llirons farcits.

L’oci era un assumpte d’estat. Els emperadors entretenien el poble per evitar revoltes. La fórmula es deia «panem et circenses», pa i circ. La gent passava hores a les termes, banys públics que també eren centres socials, gimnasos, biblioteques i jardins. A les termes podies fer exercici, banyar-te en aigües calentes i fredes, llegir, escoltar música i fer negocis. Hi havia uns 800 termes a la Roma imperial, des de petits banys de barri fins als grans complexos d’emperadors com les Termes de Caracal·la.

Al circ (com el Circ Màxim de Roma, que tenia 250.000 places) anaven a veure curses de quadrigues. La gent es dividia en quatre faccions (verds, blaus, vermells i blancs) com avui ens dividim en aficionats de futbol. Els accidents eren freqüents i alguns aurigues es feien fortunes. A l’amfiteatre (com el Coliseu, 50.000 places) hi anaven a veure lluites de gladiadors. Alguns gladiadors eren esclaus, altres eren homes lliures que escollien aquell ofici per fortuna i fama. La majoria moria al cap de pocs combats, però alguns es convertien en estrelles. I al teatre es representaven obres còmiques i tràgiques (gairebé sempre adaptacions del grec). Tot això era gratis o gairebé. Els emperadors pagaven les festes amb els impostos de les províncies.

Art i arquitectura, la marca de Roma

Els romans no van inventar gaires estils nous. Van prendre molt dels grecs i dels etruscs. Però van portar l’enginyeria a un nivell que no s’havia vist mai. Tres invents van canviar la història de la construcció.

• L’arc, una estructura corba que aguanta molt més pes que una llinda dreta. Els grecs gairebé no l’havien usat. Els romans el van convertir en l’element bàsic de la seva arquitectura. Permetia construir aqüeductes que travessaven valls senceres sense que es desplomessin.
• La volta, una mena d’arc estès en tres dimensions. Permetia cobrir grans espais sense columnes al mig. Gràcies a la volta, els romans podien fer estances enormes com les sales de termes o els grans temples.
• El formigó romà (opus caementicium), una mescla de calç, sorra i pedra volcànica que era tan resistent que avui encara es manté dempeus en alguns edificis. La cúpula del Panteó de Roma, feta amb aquest formigó, té gairebé 2000 anys i encara és la cúpula de formigó no armat més gran del món.

Els edificis més emblemàtics eren el fòrum (la plaça central de cada ciutat), l’amfiteatre (el Coliseu n’és el més famós, però en hi ha de molts), els aqüeductes (com el de Segòvia, el de Tarragona o el Pont del Diable), els arcs de triomf (que commemoraven victòries militars) i les termes imperials. Cada gran ciutat de l’Imperi tenia versions a escala d’aquests mateixos edificis. Si visitaves Antioquia, Alexandria, Cartago o Tàrraco, trobaves la mateixa mena d’urbanisme.

L’art decoratiu es manifestava en mosaics (els terres de les domus), pintures murals (com les de Pompeia, encara conservades) i escultura. La retrat realista és una contribució romana. A diferència dels grecs, que idealitzaven les figures (els seus déus i atletes són tots joves, perfectes, sense defectes), els romans pintaven i esculpien la gent tal com era. Amb arrugues, calbícies, ulleres, dobles barbetes i imperfeccions. Volien que es reconegués qui era el retratat. Els bustos d’emperadors com Vespasià o Cara·calla mostren homes durs, marcats per la vida, amb cares que semblen fotografies.

Al final de l’Imperi, l’art romà va anar adoptant elements orientals i cristians. Les escultures es fan més rígides, més simbòliques, menys realistes. Aquesta evolució donarà lloc, a l’Edat Mitjana, a l’art bizantí i al romànic.

Roma a Catalunya, una història de fusió

La història que mai t’han explicat prou comença el 218 aC. Roma estava en guerra contra Cartago (la Segona Guerra Púnica), una potència que dominava el sud d’Hispània. Cartago era una ciutat fenícia situada al nord d’Àfrica i tenia un general genial, Aníbal, que havia decidit atacar Roma per terra creuant els Pirineus i els Alps amb elefants. Per tallar-li els subministraments des d’Hispània, els romans van decidir desembarcar al port d’Empúries, una colònia grega que estava a l’actual Empordà.

I aquí ve la part important. Quan els romans van arribar, Catalunya no estava buida. Hi vivien diversos pobles ibers que feia segles que ocupaven el territori. No eren pobles aïllats. Comerciaven amb grecs, amb fenicis i amb cartaginesos. Tenien una cultura pròpia molt rica.

• Els cossetans, al voltant de l’actual Tarragona. La seva capital era el Tossal del Moro de Pinyeres.
• Els ilergets, a l’interior (Lleida i les terres de Ponent). Eren un poble guerrer i van protagonitzar la principal resistència a Roma.
• Els indigets, a l’Empordà i la Selva. Feien comerç directament amb els grecs d’Empúries.
• Els laietans, a la zona de Barcelona, Vallès i Maresme.
• Els ausetans, a la plana de Vic.
• Els lacetans, els cerretans i altres pobles menors al nord.

Els ibers tenien una cultura sofisticada. Vivien en poblats fortificats a dalt de turons, com Ullastret (l’Empordà), Olèrdola (Penedès), Calafell (Garraf) o el Tossal del Moro de Pinyeres. Tenien una llengua pròpia (encara no completament desxifrada), escriptura pròpia, ceràmica refinada amb decoracions geomètriques i figuratives, monedes pròpies. Practicaven una religió politeista amb déus propis. La dama d’Elx, una escultura iberica conservada al Museu Arqueològic de Madrid, és una de les obres d’art més impressionants de la Mediterrània antiga.

La conquesta romana no va ser ràpida ni pacífica. Va trigar més de 200 anys i va trobar resistència, sobretot dels ilergets dirigits per Indíbil i Mandoni, dos cabdills germans que van encapçalar diverses revoltes contra Roma fins que van ser derrotats i executats l’any 205 aC. La pacificació total de la península no va arribar fins a les Guerres Càntabres (29-19 aC), gairebé 200 anys després del primer desembarc.

Els romans van fundar Tàrraco (l’actual Tarragona) com a base militar. Amb els segles va esdevenir la capital de la província Hispania Citerior, una de les ciutats més importants de l’Imperi. L’emperador August hi va viure dos hiverns. La ciutat va arribar a tenir 30.000 habitants, muralla circumdant, fòrum, circ (un dels més grans de l’Imperi), amfiteatre (encara visible avui davant del mar), i un aqüeducte (el Pont del Diable) que portava aigua des del Gaià. Avui les seves restes són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Roma també va fundar altres ciutats catalanes que avui encara existeixen.

• Barcino (Barcelona), una colònia menor que va créixer amb l’Edat Mitjana.
• Iesso (Guissona, la Segarra), encara amb restes excavades.
• Aeso (Isona, el Pallars Jussà).
• Iluro (Mataró), amb restes al subsòl de la ciutat actual.
• Baetulo (Badalona), amb termes romanes excavades al centre de la ciutat.

El procés que va transformar els ibers en cossetans-romans s’anomena romanització. No va ser un canvi sobtat sinó un procés llarg de fusió cultural. Els ibers van anar adoptant el llatí, les calçades, la vida urbana, el dret. Van canviar de roba, de menjar, de costums. Però moltes coses ibers van quedar enganxades al territori.

• Els noms dels pobles. Calafell, Ullastret, els pobles acabats en -essos i -ets tenen arrels iberes. Fins i tot el nom Catalunya podria venir d’una arrel ibera relacionada amb Lacetània, encara que els filòlegs ho discuteixen.
• Algunes paraules del català d’avui (esquerra, gos, panxa, potser balma) podrien venir del substrat iber. Aquest fenomen es diu substrat preromà i és el que diferencia el català d’altres llengües romàniques.
• I sobretot, hi ha llocs visitables com Ullastret (Empordà), Olèrdola (Penedès), Calafell (Garraf), Iesso a Guissona o el Museu d’Arqueologia de Catalunya a Empúries i Barcelona, on encara pots trepitjar les cases on van viure els teus avantpassats fa 2300 anys. Si vols fer un viatge en el temps real, no virtual, aquests són els llocs.

La caiguda, no un sol moment

L’Imperi Romà no va caure en un sol dia. Va anar perdent força durant tres segles per molts motius alhora.

• Crisi econòmica. L’expansió s’havia acabat. No entraven nous esclaus i la mà d’obra encaria. Les mines d’or i plata començaven a esgotar-se. L’economia es va anar desmonetitzant i tornant al troc en moltes zones rurals.
• Crisi política. Els emperadors es succeïen ràpidament, sovint assassinats per generals rebels. El segle III dC és conegut com l’època dels “emperadors soldats”. En només 50 anys (235-284) hi va haver més de 25 emperadors, gairebé tots assassinats.
• Crisi militar. Les fronteres eren massa llargues i els pobles germànics (gots, vàndals, francs, suevs) pressionaven contínuament. L’any 378 dC, a la batalla d’Adrianòpolis, els visigots van derrotar i matar l’emperador Valent. Va ser la primera vegada en segles que un emperador romà moria a mans d’un enemic exterior.
• Crisi identitària. La gent ja no se sentia tan “romana”, sobretot a les províncies més perifèriques. El cristianisme, ara religió oficial, també canviava els valors. Molts cristians convençuts no volien ser soldats.

L’any 410 dC, l’inimaginable va passar. Alaric, rei dels visigots, va saquejar Roma. La ciutat eterna, que no havia estat conquerida des de feia 800 anys, va caure en mans bàrbares. La notícia va arribar a tot l’Imperi i va sumir el món en una crisi psicològica. Sant Agustí va escriure la seva gran obra De Civitate Dei (La ciutat de Déu) com a resposta a aquesta sotragada.

Després d’Alaric vingueren altres invasions. Els vàndals van travessar Hispània, el Maghreb i van saquejar Roma una segona vegada el 455 dC. Els huns d’Àtila van arribar fins al cor d’Itàlia abans de tornar enrere. Cada onada deixava l’Imperi més debilitat.

L’any 476 dC, finalment, un cabdill germànic anomenat Odoacre va deposar l’últim emperador romà d’Occident, un nen de 10 anys que es deia (irònicament) Ròmul Augústul. Un nen amb el nom del fundador i del primer emperador. Odoacre no es va proclamar emperador, simplement va enviar les insígnies imperials a Constantinoble dient que ja no calien. Aquell dia es considera la fi convencional de l’Imperi i el principi de l’Edat Mitjana.

Però una cosa important. L’Imperi d’Orient (amb capital a Constantinoble, l’actual Istanbul) va continuar mil anys més, fins al 1453, quan els turcs otomans la van conquerir. Allà la cultura romana es va fusionar amb la grega i la cristiana, donant lloc a l’Imperi Bizantí. Per als bizantins, ells eren els “veritables romans” i Roma ja era una ciutat de províncies sense importància.

El llegat, Roma cada dia

Roma no va desaparèixer. Es va dissoldre i es va escampar per tot Europa.

Quan parles català, castellà, francès, italià, portuguès, romanès o sard, parles llatí evolucionat. Aquestes llengües es diuen romàniques precisament per això. Cada una és una mutació diferent del mateix llatí parlat per gent diferent durant 1500 anys. Si compares «noctem» (llatí), «nit» (català), «noche» (castellà), «notte» (italià), «nuit» (francès) i «noapte» (romanès), veus la mateixa paraula evolucionar. Aquesta família lingüística és el llegat més viu de Roma.

Quan signes un contracte, demanes una herència, protestes per un incompliment o defenses la teva propietat, fas servir conceptes inventats pel dret romà. El Codi Civil de Napoleó, la base del dret civil de molts països europeus, es va inspirar directament en el Corpus Iuris Civilis de Justinià.

Quan mires el calendari, els mesos d’agost (per August), juliol (per Juli Cèsar), gener (Janus, déu romà del començament) o març (Mart) et recorden l’Imperi. La nostra setmana de set dies, l’origen de l’any nou l’1 de gener, la durada del mes… tot ve d’allà. El calendari gregorià que fem servir avui és una correcció del calendari julià que va inventar Juli Cèsar el 46 aC.

Quan vas en cotxe per una autopista europea, és molt probable que segueixis el traçat aproximat d’una calçada romana. Moltes vies romanes van seguir actives durant l’Edat Mitjana com a camins, després com a carreteres, i el segle XX com a autopistes.

El cristianisme, la religió majoritària a Europa durant 1500 anys, és en bona part hereu de la tradició romana. L’estructura de l’Església Catòlica (papa, cardenals, bisbes, parròquies) calca l’estructura administrativa de l’Imperi tardà. La paraula “diòcesi” prové de les divisions administratives romanes. La basílica, l’edifici central de moltes esglésies, era el nom d’un edifici públic romà reconvertit per al culte cristià.

I quan camines per Tarragona, Mataró, Vic, Lleida, Barcelona o Empúries, trepitges pedres romanes. Passes per damunt de cases, carrers, mercats i cementiris romans. Estàs literalment sobre l’Imperi.

Roma no s’ha acabat. Continua viva, només que ara es diu Europa.