Roma i el seu llegat a Catalunya

D’un grup de cabanes de pastors a la vora del Tíber, Roma va arribar a dominar tot el món conegut al voltant de la Mediterrània, i ens va deixar una empremta que encara avui parlem, escrivim i caminem cada dia.

1. Mil anys d’una ciutat, en tres etapes

Roma va néixer al centre de la península Itàlica, una llarga bota de terra al cor de la Mediterrània. La ciutat es va aixecar sobre un grup de set turons a la vora del riu Tíber, en un punt molt ben situat. Prou a prop del mar per comerciar, però prou lluny per defensar-se dels pirates; i en un gual on era fàcil travessar el riu. Aquesta posició central, al mig de la Mediterrània, explica en bona part el seu futur èxit.

Llegenda i història

Els romans explicaven que la ciutat l’havien fundat l’any 753 aC dos bessons, Ròmul i Rem, abandonats de nadons al riu i alletats per una lloba. De grans van decidir fundar una ciutat, però es van barallar i Ròmul va matar Rem; per això la ciutat es va dir Roma.

Què en diu l’arqueologia? Que la història real és menys dramàtica. Cap al segle VIII aC, diversos poblats de pastors llatins escampats pels turons es van anar unint fins a formar una sola ciutat. La llegenda, però, els servia per sentir-se un poble especial, destinat a grans coses.

Tres grans etapes

La història de Roma, des de la fundació fins a la caiguda, es divideix en tres grans etapes que cobreixen prop de mil dos-cents anys.

Durant els primers segles, Roma va ser governada per reis. Els últims van ser etruscs, un poble veí molt avançat que va ensenyar als romans l’enginyeria, l’escriptura i la religió. L’any 509 aC, segons la tradició, els romans van expulsar l’últim rei, Tarquini el Superb, cansats del seu poder absolut, i van proclamar la República. Cinc segles més tard, la República esgotada donaria pas a l’Imperi, que duraria fins al 476 dC.

L’estàtua de la lloba capitolina que alleta Ròmul i Rem s’ha convertit en el símbol de Roma. Però els bessons que hi ha sota la lloba es van afegir més de mil cinc-cents anys després! Una bona prova que els símbols també tenen història.

2. Política, qui mana i com

Una «cosa pública»

La paraula república ve del llatí res publica, «la cosa pública». El govern ja no era d’un sol home, sinó un assumpte de tots els ciutadans. Per evitar que ningú acumulés massa poder, els càrrecs eren electes, temporals (duraven normalment un any) i compartits entre diverses persones.

Les institucions de la República

• Les magistratures. Els càrrecs de govern. Els més importants eren els dos cònsols, que dirigien l’exèrcit i la política durant un any. Hi havia també qüestors, edils, pretors i, en cas d’emergència, un dictador amb poders absoluts durant sis mesos com a màxim.
• El Senat. Una assemblea d’antics magistrats, vitalicis, que era la institució més influent. Controlava els diners, la política exterior i la guerra.
• Els comicis. Les assemblees on es reunien els ciutadans per votar les lleis i elegir els magistrats.

La crisi de la República

Tant créixer va acabar passant factura. La riquesa es repartia molt malament, els generals tenien exèrcits fidels a ells (i no a l’Estat) i es van succeir guerres civils. En aquest context va destacar Juli Cèsar, un general brillant que va conquerir la Gàl·lia i es va fer nomenar dictador de manera gairebé permanent. Un grup de senadors, espantats pel seu poder, el van assassinar l’any 44 aC.

August i el naixement de l’Imperi

Després de més guerres civils, el seu fill adoptiu Octavi es va imposar i va concentrar tot el poder, però amb molta astúcia. Va mantenir les institucions republicanes (el Senat, els cònsols) com una façana, mentre ell ho controlava tot. El Senat li va donar el títol d’August («el venerable»). Havia nascut l’Imperi romà, i amb ell una llarga època de pau i prosperitat coneguda com la pax romana.

Durant els dos primers segles, l’Imperi va arribar a la màxima extensió. Envoltava tota la Mediterrània i s’estenia des de Britània fins a Egipte. Sota l’emperador Trajà —nascut a Hispània!— va assolir les fronteres més llunyanes. Milions de persones de pobles molt diferents vivien sota les mateixes lleis, la mateixa moneda i, sovint, la mateixa llengua.

Quan algú es presentava a un càrrec, es passejava amb una toga blanquíssima (toga càndida) perquè tothom el veiés. D’aquí ve la paraula candidat. Moltes paraules de la política actual —senat, tribu, vet, dictador— són herència directa de Roma. I el nom de Juli Cèsar va tenir tant de prestigi que es va convertir en sinònim de «governant suprem». D’aquí vénen les paraules kàiser (a Alemanya) i tsar (a Rússia). El mes d’agost, en honor d’August.

3. Societat, no tothom era igual

Una societat molt desigual

A Roma, no tothom tenia els mateixos drets. La piràmide social estava molt ben marcada i el lloc on naixies determinava gairebé tota la teva vida.

Patricis i plebeus

Dins els ciutadans, la societat romana estava dividida en dos grans grups. Els patricis eren les famílies riques i aristocràtiques, que al principi monopolitzaven tots els càrrecs. Els plebeus formaven la majoria del poble (pagesos, artesans, comerciants) i, al començament, no tenien drets polítics. Durant dos segles, els plebeus van lluitar per la igualtat i van anar guanyant drets; la seva gran conquesta van ser els tribuns de la plebs, uns càrrecs que els defensaven i que podien vetar decisions injustes.

El paper de la dona

La dona romana estava sotmesa a l’autoritat del pare o del marit —el pater familias— i no podia votar ni ocupar càrrecs. Tot i així, tenia més llibertat que la dona grega. Podia sortir de casa, anar als espectacles, tenir propietats i, en algunes famílies, rebre educació i influir en la vida pública.

Els esclaus no eren considerats persones, sinó propietats. Es podien comprar i vendre als mercats com si fossin qualsevol altra mercaderia. Però alguns aconseguien la llibertat (i passaven a ser lliberts) si el seu amo així ho decidia al testament, o si es podien pagar la pròpia compra amb els petits estalvis que els amos els deixaven guardar. De vegades els seus fills arribaven a ciutadans romans amb tots els drets.

4. Economia, l’imperi del comerç

De ciutat a potència mediterrània

Durant la República, Roma no va parar de créixer. Primer va dominar tota la península Itàlica i després es va llançar a conquerir la Mediterrània, que va acabar anomenant amb orgull Mare Nostrum, «el nostre mar». Quan tot un mar és teu, els vaixells circulen segurs i el comerç s’enlaira.

Cartago, el gran rival

El gran rival de Roma era Cartago, una potència comercial del nord d’Àfrica. Les dues ciutats es van enfrontar en les guerres púniques. Durant la segona, el general cartaginès Anníbal va creuar els Alps amb elefants per atacar Roma per sorpresa. Per tallar-li els subministraments, els romans van decidir atacar les bases cartagineses d’Hispània. L’any 218 aC un exèrcit romà va desembarcar a Empúries. Aquella data marca l’inici de la presència romana a la península i, per tant, a Catalunya.

Una economia diversa i a gran escala

L’economia romana combinava activitats molt diverses, però totes lligades al gran mercat únic que era l’Imperi.

• Agricultura. La base. Es conreava sobretot blat, vinya i olivera —la famosa tríada mediterrània— a les grans explotacions agrícoles anomenades vil·les.
• Mineria. L’or d’Hispània, l’estany de Britània, el ferro i el plom van enriquir l’Estat romà.
• Artesania. Terrissa, vidre, teixits i metal·lúrgia es produïen a les ciutats.
• Comerç. Vaixells carregats d’àmfores de vi, oli i salaons circulaven per tota la Mediterrània. Les calçades portaven les mercaderies fins als racons més interiors.

Una moneda comuna

El comerç era possible gràcies a una moneda única —el denari de plata— acceptada de Britània a Egipte, i a una llengua, el llatí, que tothom entenia als ports. Era un primer mercat únic europeu, vint segles abans de l’euro.

Un senador romà, Cató, acabava tots els seus discursos amb la mateixa frase, parlés del que parlés: «Ceterum censeo Carthaginem esse delendam» («A més, opino que cal destruir Cartago»). Al final s’hi va sortir. El 146 aC Roma va arrasar Cartago completament i es va quedar sola al Mediterrani.

5. Religió, del politeisme al cristianisme

Una religió de molts déus

Els romans eren politeistes. Adoraven molts déus, molts dels quals havien copiat dels grecs canviant-los el nom. A casa, cada família honorava els lars, els esperits protectors de la llar. A més, els emperadors van impulsar el culte imperial. L’emperador era venerat gairebé com un déu, una manera d’unir tot l’Imperi al seu voltant.

Una religió nova. El cristianisme

Al segle I, en una província oriental de l’Imperi, Judea, va néixer el cristianisme, basat en els ensenyaments de Jesús de Natzaret. Predicava un sol Déu, la igualtat de totes les persones i l’esperança d’una vida després de la mort, un missatge que va arrelar sobretot entre els més pobres i els esclaus.

Com que els cristians es negaven a adorar l’emperador, al principi van ser perseguits. Però la religió no va parar de créixer.

1. 313 dC. L’emperador Constantí publica l’edicte de Milà i legalitza el cristianisme.
2. 380 dC. L’emperador Teodosi el converteix en la religió oficial de l’Imperi.
3. 391 dC. Es prohibeixen tots els cultes pagans.

En menys de cent anys, una secta perseguida s’havia convertit en l’única religió permesa de tot l’Imperi.

Els dies de la setmana encara recorden els déus romans. Dilluns és el dia de la Lluna, dimarts el de Mart, dimecres el de Mercuri, dijous el de Júpiter i divendres el de Venus. Només dissabte (el sàbat jueu) i diumenge (el dies dominicus, el dia del Senyor cristià) tenen un origen religiós posterior.

6. Cultura, l’imperi de les paraules

El llatí, l’origen del català

L’eina més poderosa que tenia Roma per unir l’Imperi no eren les legions, sinó la llengua. El llatí. De la seva evolució al llarg dels segles van néixer les llengües romàniques. El català, el castellà, el francès, l’italià, el portuguès, l’occità, el romanès… Per això es diu que el català és «llatí del segle XXI».

El dret i el calendari

Els romans van crear un sistema de lleis tan ben fet que encara és la base del dret de molts països europeus. També ens han deixat el calendari (els noms dels mesos), bona part del nostre alfabet i molts dels conceptes amb què organitzem la vida pública. República, senat, tribunal, magistrat, cens, vot…

Literatura i ciència

La cultura romana es va inspirar molt en la grega, però va produir grans obres pròpies. Poetes com Virgili (autor de l’Eneida), Horaci i Ovidi; historiadors com Titus Livi i Tàcit; oradors i pensadors com Ciceró i Sèneca (nascut a Hispània). Els seus llibres es van copiar durant l’edat mitjana i avui encara s’estudien.

El llatí va seguir sent la llengua de la cultura, l’Església i la ciència fins ben entrat el segle XVIII. Per això els noms científics de les plantes i animals encara són en llatí. Homo sapiens som nosaltres, els humans «savis».

7. Un dia a Roma

La ciutat romana

Les ciutats romanes seguien un pla en quadrícula, amb dos carrers principals que es creuaven —el cardo (nord-sud) i el decumanus (est-oest)— i el fòrum (la plaça pública) al centre. Al fòrum hi havia el temple principal, la basílica (els tribunals), el mercat i els edificis del govern. Era el cor polític, religiós i comercial de la ciutat.

Domus i insulae

On vivien els romans depenia, com sempre, dels diners. La diferència entre el rics i la majoria es veia molt clara en l’habitatge.

Termes, teatres i espectacles

La ciutat oferia un bon ventall d’equipaments públics gratuïts o molt barats, sufragats pels rics o per l’Estat.

• Les termes. Banys públics amb sala freda (frigidarium), tèbia (tepidarium) i calenta (caldarium), gimnàs i biblioteca. Eren el gran punt de trobada social.
• El teatre. Per a obres dramàtiques i còmiques.
• El circ. La pista llarga on se celebraven les espectaculars curses de carros. El més gran de tots, el Circ Màxim de Roma, hi cabien 250.000 espectadors.
• L’amfiteatre. L’edifici oval on lluitaven els gladiadors i s’enfrontaven amb feres. El més famós, el Colosseu de Roma.

Els polítics regalaven al poble blat gratis i espectacles per guanyar-ne el favor i evitar revoltes. El poeta Juvenal ho va criticar amb una frase famosa. El poble només volia «panem et circenses», «pa i circ». Encara avui fem servir l’expressió per dir que algú entreté la gent perquè no es queixi.

8. Art i arquitectura, la marca de Roma

Constructors com cap altre

Els romans van ser uns enginyers excepcionals. No van inventar gaires coses noves, però van perfeccionar i combinar com ningú les tècniques que ja existien. Tres innovacions els van permetre construir més gran, més alt i més durador que ningú abans.

• L’arc de mig punt. Per cobrir grans espais sense necessitat de columnes al mig.
• La volta i la cúpula. L’arc rotat o continuat, que permetia sostres amplíssims.
• El formigó (opus caementicium). Una barreja de calç, sorra, aigua i graves que, un cop seca, era dura com la pedra i es podia abocar dins de motlles.

Obres per a totes les funcions

Amb aquestes tècniques van aixecar tot tipus d’obres públiques, moltes de les quals encara dempeus.

Escultura. El retrat realista

En l’art, l’escultura romana buscava el realisme. A diferència dels grecs, que feien cossos idealitzats i perfectes, els retrats romans mostraven les persones tal com eren, amb arrugues, calvícies, nassos torts i defectes inclosos. Era una manera de deixar constància de les persones reals, sobretot dels antics avantpassats que es veneraven a casa.

Pintura i mosaic

Les parets de les domus es decoraven amb frescos de colors vius —escenes mitològiques, paisatges, trampantojos arquitectònics— i els terres es cobrien amb mosaics fets de milers de petites tessel·les de pedra de colors, que formaven escenes complexes, geometries o fins i tot retrats. Pompeia, la ciutat sepultada per l’erupció del Vesuvi l’any 79 dC, ens ha conservat exemples espectaculars de tots dos.

El formigó romà era tan bo que el Panteó de Roma, acabat fa gairebé 1.900 anys, encara té la cúpula de formigó sense armar més gran del món. Els enginyers actuals encara n’estudien la recepta. Sembla que el secret era una mena de cendra volcànica que feia el formigó més fort amb el pas dels segles, no més feble.

9. Roma a Catalunya, ibers i romanització

El nostre territori va ser un dels primers d’Hispània a romanitzar-se, i encara avui n’hi ha empremtes a tot arreu. Roma va organitzar la península en províncies; la nostra formava part de la Tarraconensis, amb capital a Tàrraco.

Abans de Roma. Els ibers

Quan els romans van desembarcar a Empúries el 218 aC, no hi van trobar un territori buit. Catalunya estava habitada des de feia segles pels ibers, un conjunt de pobles amb cultura pròpia, escriptura (que encara no s’ha desxifrat del tot), monedes i ciutats fortificades als turons (els oppida). A casa nostra hi vivien tribus com els ilergets (Lleida), els laietans (litoral central), els cossetans (Tarragonès) o els indigets (Empordà).

Conquerir Hispània no va ser fàcil. Va costar gairebé dos-cents anys (del 218 al 19 aC). Molts pobles van resistir amb força. A casa nostra, els ilergets, dirigits per Indíbil i Mandoni, es van revoltar contra els romans; i ciutats com Numància van resistir setges llarguíssims abans de caure.

Què és la romanització

La romanització és el procés pel qual els pobles conquerits van anar adoptant la llengua, els costums, les lleis i la manera de viure dels romans. No es va imposar només per la força. Viure «a la romana» (a les ciutats, amb termes, espectacles i comerç) resultava atractiu, i adoptar la ciutadania donava drets. Amb el temps, hispans, gals o africans se sentien tan romans com els de Roma.

Un cop vençuts els enemics, Roma mantenia el control amb una combinació molt eficaç.

1. Hi deixava legions (l’exèrcit) als punts clau.
2. Hi construïa calçades per moure tropes i mercaderies.
3. Hi fundava ciutats com a centres de poder i de la nova manera de viure.
4. Organitzava el territori en províncies governades des de Roma.

Les ciutats romanes de Catalunya

De les ciutats que va fundar o transformar Roma al nostre territori, en destaquen tres.

Tàrraco va ser una de les ciutats més importants de l’Imperi i capital de la província Tarraconensis. Bàrcino, en canvi, va néixer com a colònia fundada en temps d’August. Era una ciutat petita però ben planificada, envoltada de muralles. I Iesso ens recorda que no tot era a la costa. També a l’interior hi havia centres urbans plenament romans.

El camp. Les vil·les

Pel camp s’escampaven les vil·les, grans explotacions agrícoles amb la casa del propietari i les instal·lacions per produir vi, oli i cereals que s’exportaven arreu de l’Imperi en àmfores fetes als forns del territori.

La Via Augusta

Totes aquestes ciutats estaven connectades per la Via Augusta, la gran calçada que travessava la península de nord a sud, des dels Pirineus fins al sud d’Hispània, vorejant la costa. Marcava les distàncies amb mil·liaris (columnes de pedra cada milla romana) i era l’eix que feia possible el comerç i el moviment de l’exèrcit. Bona part de l’autopista AP-7 actual segueix, gairebé carril per carril, el traçat de la vella Via Augusta.

Sota els carrers del Barri Gòtic de Barcelona hi ha tota una ciutat romana amagada. Al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) pots baixar i caminar pels carrers, les botigues de salaons i les bugaderies de la Bàrcino de fa dos mil anys. I quan dius que vas a un lloc «per la carretera», fas servir una herència romana. Les calçades eren tan ben fetes (amb diverses capes de pedra i un bombament perquè l’aigua escolés) que algunes encara es poden trepitjar dos mil anys després.

10. La caiguda, no un sol moment

L’Imperi romà no va caure de cop, com qui rep un cop de martell. Va ser una llarga decadència de més de dos segles, amb molts factors barrejats.

Una crisi llarga

A partir del segle III, l’Imperi va entrar en crisi per moltes raons alhora.

• Massa fronteres per defensar. L’Imperi era tan immens que ja no es podia protegir tot a la vegada.
• Problemes econòmics. Inflació, crisi del comerç, despeses militars enormes, impostos cada vegada més alts.
• Inestabilitat política. Lluites pel poder entre generals, emperadors assassinats un rere l’altre.
• Pressió dels pobles germànics a les fronteres del nord (sueus, vàndals, alans, gots, francs…).
• Crisi de valors. L’antiga moral romana ja no servia per a un Imperi tan diferent.

La divisió i la fi d’Occident

L’any 395 dC, l’emperador Teodosi va dividir l’Imperi entre els seus dos fills en dues meitats. L’Imperi romà d’Occident (capital a Roma) i l’Imperi romà d’Orient (capital a Constantinoble). Mentre els pobles germànics pressionaven i acabaven entrant al territori, l’Imperi romà d’Occident es va anar desfent.

L’any 476 dC, el cap germànic Odoacre va deposar l’últim emperador d’Occident, un nen de catorze anys que es deia, irònicament, Ròmul Augústul. El nom del fundador i el del primer emperador junts. Aquella data marca el final de l’edat antiga i el començament de l’edat mitjana.

L’Imperi d’Orient, en canvi, va sobreviure mil anys més com a Imperi bizantí, fins al 1453.

Quan els historiadors moderns van triar el 476 dC com a data del «final» de Roma, els qui hi vivien no se’n van adonar. Per a la gent de l’època, la vida quotidiana va canviar molt poc d’un dia per l’altre. Les grans dates de la història, sovint, només són visibles a posteriori. La caiguda real va ser un degoteig lent de generacions.

11. El llegat, Roma cada dia

Roma va desaparèixer com a Estat, però la seva empremta segueix viva. Quan parles, quan escrius, quan vas a l’escola o quan camines pel Barri Gòtic, estàs fent servir herència romana sense adonar-te’n.

Tot el que ens queda dels romans

• La llengua. El català (i totes les llengües romàniques) ve del llatí.
• El dret. La base del nostre sistema legal és el dret romà.
• L’alfabet. Les lletres amb què escrius això són les romanes.
• El calendari. Els noms dels mesos vénen de Roma (juliol per Juli Cèsar, agost per August…).
• L’organització de les ciutats. El carrer en quadrícula, la plaça central, els equipaments públics.
• Les infraestructures. Ponts, carreteres, aqüeductes… molts encara dempeus.
• El cristianisme. L’Imperi va ser el vehicle que el va estendre per Europa.
• La idea d’Europa. Una comunitat de pobles units per una mateixa cultura va néixer amb Roma.

Per què estudiar Roma

Per això estudiar Roma és, en bona part, entendre d’on venim. La nostra llengua, els nostres carrers, les nostres lleis, les nostres festes i fins i tot la manera com pensem la política tenen una arrel romana. Quan dius república, senat, candidat, finestra o aigua, parles romà del segle XXI.

I quan, al cap d’un viatge per Catalunya, et trobes amb l’amfiteatre de Tarragona vora el mar, les columnes de Bàrcino al Barri Gòtic o un tros de calçada perduda al mig del bosc, no contemples ruïnes antigues. Contemples els fonaments del país on vius.

Hi ha una expressió llatina que ho resumeix tot: «Roma locuta, causa finita» —«Roma ha parlat, l’assumpte queda tancat». Els romans no només van fer carreteres i lleis. Ens van ensenyar la idea que les paraules, ben dites i ben escrites, poden ordenar el món. Dos mil anys després, encara hi confiem.