Fa 2.500 anys, en un territori de muntanyes i illes a la vora de la mar Egea, unes quantes ciutats independents van inventar la democràcia, la filosofia i el teatre, i van crear una cultura que encara forma part del nostre dia a dia.
1. El marc geogràfic i les etapes de la història grega
La civilització grega va néixer al voltant de la mar Egea. La península dels Balcans, les costes de l’Àsia Menor (l’actual Turquia) i centenars d’illes. És un territori molt muntanyós, amb poques planes fèrtils i valls aïllades les unes de les altres. Aquesta geografia va marcar el destí de Grècia de dues maneres.
- Les muntanyes van dificultar la unificació. En lloc d’un gran regne, hi van néixer centenars de petites ciutats independents, les polis.
- La terra pobra i la costa retallada van empènyer els grecs cap al mar. Es van convertir en grans navegants, pescadors i comerciants. Comerciaven sobretot amb vi, oli d’oliva i ceràmica, i compraven el blat que els faltava.
Què unia els grecs?
Tot i no tenir mai un estat comú, els grecs se sentien un sol poble. S’anomenaven a si mateixos hel·lens i deien «bàrbars» (que vol dir, més o menys, «els que fan bar-bar») a tots els qui no parlaven grec. Els unia una mateixa llengua, una mateixa religió amb els seus santuaris comuns (com Delfos i Olímpia), els poemes d’Homer (la Ilíada i l’Odissea, que tots els nens aprenien) i grans celebracions compartides com els Jocs Olímpics.
Les etapes de la història grega
| Etapa | Cronologia aproximada | Què la caracteritza |
|---|---|---|
| Època arcaica | 800 – 490 aC | Neixen les polis, l’alfabet grec i la moneda. Gran colonització del Mediterrani. Primers Jocs Olímpics (776 aC). |
| Època clàssica | 490 – 323 aC | L’edat d’or. Democràcia atenesa, guerres mèdiques, Pèricles i el Partenó, gran filosofia i teatre. Acaba amb la mort d’Alexandre el Gran. |
| Hel·lenisme | 323 – 31 aC | La cultura grega s’estén per tot l’Orient gràcies a les conquestes d’Alexandre. Acaba amb la conquesta romana. |
Abans de l’època arcaica, a l’Egea ja hi havia hagut dues civilitzacions brillants. La minoica (a l’illa de Creta, amb els seus grans palaus com el de Cnossos) i la micènica (la dels herois de la guerra de Troia). Quan van desaparèixer, cap al 1200 aC, va venir un llarg període de decadència que anomenem època fosca.
Grecs pel Mediterrani. Les colonitzacions
Entre els segles VIII i VI aC, milers de grecs van deixar les seves polis per fundar ciutats noves arreu del Mediterrani i la mar Negra. Les causes principals van ser la manca de terres, les crisis polítiques i la recerca de noves rutes comercials. Cada expedició sortia d’una polis mare (la metròpoli) i fundava una colònia. Una polis nova, independent, però que mantenia amb la metròpoli la llengua, la religió i forts llaços comercials i sentimentals. Així, la cultura grega es va escampar «com granotes al voltant d’un estany», en paraules de Plató. Des de l’actual Ucraïna fins a Marsella, des del sud d’Itàlia (la «Magna Grècia») fins a… Catalunya.
Cap a l’any 575 aC, colons grecs procedents de Focea, establerts abans a Massàlia (Marsella), van fundar a la costa de l’Empordà una ciutat que ho diu tot amb el nom. Empòrion, que en grec significa «mercat». És l’actual jaciment d’Empúries (l’Escala, Alt Empordà), l’única colònia grega documentada de la península Ibèrica que es pot visitar. Hi entraven els productes grecs (ceràmica fina, vi, oli, perfums) i en sortien els metalls, el gra i l’espart dels pobles ibers.
La paraula política ve, precisament, de polis. En grec volia dir «els afers de la ciutat». I no és l’única. Democràcia, escola, teatre, música, matemàtiques, història, planeta… Centenars de paraules que fas servir cada dia van néixer a Grècia fa 2.500 anys.
2. La pòlis. Atenes i la democràcia
Una polis era una ciutat-estat. Una ciutat independent amb el seu territori agrícola, el seu govern, les seves lleis, la seva moneda i el seu exèrcit. Solia tenir dues parts ben diferenciades. L’acròpolis («ciutat alta»), el recinte fortificat del turó on hi havia els temples principals, i la ciutat baixa, amb l’àgora. La plaça pública on hi havia el mercat i on els ciutadans es trobaven per parlar de negocis… i de política. L’àgora era el cor de la polis.
Un invent revolucionari
Durant segles, Atenes havia estat governada per reis, després per nobles (aristocràcia, «el govern dels millors») i fins i tot per tirans. Però al segle VI aC, reformadors com Soló i sobretot Clístenes (508 aC) van anar donant el poder als ciutadans, fins a crear una cosa mai vista. La democràcia («el govern del poble»). Per primera vegada a la història, les decisions d’un estat no les prenia un rei ni una minoria de privilegiats, sinó l’assemblea de tots els ciutadans.
Com funcionava?
- L’Ekklesia (assemblea). El cor de la democràcia. Tots els ciutadans hi podien anar, parlar i votar a mà alçada les lleis, la guerra i la pau. Es reunia unes 40 vegades l’any al turó de la Pnyx.
- La Bulé (consell dels 500). Preparava els temes que es votarien a l’assemblea. Els seus membres es triaven per sorteig, perquè els atenesos pensaven que les eleccions afavorien els rics i famosos, mentre que el sorteig era realment igualitari.
- Els magistrats. Els càrrecs que governaven el dia a dia. La majoria, per sorteig i per un sol any; els més delicats, com els deu estrategs (caps militars), per elecció.
- Els tribunals populars. La justícia també era cosa dels ciutadans, amb jurats enormes de centenars de membres, triats per sorteig.
- L’ostracisme. Un cop l’any, l’assemblea podia desterrar durant deu anys qualsevol polític que es considerés un perill per a la democràcia. El nom s’escrivia en un tros de ceràmica anomenat òstrakon.
Els límits. Una democràcia de minories
Ara bé, atenció. Només eren ciutadans els homes adults, lliures, fills de pare i mare atenesos. Això deixava fora la immensa majoria de la població.
- Les dones. Sense cap dret polític, ni a Atenes ni enlloc del món grec.
- Els metecs. Els estrangers residents, lliures i sovint pròspers comerciants, però sense drets polítics i obligats a pagar impostos especials.
- Els esclaus. Potser un terç de la població. Treballaven a les cases, els tallers, els camps i les terribles mines de plata de Làurion, i no tenien cap dret.
Es calcula que només un de cada deu habitants de l’Àtica podia participar en política. La democràcia atenesa va ser un invent extraordinari… i alhora molt limitat. Comparar-la amb la nostra (on voten dones i homes, i la ciutadania no depèn de l’origen familiar) ens ajuda a veure tot el camí recorregut des d’aleshores.
La democràcia atenesa era directa. Els ciutadans votaven personalment cada llei, sense diputats pel mig. La nostra és representativa. Triem representants perquè decideixin per nosaltres. Què s’assembla més a l’esperit atenès dins la teva vida? Potser… votar a mà alçada les decisions de la classe o del consell de delegats!
3. Esparta. La pòlis militar
Hi va haver centenars de polis, però dues van destacar per sobre de totes, i no podien ser més diferents. Atenes i Esparta. Mentre Atenes apostava per la paraula, el comerç i la participació, Esparta es va organitzar com una autèntica societat-quarter, dedicada per complet a formar els millors soldats del món grec.
Atenes i Esparta, cara a cara
| Atenes | Esparta | |
|---|---|---|
| Govern | Democràcia. Els ciutadans decideixen a l’assemblea. | Oligarquia militar. Dos reis, un consell d’ancians i una minoria que controla el poder. |
| Economia | Comerç marítim, artesania, gran port (el Pireu). | Agricultura treballada pels ilotes (camperols sotmesos). |
| Valors | La paraula, la cultura, la bellesa, la participació. | La disciplina, l’obediència, la força militar. |
| Educació | Lectura, escriptura, música, gimnàstica i retòrica per als nois de famílies ciutadanes. | L’agogé. Educació militar estatal des dels 7 anys, duríssima, per formar soldats. |
| Les dones | Recloses a casa, sense drets polítics, dedicades a la llar. | Més llibertat i educació física. Havien de criar futurs guerrers forts. |
La societat espartana es dividia en tres grans grups. Els espartiates (ciutadans de ple dret, soldats professionals), els periecs (homes lliures que es dedicaven al comerç i l’artesania, però sense drets polítics) i els ilotes, una població sotmesa molt més nombrosa que els seus amos i que treballava la terra per a ells. La por constant a una revolta dels ilotes explica, en bona part, l’obsessió militar d’Esparta.
Encara avui fem servir aquests dos noms com a adjectius. D’una vida austera i dura en diem espartana, i d’una resposta breu i contundent en diem lacònica (de Lacònia, la regió d’Esparta). Expliquen que un rei enemic va amenaçar els espartans: «Si entro a Lacònia, ho arrasaré tot». La resposta espartana va ser una sola paraula: «Si».
4. Les guerres mèdiques i el segle de Pèricles
Les guerres mèdiques. David contra Goliat
A principis del segle V aC, l’Imperi persa, el més gran del món, va intentar conquerir Grècia. Contra tot pronòstic, les petites polis gregues, unides per primera vegada, el van aturar en dues guerres que anomenem guerres mèdiques (els grecs anomenaven «medes» els perses).
- Batalla de Marató (490 aC). Els atenesos derroten el primer atac persa. Segons la llegenda, un missatger va córrer els 42 km fins a Atenes per anunciar la victòria… i d’aquí ve el nom de la cursa de marató.
- Batalles de les Termòpiles i Salamina (480 aC). En el segon atac, el rei persa Xerxes arrasa Grècia central malgrat la resistència heroica del rei espartà Leònides i els seus 300 hoplites a les Termòpiles; però la flota atenesa destrueix la persa a l’estret de Salamina i decideix la guerra.
El segle de Pèricles
Després de la victòria, Atenes es va convertir en la polis més poderosa i rica de Grècia, al capdavant d’una gran aliança naval. Sota el lideratge de Pèricles (que va dirigir la política atenesa durant més de 30 anys), la democràcia es va consolidar i la ciutat va viure la seva màxima esplendor. Es va reconstruir l’Acròpolis amb el Partenó al capdamunt, i Atenes va atreure els millors artistes, filòsofs i científics. Per això el segle V aC s’anomena el «segle de Pèricles» o l’edat d’or d’Atenes.
L’esplendor, però, va durar poc. La rivalitat entre Atenes i Esparta va esclatar en la llarga i devastadora guerra del Peloponès (431-404 aC), que Esparta va guanyar però que va deixar totes les polis exhaustes i enfrontades.
5. Alexandre el Magne i l’època hel·lenística
La debilitat de les polis la va aprofitar un regne del nord que els grecs consideraven mig bàrbar. Macedònia. El rei Filip II les va sotmetre totes, i el seu fill, Alexandre el Gran, educat pel filòsof Aristòtil, va protagonitzar una de les aventures més espectaculars de la història. En només 11 anys (334-323 aC) va conquerir tot l’Imperi persa i va arribar fins a Egipte i l’Índia, creant l’imperi més gran que s’havia vist mai. Va morir a Babilònia als 32 anys, i el seu imperi es va repartir entre els seus generals.
L’hel·lenisme. La cultura grega s’escampa
La conseqüència més duradora de les seves conquestes va ser cultural. La llengua, l’art i el pensament grecs es van estendre per tot l’Orient i es van barrejar amb les cultures locals. Aquesta nova etapa s’anomena hel·lenisme, i la seva capital cultural va ser Alexandria (Egipte), famosa pel seu far —una de les set meravelles del món antic— i per la seva biblioteca, la més gran de l’antiguitat.
Alexandre va fundar més de 70 ciutats, i a una vintena els va posar el seu nom. Alexandria. La més famosa és la d’Egipte, que encara avui és la segona ciutat del país. Fins i tot va batejar una ciutat en honor del seu cavall, Bucèfal, que l’havia acompanyat des de l’adolescència.
6. La cultura grega. Religió, art, ciència i filosofia
Una religió de déus molt humans
La religió grega era politeista, i els seus déus tenien una particularitat. Eren antropomorfs (amb forma i caràcter humans). S’enamoraven, s’enfadaven, es barallaven i feien trampes, com qualsevol família… però eren immortals i totpoderosos. Els dotze principals vivien al cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia.
| Déu / Deessa | Àmbit | Atributs |
|---|---|---|
| Zeus | Rei dels déus, el cel i el llamp | Llamp, àguila |
| Hera | Matrimoni i família | Paó, diadema |
| Posidó | El mar i els terratrèmols | Trident, cavall |
| Atena | Saviesa i guerra intel·ligent | Òliba, casc, llança |
| Apol·lo | El sol, la música i els oracles | Lira, arc |
| Àrtemis | La caça i la lluna | Arc i fletxes, cérvol |
| Afrodita | L’amor i la bellesa | Colom, mirall |
| Ares | La guerra violenta | Casc, llança, escut |
| Hermes | Missatger dels déus, comerç i viatgers | Sandàlies alades, caduceu |
| Hefest | El foc i la forja | Martell, enclusa |
| Demèter | L’agricultura i les collites | Espigues de blat |
| Dionís | El vi, la festa i el teatre | Raïm, copa |
Al costat dels déus hi havia els herois, fills de déu i mortal, protagonistes dels mites. Hèracles i els seus dotze treballs, Teseu i el Minotaure, Perseu i la Medusa, Ulisses i el seu llarg viatge de retorn… Els mites no eren només entreteniment. Explicaven el món, transmetien valors i alimentaven tot l’art grec. Per saber el futur o prendre decisions difícils, els grecs consultaven els oracles. Santuaris on els déus «parlaven» a través dels sacerdots. El més famós era l’oracle de Delfos, dedicat a Apol·lo, on la pitonissa donava respostes cèlebres per la seva ambigüitat.
Els Jocs Olímpics
Cada quatre anys, totes les polis enviaven els seus millors atletes al santuari d’Olímpia per competir en honor de Zeus. Eren els Jocs Olímpics, celebrats des del 776 aC. Curses a peu i de carros, lluita, llançament de disc i javelina, pentatló… Durant els jocs es proclamava la treva sagrada. Totes les guerres s’aturaven perquè atletes i espectadors poguessin viatjar amb seguretat. Els guanyadors només rebien una corona d’olivera… però tornaven a casa convertits en herois per sempre.
La filosofia. Atrevir-se a preguntar
Els grecs van ser els primers a intentar explicar el món fent servir la raó en lloc dels mites. Això és la filosofia («amor a la saviesa»). Els tres grans noms són una cadena de mestre i deixeble. Sòcrates, que ensenyava fent preguntes pels carrers d’Atenes i va ser condemnat a mort per «corrompre el jovent»; Plató, el seu deixeble, que va fundar l’Acadèmia, la primera gran escola de filosofia; i Aristòtil, deixeble de Plató i mestre d’Alexandre el Gran, que va estudiar i ordenar gairebé tots els camps del saber.
El teatre. Néixer en una festa
El teatre va néixer a Atenes, a les festes en honor del déu Dionís, i s’hi van crear els dos grans gèneres. La tragèdia (històries d’herois enfrontats a un destí terrible, per fer pensar i emocionar. Èsquil, Sòfocles, Eurípides) i la comèdia (sàtira i humor, sovint contra els polítics del moment. Aristòfanes). Les representacions eren esdeveniments cívics multitudinaris. El teatre d’Epidaure tenia capacitat per a unes 14.000 persones, i la seva acústica encara avui meravella.
Ciència i història
Els grecs van posar els fonaments de moltes ciències. Les matemàtiques (Pitàgores, Euclides, Arquimedes), la medicina (Hipòcrates, de qui ve el jurament que encara fan els metges), la geografia (Eratòstenes va calcular la circumferència de la Terra amb un error sorprenentment petit) i la història. Heròdot, considerat el «pare de la història», va ser el primer a investigar el passat preguntant, viatjant i contrastant versions. Exactament el que fem a classe!
L’arquitectura. Els tres ordres i el Partenó
L’edifici grec per excel·lència és el temple. La casa de l’estàtua del déu (les cerimònies es feien a fora). Els grecs buscaven l’harmonia i la proporció perfectes, i van crear tres estils o ordres que es distingeixen sobretot per la columna.
- Dòric. El més sobri i robust; columna sense base i capitell llis. És l’ordre del Partenó.
- Jònic. Més esvelt i elegant; capitell amb dues volutes (espirals).
- Corinti. El més decorat; capitell amb fulles d’acant. Serà el preferit dels romans.
L’obra mestra és el Partenó (segle V aC), el temple d’Atena a l’Acròpolis d’Atenes, dirigit per l’escultor Fídies sota el govern de Pèricles. Marbre blanc, proporcions calculadíssimes i correccions òptiques subtils perquè, vist de lluny, sembli perfecte.
L’escultura. La conquesta del moviment
L’escultura grega va evolucionar al llarg de tres etapes, en una recerca constant de la perfecció del cos humà. A l’època arcaica, figures rígides i frontals amb el famós «somriure arcaic»; a l’època clàssica, l’equilibri i la bellesa ideal, amb obres com el Discòbol de Miró o el Dorífor de Policlet, que fixava les proporcions perfectes del cos; i a l’hel·lenisme, el moviment, l’emoció i el dramatisme extrems, com al Laocoont o la Victòria de Samotràcia.
Els temples i les estàtues gregues que avui veiem de marbre blanc immaculat… estaven pintats de colors vius. Blaus, vermells, daurats. El pas dels segles va esborrar la pintura, i el Renaixement va convertir aquell blanc accidental en un ideal de bellesa. Les reconstruccions actuals amb els colors originals sorprenen tothom!
El llegat grec. Grècia és aquí
Pocs pobles han deixat una empremta tan profunda. Aquest és el balanç del que devem als grecs.
- La democràcia i el vocabulari polític. Política, democràcia, monarquia, aristocràcia, tirania… Les idees de ciutadania i de debat públic.
- La filosofia i la ciència racional. La convicció que el món es pot entendre preguntant, observant i raonant.
- La llengua. Milers de paraules catalanes d’origen grec, sobretot en ciència i tècnica (telèfon, biologia, geografia, símptoma, planeta…).
- El teatre i els gèneres dramàtics, que continuen vius als escenaris i a les pantalles.
- L’esport i els Jocs Olímpics, amb la marató inclosa.
- L’art i l’arquitectura clàssiques. Els ordres grecs decoren parlaments, museus i bancs de mig món.
- La història com a disciplina. Investigar el passat amb mètode i esperit crític.
- La mitologia, font inesgotable de l’art, la literatura, el cinema i els videojocs (de l’Odissea a Percy Jackson i God of War).