En poc més d’un segle, la humanitat va produir més riquesa que en tota la seva història anterior. I, tanmateix, milions de persones vivien pitjor que abans, amuntegades a les ciutats i treballant jornades esgotadores. En acabar la unitat hauràs de respondre, amb arguments i amb fonts, si la Revolució Industrial va ser un progrés per a tothom o només per a alguns, i com van reaccionar els qui en pagaven el preu.
CAPÍTOL 01La Revolució Industrial i la primera fase
Cap a mitjan segle XVIII, a Anglaterra, va començar el canvi més profund en la manera de viure de la humanitat des de l’aparició de l’agricultura al Neolític. L’anomenem Revolució Industrial, i no és exagerat comparar-la amb aquell salt: va transformar com es produïa, com es treballava, on vivia la gent i fins i tot com es mesurava el temps. Entendre-la bé és entendre l’origen del món en què vivim.
1.1 Què va ser la Revolució Industrial
En essència, la Revolució Industrial va ser el pas d’una producció manual i artesanal a una producció mecanitzada i concentrada en fàbriques, moguda per una font d’energia nova, la màquina de vapor. Els nostres avantpassats feien gairebé tot a mà; a partir d’ara, les màquines multipliquen la capacitat de produir d’una manera increïble. Però no va ser només un canvi econòmic, sinó una transformació social completa.
La gran pregunta és per què va començar precisament a Anglaterra i no en un altre lloc. La resposta és que allà van coincidir alhora diversos factors: una revolució agrària prèvia, fort creixement demogràfic, capital acumulat pel comerç colonial, innovació tècnica, abundància de carbó i ferro, i un marc polític favorable. L’esquema següent mostra aquesta confluència.
Creixement demogràfic
Capital i colònies
Innovació tècnica
Matèries primeres
Convé, finalment, un matís. La Revolució Industrial no va ser una explosió sobtada, sinó un procés gradual i desigual, que va avançar sector a sector i regió a regió al llarg de dècades. Però va posar en marxa una diferència que marcaria el món contemporani, la que separa els països que s’industrialitzen aviat dels que ho van fer tard o no ho fan, una bretxa que retrobaràs en unitats posteriors.
Durant milers d’anys, la vida d’un pagès de qualsevol època s’havia assemblat molt a la dels seus avantpassats. En canvi, una persona nascuda al començament de la Revolució Industrial podia veure en vida com el món es transformava per complet. Per primer cop, el canvi es va convertir en la norma, i no l’excepció.
1.2 La revolució agrària i demogràfica
Abans que les fàbriques, va caldre que canviés el camp. La revolució agrària va introduir tècniques noves com la rotació de conreus sense guaret, la selecció de llavors i de bestiar i el tancament de camps (les enclosures), que van multiplicar la producció d’aliments. Aquest augment va tenir dues conseqüències decisives. D’una banda, es podia alimentar molta més gent; de l’altra, calien menys pagesos per treballar la terra, de manera que quedava mà d’obra lliure disposada a emigrar cap a les ciutats i les fàbriques.
Al mateix temps es va produir una autèntica revolució demogràfica. Amb més aliments i millores en la higiene, la mortalitat va baixar mentre la natalitat es mantenia alta. El resultat va ser un creixement de la població sense precedents, que aportava alhora els treballadors que necessitaven les fàbriques i els consumidors que compraven els seus productes.
Les enclosures tenien una cara amarga. En tancar i privatitzar terres que abans eren comunals, molts petits pagesos van perdre l’accés als recursos que els permetien sobreviure i no van tenir més remei que marxar a la ciutat a buscar feina a les fàbriques.
1.3 La màquina de vapor i la indústria tèxtil
El cor tecnològic de tot plegat va ser la màquina de vapor, perfeccionada per James Watt. Oferia una energia potent, constant i que es podia instal·lar gairebé a qualsevol lloc. El primer sector que va aprofitar aquesta força va ser el tèxtil del cotó, que es va convertir en la punta de llança de la industrialització gràcies a les màquines de filar i teixir mecàniques.
Tot això va donar lloc a la fàbrica. En comptes de treballar a casa al seu ritme, ara els treballadors s’havien de concentrar en un mateix edifici, sotmesos a una disciplina estricta marcada pel rellotge, els torns i el soroll continu. És aquí on neix el proletariat.
A les fàbriques, el temps deixava de mesurar-se pel sol i passava a marcar-lo el rellotge. Arribar tard es castigava, i la vida s’organitzava al voltant dels torns. Aquesta disciplina horària va ser una autèntica novetat que va costar molt d’imposar.
CAPÍTOL 02L’expansió de la industrialització
El que havia començat al Regne Unit es va anar estenent a nous sectors i nous territoris, connectat per una revolució dels transports i impulsat per la indústria pesant.
2.1 La revolució dels transports
El ferrocarril va revolucionar el transport terrestre de mercaderies i passatgers, mentre el vaixell de vapor feia una funció equivalent al mar. Els transports van unir mercats locals en mercats nacionals i mundials. La integració econòmica planetària començava a ser una realitat.
El ferrocarril va fer que viatjar trigués hores en lloc de dies. Aquest canvi va fer necessari unificar l’hora de tot el país per coordinar els horaris dels trens, una pràctica inèdita fins llavors.
2.2 La segona fase i el «taller del món»
Durant bona part del segle XIX, el Regne Unit va ser el «taller del món». Posteriorment, la industrialització es va estendre per Bèlgica, França, Alemanya i els Estats Units, iniciant una segona fase centrada en l’acer, el carbó, l’electricitat i la química, configurant una divisió global entre països industrials i països subministradors de matèries primeres.
2.3 La industrialització a Catalunya
Catalunya va ser el nucli de la industrialització a l’Europa del sud, centrant-se sobretot en la indústria tèxtil del cotó. Davant la manca de carbó, es van aprofitar els salts d’aigua dels rius, creant les colònies industrials, on els obrers vivien i treballaven sota la tutela paternalista de l’amo.
Les colònies industrials eren autèntics pobles propietat del fabricant, el qual proveïa vivenda, escola i església. Això atorgava una seguretat als treballadors però també un control social absolut sobre les seves vides privades.
CAPÍTOL 03El liberalisme econòmic i el capitalisme industrial
El motor teòric de la industrialització va ser el liberalisme econòmic, formulat per Adam Smith, i l’estructura pràctica va ser el capitalisme industrial.
3.1 El liberalisme econòmic
El liberalisme econòmic defensa que el mercat es regula sol mitjançant la llei de l’oferta i la demanda (la «mà invisible») i que l’Estat no ha d’intervenir en les relacions econòmiques. Si bé va permetre un creixement econòmic espectacular, també va deixar desprotegits els treballadors davant de qualsevol abús.
La doctrina del laissez-faire es va utilitzar durant dècades per oposar-se a lleis que limitessin el treball infantil o reduïssin la jornada laboral, argumentant que l’Estat violava la llibertat de contracte de les parts.
3.2 El capitalisme industrial i la fàbrica
El capitalisme industrial es defineix per la propietat privada dels mitjans de producció (màquines, fàbriques), la producció orientada al mercat per obtenir beneficis i el treball assalariat. Es consolida així la divisió entre burgesos (propietaris) i proletaris (assalariats).
CAPÍTOL 04La nova societat de classes
La riquesa generada per la industrialització anava acompanyada de profundes desigualtats socials en una societat on la riquesa determinava la classe social.
4.1 Les noves classes socials
A diferència de la societat estamental, a la societat de classes tots els ciutadans són iguals davant la llei, però es divideixen per la seva posició econòmica en burgesia i proletariat. La mobilitat social és possible a través de la fortuna.
| Societat d’estaments | de néixer a tenir | Societat de classes |
|---|---|---|
| Grups tancats segons el naixement. Desigualtat jurídica. | ➔ | Grups oberts segons la riquesa. Igualtat legal. |
| Privilegiats (noblesa, clergat) i no privilegiats. | ➔ | Classes dominants (burgesia) i subalternes (proletariat). |
4.2 La revolució demogràfica i el creixement de les ciutats
L’èxode rural va forçar un creixement urbà accelerat i sense planificació. Les ciutats es van dividir en barris benestants amb clavegueram i espais verds, i barris obrers insalubres i contaminats propers a les fàbriques.
L’esperança de vida als barris obrers de les grans ciutats industrials del segle XIX era extremadament baixa a causa de les epidèmies, la mala nutrició i les pèssimes condicions laborals.
4.3 Les condicions de vida i de treball
Els obrers suportaven jornades laborals de més de 14 hores sense cap mena de protecció contra accidents o acomiadaments. Els sous eren tan baixos que obligaven dones i nens a treballar en condicions inhumanes per una fracció del sou d’un home.
CAPÍTOL 05El naixement del moviment obrer
La necessitat de millorar les seves pèssimes condicions de vida va empènyer els treballadors a organitzar-se i lluitar pels seus drets de forma col·lectiva.
5.1 Del luddisme als sindicats
La destrucció de màquines (luddisme) va ser el primer pas de protesta espontani dels obrers. Posteriorment van comprendre que la unió feia la força i van crear associacions de socors mutu i sindicats (Trade Unions) per aconseguir millores laborals.
El luddisme pren el nom del llegendari Ned Ludd. Avui dia es fa servir per descriure els enemics de la tecnologia, tot i que històricament els obrers no odiaven les màquines, sinó el fet que reduïssin els seus llocs de treball i abaixessin els salaris.
5.2 El cartisme
El cartisme britànic va anar més enllà de la lluita de fàbrica demanant drets polítics com el sufragi universal masculí per poder canviar les lleis des del Parlament.
5.3 El socialisme utòpic
Pensadors com Robert Owen, Saint-Simon o Fourier van proposar cooperatives on els treballadors compartissin beneficis, sent els primers a teoritzar sobre alternatives humanes al capitalisme lliure.
CAPÍTOL 06Les grans ideologies obreres
Dues corrents revolucionàries van néixer a mitjan segle XIX per canalitzar les protestes obreres i transformar la societat industrial: el marxisme i l’anarquisme.
6.1 El socialisme científic (Marx i Engels)
Marx i Engels van formular el socialisme científic, que sosté que la història es mou per la lluita de classes i que el capitalisme es basa en la plusvàlua (explotació del treballador). Defensaven que el proletariat havia d’organitzar-se políticament per conquerir l’Estat i col·lectivitzar els mitjans de producció.
Al Manifest Comunista (1848), Marx i Engels cridaven a la unió internacional dels obrers, ja que compartien els mateixos problemes sense importar les seves fronteres estatals.
6.2 L’anarquisme
L’anarquisme, encapçalat per Bakunin i Proudhon, rebutjava tota forma d’autoritat i s’oposava a la formació de partits polítics o a la conquesta de l’Estat. Propugnava l’abolició immediata de l’Estat i de tota jerarquia, a favor de comunes lliures federades.
| Diferències | Socialisme (Marxista) | Anarquisme |
|---|---|---|
| Sobre l’Estat | Cal conquerir el poder de l’Estat i usar-lo per transformar la societat. | Cal abolir l’Estat i tota forma d’autoritat de manera immediata. |
| Mètode | Organització en partits i sindicats i acció política. | Acció directa, al marge dels partits polítics. |
| Organització | Estructures centralitzades al voltant del partit obrer. | Federació lliure de grups de treballadors i comunitats. |
| Objectiu final | Una societat sense classes (comunisme). | Una societat lliure, sense Estat ni jerarquies. |
6.3 La Primera Internacional
L’any 1864 es va fundar a Londres l’AIT (Primera Internacional) per coordinar el moviment obrer de diferents països. Les dures disputes teòriques i estratègiques entre marxistes i anarquistes van acabar trencant l’organització.