L’Antic Règim i les revolucions liberals

Fa poc més de dos-cents anys, gairebé ningú a Europa era «ciutadà». La immensa majoria eren súbdits d’un rei, i el seu lloc al món depenia de la família on havien nascut. En menys d’un segle, aquesta idea va saltar pels aires. En acabar la unitat hauràs de respondre, amb arguments i amb fonts, dues preguntes íntimament lligades. Per què milions de persones van deixar de ser súbdits per convertir-se en ciutadans? I va valer la pena el preu que va costar?

CAPÍTOL 01L’Antic Règim — una societat immòbil

Anomenem Antic Règim el conjunt de trets econòmics, socials i polítics que caracteritzaven Europa des de finals de l’edat mitjana fins a les revolucions de finals del segle XVIII. No és una època qualsevol, sinó el món que les revolucions van voler enderrocar. Per entendre per què hi va haver revolució, primer cal entendre bé contra què es revoltava la gent, i aquesta pregunta té tres respostes complementàries — una economia, una societat i una manera d’entendre el poder.

1.1 Una economia agrària i senyorial

L’economia de l’Antic Règim era, per damunt de tot, agrària. Entre el 80 i el 90 % de la població vivia del camp. Però era una agricultura de subsistència, amb tècniques que gairebé no havien canviat en segles. S’utilitzava la rotació triennal i es deixava una part de la terra en guaret —sense conrear— perquè recuperés fertilitat, de manera que cada any una part important dels camps no produïa res. Els rendiments eren baixos i tot depenia del clima. Una mala collita provocava una crisi de subsistència —pujada de preus, fam, malalties i un augment sobtat de la mortalitat— que podia arrasar comarques senceres.

A més, la terra estava sotmesa al règim senyorial. La major part pertanyia a la noblesa i a l’Església, no als pagesos que la treballaven. El senyor cobrava rendes pel dret d’ús de la terra i, sovint, exercia també drets de jurisdicció, com ara administrar justícia, cobrar peatges i imposar monopolis (el forn, el molí, el celler). Convé distingir la senyoria territorial (la propietat de la terra) de la jurisdiccional (el poder sobre les persones que hi vivien). En la pràctica, un mateix senyor solia acumular totes dues, de manera que el pagès li devia diners i obediència alhora.

El comerç i la manufactura existien, però ocupaven un lloc secundari i estaven molt regulats. La producció artesanal es controlava mitjançant gremis, que fixaven qui podia produir i com. Els estats seguien polítiques mercantilistes orientades a acumular metalls preciosos, protegir la producció pròpia i explotar les colònies. Ara bé, precisament aquí hi havia un focus de canvi, i és que el comerç colonial i financer estava enriquint una burgesia urbana cada vegada més poderosa i preparada.

Per això, quan diem que l’Antic Règim era «immòbil», hem d’afegir-hi un matís important. L’estructura era rígida, però per sota bullia un dinamisme econòmic que la contradeia. Un banquer o un comerciant podia arribar a ser molt més ric que un noble, i tanmateix continuava tenint menys drets. Aquesta contradicció —diners i talent sense poder— serà una de les espurnes que encendran les revolucions que veuràs als capítols 3 i 4.

1.2 La societat d’estaments — privilegiats i no privilegiats

La societat de l’Antic Règim era estamental, dividida en grups tancats —els estaments— als quals es pertanyia bàsicament pel naixement, no per la riquesa ni pel mèrit. El tret decisiu és que la desigualtat era jurídica — la llei no tractava tothom igual, sinó que reconeixia privilegis a uns i els negava als altres. Aquesta és la diferència de fons amb una societat de classes moderna, on almenys en teoria tots som iguals davant la llei.

A dalt hi havia els dos estaments privilegiats, la noblesa i el clergat. Gaudien d’exempcions fiscals, tenien els seus propis tribunals, monopolitzaven els alts càrrecs de l’exèrcit, l’Estat i l’Església, i vivien en bona part de les rendes de la terra. Però no eren blocs homogenis. Hi havia una alta noblesa riquíssima i una baixa noblesa sovint empobrida, i un alt clergat aristocràtic enfront d’un baix clergat rural que vivia com els seus feligresos. Aquestes esquerdes internes seran importants a l’hora d’entendre per què una part dels privilegiats acabarà donant suport a la revolució.

A baix, i formant la immensa majoria, hi havia el Tercer Estat, o estat pla, que reunia tots els qui no eren nobles ni clergues. Era un grup enormement divers —hi cabien pagesos, menestrals, botiguers, pobres urbans i també la rica burgesia—, unit només per una condició compartida, la manca de privilegis i l’obligació de sostenir l’Estat amb els seus impostos. Dins d’aquest estament, la burgesia era el grup més explosiu — cada vegada més rica i formada, però sense cap poder polític ni reconeixement social pel simple fet de no haver nascut noble. Imagina’t la frustració d’un banquer riquíssim que ha de cedir el pas a un noble arruïnat només perquè aquest té un títol. Aquesta ferida serà una de les grans espurnes de la revolució.

1.3 La monarquia absoluta i els seus límits

Políticament, la forma de govern dominant era la monarquia absoluta. El rei concentrava en la seva persona tots els poders de l’Estat —fer les lleis, executar-les i jutjar— i justificava aquesta autoritat amb la teoria del dret diví, segons la qual el seu poder venia directament de Déu i, per tant, no havia de retre comptes a ningú a la Terra. La frase atribuïda a Lluís XIV de França, «l’Estat sóc jo», resumeix aquesta idea. Per governar territoris tan grans, el rei es dotava d’una estructura estatal creixent formada per una cort, uns ministres, funcionaris i intendents que el representaven a les províncies, un exèrcit permanent i una burocràcia cada cop més nombrosa.

Ara bé, seria un error imaginar l’absolutisme com un poder realment total. A la pràctica, el rei topava amb límits importants. Havia de respectar certes lleis fonamentals i costums del regne, xocava amb els privilegis de la noblesa, del clergat i de les ciutats, i sovint es trobava amb la resistència de regions amb furs i institucions pròpies. Sobretot, topava amb un límit implacable — la manca de diners. Com que no podia obligar els privilegiats a pagar impostos, la hisenda reial vivia en dèficit permanent. L’absolutisme era, doncs, més aviat una aspiració de poder total que una realitat.

Al segle XVIII va aparèixer una variant reformadora, el despotisme il·lustrat. Alguns monarques van intentar modernitzar els seus estats des de dalt —millorant l’administració, l’economia o l’educació— però sense renunciar gens al seu poder absolut. La seva divisa es podria resumir en «tot per al poble, però sense el poble». Era una manera d’aplicar algunes idees noves (que veuràs al capítol 2) conservant intacta l’estructura de privilegis.

Aquesta incapacitat de l’absolutisme per reformar-se de debò —per fer pagar els rics i tocar els privilegis— és clau per entendre el que vindrà. Un sistema que no pot resoldre els seus propis problemes acaba trencant-se. La crisi financera de la monarquia francesa serà, precisament, la que obligui a convocar les institucions que encendran la revolució.

CAPÍTOL 02La Il·lustració — l’era de la raó

Mentre l’Antic Règim semblava immòbil, en el terreny de les idees s’estava produint una autèntica revolució silenciosa. Al llarg del segle XVIII, un moviment intel·lectual anomenat Il·lustració va proposar una manera nova de mirar el món. En comptes d’acceptar les coses «perquè sempre han estat així» o «perquè ho diu l’autoritat», calia sotmetre-ho tot al tribunal de la raó. Aquesta idea, aparentment innocent, minava els fonaments mateixos de l’Antic Règim.

2.1 Els principis il·lustrats

El cor de la Il·lustració és la confiança en la raó com a eina per comprendre la natura, la societat i el poder, i per millorar-los. Enfront de la tradició, la superstició i el dogma, els il·lustrats defensaven l’esperit crític, i cap creença no s’havia d’acceptar sense examinar-la. D’aquesta confiança en la raó en derivaven la fe en el progrés —la convicció que la humanitat pot avançar cap a un futur millor— i la idea que l’objectiu de la vida no és patir per guanyar-se el cel, sinó buscar la felicitat en aquest món.

D’aquest nucli en brollaven una sèrie de valors que xocaven frontalment amb la societat de l’època — la tolerància (sobretot religiosa), la llibertat (de pensament, d’expressió, de comerç) i la igualtat davant la llei. Compte, els il·lustrats no defensaven que tothom fos igual en riquesa, però sí que la llei havia de tractar tots els individus de la mateixa manera, sense privilegis de naixement. Només amb enunciar-ho, ja estaven condemnant la societat estamental que has estudiat al capítol 1.

L’esquema següent mostra com totes aquestes idees giren al voltant d’un mateix eix. Si en tens present el centre —la raó—, entendràs que la resta de valors no són una llista deslligada, sinó conseqüències d’una mateixa manera de pensar.

2.2 Els pensadors i les noves idees polítiques

Les idees il·lustrades van prendre forma política gràcies a un grup de pensadors que encara avui són a la base dels nostres sistemes democràtics. El britànic John Locke, precursor del moviment, va sostenir que els éssers humans tenen uns drets naturals (la vida, la llibertat, la propietat) anteriors a qualsevol govern, i que el poder polític neix d’un pacte, de manera que si un governant els vulnera, el poble té dret a resistir-s’hi. Aquí ja hi ha, en germen, la idea que el poder no ve de Déu, sinó del consentiment dels governats.

Sobre aquesta base, dos francesos van formular les dues grans idees de la política moderna. Montesquieu, a L’esperit de les lleis, va proposar la separació de poders (legislatiu, executiu i judicial) perquè cap d’ells no acaparés tot. És la millor garantia contra la tirania. I Rousseau, a El contracte social, va defensar la sobirania popular, segons la qual el poder resideix en el poble i les lleis han d’expressar la «voluntat general». Al costat d’ells, Voltaire va esdevenir el gran polemista contra la intolerància religiosa i a favor de la llibertat d’expressió. La taula resumeix qui va aportar què.

Fixa’t en la potència d’aquestes idees. Separació de poders i sobirania popular són, encara avui, els dos pilars de qualsevol democràcia. Quan les llegeixis a la Declaració d’Independència dels EUA (capítol 3) o a la Revolució Francesa (capítol 4), reconeixeràs de qui són filles.

2.3 L’Enciclopèdia i la difusió de les idees

Una idea, per poderosa que sigui, no canvia res si es queda tancada en el cap d’un filòsof. El gran mèrit de la Il·lustració va ser difondre’s. El símbol d’aquest esforç és l’Enciclopèdia, dirigida per Diderot i d’Alembert — una obra monumental que pretenia reunir tot el saber humà ordenat segons la raó, i que va servir per posar en circulació el nou pensament crític, sovint burlant la censura amb definicions aparentment neutres carregades d’intenció.

Les idees viatjaven, a més, per uns circuits socials nous. Als salons, als cafès i a través de la premsa i els llibres, la gent llegida discutia política, ciència i filosofia. És remarcable que molts d’aquests salons fossin dirigits per dones cultes, que hi exercien una influència intel·lectual notable en una època que, per altra banda, les excloïa de gairebé tot poder formal. Aquesta contradicció —dones al centre del debat, però sense drets— és una de les que la història contemporània anirà desfent, i la retrobaràs en unitats posteriors.

El resultat va ser que, per primera vegada, un cos d’idees crítiques amb l’ordre establert va deixar de ser patrimoni d’uns pocs erudits i va arribar a sectors amplis de la burgesia i de les elits. Quan esclatin les revolucions, els seus protagonistes ja tindran un llenguatge compartit —drets, ciutadania, sobirania, llibertat— per anomenar el món nou que volen construir.

CAPÍTOL 03La primera revolució liberal — els Estats Units

Les idees il·lustrades van trobar el seu primer camp de proves no a Europa, sinó a l’altra banda de l’Atlàntic. La independència de les Tretze Colònies britàniques d’Amèrica del Nord (1775-1783) va ser la primera vegada que aquells principis abstractes —drets naturals, separació de poders, sobirania popular— es van convertir en un Estat real, amb la primera constitució escrita de la història. Per això la considerem la primera de les revolucions liberals, i el mirall on es mirarà després la Revolució Francesa.

3.1 Les Tretze Colònies i el conflicte amb la metròpoli

Les Tretze Colònies eren territoris pròspers, amb una important tradició d’autogovern, ja que cada colònia tenia la seva pròpia assemblea i estava acostumada a decidir sobre els seus afers. La població, en bona part, havia arribat buscant llibertat i oportunitats, i tenia un fort sentit dels seus drets. Aquest era el terreny; ara calia l’espurna.

L’espurna va ser fiscal. Després de guerres costoses, la metròpoli britànica va decidir apujar els impostos a les colònies (sobre el te, el paper, el segell…) per finançar-se. Els colons s’hi van oposar amb un argument que barrejava l’interès econòmic i la teoria política il·lustrada, resumit en la consigna «no taxation without representation» —cap impost sense representació—. Si no tenien diputats al Parlament de Londres, aquell Parlament no tenia dret a posar-los impostos. El conflicte, doncs, no era només per diners, sinó per qui té dret a decidir. Episodis com la revolta del te de Boston van anar escalfant la situació fins que el xoc va esdevenir inevitable.

3.2 La independència i el primer sistema constitucional

El 1776, els representants de les colònies van aprovar la Declaració d’Independència. El seu text és pura Il·lustració portada a la pràctica. Proclama que tots els homes són creats iguals i que tenen uns drets inalienables —la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat— que cap govern no pot arrabassar. I afegeix, seguint Locke, que quan un govern els vulnera, el poble té dret a canviar-lo. Després d’una llarga guerra, i amb ajuda internacional, la victòria va arribar el 1783 amb el reconeixement de la independència.

Però el pas realment decisiu va ser convertir aquells principis en unes institucions que funcionessin. La Constitució de 1787 —la primera constitució escrita del món— va organitzar una república basada en la separació de poders de Montesquieu (un president, un Congrés i uns tribunals que es controlen mútuament) i en un sistema federal que repartia el poder entre els estats i el govern central. Per primera vegada, un poble no només proclamava uns drets, sinó que dissenyava una maquinària per garantir-los. L’esquema mostra aquesta arquitectura.

Ara bé, a batxillerat cal mirar aquest model amb esperit crític i veure-hi també les ombres. Aquella república que proclamava que «tots els homes són iguals» mantenia l’esclavitud de milions de persones negres, negava drets a la població indígena i limitava el vot als homes blancs amb propietats. Les dones en quedaven excloses. El projecte era revolucionari i, alhora, profundament incomplet. Obria una porta que després caldria eixamplar durant més d’un segle de lluites. Aquesta tensió entre l’ideal proclamat i la realitat serà una constant de tota la història contemporània.

Malgrat aquests límits, l’impacte va ser enorme. Europa va veure que les idees es podien convertir en un govern real i durador. Molts dels qui van lluitar o observar aquell procés se’n van tornar amb la convicció que un altre món era possible. Aquesta convicció creuarà l’Atlàntic i ajudarà a encendre la revolució que canviarà Europa per sempre — la francesa.

CAPÍTOL 04La Revolució Francesa (1789-1799)

Si els Estats Units van demostrar que les idees podien fer un Estat nou, la Revolució Francesa va ser l’esdeveniment que va sacsejar Europa fins als fonaments i va inaugurar la política contemporània. En una dècada intensíssima, França va passar d’una monarquia absoluta a una república, va inventar bona part del nostre vocabulari polític —esquerra i dreta, ciutadà, nació, drets— i va acabar obrint la porta a una dictadura militar. La línia del temps t’ajudarà a no perdre’t; després recorrerem cada etapa.

Consulta l’eix cronològic de la unitat per veure les fites de la Revolució (1789 · 1791 · 1792 · 1793-94 · 1795-99 · 1799) — deu anys que van del final de l’absolutisme a l’inici de l’era napoleònica.

4.1 Les causes i l’esclat de 1789

La Revolució no va esclatar per una sola causa, sinó per la convergència de diverses. En el pla econòmic, l’Estat francès estava en fallida després de guerres caríssimes (entre elles, l’ajuda als independentistes nord-americans!), i unes males collites havien disparat el preu del pa, que era la base de l’alimentació popular. En el pla social, el Tercer Estat estava tip de sostenir el país sense tenir-hi veu, i la burgesia reclamava un poder acord amb la seva riquesa. En el pla ideològic, la Il·lustració havia proporcionat les paraules —drets, ciutadania, sobirania— per anomenar el que es volia. I en el pla polític, l’absolutisme era incapaç de reformar-se, perquè qualsevol solució passava per fer pagar impostos als privilegiats, i aquests s’hi negaven.

El detonant va ser, precisament, aquest atzucac fiscal. Per desencallar-lo, el rei Lluís XVI va convocar els Estats Generals el 1789, l’assemblea dels tres estaments que no es reunia des de feia més de 150 anys. Immediatament va esclatar el conflicte. Es votava per estament (i així els dos estaments privilegiats sempre guanyaven el Tercer) o per cap (i llavors manava la majoria)? Cansat de ser bloquejat, el Tercer Estat es va proclamar Assemblea Nacional, es va atribuir la representació de la nació i va jurar no dissoldre’s fins a dotar França d’una constitució (el Jurament del Joc de Pilota). Era una ruptura revolucionària — la sobirania passava del rei a la nació.

Aleshores va irrompre el poble. El 14 de juliol de 1789, la població de París va assaltar la Bastilla, una fortalesa-presó símbol de l’arbitrarietat reial. La revolta es va estendre pel camp i, en la nit del 4 d’agost, l’Assemblea va abolir els drets i privilegis feudals. Poc després aprovava la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, que proclamava la llibertat, la igualtat davant la llei, la sobirania nacional i el dret de propietat. En unes setmanes, els fonaments jurídics de l’Antic Règim havien quedat demolits sobre el paper. Havia nascut el ciutadà.

4.2 De la monarquia constitucional a la República

En una primera etapa (1789-1792), els revolucionaris no volien abolir la monarquia, sinó limitar-la. La Constitució de 1791 va establir una monarquia constitucional — el rei conservava el poder executiu, però les lleis les feia una assemblea escollida i els poders quedaven separats. Això sí, el dret de vot era censatari (només votaven els qui tenien una certa riquesa), i això revelava que la revolució burgesa desconfiava encara de les classes populars. Es van fer reformes profundes en l’administració i en l’Església, algunes de les quals —com sotmetre el clergat a l’Estat— van dividir el país.

Aquest equilibri era fràgil. El rei mai no va acceptar de bon grat el seu nou paper i va intentar fugir del país per unir-se als enemics de la revolució; el van capturar, i la seva traïció va desprestigiar la monarquia. Al mateix temps, les grans potències europees, espantades pel «contagi» revolucionari, van entrar en guerra amb França el 1792. La combinació de guerra exterior, por a la traïció interior i penúria econòmica va radicalitzar la revolució.

Amb les tropes estrangeres avançant i el poble de París indignat, la monarquia va caure. L’estiu de 1792, els revolucionaris van assaltar el palau reial i van destituir el rei. El setembre es proclamava la República. En tres anys, França havia passat de l’absolutisme a no tenir rei. La revolució entrava en la seva fase més intensa i també més dramàtica.

4.3 La Convenció, el Terror i el Directori

La nova República va quedar en mans de la Convenció, que va prendre una decisió carregada de simbolisme, la de jutjar i executar el rei Lluís XVI (gener de 1793). No hi havia marxa enrere. Però la República naixia envoltada d’enemics — exèrcits estrangers a les fronteres i revoltes contrarevolucionàries a l’interior. En aquest context d’emergència absoluta, el sector més radical, els jacobins liderats per Robespierre, es va fer amb el poder a través del Comitè de Salut Pública.

Va començar així el Terror (1793-1794), una mena de dictadura d’excepció que va suspendre les llibertats i va enviar a la guillotina milers de persones acusades de trair la revolució —nobles, sacerdots, moderats i, finalment, fins i tot revolucionaris rivals—. Aquí batxillerat demana mirar les dues cares. Per als seus defensors, el Terror va salvar la República de la invasió i la contrarevolució en el moment més crític. Per als seus crítics, va ser una tirania sagnant que va trair els ideals de llibertat que deia defensar. Totes dues lectures tenen part de raó, i el debat continua obert.

El propi Robespierre va acabar guillotinat el 1794 en la reacció termidoriana, quan els sectors moderats, esgotats de la violència, el van enderrocar. Es va instaurar aleshores el Directori (1795-1799), una república burgesa i moderada que volia estabilitzar el país entre dos perills, el retorn de la monarquia i una nova revolució popular. Però era un govern feble, corrupte i incapaç de garantir l’ordre. En una situació així, molts van començar a somiar un poder fort que posés fi al caos. Aquest home ja esperava el seu moment — es deia Napoleó Bonaparte.

CAPÍTOL 05Napoleó i l’Europa de la Restauració

La Revolució Francesa va tenir un epíleg tan brillant com contradictori — Napoleó Bonaparte. Militar genial i ambiciós, va posar fi al caos del Directori, va estendre per Europa moltes de les conquestes de la revolució… i alhora es va coronar emperador, restaurant una mena de monarquia. La seva caiguda obrirà el temps de la Restauració, quan les velles potències intentaran fer com si la revolució no hagués existit mai. Ja veuràs que no se’n sortiran.

5.1 De la República a l’Imperi napoleònic

Napoleó va arribar al poder mitjançant un cop d’estat el 1799, aprofitant el desprestigi del Directori i el seu enorme prestigi militar. Primer com a cònsol, des de 1804 com a emperador, va concentrar tot el poder a les seves mans. Ara bé, no ho va desmuntar tot. Va consolidar algunes de les grans conquestes de la revolució, com la igualtat davant la llei, i les va fixar en el Codi Civil, un cos de lleis modern que garantia la propietat i la igualtat jurídica i que encara avui inspira molts codis legals, entre ells el nostre. Va reorganitzar l’administració, la hisenda i l’ensenyament amb una eficàcia que va perdurar.

Amb un exèrcit poderós, Napoleó va conquerir bona part d’Europa. Per on passava, escampava —de vegades a la força— els principis revolucionaris com ara l’abolició del feudalisme, la igualtat davant la llei i l’aplicació de codis moderns. Però aquella dominació estrangera va tenir un efecte imprevist i decisiu. Va despertar el nacionalisme dels pobles ocupats, que es van revoltar contra l’invasor en nom de la seva pròpia nació. La idea de «nació» que la revolució havia posat en marxa es girava ara contra França. Esgotat per les guerres, sobretot per la desastrosa campanya de Rússia, l’Imperi es va ensorrar el 1814-1815 amb la derrota final de Napoleó.

5.2 El Congrés de Viena i l’ordre de la Restauració

Un cop vençut Napoleó, les grans potències vencedores (Àustria, Rússia, Prússia i el Regne Unit) es van reunir al Congrés de Viena (1815) per redissenyar Europa i, sobretot, per assegurar-se que una revolució com la francesa no es tornés a repetir mai més. El projecte de la Restauració es va basar en tres principis que resumeixen la seva voluntat de girar el rellotge enrere.

El problema de fons de la Restauració era insalvable — es poden restaurar reis i fronteres, però no es poden esborrar les idees del cap de tota una generació. Milions de persones havien tastat la llibertat, la igualtat davant la llei i la idea de nació, i no hi renunciarien. Per això la Restauració no va portar la calma, sinó dècades de tensió que esclatarien en successives onades revolucionàries. D’això tracta el capítol següent.

CAPÍTOL 06Liberalisme, nacionalisme i unificacions (1815-1871)

La Restauració va intentar congelar Europa, però sota el gel bullien dues forces imparables — el liberalisme, que reclamava constitucions, drets i sobirania nacional, i el nacionalisme, que sostenia que cada poble tenia dret a formar el seu propi Estat. Entre 1815 i 1871, aquestes forces van provocar tres grans onades revolucionàries i van transformar el mapa d’Europa amb el naixement de nous estats-nació.

6.1 Les onades revolucionàries (1820, 1830, 1848)

La primera sacsejada va arribar el 1820, amb revoltes liberals que reclamaven constitucions arreu del sud d’Europa. Van ser majoritàriament esclafades per la Santa Aliança, però van demostrar que l’ordre de Viena no era tan sòlid com semblava. La segona onada, la de 1830, va tenir més èxit. A França, una revolució va substituir el rei absolutista per una monarquia liberal, i Bèlgica va aconseguir la independència. El liberalisme guanyava terreny pas a pas.

La gran explosió va ser la de 1848, coneguda com la «Primavera dels Pobles», una onada revolucionària que va recórrer gairebé tot el continent alhora. Ja no barrejava només liberalisme i nacionalisme, sinó que hi apareixien també les primeres reivindicacions democràtiques (sufragi universal masculí) i socials, expressió d’un nou actor que estudiaràs a la unitat 2 — la classe obrera. Tot i que la majoria d’aquestes revolucions van ser derrotades a curt termini, van deixar una empremta profunda i van fer avançar idees que ja no es podrien aturar.

És important que distingeixis les dues forces que impulsaven aquestes onades, perquè marcaran tot el segle. El liberalisme volia limitar el poder amb constitucions i garantir drets i llibertats. El nacionalisme volia que les fronteres polítiques coincidissin amb les «nacions». Sovint anaven de bracet, però no eren el mateix, i de vegades entrarien en tensió.

6.2 El nacionalisme i les unificacions d’Itàlia i Alemanya

El nacionalisme parteix d’una idea molt simple, que una nació —un conjunt de persones amb una llengua, una cultura i una història compartides— hauria de tenir el seu propi Estat. Aquesta idea podia actuar en dues direccions oposades — unir pobles que estaven fragmentats en molts estats petits, o separar pobles que estaven dins de grans imperis. Els dos grans exemples d’unificació del segle XIX són Itàlia i Alemanya, que fins aleshores eren un mosaic de petits estats.

A Itàlia, la unificació la va liderar el regne del Piemont, amb l’habilitat política de Cavour i l’empenta militar i popular de Garibaldi, fins a completar-se cap a 1861-1870. A Alemanya, el motor va ser Prússia, amb el canceller Bismarck, que va aconseguir la unificació el 1871 mitjançant una política de «ferro i sang», entesa com una sèrie de guerres calculades que van unir els estats alemanys al voltant de Prússia. La taula compara tots dos processos.

Cap al 1871, el mapa d’Europa ja no s’assemblava al que havia dissenyat el Congrés de Viena. L’estat-nació s’havia imposat com la forma política dominant. Però atenció, perquè aquí hi ha una llavor que germinarà en unitats futures. Aquest nacionalisme, que ara servia per construir estats, també portava dins la rivalitat i l’orgull que, dècades més tard, contribuiran a desencadenar la Primera Guerra Mundial (unitat 4). Les idees, com veus, tenen conseqüències a molt llarg termini.