Imagina un any en què, alhora, cau l’últim regne musulmà de la península, es decreta l’expulsió dels jueus i tres caravel·les salpen cap a un horitzó desconegut. Aquell any és el 1492, i en aquesta unitat veuràs com va començar una època nova en què Europa va canviar de mentalitat, va aprendre a imprimir llibres i va arribar a un continent sencer que ni tan sols sabia que existia… amb conseqüències terribles per als pobles que ja hi vivien.
1. L’inici de l’Edat Moderna
Hem passat tota l’edat mitjana entre castells, monestirs, ciutats i corones. Ara arribem a un dels grans girs de la història. El pas a l’Edat Moderna. Els historiadors solen marcar-ne l’inici l’any 1492, amb l’arribada de Cristòfor Colom a Amèrica, i el final el 1789, amb la Revolució Francesa. En poques dècades, el món europeu va canviar de dalt a baix. Es va ampliar el món conegut, van avançar la ciència i les arts, i va néixer una nova manera de pensar.
Un casament que uneix dues corones
El gran tomb va començar amb un casament. El 1469, Isabel de Castella i Ferran d’Aragó es van casar gairebé en secret, en una ciutat de la frontera entre tots dos regnes. Quan, anys després, tots dos van arribar a regnar als seus respectius regnes, les dues grans corones de la península —Castella i la Corona d’Aragó— van quedar unides sota els mateixos sobirans, els Reis Catòlics.
I aquí va una idea que ja coneixes molt bé. No va ser una fusió. Igual que havia passat amb la Corona d’Aragó, va ser una unió dinàstica. Castella i la Corona d’Aragó van continuar tenint cadascuna les seves lleis, institucions, llengua, moneda i duanes. Compartien rei, però seguien sent territoris diferents.
1492, un any que ho canvia tot
L’any 1492 és una autèntica frontissa de la història, perquè hi van passar tres coses enormes alhora.
- La conquesta de Granada (gener de 1492), l’últim territori musulmà de la península. S’acabava així al-Àndalus i el llarg procés que els reis cristians anomenaven «Reconquesta».
- L’expulsió dels jueus (el Decret de l’Alhambra, març de 1492). Els qui no es convertissin al cristianisme havien de marxar. Els Reis Catòlics buscaven la unitat religiosa dels seus regnes.
- El primer viatge de Colom, que arribaria a Amèrica l’octubre d’aquell mateix any.
En només uns mesos, doncs, es tancava la frontera amb l’islam peninsular, s’estrenyia el control religiós dels regnes i s’obria, sense saber-ho, la porta a un continent nou. Difícilment es poden concentrar tants girs en tan poc temps.
Una manera nova de governar
Els Reis Catòlics no només van unir dues corones. També van inaugurar una manera nova de governar. Volien tenir més autoritat sobre la noblesa, més control sobre les ciutats i una sola fe en tots els seus regnes. Per això van impulsar institucions com la Inquisició, que vigilava la puresa de la fe i perseguia els qui s’havien convertit però seguien practicant en secret el judaisme o l’islam. Aquesta voluntat d’uniformitat religiosa és una de les claus per entendre l’Europa que ve.
A l’altra banda del mar, alhora, el món canviava també per causes que els reis no controlaven. La caiguda de Constantinoble en mans dels turcs el 1453 havia tallat les rutes terrestres cap a l’Àsia, i Europa buscava sortides noves. Aquell any de 1492, en realitat, era el desenllaç d’unes quantes corrents que feia dècades que avançaven.
El títol de «Reis Catòlics» l’hi va concedir el papa Alexandre VI, que es deia Roderic de Borja i era de Xàtiva (al País Valencià). Un dels papes més famosos —i polèmics— de la història era, doncs, de la Corona d’Aragó.
2. El Renaixement italià
Mentre passava tot això, a Itàlia naixia un moviment artístic i cultural que canviaria Europa. El Renaixement. El nom ho diu tot. Era un «tornar a néixer», una mirada nova inspirada en l’admiració per l’antiguitat clàssica de Grècia i Roma.
De Déu a l’ésser humà
El gran canvi va ser de mentalitat. A l’edat mitjana, tot girava al voltant de Déu. És el que anomenem teocentrisme. El Renaixement posa al centre l’ésser humà. És l’antropocentrisme. Es confia en la raó, en la curiositat i en la capacitat de les persones de fer coses grans. L’artista deixa de ser un simple artesà anònim i comença a signar les seves obres, orgullós del seu talent.
L’art d’un món nou
Aquesta nova mirada es veu en l’art. Els artistes recuperen la bellesa, l’equilibri i les proporcions dels clàssics, estudien el cos humà i inventen la perspectiva per donar sensació de profunditat en una superfície plana. Tot neix sobretot a les ciutats riques d’Itàlia, com Florència, on famílies poderoses com els Mèdici pagaven els artistes perquè els fessin obres. Això s’anomena mecenatge, i sense ell molts dels grans noms del Renaixement no s’haurien pogut dedicar a crear.
Els noms d’aquells genis encara ressonen, segles després, com si formessin part del present.
- Leonardo da Vinci, pintor, científic i inventor incansable.
- Miquel Àngel, escultor i pintor de cossos poderosos, autor de la volta de la Capella Sixtina.
- Rafael, mestre de l’equilibri i de la serenor en les seves Madones.
L’ideal del Renaixement era l’«home universal». Algú que ho volia saber i fer-ho tot. Leonardo da Vinci n’és l’exemple perfecte. Era pintor, però també escultor, enginyer, anatomista, inventor i científic. Avui, quan algú destaca en moltes coses, encara diem que és «un geni del Renaixement».
3. L’Humanisme i la impremta
Al darrere de tot aquell art hi havia una nova manera de pensar, l’Humanisme, i un invent que la va escampar pertot. La impremta.
Els humanistes
Els humanistes eren persones cultes que tornaven a estudiar els autors clàssics (en llatí i en grec) i confiaven en la raó humana per entendre el món, amb més llibertat de pensament que a l’edat mitjana. Donaven molta importància a l’educació, a les llengües, a la ciència i a la literatura. Pensaven que, llegint bé els antics i fent servir el cap, una persona podia créixer, millorar i fer del món un lloc més just.
Alguns dels més coneguts són.
- Erasme de Rotterdam, holandès, que va criticar amb fina ironia els abusos de l’Església del seu temps.
- L’anglès Thomas More, autor de Utopia, una illa imaginària on havia descrit com seria una societat perfecta.
- I, ben a prop nostre, el valencià Joan Lluís Vives, un dels grans humanistes europeus, pioner en l’estudi de l’educació i del paper de les dones a l’aula.
Un invent que canvia el món
Recorda que, fins aleshores, els llibres es copiaven a mà, un per un, durant mesos o anys. Cap al 1455, l’alemany Gutenberg va perfeccionar la impremta amb tipus mòbils (lletres de metall que es podien combinar i reutilitzar). De cop, es podien fer centenars de còpies d’un llibre en el temps que abans en costava una. Les idees —les dels humanistes, les noves notícies, la ciència— van poder circular com mai. Va ser una revolució comparable, salvant les distàncies, a la d’internet.
El primer llibre imprès en català es va fer a València l’any 1474. Les Obres o trobes en lahors de la Verge Maria. Va ser, de fet, el primer llibre literari imprès de tota la península Ibèrica. Pocs anys després, el 1490, també s’hi imprimia el Tirant lo Blanc. La impremta va arribar de seguida a les terres de parla catalana, que vivien un gran moment cultural.
4. Els grans viatges
Amb aquella nova curiositat i confiança, els europeus es van llançar a una aventura sense precedents. Explorar mars i terres desconegudes. Però, ¿per què, justament aleshores?
Per què marxar?
Hi va haver diverses raons que es van combinar.
- Econòmiques. Els europeus volien els productes d’Orient (sobretot les espècies, però també seda i perfums), que eren caríssims. La ruta terrestre cap a l’Àsia havia quedat bloquejada quan els turcs otomans van prendre Constantinoble el 1453. Calia trobar noves rutes pel mar.
- Mentals i religioses. La curiositat del Renaixement, les ganes d’aventura (alimentades per llibres com el de Marco Polo) i el desig d’estendre el cristianisme.
- Tècniques. Sense els avenços adequats —vaixells millors, instruments d’orientació i mapes més fiables—, res no hauria estat possible.
Les espècies (pebre, canyella, clau d’olor, nou moscada) eren tan valuoses que de vegades es pagaven gairebé al pes de l’or. No eren cap caprici. Servien per conservar i donar gust als aliments en un món sense neveres. Mig món es va posar en moviment, literalment, per una mica de pebre.
Les eines per llançar-se al mar
Navegar lluny de la costa ja era possible gràcies a invents i millores. La caravel·la (un vaixell lleuger, ràpid i capaç de navegar contra el vent), la brúixola (per orientar-se amb el nord magnètic), l’astrolabi (per calcular la posició amb els astres) i uns mapes cada cop millors. A més, els savis ja tenien clar que la Terra era rodona. El dubte no era la forma, sinó la mida.
Portugal i Castella, al capdavant
Dos regnes peninsulars van anar al capdavant de l’aventura. Portugal i Castella. Els portuguesos van triar baixar a poc a poc per la costa d’Àfrica, buscant la manera d’arribar a l’Índia per mar. Eren viatges curts encadenats. Cada expedició arribava una mica més enllà i tornava amb mapes nous. A força de paciència ho van aconseguir. Van fer la volta a l’Àfrica, van travessar l’oceà Índic i van arribar fins a l’Índia, on van obrir factories de comerç.
Castella, en canvi, ja no podia baixar per l’Àfrica (Portugal s’hi havia avançat) i va apostar per una idea més arriscada. Travessar l’Atlàntic cap a l’oest.
Colom i el camí cap a ponent
Cristòfor Colom, un navegant nascut probablement a Gènova i establert a Portugal, tenia una idea agosarada. Arribar a l’Àsia navegant cap a l’oest, travessant l’Atlàntic. Portugal no l’hi va finançar, però sí els Reis Catòlics. Amb les Capitulacions de Santa Fe li van prometre títols i una desena part de les riqueses. Va salpar del port de Palos l’agost de 1492 amb tres naus (la Pinta, la Niña i la Santa Maria) i, el 12 d’octubre de 1492, va arribar a una illa del Carib. Colom va morir el 1506 convençut que havia arribat a l’Àsia. Per això va anomenar aquelles terres «les Índies» i «indis» els seus habitants. En realitat, havia topat amb un continent desconegut per als europeus. Amèrica.
Repartir-se el món i fer-li la volta
De seguida, Castella i Portugal van voler repartir-se les terres noves. Pel Tractat de Tordesillas (1494) van traçar una línia imaginària a l’Atlàntic. El que quedava a l’oest seria per a Castella; el que quedava a l’est, per a Portugal. I encara faltava la gesta més increïble. Entre 1519 i 1522, l’expedició de Magalhães i Elcano va fer la primera volta al món. Magalhães va morir pel camí; Elcano va completar el viatge amb una sola nau, la Victoria. Havien demostrat, sense cap dubte, que la Terra és rodona.
Mai no sabrem del cert per què van triar el nom «Amèrica». Ve del navegant Amerigo Vespucci, que va ser dels primers a adonar-se que allò no era Àsia, sinó un continent nou. Així, el continent no porta el nom de qui hi va arribar primer (Colom), sinó el de qui va entendre què era.
5. Un xoc de mons. Amèrica
L’arribada dels europeus a Amèrica no va ser una trobada entre iguals. Va ser un xoc brutal entre dos mons que no se sabien l’un de l’altre. I per als pobles d’Amèrica va tenir conseqüències terribles.
Els pobles d’Amèrica
Amèrica no era buida ni «salvatge». Hi vivien milions de persones i grans civilitzacions. Algunes havien format autèntics imperis, amb ciutats enormes, temples, calendaris molt precisos i coneixements avançats de matemàtiques i astronomia. Són les cultures precolombines (és a dir, anteriors a Colom). El seu món tenia segles d’història abans que els europeus arribessin a les seves costes.
| Civilització | Territori | Capital o centre |
|---|---|---|
| Asteques | Mèxic | Tenochtitlan |
| Maies | Centreamèrica | Ciutats com Tikal o Palenque |
| Inques | Els Andes | Cuzco |
La conquesta i el seu cost
En poques dècades, uns pocs centenars d’europeus van conquerir aquells grans imperis. ¿Com s’explica? Per tres factors que van actuar alhora.
- Per les armes. Cavalls, espases d’acer i armes de foc, desconeguts a Amèrica.
- Per les aliances amb pobles enemics dels asteques i dels inques, que veien els europeus com una oportunitat per alliberar-se.
- I, sobretot, per les malalties. Els europeus van portar virus desconeguts a Amèrica (com la verola) que van matar una part enorme de la població indígena, que no hi tenia defenses.
A això s’hi va sumar l’explotació. Molts indígenes van ser obligats a treballar en condicions duríssimes. Va ser una de les grans catàstrofes humanes de la història.
Veus que ho van denunciar
No tothom a Europa ho va veure bé. Hi va haver veus que ho van denunciar, com la del frare Bartolomé de las Casas, que va defensar els drets dels indígenes i va obrir un dels primers grans debats sobre la justícia i els drets humans. En els seus llibres explicava amb cruesa els abusos que havia vist amb els seus propis ulls al Carib i defensava que els indígenes eren persones lliures i iguals davant Déu, no béns que es poguessin tractar com a mercaderia.
Aquell debat no s’ha tancat mai del tot. Continua viu cada vegada que ens preguntem què devem als pobles que vam dominar i com s’ha d’explicar avui aquella conquesta.
Quan els espanyols van arribar a Tenochtitlan, la capital asteca, van quedar bocabadats. Era una ciutat construïda sobre un llac, amb canals, mercats enormes i temples gegants, i tenia més habitants que qualsevol ciutat europea de l’època. Avui, sota els carrers de Ciutat de Mèxic, encara s’hi conserven les ruïnes d’aquell món.
6. L’intercanvi colombí
Entre tots dos mons es va produir un intercanvi enorme, l’anomenat intercanvi colombí. No va ser només un intercanvi de mercaderies. Van viatjar plantes, animals, persones… i malalties. En pocs anys, el menjar, el paisatge i fins i tot els microbis dels dos continents van canviar per sempre.
D’Amèrica cap a Europa
D’Amèrica van arribar a Europa aliments que avui ens semblen de tota la vida. La patata, el tomàquet, el blat de moro, el cacau (la xocolata!), el pebrot o el tabac. Costa imaginar la nostra cuina sense aquests productes, però fins al 1492 cap d’ells no existia al nostre continent. La patata, per exemple, va trigar dècades a fer-se popular a Europa, i quan finalment es va estendre va salvar milions de persones de la fam, perquè és un conreu molt productiu.
D’Europa cap a Amèrica
En sentit contrari, els europeus van portar a Amèrica el blat, la vinya, el cavall i molts animals de granja (vaques, ovelles, porcs, gallines)… però també les malalties, que com hem vist van resultar devastadores.
L’intercanvi, doncs, no va anar mai en una sola direcció. Es pot resumir així.
| D’Amèrica a Europa | D’Europa a Amèrica |
|---|---|
| Aliments. Patata, tomàquet, blat de moro, cacau, pebrot, mongetes, pinya. | Cereals i conreus. Blat, vinya, olivera, canya de sucre, cafè. |
| Altres productes. Tabac, cautxú. | Animals. Cavall, vaca, ovella, porc, gallina. |
| Metalls preciosos. Or i, sobretot, plata. | Malalties. Verola, xarampió, grip. |
I què va passar amb Catalunya?
Aquí hi ha un detall clau per a nosaltres. El comerç i la conquesta d’Amèrica van quedar en mans de Castella, que ho controlava tot des del port de Sevilla a través d’una institució anomenada Casa de Contractació. Cap vaixell podia anar a Amèrica ni tornar-ne sense passar per allà. La Corona d’Aragó —i, per tant, Catalunya— en va quedar al marge, exclosa d’aquell gran negoci.
A més, el gran comerç es desplaçava del Mediterrani cap a l’Atlàntic. Aquella Barcelona que havia dominat el mar (recorda la unitat anterior) quedava ara en un racó, lluny de les noves rutes. El centre del món s’havia mogut, i no a favor nostre.
Pensa-hi un moment. Una truita de patates, un pa amb tomàquet o una xocolata desfeta serien impossibles abans de 1492, perquè a Europa no existien ni la patata, ni el tomàquet, ni el cacau. Bona part de la nostra cuina «de tota la vida» va néixer, de fet, d’aquell xoc de mons.