L’Antiga Grècia

1. El marc geogràfic i les etapes de la història grega

L’Antiga Grècia no era un estat unificat com l’Egipte dels faraons. Era una constel·lació de petites ciutats independents que compartien una mateixa llengua, una mateixa religió i una sensació comuna de ser “hel·lens” (el nom amb què els grecs s’anomenaven a ells mateixos). El que va donar forma a aquesta civilització va ser, sobretot, la geografia.

Una geografia fragmentada

El territori grec tenia tres característiques que el van marcar:

• Muntanyós: el 80% del territori està cobert de muntanyes, sovint difícils de travessar. Això va dificultar la unificació política i va afavorir la independència de cada ciutat.
• Costaner: Grècia té una de les costes més retallades del món, plena d’illes. Cap punt de Grècia està a més de 100 km del mar. Això va convertir els grecs en grans navegants i comerciants.
• Pobre en recursos: les terres planes i fèrtils són escasses. Per això els grecs van haver de colonitzar altres territoris des d’aviat, fundant ciutats noves al llarg de tot el Mediterrani.

Quan parlem d’Antiga Grècia, no parlem només del territori actual de Grècia: també incloem la costa de l’actual Turquia (on hi havia ciutats com Mil·let o Halicarnàs), gran part del sud d’Itàlia i Sicília (la Magna Grècia), i moltes colònies arreu del Mediterrani: Marsella (Massàlia), Empúries (Emporion, a Catalunya!), Cirene a Líbia… i fins al mar Negre.

Les grans etapes de la història grega

Els historiadors divideixen la història de l’Antiga Grècia en cinc grans períodes:

• Època minoica i micènica (2700-1100 aC): els primers regnes urbans, a Creta (els minoics, amb el palau de Cnossos i la llegenda del Minotaure) i al Peloponès (els micènics, amb la guerra de Troia).
• Època fosca (1100-800 aC): després de la caiguda dels micènics, Grècia entra en una època d’empobriment cultural. Es perd l’escriptura.
• Època arcaica (800-500 aC): naixement de les pòlis, fundació de colònies, primers Jocs Olímpics (776 aC), aparició de la moneda i l’alfabet grec.
• Època clàssica (500-336 aC): el moment d’or. Guerres contra els perses, l’apogeu d’Atenes amb Pèricles, naixement de la democràcia, la filosofia (Sòcrates, Plató, Aristòtil), el teatre, l’escultura clàssica.
• Època hel·lenística (336-30 aC): després de la conquesta d’Alexandre el Magne, la cultura grega s’estén des d’Egipte fins a l’Índia. Acaba quan Roma conquereix Egipte (any 30 aC).

2. La pòlis: Atenes i la democràcia

Què és una pòlis?

La pòlis és la unitat política bàsica de la Grècia antiga. Era una ciutat-estat: un nucli urbà, normalment fortificat, amb el seu territori agrícola al voltant. Cada pòlis era totalment independent: tenia el seu govern, les seves lleis, la seva moneda, el seu exèrcit i els seus déus protectors. En l’època clàssica n’hi havia centenars escampades per tot el món grec, però les més importants van ser Atenes, Esparta, Tebes i Corint.

Tota pòlis tenia una sèrie d’elements característics:

• L’acròpoli: la part alta i fortificada de la ciutat, on hi havia els temples principals. La més famosa és l’Acròpoli d’Atenes, amb el Partenó dedicat a la deessa Atena.
• L’àgora: la plaça central, cor de la vida política, comercial i social. Aquí es debatien les lleis, es feien negocis i es discutia de tot.
• El teatre: edifici a l’aire lliure, normalment excavat al pendent d’un turó, on es representaven obres de tragèdia i comèdia.
• El gimnàs: lloc on els ciutadans s’entrenaven físicament i conversaven.
• Les muralles: per defensar-se dels atacs.

Atenes, bressol de la democràcia

Atenes és la pòlis més coneguda i la que va donar al món un dels invents polítics més importants de la història: la democràcia. La paraula ve del grec demos (“poble”) i kratos (“poder”): “el poder del poble“.

La democràcia atenenca no va aparèixer de cop. Va ser el resultat de reformes successives:

• Soló (594 aC): va abolir l’esclavitud per deutes i va dividir la població per riquesa, no per naixement. Donava drets polítics segons la fortuna.
• Clístenes (508 aC): considerat el “pare de la democràcia“. Va organitzar el territori en 10 tribus mixtes (de zones diferents) i va instaurar l’ekklesia (l’assemblea de tots els ciutadans).
• Pèricles (segle V aC): va portar la democràcia al seu apogeu. Va pagar un sou als ciutadans que participaven en el govern, perquè fins i tot els pobres poguessin dedicar-hi temps.

Com funcionava la democràcia atenenca

El sistema atenenc tenia tres institucions principals:

• L’ekklesia (l’assemblea): hi podien anar tots els ciutadans (uns 30.000-40.000 homes). Es reunien al turó de la Pnyx per votar les lleis. Cada veu valia igual: el principi era “una persona, un vot“.
• La boulé (el consell): 500 ciutadans escollits per sorteig cada any preparaven les lleis que es votarien a l’assemblea.
• Els tribunals (heliea): els jurats eren centenars de ciutadans escollits també per sorteig. No hi havia jutges professionals.

Hi ha però un punt fosc important: la democràcia atenenca era només dels ciutadans homes lliures, fills de pare i mare atenencs. No hi participaven:

• Les dones: no podien votar, no podien tenir propietats grans i la seva vida social estava reduïda al gineceu (la zona privada de la casa).
• Els metecs: estrangers residents (sovint comerciants). No tenien drets polítics.
• Els esclaus: una part molt important de la població (potser 1 de cada 3 habitants).

De fet, només uns 30.000 ciutadans sobre una població total de 250.000-300.000 persones tenien drets polítics. Tot i aquesta limitació, el sistema atenenc era extraordinari per a l’època, on la norma eren les monarquies absolutes o les tiranies.

3. Esparta: la pòlis militar

Si Atenes és la pòlis de la cultura, la filosofia i la democràcia, Esparta n’és el contrari: una societat tancada, militarista i extraordinàriament disciplinada. Era la principal rival d’Atenes i, molts cops, el seu mirall negatiu.

Una societat militaritzada

Esparta era a la regió de Lacònia, al Peloponès. La societat estava dividida en tres grups molt separats:

• Els esparciates o “iguals“: els ciutadans plens, descendents dels conqueridors d’origen dori. Tenien tots els drets polítics i militars. Eren entre 8.000 i 10.000.
• Els periecs: habitants dels pobles dels voltants. Eren lliures però sense drets polítics. Es dedicaven al comerç i a l’artesania.
• Els ilotes: descendents dels pobles conquistats. Eren servents pràcticament esclaus de l’estat espartà. Conreaven les terres dels esparciates. Eren molt nombrosos i Esparta vivia amb por d’una revolta.

Una vida sotmesa a l’estat

Els nens esparciates eren propietat de l’estat des de petits. La vida d’un esparciata era així:

• Naixement: el nen era examinat pels ancians. Si era feble o tenia algun defecte, era abandonat a les muntanyes.
• Als 7 anys: separat de la família i enviat a una escola militar (l’agogé) on aprenia disciplina, esport i combat.
• Als 18 anys: esdevenia soldat actiu i havia de viure amb la seva unitat militar.
• Als 30 anys: podia casar-se i tenir una vida més personal, però havia de continuar entrenant-se i menjar als menjadors col·lectius.
• Als 60 anys: podia retirar-se i formar part del consell d’ancians.

Les dones espartanes tenien una situació excepcional per a l’època: feien esport (per ser fortes i tenir fills sans), podien tenir propietats, podien sortir al carrer i parlar amb els homes. Hi havia un dit famós: “només les dones espartanes tenen homes de veritat”.

Govern espartà

Esparta tenia una constitució molt original. Hi havia dos reis alhora (un sistema únic al món antic), un consell d’ancians (la gerusia) i una assemblea (apel·la) de ciutadans. Però el poder real es concentrava en cinc magistrats anomenats èfors, escollits cada any.

4. Les guerres mèdiques i el segle de Pèricles

Les guerres mèdiques (492-479 aC)

L’Imperi Persa, que ocupava l’actual Iran, Iraq i bona part del Pròxim Orient, era el més gran del seu temps. Els seus reis Darius I i Xerxes van intentar conquistar Grècia perquè les ciutats gregues d’Àsia Menor (Mil·let, etc.) s’havien revoltat amb l’ajut d’Atenes. Aquesta sèrie de guerres es coneixen com les guerres mèdiques (perquè els grecs anomenaven “medes” tots els pobles perses).

Hi va haver tres grans batalles que han quedat per a la història:

• Marató (490 aC): els atenesos, sols i en inferioritat numèrica, van vèncer els perses. Un missatger va córrer 42 km de Marató fins a Atenes per anunciar la victòria abans de morir d’esgotament. D’aquí ve el nom de la prova esportiva.
• Termòpiles (480 aC): el rei espartà Leònides i 300 espartans (més 700 tespiens) van resistir l’avanç de l’enorme exèrcit persa de Xerxes en un estret coll de muntanya. Tots van morir, però van retardar prou els perses perquè la resta de Grècia es preparés.
• Salamina (480 aC) i Platees (479 aC): victòries decisives gregues que van expulsar els perses de Grècia per sempre.

El segle de Pèricles (segle V aC)

Després de les guerres mèdiques, Atenes es va convertir en la pòlis més poderosa, rica i culta de Grècia. El líder que va portar Atenes al seu apogeu va ser Pèricles, que va governar entre el 461 i el 429 aC. Aquesta època es coneix com el “segle de Pèricles” o “segle d’or d’Atenes”.

Què va fer Pèricles?

• Va reforçar la democràcia pagant un sou (misthos) als ciutadans pobres que participaven en el govern.
• Va promoure una obra urbanística impressionant: va reconstruir l’Acròpoli amb el Partenó, els Propileus, l’Erectèon i el temple d’Atenea Niké.
• Va atraure a Atenes els grans filòsofs (Sòcrates, Anaxàgoras), historiadors (Heròdot, Tucídides), tragediògrafs (Èsquil, Sòfocles, Eurípides) i escultors (Fídies).

La guerra del Peloponès (431-404 aC)

Però l’apogeu d’Atenes va portar gelosia a les altres pòlis, especialment a Esparta. La rivalitat va portar a la guerra del Peloponès, una guerra civil grega de 27 anys que va enfrontar Atenes i els seus aliats contra Esparta i els seus. Va acabar amb la derrota d’Atenes i el final del seu segle d’or. La Grècia clàssica va començar el seu declivi.

5. Alexandre el Magne i l’època hel·lenística

Filip II i l’ascens de Macedònia

Mentre les pòlis gregues es desgastaven amb guerres entre elles, al nord va sorgir un nou poder: el regne de Macedònia. El seu rei Filip II (382-336 aC) va modernitzar l’exèrcit macedoni amb la famosa falange (formació compacta de soldats amb llances de 6 metres) i va conquerir Grècia.

Alexandre, el conqueridor del món conegut

Quan Filip II va ser assassinat, el seu fill Alexandre (356-323 aC) va heretar el tron amb només 20 anys. Tenia un mestre excepcional, el filòsof Aristòtil, i un somni: conquerir l’Imperi Persa per venjar les guerres mèdiques.

En només 12 anys, Alexandre va aconseguir el que ningú abans havia fet: va construir el imperi més gran del món antic. Va conquerir:

• Tot l’Imperi Persa.
• Egipte (on va fundar la ciutat d’Alexandria).
• Bona part de l’Àsia central (l’actual Iran, Afganistan, Tadjikistan).
• Va arribar fins a la vall de l’Indus (l’actual Pakistan).

El seu imperi feia 5 milions de km². Però va morir jove, als 32 anys, a Babilònia, probablement de febre tifoide. No tenia hereus clars, i el seu imperi es va trencar en tres regnes governats pels seus generals:

• Macedònia i Grècia (els antigònides).
• Egipte (els ptolemeus, dels quals descendeix Cleòpatra VII).
• Pèrsia i Mesopotàmia (els seleúcides).

L’època hel·lenística (336-30 aC)

El llegat d’Alexandre va ser cultural: va escampar la llengua i la cultura gregues per tot l’Orient Mitjà i fins a l’Àsia central. Aquesta etapa es coneix com a “hel·lenística” (de Hellas, Grècia) i es caracteritza per:

• El grec esdevé la llengua comuna (la koiné) del Mediterrani oriental.
• Apareixen ciutats noves d’inspiració grega: Alexandria (a Egipte) en va ser la més important, amb la mítica biblioteca i el far.
• Avenços científics extraordinaris: Euclides (geometria), Arquimedes (física i matemàtiques), Eratòstenes (va calcular la circumferència de la Terra amb només un 2% d’error).
• L’art evoluciona cap a un realisme i una emoció més grans.

L’època hel·lenística acaba quan Roma conquereix tots aquells regnes. L’últim a caure és l’Egipte de Cleòpatra, l’any 30 aC.

6. La cultura grega: religió, art, ciència i filosofia

La religió

La religió grega era politeista. Els déus vivien al Mont Olimp i s’assemblaven als humans (tenien aspecte humà, sentiments humans i defectes humans), però eren immortals i amb poders extraordinaris. Els 12 déus principals eren:

• Zeus (rei dels déus), Hera (la seva esposa), Posidó (mar), Demèter (collites), Atena (saviesa, guerra), Apol·lo (sol, art), Àrtemis (lluna, caça), Ares (guerra), Afrodita (amor), Hefest (forja), Hermes (missatger) i Dionís (vi, festa).

Els grecs honraven els déus amb temples, sacrificis d’animals, festes i, sobretot, els Jocs Olímpics (els primers, el 776 aC, en honor a Zeus). Eren tan importants que totes les guerres s’aturaven mentre duraven.

L’art: el cànon de la bellesa

Els grecs van crear un ideal estètic basat en la proporció, l’harmonia i la perfecció del cos humà. Distingim tres àmbits artístics:

• Arquitectura: els temples grecs (com el Partenó) seguien tres ordres clàssics: dòric (sobri, robust), jònic (elegant, amb volutes) i corinti (decoratiu, amb fulles d’acant).
• Escultura: es buscava representar el cos humà perfecte. Famosos: Mirón (el “Discòbol”), Policlet (el “Doríforo”), Fídies (escultures del Partenó). En època hel·lenística, més emoció: la “Venus de Milos”, el “Laocoont”.
• Ceràmica: els vasos pintats amb escenes mitològiques o quotidianes (figura negra, després figura roja).

La filosofia

Els grecs van inventar una manera nova de pensar el món: la filosofia (philos: amor, sophia: saviesa, “amor a la saviesa”). En lloc d’explicar les coses amb mites, es van preguntar racionalment: què és la matèria? Què és just? Què és la felicitat? Com hauríem de viure?

Tres filòsofs van marcar la història:

• Sòcrates (470-399 aC): no va escriure res, però va ensenyar amb preguntes a la gent del carrer (“només sé que no sé res”). Va ser condemnat a mort per “corrompre els joves”.
• Plató (427-347 aC): deixeble de Sòcrates. Va fundar l’Acadèmia. Va escriure els Diàlegs, on parla dels seus mestre i de tot tipus de temes (la República, l’amor, la justícia).
• Aristòtil (384-322 aC): deixeble de Plató i mestre d’Alexandre el Magne. Va organitzar el coneixement del seu temps en disciplines (lògica, biologia, física, ètica, política). Va influir tant que durant 1.500 anys va ser “el Filòsof” per excel·lència a Europa.

La ciència

Els grecs també van revolucionar la ciència. Van mesurar el món: Pitàgoras (matemàtiques), Hipòcrates (medicina, “pare de la medicina”), Heròdot i Tucídides (història com a disciplina científica), Euclides (geometria), Arquimedes (física), Eratòstenes (geografia, va calcular la mida de la Terra). Molts dels seus resultats encara s’estudien a les escoles d’arreu.

Síntesi

L’Antiga Grècia no era un estat sinó una idea: la idea que els humans podem pensar el món racionalment, organitzar-nos políticament i crear bellesa. Els grecs no van inventar tot el que els atribuïm —molta gent abans ja escrivia, construïa, comerciava o feia art—. Però sí que van fer alguna cosa única: van convertir aquestes activitats en matèries d’estudi i debat públic. Van escriure les seves discussions, les van publicar, les van transmetre.

Avui, quan votem unes eleccions, llegim un llibre de filosofia, mirem els Jocs Olímpics, anem al teatre o estudiem geometria, estem caminant per camins que els grecs van obrir fa 2.500 anys. Per això, conèixer-los, és en bona part, conèixer-nos.