1. Què és la prehistòria? Cronologia i fonts
La prehistòria és l’etapa de la història de la humanitat anterior a la invenció de l’escriptura. Comença amb l’aparició dels primers éssers humans, fa aproximadament 2,5 milions d’anys, i acaba amb la invenció de l’escriptura cuneïforme a Mesopotàmia, fa uns 5.500 anys (cap al 3500 aC). A partir d’aquell moment ja parlem d’història, perquè els humans deixen documents escrits que ens permeten conèixer directament què pensaven i com vivien.
La prehistòria és, de molt, l’etapa més llarga de la nostra existència com a espècie. Si poséssim tota la història humana en un rellotge de 24 hores, la prehistòria ocuparia 23 hores i 57 minuts; els 5.500 anys d’història escrita només serien els últims 3 minuts. Tot el que hem fet com a civilització —ciutats, religions, llibres, ciència, tecnologia— ha passat en aquesta minúscula fracció de temps.
Els historiadors divideixen la prehistòria en tres grans períodes, segons el material amb què els humans fabricaven les eines:
- Paleolític (de paleo, antic, i lithos, pedra): “edat de la pedra antiga”. Va des de fa 2,5 milions d’anys fins a fa uns 10.000 anys. Els humans treballen la pedra picant-la i estellant-la.
- Neolític (de neo, nou, i lithos, pedra): “edat de la pedra nova”. Va de fa uns 10.000 anys a fa uns 5.000 anys. Els humans poleixen la pedra per fabricar eines més fines i comencen a conrear la terra.
- Edat dels metalls: comença fa uns 5.000 anys, quan els humans descobreixen com treballar el coure, el bronze i el ferro. És l’època en què s’inventa l’escriptura i es passa a la història.
Com sabem què va passar a la prehistòria?
Com que no hi ha textos escrits, els historiadors no poden estudiar la prehistòria llegint documents. Han de fer-ho a través de les fonts arqueològiques: tots els objectes i restes materials que els humans van deixar darrere seu. La ciència que estudia aquestes restes es diu arqueologia, i els qui s’hi dediquen, arqueòlegs.
Les fonts arqueològiques principals són:
- Restes humanes: ossos, dents i cranis dels nostres avantpassats. Ens permeten saber com eren físicament i com han evolucionat.
- Eines i utensilis: destrals de pedra, agulles d’os, atuells de ceràmica, ganivets de bronze. Ens diuen com treballaven, què menjaven i com vivien.
- Restes de poblats i sepultures: cabanes, coves habitades, tombes. Ens mostren com s’organitzaven en comunitat i què creien sobre la mort.
- Pintures, gravats i escultures: art rupestre dins de coves, figuretes de pedra o ivori. Ens parlen de la seva manera de pensar, de la seva religió i del seu món simbòlic.
Per saber l’edat d’aquestes restes, els arqueòlegs fan servir tècniques científiques com la datació per carboni-14, que mesura la quantitat d’aquest element radioactiu que queda en els materials orgànics i permet calcular fa quants anys eren vius. També estudien els estrats del subsol: com més profunda és una capa, més antigues són les restes que conté.
2. El Paleolític: caçadors i recol·lectors
El Paleolític és el període més llarg de la prehistòria: més de dos milions d’anys. Durant tot aquest temps, els humans van viure d’una manera molt diferent de la nostra. Eren nòmades, és a dir, no tenien cap lloc fix on viure, sinó que es desplaçaven constantment buscant aliments i refugi.
Una vida en moviment
Els humans del Paleolític s’organitzaven en grups petits, normalment d’entre 20 i 50 persones, units per llaços de família. Aquests grups es coneixen com clans o tribus. No tenien cases fixes: dormien en coves, sota abrics rocosos o en cabanyes provisionals fetes amb branques i pells d’animals que muntaven i desmuntaven en pocs dies.
Es movien constantment perquè vivien d’allò que la natura els oferia. Quan els recursos d’una zona s’esgotaven —la fruita silvestre s’havia acabat, els animals havien marxat, l’aigua s’havia assecat—, el grup canviava de lloc. Aquesta forma de vida es coneix com economia depredadora o economia recol·lectora: només prenen el que troben, no produeixen res ells mateixos.
Caçar, pescar i recol·lectar
L’alimentació del Paleolític es basava en tres activitats:
- La caça: caçaven animals grans (mamuts, bisons, cérvols, rens) i petits (conills, ocells). Era una activitat col·lectiva, perquè els animals grans no es podien abatre tot sol. Sovint, els empenyien cap a un precipici o cap a una trampa.
- La pesca: a mesura que aprenien a fabricar arpons i xarxes, també capturaven peixos en rius i a la costa.
- La recol·lecció: arreplegaven fruits, arrels, llavors, fulles, ous d’ocell i mel. Aquesta tasca, segons mostren molts estudis, aportava bona part dels aliments del grup, sovint més que la caça.
El menjar no es podia conservar gaire temps, així que el grup havia de buscar-ne cada dia. La fam i la incertesa eren molt habituals. L’esperança de vida no superava els 30 anys, i la mortalitat infantil era altíssima.
Les eines i el descobriment del foc
La gran novetat dels humans respecte a la resta d’animals era la capacitat de fabricar eines. Al principi, eren molt senzilles: pedres picades amb cantells tallants per a tallar carn, trencar ossos o cavar. Aquestes eines es coneixen com indústria lítica.
Amb el pas del temps, les eines es van anar fent més precises i variades: destrals de mà, raspadors, puntes de fletxa, ganivets, arpons. També es feien servir l’os, l’ivori i la fusta.
Però l’avenç més transcendental del Paleolític va ser el domini del foc, fa aproximadament 500.000 anys. Al principi els humans aprofitaven el foc dels llamps i el mantenien viu el màxim de temps possible. Més tard van aprendre a encendre’l ells mateixos, fregant fustes seques o picant pedres especials. El foc va canviar la vida humana per sempre:
- Els donava llum a la nit i protecció contra els animals salvatges.
- Els donava calor, i això els va permetre viure en zones fredes que abans eren inhabitables.
- Els permetia cuinar els aliments, fent-los més fàcils de digerir i matant bacteris perillosos.
- Reunia el grup al voltant de la foguera, i això probablement va impulsar el desenvolupament del llenguatge i de la vida social.
L’art paleolític
Cap al final del Paleolític, fa entre 40.000 i 10.000 anys, els humans van començar a crear art. És una de les evidències més emocionants que demostra que ja pensaven, sentien i imaginaven com nosaltres.
L’art paleolític més conegut és l’art rupestre: pintures fetes a l’interior de coves. Es feien amb pigments naturals (ocre, carbó, manganès) barrejats amb greix o saliva, i s’aplicaven amb els dits, amb pinzells fets de pèl o bufant a través d’ossos buits. Les pintures més famoses són:
- Altamira (Cantàbria, nord d’Espanya): descoberta el 1879. Famosa pels seus bisons pintats al sostre, amb un domini sorprenent del color i del volum. Tenen uns 17.000 anys.
- Lascaux (sud-oest de França): descoberta el 1940. Els seus murals representen cavalls, toros i cérvols amb un realisme extraordinari. Tenen uns 17.000 anys.
- Chauvet (sud-est de França): descoberta el 1994. Conté algunes de les pintures més antigues del món, de fa 36.000 anys.
També es feien petites escultures, com les famoses “Venus”: figuretes femenines de pedra o ivori, amb formes molt arrodonides, que probablement representaven la fertilitat. La més coneguda és la Venus de Willendorf, trobada a Àustria.
3. La revolució neolítica
Fa uns 10.000 anys, en una zona del Pròxim Orient anomenada el Creixent Fèrtil (que avui correspon, més o menys, a parts d’Iraq, Síria, el Líban, Israel i Turquia), va passar una de les transformacions més importants de la història humana. Els historiadors l’anomenen revolució neolítica.
De recol·lectors a productors
La gran novetat del Neolític és el descobriment de l’agricultura i la ramaderia. Els humans van deixar de dependre exclusivament del que la natura els oferia i van començar a produir el seu propi aliment:
- Agricultura: van aprendre a sembrar llavors, conrear plantes i collir-les quan estaven madures. Els primers cultius van ser cereals (blat, ordi), llegums (pèsols, llenties) i lli.
- Ramaderia: van aprendre a domesticar animals salvatges per criar-los i aprofitar-ne la carn, la llet, la llana i la pell. Els primers animals domesticats van ser el gos (ja al final del Paleolític), seguit per la cabra, l’ovella, el porc i la vaca.
Aquest canvi sembla simple, però va transformar absolutament la vida humana. Per primera vegada, els humans podien controlar la seva alimentació i no dependre tant de la sort. Tenien excedents que podien guardar i les fams es feien menys freqüents.
Una vida sedentària
Si has de tenir cura d’uns camps i d’uns ramats, no pots anar canviant de lloc cada poques setmanes. Per això la conseqüència directa de l’agricultura va ser el sedentarisme: els humans van començar a viure en poblats fixos, normalment a la vora dels rius (per regar els camps i tenir aigua) i en zones planes i fèrtils.
Les cabanes ja no eren provisionals: es construïen amb tova (maons de fang assecats al sol), pedra i fusta, i s’agrupaven formant els primers poblats. Alguns dels més antics que coneixem són Jericó (Palestina, fa 10.000 anys) i Çatalhöyük (Turquia, fa 9.000 anys).
Noves invencions
El Neolític va portar una explosió d’invencions que van canviar la manera de viure:
- La ceràmica: recipients de fang cuit per emmagatzemar gra, aigua i aliments. Permetia conservar i transportar el menjar com mai abans.
- El teixit: amb el lli, la llana i el cotó es teixien teles per fer roba. Es van inventar el fus i el teler.
- La pedra polida: les eines ja no es feien només picant la pedra, sinó polint-la amb sorra i aigua. Resultaven més afilades i resistents.
- El comerç: com que els poblats produïen excedents, podien intercanviar productes amb altres poblats. S’establien rutes i contactes a llargues distàncies.
També apareix la divisió del treball: no tothom feia el mateix. Hi havia agricultors, ramaders, ceramistes, teixidors, fusters. Cadascú s’especialitzava en una tasca, i això va començar a generar diferències entre les persones del grup.
4. L’edat dels metalls
Cap al 5000 aC, alguns humans van descobrir que certes pedres, en escalfar-se molt, deixaven anar un líquid que es podia modelar i que, en refredar-se, esdevenia un material dur i brillant. Acabaven de descobrir els metalls. Aquest descobriment va obrir una nova etapa de la prehistòria, l’edat dels metalls, que es divideix en tres períodes segons el metall predominant.
L’edat del coure (calcolític)
El coure va ser el primer metall que es va treballar, des de fa uns 7.000 anys. És un metall relativament tou, fàcil de trobar i de modelar. Es feia servir per fabricar atuells, joies i algunes eines, però era massa tou per a destrals o armes resistents. Per això, les eines de pedra polida van conviure amb les de coure durant molt de temps.
L’edat del bronze
Cap al 3000 aC, els humans van descobrir que si barrejaven coure amb una mica d’estany obtenien un nou metall, el bronze: més dur i més resistent que el coure. El bronze va revolucionar la vida quotidiana i la guerra: amb ell es podien fabricar destrals afilades, espases, escuts i puntes de llança.
Durant l’edat del bronze, les societats es van fer més complexes. Apareixen:
- Les primeres ciutats fortificades, envoltades de muralles per defensar-se dels atacs.
- Els primers exèrcits, amb guerrers especialitzats armats amb bronze.
- Una societat jeràrquica, amb caps poderosos, guerrers, sacerdots, artesans i pagesos. Per primera vegada, hi ha clarament rics i pobres.
L’edat del ferro
Cap al 1200 aC, els humans van aprendre a treballar el ferro, un metall encara més resistent que el bronze i molt més abundant a la Terra. El ferro és més difícil de treballar perquè cal escalfar-lo a temperatures molt altes, però una vegada dominada la tècnica, va permetre fer eines i armes encara millors. Els pobles que dominaven el ferro tenien un avantatge militar i agrícola enorme.
L’edat dels metalls és l’època en què, en algunes parts del món com Mesopotàmia o Egipte, ja s’havia inventat l’escriptura (cap al 3500 aC). En aquestes zones la prehistòria s’acaba i comença la història. En altres llocs, com a Catalunya, l’escriptura no arribarà fins molt més tard, amb l’arribada dels grecs i els romans.
5. El megalitisme: les primeres construccions monumentals
Durant el final del Neolític i el començament de l’edat dels metalls, en moltes parts d’Europa van aparèixer unes construccions impressionants fetes amb grans pedres. Es coneixen com monuments megalítics (de mega, gran, i lithos, pedra), i són un dels llegats més espectaculars de la prehistòria.
Hi ha tres tipus principals de monuments megalítics:
- Menhirs: pedres allargades clavades verticalment a terra, com columnes. Solien tenir un significat religiós o servien per marcar territoris.
- Dòlmens: estructures formades per dues o més pedres verticals que sostenen una pedra horitzontal a sobre, com una taula gegant. Eren tombes col·lectives on s’enterraven membres importants del grup.
- Cromlecs: cercles de pedres verticals. El més famós és Stonehenge, al sud d’Anglaterra, construït fa uns 5.000 anys. Probablement servia per a cerimònies religioses i per observar el cel (els solsticis).
Construir aquests monuments era una tasca enorme. Algunes de les pedres pesen desenes de tones i provenen de pedreres situades a centenars de quilòmetres. Calia el treball coordinat de centenars de persones durant molt de temps. Això ens diu que les societats neolítiques i de l’edat dels metalls ja eren prou organitzades i prou poblades per emprendre projectes col·lectius d’aquesta envergadura.
6. La prehistòria a Catalunya i a la península Ibèrica
Catalunya té un patrimoni prehistòric extraordinari. Les restes humanes i arqueològiques trobades en diferents jaciments ens permeten reconstruir, almenys parcialment, com hi vivien els primers habitants.
Paleolític a Catalunya
El jaciment paleolític més antic de Catalunya és el Barranc de la Boella, prop de Tarragona, amb restes d’eines de fa 1 milió d’anys. Una mica més recent és la Cova de l’Aragó (Tautavel, just a la frontera amb França), on es va trobar el famós “home de Tautavel”, un crani de fa 450.000 anys.
De l’art paleolític, a Catalunya destaquen les pintures de la Cova del Parpalló (no és catalana sinó valenciana, però és molt propera) i les de la cova del Marfà. A Espanya, les coves d’Altamira a Cantàbria són Patrimoni de la Humanitat.
Neolític i edat dels metalls
Al Neolític, els primers agricultors de la península van arribar fa uns 7.500 anys des del Pròxim Orient, seguint la costa del Mediterrani. A Catalunya s’han trobat restes de poblats neolítics com els de la Draga (Banyoles), un poblat construït a la vora del llac amb cabanes de fusta excepcionalment ben conservades.
De l’edat dels metalls, destaquen els poblats ibèrics que van florir al final de l’edat del ferro, com Ullastret (Baix Empordà) o el Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet), tot i que aquests ja són de finals de la prehistòria, just abans de l’arribada dels romans.
Pel que fa al megalitisme, a Catalunya hi ha desenes de dòlmens i menhirs, sobretot a l’Alt Empordà i al Pirineu. El més famós és segurament el dolmen de la Creu d’en Cobertella (Roses), una de les construccions megalítiques més grans de Catalunya.
Síntesi
La prehistòria és l’etapa més llarga de la humanitat, i és quan es van produir alguns dels canvis més importants de la nostra història: la fabricació d’eines, el domini del foc, el naixement de l’art, l’invent de l’agricultura, la vida en poblats i el descobriment dels metalls. Tot el que som avui —la nostra capacitat de pensar, de cooperar, de crear, de transformar el medi— es va anar gestant durant aquests milions d’anys.
Conèixer la prehistòria ens recorda dues coses importants. La primera, que els humans portem moltíssim temps al planeta, i que la nostra forma de vida actual (ciutats, tecnologia, escriptura) és una novetat recentíssima. La segona, que els canvis més transformadors no sempre venen de grans batalles ni de reis famosos: a vegades, com el descobriment de l’agricultura, vénen d’algú que un dia va veure una llavor germinar i va pensar que potser la podia plantar a propòsit.