1. Què és una civilització? Del Neolític a les ciutats
El Neolític havia ensenyat als humans a conrear la terra i a viure en poblats fixos. Però una civilització és quelcom més: és una societat organitzada i complexa que comparteix un territori, una llengua, unes creences i unes lleis, i que ha desenvolupat la vida urbana, l’escriptura i una organització política centralitzada.
Els historiadors estableixen una sèrie de requisits per parlar de civilització:
- Ciutats: assentaments grans amb milers d’habitants, edificis monumentals (temples, palaus, muralles) i una xarxa de carrers organitzada.
- Estat: un poder polític centralitzat (un rei o un grup dirigent) que governa el territori, fa lleis i recapta impostos.
- Societat jerarquitzada: diferents grups socials amb drets i tasques diferents (sacerdots, guerrers, artesans, agricultors, esclaus).
- Especialització del treball: molta gent ja no es dedica a produir aliment. Hi ha sastres, ferrers, ceramistes, escribes, soldats, sacerdots, etc.
- Religió organitzada: deus oficials, temples i un sacerdoci professional que connecta la comunitat amb el món sagrat.
- Escriptura: un sistema per registrar lleis, comerç, històries i creences. És el que fa que la prehistòria s’acabi i comenci la història.
- Comerç a llarga distància: intercanvi de productes amb regions llunyanes, sovint mitjançant rutes terrestres o fluvials.
Per què van néixer a les vores dels rius?
Les primeres grans civilitzacions van aparèixer totes a la vora de grans rius: els Tigris i Eufrates (Mesopotàmia), el Nil (Egipte), l’Indus (Pakistan i nord de l’Índia) i el Huang He o Riu Groc (Xina). Això no és casualitat:
- Els rius proporcionaven aigua per al consum i per regar els camps.
- Les seves crescudes anuals deixaven sediments fèrtils que renovaven el sòl.
- Servien com a vies de transport per moure persones i mercaderies.
- Permetien una agricultura intensiva que generava excedents alimentaris.
Aquests excedents són la clau de tot. Quan un agricultor produeix més menjar del que la seva família necessita, una part de la població pot deixar de conrear i dedicar-se a altres feines: artesania, religió, govern, guerra. Aquesta divisió del treball és el motor que permet l’aparició de les ciutats i de l’estat.
2. Mesopotàmia: el bressol de la civilització
El nom Mesopotàmia ve del grec i significa “terra entre rius“, referint-se a la regió situada entre els rius Tigris i Eufrates, en el territori que avui és en gran part l’Iraq, amb parts de Síria, Turquia i l’Iran. És aquí, fa uns 5.500 anys, on van aparèixer les primeres ciutats de la història.
Els sumeris: els inventors de tot
El primer poble que va construir ciutats a Mesopotàmia van ser els sumeris, cap al 3500 aC. Vivien al sud, a la zona de marismes properes al golf Pèrsic, en ciutats independents anomenades ciutats-estat. Cada ciutat-estat tenia el seu rei, el seu déu protector i les seves lleis. Les més famoses eren Ur, Uruk, Lagash i Eridu.
Els sumeris van inventar moltíssimes coses que encara fem servir avui:
- L’escriptura cuneïforme (cap al 3300 aC), feta amb una canya en planxes d’argila molla. És la primera escriptura coneguda.
- La roda, primer per a la terrisseria i després per a vehicles.
- El sistema sexagesimal (basat en 60), del qual encara venen les nostres hores de 60 minuts i els 360 graus del cercle.
- Els primers codis legals escrits.
- Tècniques de regadiu avançades amb canals i preses.
- Els ziggurats: temples enormes en forma de piràmide esglaonada que es veien des de molt lluny.
Babilònics i assiris: els grans imperis
Després dels sumeris, altres pobles van dominar Mesopotàmia formant grans imperis que abastaven territoris molt amplis:
- L’Imperi Acadi (cap al 2300 aC), amb el rei Sargón I, va ser el primer imperi de la història.
- L’Imperi Babilònic (cap al 1800 aC), amb capital a Babilònia i el famós rei Hammurabi, autor del Codi d’Hammurabi: 282 lleis escrites en una columna de pedra. Establia el principi “ull per ull, dent per dent”, una de les bases del dret.
- L’Imperi Assiri (cap al 900-600 aC), amb capital a Nínive. Famosos pel seu exèrcit cruel i ben organitzat.
- L’Imperi Neobabilònic (cap al 600 aC), amb el rei Nabucodonosor II, que va construir els llegendaris Jardins penjants de Babilònia, una de les set meravelles del món antic.
Una societat estratificada
La societat mesopotàmica estava clarament dividida en grups:
- El rei, considerat representant dels déus a la Terra.
- Els sacerdots, que dirigien els temples i tenien gran poder econòmic.
- Els nobles, funcionaris i guerrers.
- Els homes lliures: artesans, comerciants, agricultors propietaris.
- Els esclaus, sense drets, sovint presoners de guerra.
3. L’antic Egipte: el regne del Nil
Mentre Mesopotàmia florEix entre el Tigris i l’Eufrates, més a l’oest, a la vora del riu Nil, naixia una altra gran civilització: l’antic Egipte. La seva durada va ser excepcional: més de 3.000 anys (aproximadament del 3100 aC al 30 aC), més que totes les dinasties europees juntes.
“Egipte és un do del Nil”
Així ho deia l’historiador grec Heròdot, i tenia raó. Sense el Nil, Egipte no existiria: la resta del territori és pràcticament tot desert. El Nil:
- Recorre 6.700 km des de l’Àfrica central fins al mar Mediterrani, on forma un gran delta.
- Cada estiu es desbordava amb les pluges del sud, inundant les vores. En retirar-se, deixava un sediment negre i fèrtil anomenat llim que feia possible una agricultura excepcional.
- Servia com a única gran via de comunicació del país.
- Marcava el ritme del calendari: el cicle de la inundació estructurava l’any en tres estacions (Akhet inundació, Peret sembra, Shemu collita).
L’organització política: el faraó
Cap al 3100 aC, el rei Narmer (o Menes) va unificar les dues parts d’Egipte —l’Alt Egipte (el sud, riu amunt) i el Baix Egipte (el nord, el delta)— donant lloc al primer estat unificat. Aquell rei va portar la doble corona, blanca i vermella, símbol de la unió.
Egipte estava governat pel faraó, un rei absolut que era considerat un déu vivent, fill del déu Re (el sol). El faraó:
- Era el cap polític, militar i religiós del país.
- Posseïa totes les terres en nom dels déus.
- Dirigia l’exèrcit i administrava la justícia.
- Era responsable de mantenir maat, l’ordre còsmic i la justícia.
Faraons famosos: Khufu/Kheops (el de la Gran Piràmide), Tutankhamon (el rei nen), Ramsés II (gran constructor i militar), Hatshepsut (una de les poques dones faraó), i Cleòpatra VII (l’última, abans de la conquesta romana).
Les tres grans etapes
Els historiadors divideixen els 3.000 anys d’Egipte en tres grans períodes, amb dinasties consecutives de faraons:
- Imperi Antic (2700-2200 aC): època de les grans piràmides de Gizeh.
- Imperi Mitjà (2050-1750 aC): època de prosperitat i comerç.
- Imperi Nou (1550-1070 aC): època de màxima expansió militar amb Tutmosis III, Ramsés II.
4. Societat, religió i vida quotidiana
Les classes socials
La societat egípcia, com la mesopotàmica, era profundament jerarquitzada, però amb la diferència que es presentava com una piràmide social:
- Al cim, el faraó i la seva família.
- A sota, els visirs (ministres) i grans sacerdots.
- Els escribes: la classe culta. Sabien llegir i escriure, una habilitat rara i molt valorada.
- Els artesans, comerciants i soldats.
- La gran majoria: pagesos que conreaven les terres del faraó.
- A la base: esclaus, sovint presoners de guerra estrangers.
La religió: politeisme i vida després de la mort
Els egipcis adoraven moltíssims déus (politeisme), sovint representats amb forma humana barrejada amb un animal:
- Re (o Ra): el déu del sol, el més important.
- Osiris: déu de la mort i la resurrecció.
- Isis: deessa de la maternitat i la màgia, esposa d’Osiris.
- Horus: déu del cel, fill d’Osiris i Isis, representat amb cap de falcó.
- Anubis: déu dels morts, amb cap de xacal.
- Thot: déu de l’escriptura i la saviesa, amb cap d’ibis.
Els egipcis creien profundament en una vida després de la mort. Pensaven que l’ànima sobrevivia el cos, però que necessitava el cos per existir a l’altre món. Per això practicaven la momificació: un complex procés de conservació del cadàver que durava 70 dies. Inclouia treure els òrgans interns (excepte el cor), assecar el cos amb sals i embolicar-lo amb tires de lli.
Després, el difunt feia un judici davant Osiris. El seu cor es pesava en una balança contra una ploma (símbol de la veritat). Si el cor pesava igual o menys, l’ànima podia accedir al regne dels morts. Si pesava més, era devorada per una bèstia monstruosa.
La vida quotidiana
La majoria dels egipcis eren pagesos que vivien en cases petites de tova als marges del Nil. La família era el centre de la vida social. Les dones egípcies tenien més drets que en moltes altres civilitzacions de l’època: podien tenir propietats, divorciar-se, anar a judicis i exercir certes professions.
El menjar bàsic era el pa, la cervesa (la bevien tots, fins i tot els nens), el peix del Nil, les llegums, dàtils i, ocasionalment, carn d’oca o ovella. La medicina egípcia era avançada: coneixien anatomia bàsica, feien petites cirurgies i usaven herbes medicinals.
5. L’art i l’escriptura egípcies
Els jeroglífics
L’escriptura egípcia, els jeroglífics, és una de les més antigues del món. Va aparèixer cap al 3200 aC i va durar més de 3.000 anys. Combina tres tipus de signes:
- Pictogrames: dibuixos que representen el que signifiquen (un sol = sol).
- Ideogrames: dibuixos que representen una idea (les cames caminant = “anar”).
- Fonogrames: signes que representen sons (com lletres).
Els jeroglífics s’escrivien sobre papir (un tipus de paper fet amb una planta del Nil), o gravats en pedra als monuments. Els escribes eren els únics que els dominaven, i estudiaven durant anys per aprendre’ls.
Els jeroglífics van quedar oblidats durant molts segles, fins que el 1799, durant l’expedició de Napoleó a Egipte, es va trobar la pedra de Rosetta: una placa amb el mateix text gravat en jeroglífics, demòtic (escriptura simplificada) i grec. Gràcies al grec, el francès Jean-François Champollion va poder desxifrar els jeroglífics el 1822.
Les piràmides i els temples
L’arquitectura egípcia és famosa pels seus monuments colossals. Les piràmides eren tombes de faraons construïdes durant l’Imperi Antic. La més famosa és la Gran Piràmide de Khufu/Kheops (Gizeh), construïda cap al 2580 aC: 146 metres d’alçada, més de 2 milions de blocs de pedra de fins a 80 tones cadascun. Va ser l’edifici més alt del món durant 3.800 anys.
A la mateixa zona hi ha la Gran Esfinx: una escultura de 73 metres de llarg amb cos de lleó i cara humana (probablement del faraó Khafre).
Després de l’Imperi Antic, els faraons ja no es feien enterrar a piràmides sinó a tombes excavades a les muntanyes de la Vall dels Reis (Tebes, sud d’Egipte). Allà es va trobar el 1922 la tomba intacta de Tutankhamon, un dels descobriments arqueològics més espectaculars de la història.
També són famosos els temples, dedicats als déus, com els de Karnak, Luxor i Abu Simbel (aquest últim construït per Ramsés II).
L’art: una estètica eterna
L’art egípcic seguia normes molt estrictes que pràcticament no van canviar en 3.000 anys:
- Les figures humanes es representaven amb el cap de perfil i el cos de front (les anomenades “perspectiva torçada“).
- La mida de les figures depenia de la seva importància: el faraó sempre era més gran.
- Els colors eren plans i simbòlics: blau (cel, eternitat), roig (vida), negre (fertilitat).
- Tot tenia un significat religiós o polític.
6. Altres civilitzacions urbanes del món antic
Mesopotàmia i Egipte no van ser les úniques. Mentre s’aixecaven al voltant del Tigris i del Nil, altres pobles van desenvolupar les seves pròpies civilitzacions urbanes a altres parts del món.
La civilització de la vall de l’Indus
A la vora del riu Indus (avui Pakistan i nord-oest de l’Índia), va florir, cap al 2500 aC, una civilització molt avançada. Les seves dues ciutats principals, Mohenjo-Daro i Harappa, tenien carrers en quadrícula, sistemes d’aigua corrent i clavegueram (3.000 anys abans que Roma!), i cases amb banys particulars.
Va ser una civilització pacífica i comerciant, però la seva escriptura encara no s’ha desxifrat. Va desaparèixer cap al 1500 aC per causes que no coneixem amb certesa (canvis climàtics, invasions, agotament del riu).
La civilització xinesa
A la vora del Riu Groc (Huang He), cap al 2000 aC, va aparèixer la civilització xinesa amb la dinastia Xia i, més clarament, amb la dinastia Shang (1600-1046 aC). Van inventar la seva pròpia escriptura, que ha evolucionat fins als caràcters xinesos actuals (la xinesa és l’única escriptura antiga que segueix viva).
Aquesta civilització va donar al món coses tan importants com la seda, la brúixola, el paper (segles després) i la pólvora.
Les civilitzacions americanes
A Amèrica, sense cap contacte amb el Vell Món, també van aparèixer civilitzacions urbanes. La més antiga va ser la dels olmeques (Mèxic, 1500-400 aC), considerada la “mare” de les civilitzacions mesoamericanes posteriors com els maies i els asteques. A l’Amèrica del Sud, a la vora dels Andes, va florir la cultura de Caral (Perú, 3000 aC), una de les ciutats més antigues del continent.
Síntesi
Les primeres civilitzacions van ser un salt qualitatiu en la història humana. Per primera vegada, milers de persones convivien en ciutats, sota un poder centralitzat, amb una religió organitzada, lleis escrites, classes socials i una vida cultural rica. Tot va començar a la vora dels grans rius del món, on l’aigua i la fertilitat van permetre produir suficient menjar per alimentar una població nombrosa i diversa.
Mesopotàmia ens va donar l’escriptura, la roda, els codis legals i les matemàtiques. Egipte ens ha llegat alguns dels monuments més impressionants de la història i un art que ens parla d’una concepció del món extraordinàriament estable. Els seus invents, idees i sistema social han sobreviscut o han influït molts altres pobles —inclosos els grecs i els romans, que veurem en les properes unitats.