1. L’aigua als oceans i als continents
De tota l’aigua que hi ha a la Terra, el 97,5% és aigua salada, és a dir, l’aigua dels oceans i mars. Només el 2,5% restant és aigua dolça, i d’aquesta una bona part està congelada als casquets polars i glaceres. Per tant, l’aigua dolça disponible per beure i regar és molt poca: menys de l’1% del total. Tot i això, gràcies al cicle de l’aigua, aquest recurs es renova constantment: l’aigua s’evapora dels oceans, forma núvols, cau en forma de pluja o neu sobre els continents i torna al mar a través dels rius.
Els oceans
Els oceans són les grans masses d’aigua salada que separen els continents. N’hi ha cinc:
- Pacífic: el més gran de tots, ocupa més d’una tercera part del planeta i conté el punt més profund conegut, la fossa de les Marianes (gairebé 11.000 metres de profunditat).
- Atlàntic: el segon en grandària, separa Amèrica d’Europa i Àfrica.
- Índic: situat entre Àfrica, Àsia i Oceania, banya països com l’Índia, Tailàndia o Madagascar.
- Glacial Àrtic: el més petit, envolta el Pol Nord i està majoritàriament cobert de gel.
- Glacial Antàrtic: envolta el continent antàrtic, al voltant del Pol Sud.
Els moviments dels oceans
L’aigua dels oceans no està quieta. Tres grans moviments la fan circular:
- Les onades, produïdes pel vent que bufa sobre la superfície de l’aigua. La seva mida depèn de la força del vent i de l’extensió de mar oberta. Les onades més grans del món es formen en tempestes oceàniques i poden superar els 25 metres d’alçada.
- Les marees, que són la pujada i baixada del nivell del mar dues vegades al dia. Estan provocades per l’atracció gravitatòria de la Lluna i, en menor mesura, del Sol. A llocs com la badia de Fundy (al Canadà) la diferència entre la marea alta i la baixa pot superar els 15 metres.
- Els corrents marins, com a grans rius dins del mateix oceà. Hi ha corrents càlids (com el corrent del Golf, que escalfa Europa occidental) i corrents freds (com el corrent de Humboldt, que refreda les costes del Perú i Xile). Els corrents redistribueixen la calor pel planeta i tenen un efecte enorme sobre el clima de cada regió.
2. Les aigües continentals
Quan parlem d’aigües continentals ens referim a tota l’aigua dolça que hi ha a la part sòlida del planeta: rius, llacs, glaceres i aigües subterrànies. És l’aigua que utilitzem cada dia per beure, cuinar, rentar-nos i regar els camps.
Els rius
Un riu és un corrent d’aigua que circula per la superfície i desemboca al mar, a un altre riu o a un llac. El cabal és la quantitat d’aigua que porta, mesurada en metres cúbics per segon (m³/s). Tot riu té tres trams:
- Curs alt: prop del naixement, a la muntanya. L’aigua baixa amb molt de pendent i molta força, i excava el terreny formant valls estretes en forma de V.
- Curs mitjà: el riu perd pendent, l’aigua circula més tranquil·la i comença a dipositar materials.
- Curs baix: prop de la desembocadura, el riu va molt lent i deixa molts sediments. Sovint forma meandres i, al final, un delta (com el del riu Ebre) o un estuari (com el del Tàmesi).
El règim hídric d’un riu és la manera com varia el seu cabal al llarg de l’any. Pot tenir crescudes (quan plou molt o es fon la neu) i estiatges (quan baixa molta menys aigua, sovint a l’estiu).
Els llacs i les llacunes
Un llac és una massa d’aigua dolça (o salada) envoltada de terra. Els llacs es formen en depressions del terreny, sovint per l’acció de les glaceres, els volcans o els moviments de la Terra. El llac Superior, entre el Canadà i els Estats Units, és el llac d’aigua dolça més gran del món. El llac Baikal, a Sibèria, és el més profund (1.642 metres) i conté gairebé el 20% de tota l’aigua dolça superficial del planeta.
Les glaceres
Les glaceres són grans masses de gel que es formen a les zones fredes de la Terra: els pols i les altes muntanyes. Acumulen el 10% de la superfície de la Terra i contenen la major part de l’aigua dolça del planeta. Les més grans es troben a l’Antàrtida i a Groenlàndia. Les glaceres es mouen molt lentament i, quan arriben al mar, es trenquen formant icebergs. Avui, a causa del canvi climàtic, moltes glaceres estan perdent gel a un ritme molt ràpid.
Les aigües subterrànies
Sota terra també hi ha aigua, emmagatzemada en les esquerdes i porus del subsòl. A aquestes reserves les anomenem aqüífers. L’aigua hi arriba per infiltració: quan plou, una part penetra a través del terreny fins a trobar una capa impermeable. Els aqüífers s’aprofiten amb pous i són molt importants en zones de poca pluja, on representen la principal font d’aigua dolça.
3. L’aprofitament de l’aigua
Els éssers humans utilitzem l’aigua per a moltes activitats. La quantitat d’aigua que consumim ha crescut moltíssim en els darrers segles, sobretot per l’augment de la població i del nivell de vida.
Els tres grans usos de l’aigua
- Ús agrícola: és, amb diferència, el principal. El 70% de tota l’aigua dolça que consumim al món s’utilitza per al regadiu dels camps. Hi ha sistemes de reg més o menys eficients: el reg per inundació malgasta molta aigua; el reg per aspersió en gasta menys; i el reg per degoteig és el més eficient, perquè duu l’aigua directament al peu de cada planta.
- Ús industrial: representa al voltant del 20%. Les fàbriques utilitzen aigua per refrigerar màquines, fabricar productes (per exemple, fer pasta de paper o teles) i com a font d’energia hidroelèctrica.
- Ús domèstic: és el més visible per a nosaltres, però només representa entre el 10% i el 15% del total. Inclou beure, cuinar, dutxar-se, anar al lavabo, regar plantes… A casa, una persona a Catalunya consumeix de mitjana uns 100-120 litres al dia.
Les infraestructures hidràuliques
Per controlar i aprofitar l’aigua, les societats han construït grans obres hidràuliques al llarg de la història:
- Els embassaments són grans dipòsits artificials creats amb una presa que reté l’aigua d’un riu. Permeten emmagatzemar aigua per als períodes de sequera, controlar les crescudes i produir energia hidroelèctrica.
- Els canals condueixen l’aigua des dels embassaments o rius fins als camps de cultiu o les ciutats. Alguns són d’origen molt antic, com els canals romans o els de la civilització mesopotàmica.
- Les plantes potabilitzadores netegen l’aigua per fer-la apta per al consum humà.
- Les depuradores tracten les aigües residuals abans de tornar-les al riu o al mar.
4. La gestió de l’aigua
L’aigua és un recurs renovable, però limitat. Tot i que el cicle hidrològic la regenera contínuament, no hi ha aigua dolça per a tothom a tot arreu. La pressió humana sobre els recursos hídrics ha crescut tant que parlem d’una crisi global de l’aigua.
L’escassetat hídrica
Quan en una zona no hi ha prou aigua per cobrir les necessitats de la població, parlem d’escassetat hídrica. Si la situació és greu i continuada, es parla d’estrès hídric. Avui, més de 2.000 milions de persones al món viuen en zones amb estrès hídric. Les regions més afectades són:
- L’Àfrica subsahariana, on milions de persones no tenen accés a aigua potable a casa.
- L’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica, on el clima desèrtic limita molt els recursos.
- Zones de l’Índia, la Xina i la conca mediterrània, on les sequeres són cada cop més freqüents per culpa del canvi climàtic.
L’escassetat d’aigua té causes naturals (poca pluja, climes àrids) però també causes humanes: malbaratament, contaminació, agricultura insostenible, creixement urbanístic descontrolat o conflictes per l’ús dels rius compartits entre països.
Les solucions: estalviar, dessalinitzar, reciclar
Hi ha tres grans estratègies per fer front a l’escassetat:
- Estalviar aigua. És la més senzilla i barata. Inclou millorar les xarxes (moltes canonades velles perden aigua), instal·lar reg per degoteig, dutxar-se en lloc de banyar-se, tancar l’aixeta mentre ens rentem les dents, etc.
- La dessalinització és el procés de treure la sal de l’aigua de mar per fer-la potable. És una tècnica útil en zones costaneres amb molta escassetat, però costa molta energia (i, per tant, és cara i contaminant si l’energia ve de combustibles fòssils). Espanya és un dels països del món amb més plantes dessalinitzadores.
- El reciclatge d’aigües residuals consisteix a tractar l’aigua que ja s’ha utilitzat (a les cases, fàbriques o camps) per tornar-la a fer servir, sobretot per al reg agrícola, la neteja de carrers o el rebliment dels aqüífers.
L’aigua, un dret de tothom
L’any 2010, l’ONU va declarar que l’accés a aigua potable i al sanejament és un dret humà fonamental. Tanmateix, encara avui hi ha al voltant de 2.200 milions de persones que no disposen d’aigua potable segura a casa, i moltes més que no tenen un lavabo digne. Cada any moren centenars de milers d’infants per malalties relacionades amb l’aigua bruta. Això vol dir que la gestió de l’aigua no és només un problema tècnic: és també un repte de justícia social i cooperació entre països.