Unitat 2. El medi físic: Europa, Espanya i Catalunya

1. El relleu d’Europa

Europa és un continent que ocupa la part occidental de la gran massa continental euroasiàtica. Tot i que és relativament petit, el seu relleu és molt variat, amb grans serralades, planes immenses i penínsules ben definides. Per entendre’l, és útil diferenciar entre les zones muntanyoses, les zones planes i les grans penínsules que donen forma al continent.

Les serralades europees es divideixen en dos grans grups segons la seva antiguitat. Les serralades hercinianes són les més antigues, es van formar fa uns 300 milions d’anys i, per efecte de l’erosió, avui tenen formes arrodonides i altituds moderades. En formen part els Urals, que separen Europa d’Àsia, el Massís Central francès, els muntanyes Escandinaves o els Balcans. Les serralades alpines són molt més joves, es van formar fa uns 40 milions d’anys i presenten cims aguts i grans altituds. Les més importants són els Alps, que travessen el centre d’Europa i inclouen el Mont Blanc (4.810 m), i els Pirineus, que separen la península Ibèrica de la resta d’Europa. Al centre de la península Ibèrica es troba la Meseta, un gran altiplà d’uns 600 metres d’altitud mitjana.

Les grans planes ocupen una part molt extensa del continent. La gran plana europea s’estén des de la costa atlàntica francesa fins als Urals, travessant Alemanya, Polònia i bona part de Rússia. Al nord, les planes d’Europa del Nord tenen altituds molt baixes i estan modelades per l’acció dels antics glaciars. Al sud-est, l’Europa oriental presenta planes extenses travessades per grans rius.

Europa és també un continent amb moltes penínsules que s’endinsen als mars. Les quatre principals són la península Ibèrica, al sud-oest, on es troben Espanya i Portugal; la península Itàlica, al sud, amb forma de bota i que s’endinsa al Mediterrani; la península Balcànica, al sud-est, entre el Mediterrani i el Mar Negre; i la península Escandinava, al nord, que comparteixen Noruega i Suècia. Aquestes penínsules donen a Europa una línia de costa molt llarga i irregular, amb nombrosos golfs, cales i illes.

2. El relleu d’Espanya

Espanya és un país molt muntanyós: de fet, és el segon país més muntanyós d’Europa després de Suïssa, amb una altitud mitjana de 660 metres. La península Ibèrica té una organització del relleu molt particular, amb la Meseta com a element central i diverses serralades al seu voltant.

La Meseta és un altiplà que ocupa gairebé la meitat de la península. Està dividida en dues parts per la serralada que la travessa pel mig: la Submeseta Nord, més alta, i la Submeseta Sud, una mica més baixa. La serralada que les separa és el Sistema Central, que inclou cims com el Pic d’Almanzor (2.592 m), a la serra de Gredos. Al nord i al sud de la Meseta hi ha altres serralades interiors: els Monts de Toledo, al sud del Tajo, i els Monts de Lleó, al nord-oest.

Envoltant la Meseta per diferents costats hi ha serralades importants. Al nord, la Serralada Cantàbrica s’estén paral·lela a la costa del mar Cantàbric, amb els Pics d’Europa com a zona més emblemàtica. A l’est, la Serralada Ibèrica separa la Meseta de la vall de l’Ebre. Al nord-est, els Pirineus fan de frontera natural amb França i són la serralada més alta de la península, amb l’Aneto (3.404 m) com a cim més elevat. Al sud s’hi troben el Sistema Bètic i el Sistema Penibètic, amb Sierra Nevada i el Mulhacén (3.482 m), el cim més alt de la península Ibèrica.

Entre aquestes serralades hi ha dues grans depressions: la depressió de l’Ebre, al nord-est, entre els Pirineus i la Serralada Ibèrica, i la depressió del Guadalquivir, al sud-oest, entre el Sistema Bètic i Sierra Morena. Són zones planes, de poca altitud, molt fèrtils i densament poblades. Els rius més importants d’Espanya són sis: l’Ebre, que desemboca al Mediterrani; i el Tajo, el Duero, el Guadiana, el Guadalquivir i el Miño, que desemboquen a l’Atlàntic.

3. El relleu de Catalunya

Catalunya, tot i la seva extensió reduïda, presenta un relleu sorprenentment variat. En poc més de 200 quilòmetres podem passar de cims de més de 3.000 metres a platges de sorra fina. Per entendre’l, podem dividir el territori en tres grans unitats: els Pirineus i Prepirineus, la Depressió Central i el Sistema Mediterrani o Serralades Costaneres.

Els Pirineus ocupen tot el nord de Catalunya i formen la frontera natural amb França i Andorra. És la zona més alta del país, amb cims com la Pica d’Estats (3.143 m), el cim més alt de Catalunya. Just al sud dels Pirineus hi ha els Prepirineus, una serralada paral·lela però més baixa, amb cims com el Pedraforca o el Port del Comte, on predominen els paisatges calcaris i els gorjs.

Al centre del territori hi ha la Depressió Central Catalana, una zona plana o suaument ondulada que és la continuació de la depressió de l’Ebre. És una terra fèrtil, amb altituds que van dels 200 als 500 metres, on es troben ciutats com Lleida o Tàrrega i on l’agricultura (cereals, vinya, olivera, fruiters) té molta importància.

A l’est i al sud-est, tocant el Mediterrani, s’estenen les Serralades Costaneres Catalanes, dividides en dues línies paral·leles: la Serralada Prelitoral, més a l’interior, amb muntanyes com el Montseny (1.706 m) o Montserrat, i la Serralada Litoral, més a prop del mar, amb serres com la de Collserola o les Gavarres. Entre totes dues serralades hi ha la Depressió Prelitoral, i entre la Serralada Litoral i el mar hi ha la Depressió Litoral, una franja estreta però molt densament poblada.

La costa catalana també és molt variada. Al Maresme i a l’Alt Empordà predomina la costa baixa, amb platges llargues de sorra fina. A la Costa Brava, en canvi, la Serralada Litoral arriba fins al mar i forma una costa alta, amb penya-segats, cales petites i aigües profundes, un paisatge molt característic que dona nom a la zona.

4. La xarxa hidrogràfica d’Europa

La xarxa hidrogràfica d’un territori és el conjunt de rius, llacs i altres corrents d’aigua que el travessen. Europa té una xarxa hidrogràfica molt densa i cabalosa, especialment a les zones centrals i septentrionals, on les pluges són abundants tot l’any i els rius no pateixen grans sequeres.

Els rius europeus es poden agrupar segons la seva desembocadura. Els que van a parar a l’Atlàntic i al Mar del Nord solen ser rius cabalosos, amb un règim regular, és a dir, amb un cabal similar al llarg de l’any. Entre els més importants hi ha el Rhin, que neix als Alps suïssos, travessa Alemanya i desemboca als Països Baixos; el Sena, que passa per París; el Tàmesi, que travessa Londres; i el Loira, el riu més llarg de França.

Els rius que desemboquen al Mediterrani són generalment més curts i tenen un règim més irregular, amb cabals més baixos a l’estiu. Destaquen el Roine, que neix als Alps i desemboca al sud de França, i el Po, el riu més llarg d’Itàlia, que travessa la plana del nord del país.

Els rius que van a parar al Mar Bàltic i al Mar Negre tenen recorreguts molt llargs i travessen grans extensions de la plana europea. El Vístula, a Polònia, i l’Oder, entre Alemanya i Polònia, desemboquen al Bàltic. El Danubi és un dels rius més emblemàtics d’Europa: neix a Alemanya, travessa deu països i desemboca al Mar Negre formant un gran delta. Al nord-est, el Volga, a Rússia, és el riu més llarg d’Europa (uns 3.700 km) i desemboca al Mar Caspi.

5. La xarxa hidrogràfica d’Espanya

Els rius espanyols es distribueixen en tres vessants segons el mar on desemboquen: la vessant atlàntica, la vessant mediterrània i la vessant cantàbrica. Cada vessant té unes característiques pròpies pel que fa a la longitud dels rius, el seu cabal i el seu règim.

La vessant atlàntica és, de molt, la més extensa: recull aproximadament el 70% de les aigües de la península. Els seus rius són llargs i tenen cabals considerables, ja que la Meseta s’inclina suaument cap a l’oest. Els principals rius atlàntics són el Duero, que travessa Castella i León i desemboca a Porto (Portugal); el Tajo, el riu més llarg de la península (1.007 km), que passa per Toledo i desemboca a Lisboa; el Guadiana, que fa de frontera amb Portugal en un tram; el Guadalquivir, que travessa Andalusia i Sevilla; i el Miño, al nord-oest, a Galícia.

La vessant mediterrània té rius més curts i amb cabals més irregulars, perquè les serralades properes al mar no deixen gaire espai perquè els rius creixin. L’Ebre és l’excepció: és el riu amb més cabal d’Espanya, neix a Cantàbria, travessa la depressió que porta el seu nom i desemboca a Catalunya formant el delta de l’Ebre. Altres rius mediterranis importants són el Xúquer i el Segura, al País Valencià i Múrcia, i el Ter, el Llobregat i el Fluvià, a Catalunya.

La vessant cantàbrica està formada per rius molt curts, ja que la Serralada Cantàbrica és molt a prop del mar. Són rius de cabal abundant però de poca longitud, com el Nalón, el Nervión o el Bidasoa.

Pel que fa al règim dels rius, cal distingir entre tres tipus segons l’origen de les seves aigües. El règim nival es dona als rius que baixen de muntanyes altes i que depenen sobretot de la fosa de la neu a la primavera i l’estiu. El règim pluvial depèn de les pluges: els rius pugen de cabal a la tardor i la primavera. Els règims mixtos, com el nivo-pluvial i el pluvio-nival, combinen les dues aportacions; la majoria dels rius peninsulars importants tenen un règim mixt.

6. Els mars d’Europa

Europa és un continent envoltat d’aigua per tres cantons, i aquesta relació tan propera amb el mar ha marcat profundament la seva història, la seva economia i la seva cultura. Els mars que banyen el continent tenen característiques molt diferents entre ells.

L’oceà Atlàntic banya tota la costa occidental del continent, des del nord de Noruega fins a Portugal. És un oceà gran i profund, amb aigües fredes al nord i més temperades al sud. A les costes atlàntiques, les marees són molt notables: en algunes zones, el nivell del mar pot pujar i baixar diversos metres al dia. L’Atlàntic ha estat històricament la porta oberta d’Europa cap al món: d’aquí van partir les grans expedicions cap a Amèrica i cap a altres continents.

El Mar del Nord es troba al nord d’Europa, entre les illes Britàniques, Noruega, Dinamarca, Alemanya i els Països Baixos. És un mar poc profund, de fons sorrenc, on hi ha grans jaciments de petroli i gas natural que són explotats per diversos països europeus. És també una zona pesquera molt important.

El Mar Bàltic està situat al nord-est, entre Escandinàvia, Rússia i els països bàltics. És un mar gairebé tancat, connectat amb el Mar del Nord per uns estrets molt reduïts. Com que rep molta aigua dolça dels rius que hi desemboquen, és un mar poc salat. A l’hivern es gela parcialment, una cosa poc habitual en un mar europeu.

El Mar Mediterrani, al sud, és el mar més característic d’Europa meridional. És un mar tancat, connectat amb l’Atlàntic només pel pas estret de Gibraltar. Això fa que les seves aigües s’evaporin molt i siguin més càlides i més salades que les de l’Atlàntic. El clima mediterrani, que porta el seu nom, està molt condicionat per la seva presència.

El Mar Negre es troba entre Europa sud-oriental i Àsia Menor. Està connectat amb el Mediterrani pels estrets del Bòsfor i dels Dardanels, que passen per Istanbul (Turquia). És un mar profund i amb aigües poc salades gràcies als grans rius que hi desemboquen, com el Danubi.

7. El clima d’Europa

Europa presenta una gran varietat climàtica tot i no ser un continent gaire gran. Aquesta diversitat es deu a la seva posició latitudinal (s’estén des de zones polars fins a zones subtropicals), a la influència del mar i als seus relleus. Podem distingir cinc grans tipus de climes europeus.

El clima oceànic o atlàntic és típic de la costa occidental del continent: Irlanda, Regne Unit, el nord de França, Bèlgica, els Països Baixos, el nord d’Alemanya i la cornisa cantàbrica a Espanya. Es caracteritza per temperatures suaus tant a l’estiu com a l’hivern, gràcies a la influència de l’oceà Atlàntic, i per pluges abundants i regulars al llarg de tot l’any. No hi ha sequera estival i els paisatges acostumen a ser molt verds.

El clima mediterrani és propi de les costes del sud d’Europa: Portugal, Espanya, el sud de França, Itàlia, Grècia i les costes dels Balcans. Té estius calorosos i secs i hiverns suaus amb pluges moderades, sobretot a la tardor i la primavera. La sequera d’estiu és el tret més característic i ha condicionat la vegetació i l’agricultura tradicional de la zona (olivera, vinya, cereals).

El clima continental és típic de l’interior del continent: l’est d’Alemanya, Polònia, Hongria, Ucraïna i la gran plana russa. Es caracteritza per temperatures extremes, amb estius càlids i hiverns molt freds, i per una amplitud tèrmica anual molt elevada. Les pluges són moderades i es concentren sobretot a l’estiu.

El clima polar es troba a les regions més al nord del continent: el nord d’Escandinàvia i el nord de Rússia. Els hiverns són llargs i molt freds, amb temperatures que sovint no pugen de 0 °C durant mesos, i els estius són curts i frescos. Les precipitacions són escasses, sovint en forma de neu.

Finalment, el clima de muntanya es dona a les grans serralades, com els Alps, els Pirineus o els Càrpats. Les temperatures baixen amb l’altitud i les precipitacions, sovint en forma de neu, són abundants. És un clima molt condicionat per l’alçada i l’orientació dels vessants.

8. El clima d’Espanya i Catalunya

Espanya té una posició geogràfica privilegiada pel que fa a la diversitat climàtica: està a cavall entre el clima atlàntic del nord d’Europa i el clima subtropical del nord d’Àfrica. A més, el relleu accidentat del territori crea microclimes molt diferents. Podem distingir-hi cinc tipus de clima principals.

El clima mediterrani és el més estès i es dona a la major part de la costa est i sud del país, així com a bona part de l’interior. Es caracteritza per estius secs i calorosos, hiverns suaus i pluges moderades a la primavera i la tardor. Dins del mediterrani es distingeixen variants com el mediterrani de costa (temperatures més suaus) i el mediterrani continentalitzat (amb més amplitud tèrmica, típic de l’interior).

El clima oceànic ocupa tota la cornisa cantàbrica i el nord-oest peninsular: Galícia, Astúries, Cantàbria i el País Basc. És el clima més plujós d’Espanya, amb precipitacions superiors als 1.000 mm anuals en moltes zones, i amb temperatures suaus tot l’any. És el clima que dona lloc a paisatges verds i frondosos durant tot l’any.

El clima continental es dona al centre de la Meseta i a la vall de l’Ebre. És un clima marcat per una gran amplitud tèrmica: els estius són calorosos i els hiverns molt freds, sovint amb glaçades. Les precipitacions són escasses, amb zones que a penes arriben als 400 mm anuals.

El clima de muntanya és present als Pirineus, el Sistema Central, la Serralada Cantàbrica i Sierra Nevada. A les zones més altes, les temperatures són fredes i les precipitacions abundants, sovint en forma de neu a l’hivern. És un clima que permet l’existència de glaceres i neus permanents als cims més elevats.

El clima subtropical es dona únicament a les illes Canàries. És un clima càlid i suau durant tot l’any, amb poques pluges, influenciat per la proximitat al tròpic i pels vents alisis. Les temperatures són tan estables que sovint es coneix com el clima de “l’etern estiu”.

Catalunya, per la seva extensió reduïda i la seva diversitat de relleu, concentra diversos d’aquests climes. La franja litoral i la Depressió Litoral tenen un clima mediterrani típic. La Depressió Central presenta un clima mediterrani continentalitzat, amb hiverns freds i boires persistents. Els Pirineus i Prepirineus tenen un clima de muntanya. La pluviometria varia molt segons la zona: des dels 400-500 mm anuals a Lleida fins a més de 1.200 mm a l’alta muntanya pirinenca.

9. La vegetació d’Europa, Espanya i Catalunya

La vegetació d’un territori està estretament lligada al seu clima i al seu relleu. Allà on les condicions (temperatura, humitat, sòl) són semblants, hi creix una vegetació semblant. Als continents europeu i a la península Ibèrica podem distingir diversos paisatges vegetals, cadascun característic d’una zona climàtica.

El bosc caducifoli és propi de les zones de clima oceànic: França, Alemanya, el Regne Unit, i, a Espanya, la cornisa cantàbrica i els Pirineus a altitud mitjana. Els arbres més típics són el faig, el roure i el castanyer. Són arbres que perden les fulles a la tardor per protegir-se del fred i les tornen a treure a la primavera. El bosc caducifoli forma paisatges molt verds a l’estiu i de tons vermells, grocs i marrons a la tardor.

El bosc mediterrani es troba a les zones de clima mediterrani: bona part d’Espanya, el sud de França, Itàlia, Grècia i parts dels Balcans. Els arbres més característics són l’alzina, el pi blanc, el pi pinyer, el suro i l’olivera. Són arbres de fulla perenne, petita i sovint dura (fulla esclerofil·la), adaptats a la sequera estival. A Catalunya, el bosc mediterrani és el paisatge vegetal més estès.

Als climes mediterranis més secs, el bosc és substituït per formacions arbustives: el maquis i la garriga. El maquis és una formació densa i alta, d’entre 2 i 5 metres, amb plantes com l’arboç o el llentiscle. La garriga és més oberta i baixa, amb espècies com la coscoll, el romaní o la farigola. Totes dues es troben a Catalunya, especialment a les zones més seques del sud i l’interior.

L’estepa és una formació herbàcia, sense arbres, pròpia dels climes continentals secs. A Europa s’estén per grans zones d’Ucraïna i Rússia; a Espanya, es troba en zones molt seques com la depressió de l’Ebre, parts de Castella o Múrcia. És una vegetació baixa, formada per herbes adaptades a la sequera.

El bosc de coníferes, també anomenat bosc boreal o taigà, és típic de zones fredes: el nord d’Europa (Escandinàvia, nord de Rússia) i les zones d’alta muntanya de tot el continent. Els arbres són de fulla perenne, en forma d’agulla, com el pi roig, l’avet o la pícea. A Catalunya, trobem boscos de coníferes als Pirineus.

Finalment, la tundra és la vegetació pròpia dels climes polars, al nord extrem del continent. No hi ha arbres, sinó només molses, líquens i algunes herbes i arbustos petits adaptats al fred intens i al sòl gelat bona part de l’any. És la vegetació més pobra i senzilla del continent.