Què és la població i per què l’estudiem?

La població és el conjunt de persones que viuen en un territori. Pot ser la població d’un poble, d’una comarca, d’un país o de tot el planeta. Aquesta realitat pot semblar molt senzilla —simplement comptar quanta gent hi ha en un lloc—, però en realitat és molt més complexa. Cal saber com es distribueix, com canvia amb el temps, quines edats tenen les persones, com es reparteixen per sexe, quines necessitats tenen…

L’estudi de la població s’anomena demografia. Aquesta branca de la geografia ens ajuda a entendre com són les societats i com evolucionen. També ens permet planificar millor: saber si calen més escoles, si hi haurà prou hospitals en el futur, o si hi ha zones que es despoblen i en cal reactivar l’economia.

Els indicadors demogràfics

Per conèixer bé una població cal observar i analitzar dades concretes. Això es fa a través dels indicadors demogràfics, que ens permeten fer comparacions i entendre tendències.

La taxa de natalitat

La taxa de natalitat ens diu quants nadons han nascut en un any en un territori concret per cada 1.000 habitants. És un indicador bàsic per saber si una població està creixent o no. Quan la natalitat és alta, vol dir que hi ha moltes famílies que tenen fills, cosa que pot indicar una societat jove o en desenvolupament. Quan és baixa, pot indicar que la societat està envellint o que hi ha dificultats per tenir fills (com problemes econòmics o falta de suport familiar i social).

Per exemple, a Espanya, la taxa de natalitat és molt baixa: només neixen uns 7 nadons per cada 1.000 habitants. Això vol dir que cada any, en una ciutat com Manresa (amb uns 80.000 habitants), hi neixen poc més de 500 nadons. Aquesta xifra és insuficient per mantenir la població estable si no hi ha immigració. En canvi, a Nigèria, país africà amb una població molt jove, la taxa de natalitat supera els 35‰. Això implica que, per cada 1.000 habitants, hi neixen 35 criatures cada any, i per tant la població augmenta molt ràpidament. Això obliga el govern a construir constantment noves escoles i hospitals.

La taxa de mortalitat

La taxa de mortalitat indica quantes persones moren en un territori cada any per cada 1.000 habitants. És un indicador clau per entendre la salut d’una societat. Una taxa de mortalitat molt alta pot indicar que hi ha moltes persones grans, que hi ha problemes de salut, pobresa o falta de serveis sanitaris. Una taxa baixa indica que la població està en bon estat de salut i que les condicions de vida són bones.

A Itàlia, per exemple, la taxa de mortalitat és d’uns 10‰, una xifra relativament alta si la comparem amb altres països. Però això no vol dir necessàriament que els italians visquin en pitjors condicions: simplement, Itàlia té una població molt envellida. Hi ha moltes persones de més de 80 anys, i això fa que el nombre de defuncions sigui elevat. En canvi, a un país com Uganda, la taxa de mortalitat és inferior a 6‰, no perquè la salut sigui millor, sinó perquè la població és molt jove. Hi ha moltes més persones menors de 30 anys i menys gent gran.

La taxa de fecunditat

La taxa de fecunditat és el nombre mitjà de fills que té cada dona en una societat. Aquest indicador ens permet veure si, a llarg termini, la població es mantindrà estable o si tendirà a disminuir. Perquè una població es mantingui sense créixer ni disminuir, cal que la taxa de fecunditat sigui 2,1 fills per dona. Si és inferior, vol dir que, amb el temps, hi haurà menys naixements i la població disminuirà.

Un cas molt clar és el d’Espanya, on la taxa de fecunditat és només d’1,2 fills per dona. Això vol dir que, en general, les famílies tenen només un fill, o cap. Això fa que la piràmide de població s’aprimi per la base i que la societat envelleixi. Al contrari, a Níger, un país de l’Àfrica occidental, la taxa de fecunditat és superior a 6 fills per dona. Això vol dir que cada dona té, de mitjana, més de sis fills al llarg de la seva vida. Això genera un creixement molt fort de la població, però també molts reptes: manca d’escoles, dificultat per alimentar tothom, i falta de recursos per atendre una població tan jove.

L’esperança de vida

L’esperança de vida és l’edat mitjana que es preveu que pot viure una persona en un país. Aquest indicador reflecteix la qualitat de vida d’un territori: com és la sanitat, l’alimentació, l’habitatge, les condicions laborals i socials. Una esperança de vida alta mostra una societat desenvolupada. Una esperança de vida baixa pot indicar problemes estructurals greus.

Per exemple, a Catalunya, l’esperança de vida és de més de 83 anys, una de les més altes d’Europa. Això es deu a un bon sistema de salut, una alimentació equilibrada i una xarxa de serveis consolidada. En canvi, al Txad, un país molt pobre de l’Àfrica central, l’esperança de vida no arriba als 55 anys. Moltes persones moren joves per malalties, fam o conflictes, i no hi ha un sistema de salut capaç de prevenir-ho o tractar-ho adequadament.

El creixement vegetatiu

El creixement vegetatiu és la diferència entre els naixements i les defuncions. Si hi ha més naixements que morts, la població creix per si sola, sense tenir en compte la immigració. Si hi ha més morts que naixements, la població disminueix, a menys que arribi nova població de fora. Aquest indicador ens ajuda a veure si una societat està en expansió o en retrocés.

A Alemanya, per exemple, el creixement vegetatiu és negatiu. Això vol dir que hi moren més persones de les que neixen. Aquesta situació s’ha mantingut durant anys, i si no fos per la immigració, la població del país s’hauria reduït molt. En canvi, al Senegal, país africà amb una població jove i taxes de natalitat molt elevades, el creixement vegetatiu és molt positiu. Això fa que la població augmenti cada any, cosa que obliga el país a adaptar-se a un increment constant de nens i joves en edat escolar.

L’evolució històrica de la població mundial

La presència humana a la Terra té milers d’anys d’història, però la manera com ha crescut la població mundial no ha estat ni constant ni homogènia. Durant la major part del passat, la població humana es mantenia baixa i creixia molt lentament. Les societats vivien principalment de l’agricultura, la ramaderia i la caça, amb eines i coneixements molt limitats.

A més, el creixement de la població es veia sovint interromput per catàstrofes naturals, guerres, epidèmies, fams o sequeres. Quan una zona patia una pesta o una guerra, podia desaparèixer una gran part de la seva població. Durant segles, aquestes crisis eren freqüents, i per això la població mundial avançava molt a poc a poc.

Un canvi radical, la Revolució Industrial

El gran canvi demogràfic arriba a partir del segle XVIII, especialment a Europa, amb l’inici de la Revolució Industrial. Aquest procés comporta transformacions profundes en l’economia, la tecnologia i la societat:

• Es produeixen més aliments gràcies a les millores agrícoles i tècniques de cultiu.
• La medicina i la higiene comencen a avançar, fet que redueix les malalties i la mortalitat.
• La natalitat es manté elevada, perquè encara no s’han produït canvis culturals en el model familiar.

Aquest desequilibri entre una mortalitat més baixa i una natalitat alta provoca un creixement molt ràpid de la població. És el que anomenem explosió demogràfica. En pocs anys, la població d’Europa i altres zones industrialitzades es multiplica. Aquesta explosió es trasllada més endavant a altres continents, especialment durant el segle XX.

El segle XX. Contrastos entre països

Durant el segle XX, els canvis demogràfics es fan més visibles i desiguals:

• Als països desenvolupats, com Europa, els Estats Units o el Japó, la natalitat comença a baixar per diversos motius: major planificació familiar, canvi de rols socials, accés a l’educació i a mètodes anticonceptius, etc.
• Al mateix temps, l’esperança de vida augmenta gràcies a millores sanitàries, alimentàries i laborals.
• Això genera societats amb molts adults i gent gran, però pocs infants, i comencen a aparèixer problemes de despoblació, envelliment i manca de relleu generacional.

En canvi, en molts països en desenvolupament, especialment a l’Àfrica, el creixement demogràfic continua sent molt alt, perquè:

• La natalitat continua elevada.
• La mortalitat baixa gràcies a la cooperació internacional i l’accés a vacunes, aigua potable i serveis bàsics.

Així doncs, mentre que en alguns països la població es redueix o envelleix, en d’altres creix molt ràpidament i provoca nous reptes: manca d’escoles, atur juvenil, migracions massives o pressió sobre els recursos naturals.

La distribució de la població

Una de les primeres coses que descobreix qualsevol estudiant de geografia és que les persones no viuen repartides de manera uniforme pel planeta. Si mirem un mapa de densitat de població, veurem zones fosques i plenes —com Europa, la Xina o la costa est dels Estats Units— i altres gairebé buides —com el desert del Sàhara, l’Amazònia o les muntanyes de l’Himàlaia.

Aquesta distribució desigual no és casual. Depèn de molts factors, tant naturals com humans, que fan que uns llocs siguin més favorables que altres per viure-hi.

Factors naturals

Els éssers humans han buscat sempre llocs on establir-se que tinguessin condicions favorables:

• El clima: La majoria de la població viu en zones amb climes temperats. Els extrems, com els deserts càlids o les regions polars, són difícils d’habitar.
  
• L’aigua: La proximitat a rius, llacs o costes ha estat essencial per a l’agricultura i el consum humà.
  
• El relleu: Les terres planes i fèrtils són més aptes per viure-hi i conrear que les zones muntanyoses.
  
• Els recursos naturals: Zones riques en minerals, fusta, terres fèrtils o combustibles solen atreure població.
  

Per exemple, el delta del Nil, a Egipte, és una de les zones més poblades del món àrab gràcies a la presència del riu, terres fèrtils i un relleu pla.

Factors humans

Amb el pas del temps, les persones també han après a crear entorns favorables gràcies a la tecnologia, les infraestructures i l’economia.

• L’activitat econòmica: Les àrees amb més llocs de treball, com les ciutats industrials o comercials, atreuen població.
  
• Els serveis: Llocs amb hospitals, escoles, transport públic i habitatge tenen més capacitat d’atraure nous habitants.
  
• Les infraestructures: Bons camins, connexions ferroviàries i xarxa d’internet fan que un territori sigui més accessible i atractiu.
  
• La història i la política: Algunes zones han crescut pel seu paper com a capitals, centres religiosos o per polítiques de desenvolupament.
  

Per exemple, Barcelona i la seva àrea metropolitana concentra més del 40% de la població de Catalunya en menys del 10% del territori. És una àrea plana, amb bon clima, gran activitat econòmica i serveis de tota mena.

La densitat de població

Aquest indicador ens permet quantificar com està repartida la població sobre el territori. Es calcula dividint la població total d’un lloc entre la seva superfície (en km²).

• Alta densitat: més de 200 hab./km². Són zones urbanes, com les ciutats.
  
• Mitjana densitat: entre 50 i 200 hab./km². Solen ser àrees periurbanes o regions rurals ben comunicades.
  
• Baixa densitat: menys de 50 hab./km². Són àrees rurals, muntanyoses o despoblades.

Per exemple, la comarca de l’Alt Urgell té menys de 20 hab./km², mentre que l’Hospitalet de Llobregat supera els 20.000 hab./km².

L’estructura de la població

Quan parlem d’una població, no n’hi ha prou amb saber quantes persones hi viuen. També és fonamental conèixer com és aquesta població. Quants són homes i quants són dones? Quants són joves, quants adults i quants grans? Aquest conjunt d’informacions rep el nom d’estructura de la població.

Aquesta estructura ens ajuda a entendre les necessitats d’un territori. No és el mateix una ciutat amb molts infants (necessitarà escoles, pediatres i parcs) que una comarca envellida (amb més demanda de serveis mèdics, residències i transport adaptat). Per això, els governs i els ajuntaments fan servir aquesta informació per planificar serveis públics i fer polítiques adequades.

Per grups d’edat

La població s’organitza sovint en tres grups:

• Població jove: de 0 a 14 anys. Són els infants i adolescents.
  
• Població adulta: de 15 a 64 anys. Són les persones en edat de treballar.
  
• Població vella: de 65 anys o més. Són, majoritàriament, jubilats.
  

Aquesta divisió permet calcular el que s’anomena índex de dependència, és a dir, la relació entre les persones que no treballen (joves i grans) i les que sí que poden treballar (adults). Com més alt sigui aquest índex, més pressió hi ha sobre la població activa, que ha de sostenir el sistema educatiu, sanitari o de pensions.

Per exemple, en una societat envellida, com el Japó o Itàlia, hi ha poques persones joves i moltes de grans. Això suposa un repte molt gran per garantir les pensions i mantenir els serveis socials.

Per sexes

L’estructura de la població també es pot estudiar per sexes (homes i dones). En general, neixen una mica més d’homes que de dones, però amb l’edat això canvia: les dones tenen una esperança de vida més llarga i, per tant, entre la població vella hi ha moltes més dones que homes.

Les migracions

Cada dia, arreu del món, milions de persones es mouen. Algunes ho fan per estudiar, per treballar o per viure en un lloc millor. D’altres es veuen obligades a marxar per culpa de la guerra, la fam o les catàstrofes naturals. Aquests desplaçaments, quan impliquen un canvi de lloc de residència, reben el nom de migracions.

Migrar és canviar de lloc on vius. No és només fer turisme o marxar de vacances. Una migració vol dir anar-se’n a viure a un altre lloc per un temps llarg o de forma definitiva.

Definició i classificació de les migracions

Migració: desplaçament de població amb canvi de residència habitual, de manera temporal o permanent. Podem fer una gran classificació segons l’origen o l’arribada de les persones migrants:

• Immigració: arribada d’una persona a un territori per viure-hi.
  
• Emigració: marxa d’una persona del seu lloc d’origen per establir-se en un altre.
  

Aquests dos conceptes són complementaris: qui emigra des d’un país, alhora és immigrant al país on arriba.

Tipus de migracions

Quan parlem de migracions, no estem parlant només d’un sol fenomen. Hi ha moltes formes de migrar, i cada persona pot tenir una experiència molt diferent. No és el mateix traslladar-se dins del mateix país que anar-se’n a viure a un altre continent. Tampoc és igual marxar per estudiar que haver de fugir d’una guerra. Per això, classifiquem les migracions segons diversos criteris. Aquests criteris ens ajuden a entendre millor com, quan i per què es produeixen els moviments migratoris.

Segons el territori

Migracions internes. Són les que tenen lloc dins del mateix país. No impliquen creuar cap frontera internacional. Per exemple, una persona que marxa de Lleida a Girona per estudiar, o una família que es trasllada de Móra d’Ebre a Barcelona per feina.

Aquest tipus de migració és molt habitual en països grans com els Estats Units, Brasil o la Xina, però també ha tingut molta importància a Catalunya i a Espanya, especialment durant el segle XX amb l’èxode rural (quan molta gent va deixar el camp per anar a viure a les ciutats).

Migracions externes o internacionals. Són les que impliquen marxar a viure a un altre país. Per exemple, un estudiant del Marroc que marxa a França per estudiar enginyeria o un treballador de Colòmbia que emigra a Espanya.

Aquestes migracions impliquen més dificultats, ja que cal adaptar-se a un nou país, idioma, cultura, sistema legal, i sovint hi ha més obstacles administratius (visats, permisos de residència, etc.).

Segons la durada

Migracions temporals. Són aquelles que es fan per un període determinat de temps, amb la intenció de tornar al lloc d’origen. Per exemple, un treballador agrícola que marxa a una altra regió per fer la collita o una estudiant Erasmus que viu un any a l’estranger.

Tot i que són temporals, moltes vegades acaben esdevenint permanents si la persona troba feina o millora la seva situació al lloc de destinació.

Migracions permanents. Són aquelles en què la persona s’estableix al nou lloc de manera definitiva o per molts anys. Per exemple, una família que fuig d’un conflicte armat i refà la seva vida en un altre país o una parella que emigra per començar una nova etapa professional i familiar.

Aquestes migracions comporten un canvi més profund: trobar habitatge, establir arrels, escolaritzar els fills, obtenir la nacionalitat, etc.

Segons la voluntarietat

Migracions voluntàries. Són les que es fan per decisió pròpia, buscant una millora en la vida. Un jove que marxa a l’estranger per trobar feina o una persona que decideix viure a una altra ciutat per gust o oportunitat.

Aquestes migracions poden ser emocionants, però també impliquen esforç d’adaptació i riscos econòmics i emocionals.

Migracions forçades. Són les que es fan per necessitat o obligació. Sovint, si la persona no marxa, la seva vida pot estar en perill. Per exemple, les persones que fugen d’un país en guerra o els refugiats climàtics que perden la seva casa per una inundació o sequera extrema.

Aquest tipus de migració és especialment difícil i dolorosa. Sovint es fa en condicions molt dures i amb perill per la vida. Els qui fugen per aquests motius poden sol·licitar asil o protecció internacional.

Causes de les migracions

Darrere de cada migració hi ha una història. Les persones no marxen perquè sí. Ho fan perquè esperen una vida millor, o perquè el lloc on viuen ja no és segur o habitable. Hi ha migracions que són decisions personals, pensades i preparades. Però també n’hi ha que són fruit de l’emergència, del dolor o del perill.

Les causes de la migració poden ser molt diverses, i sovint són múltiples: una mateixa persona pot marxar perquè alhora busca feina, vol reunir-se amb la seva família i fuig d’una situació política difícil.

A continuació, analitzem les causes més habituals.

Causes econòmiques

És la causa més habitual a escala mundial. Les persones marxen del seu lloc d’origen perquè no hi troben feina, o perquè els sous són molt baixos i no poden cobrir les seves necessitats bàsiques.

Moltes vegades, el desig de millorar la situació econòmica de la família és la força que impulsa a migrar. Sovint, una sola persona marxa primer (normalment el pare o la mare), i envia diners al país d’origen per mantenir la família. Aquest fenomen s’anomena remeses.

Per exemple, una dona d’Hondures que emigra per treballar com a cuidadora a Catalunya, o un jove de Romania que busca feina a la construcció a Espanya.

Causes polítiques

Quan un país viu un conflicte armat, una dictadura o un règim que reprimeix els drets humans, moltes persones decideixen fugir per protegir-se. Aquestes persones sovint són considerades refugiades, i poden demanar asil al país d’arribada.

També poden fugir persones perseguides per les seves opinions, creences religioses, orientació sexual o per pertànyer a minories ètniques o culturals.

Per exemple, els sirians que han fugit de la guerra civil iniciada el 2011, o els periodistes o activistes polítics que han de fugir de països autoritaris.

Causes ambientals

Tot i que abans eren menys comunes, les migracions per motius ambientals s’estan fent cada vegada més freqüents. El canvi climàtic, les sequeres, les inundacions, la desertificació o els desastres naturals poden fer impossible continuar vivint en un lloc.

Aquestes migracions poden ser temporals (per exemple, després d’un terratrèmol) o definitives (si el lloc ja no és habitable). En aquest cas, parlem de refugiats climàtics, tot i que legalment encara no estan reconeguts com a tals per les Nacions Unides.

Per exemple, comunitats de Bangladesh desplaçades per la pujada del nivell del mar, o pagesos africans que fugen de zones on ja no es pot conrear per manca d’aigua.

Causes socials i personals

A vegades les persones migren per raons familiars, culturals o de projecte de vida. No fugen del seu país, però marxen per millorar la seva qualitat de vida. Aquestes migracions poden tenir a veure amb:

• Reagrupament familiar (tornar a estar amb els fills, la parella o els pares).
  
• Accés a serveis (educació, sanitat, etc.).
  
• Gan de canvi i aventura personal.
  

Per exemple, una jove catalana que va a estudiar a Alemanya amb una beca Erasmus, o una parella que es trasllada a una zona rural per començar un projecte de vida sostenible.

Conseqüències de les migracions?

Quan una persona migra, no només canvia la seva vida. També canvia, d’alguna manera, la realitat del lloc d’on marxa i la del lloc on arriba. Les migracions tenen efectes múltiples i complexos, que es poden notar en el pla individual, social, econòmic i cultural. Per això, estudiar les conseqüències de les migracions ens ajuda a entendre com transformen les societats actuals.

Podem analitzar aquestes conseqüències des de tres punts de vista:

1. Les que afecten la persona migrant.
   
2. Les que afecten el país d’origen, és a dir, d’on marxen.
   
3. Les que afecten el país receptor, on arriben.
   

Aquestes conseqüències poden ser positives o negatives, segons el context, el nivell d’acollida, les condicions legals, i les polítiques migratòries. El mateix fenomen pot ser beneficiós per a uns i problemàtic per a d’altres. Com veurem, la migració és un motor de canvi que genera oportunitats, però també desafiaments.

Per a la persona migrant

Migrar és una experiència vital intensa. Pot ser una oportunitat per començar de nou, però també un procés molt dur. Les persones que migren deixen enrere el seu entorn, la llengua, els vincles familiars, els costums i, sovint, una part important de la seva identitat.

Positives

Per moltes persones, migrar significa accedir a millors condicions de vida. Troben feina, poden enviar diners a la seva família i poden tenir accés a serveis bàsics com la sanitat o l’educació. A més, si fugen d’un país on hi havia violència o persecució, poden recuperar la llibertat i viure amb més seguretat i dignitat.

També hi ha migrants que aconsegueixen formar una nova família, reprendre els estudis o crear negocis al país d’acollida. Amb el temps, alguns aconsegueixen arrels i un nou sentiment de pertinença.

Negatives

Però no tot és fàcil. Molts migrants han d’afrontar barreres lingüístiques, xocs culturals i processos d’adaptació llargs i dolorosos. Sovint es troben en situació irregular, és a dir, sense papers legals, i això limita molt les seves oportunitats. No poden treballar legalment, tenen por de ser expulsats i viuen amb una inseguretat constant.

A més, és molt habitual que visquin en situacions precàries: treballs mal pagats, pisos massificats, jornades llargues o feines sense contracte. També poden patir racisme, discriminació o rebuig per part de la societat d’acollida.

També hi ha una dimensió emocional: la nostàlgia, la culpa per haver deixat la família enrere, la soledat i, a vegades, el sentiment de no encaixar enlloc: ni al país d’origen, que han deixat enrere, ni al país on viuen.

Per exemple, una mare d’Hondures emigra a Barcelona per treballar cuidant gent gran. Guanya prou per enviar diners als seus fills, que s’han quedat amb els avis. Però no pot regularitzar la seva situació i viu en un pis petit compartit amb altres persones. Fa tres anys que no veu els seus fills.

Per al país d’origen

Quan moltes persones marxen d’un mateix territori, aquest lloc també canvia. La població que queda enrere pot veure’s afectada de moltes maneres. Aquestes conseqüències són especialment importants en països amb poca estabilitat econòmica o amb pocs recursos, on la migració representa una de les principals sortides a la situació del país.

Positives

Una de les conseqüències més visibles són les remeses, és a dir, els diners que les persones migrades envien regularment a les seves famílies. Aquestes remeses ajuden a pagar menjar, escola, metges, habitatge… i representen una part molt important de l’economia de molts països del Sud global. En alguns casos, els diners que envien els migrants superen el que rep el país en cooperació internacional.

També hi ha casos en què els migrants tornen amb formació, coneixements professionals o diners estalviats. Això pot contribuir al desenvolupament de la comunitat, sobretot si s’inverteix en negocis locals, educació o habitatge.

Negatives

Però no tot són beneficis. Quan marxen moltes persones joves i formades, això pot provocar el que s’anomena fuga de cervells: el país perd capital humà, és a dir, persones preparades que podrien haver contribuït al seu desenvolupament.

També pot passar que el país d’origen envelleixi: si la majoria de joves marxen, els que es queden són, sobretot, gent gran o nens. Això pot provocar que es tanquin escoles, que baixi l’activitat econòmica o que els serveis quedin infrautilitzats.

Finalment, les famílies que reben remeses poden generar dependència: si no treballen perquè reben diners de l’exterior, es poden acomodar i reduir l’activitat econòmica local.

Per exemple, a Filipines, milers de mares marxen a treballar com a cuidadores a països com Itàlia, Aràbia Saudita o Espanya. Les remeses mantenen l’economia de moltes famílies, però les criatures creixen sense una figura materna present.

Pel al país receptor

Els països que reben immigració també es transformen. Les persones nouvingudes aporten treball, consum, cultura, llengües i energia, però també plantegen reptes, especialment si la seva arribada no va acompanyada de polítiques d’acollida i integració.

Positives

Una de les aportacions més evidents de les persones migrades és la seva contribució al mercat de treball. Moltes treballen en sectors que tenen dificultats per trobar mà d’obra local, com l’agricultura, la neteja, la construcció, la restauració o les cures. Això no sempre vol dir que la població local “no vulgui” fer aquestes feines, sinó que moltes vegades es tracta de feines mal pagades o amb condicions laborals dures, on les empreses no paguen sous més elevats. La immigració cobreix, per tant, una necessitat del sistema econòmic.

A més, no tots els immigrants són de perfils baixos o sense formació. A moltes ciutats —com Barcelona, per exemple— també arriben persones altament qualificades: enginyers, programadors, investigadors, arquitectes, artistes o treballadors d’empreses multinacionals. Aquestes persones contribueixen amb talent, coneixement i activitat econòmica en sectors d’alt valor afegit.

A nivell fiscal, les persones immigrades que estan regularitzades paguen impostos. Això inclou l’IRPF si treballen, cotitzacions a la Seguretat Social, i impostos indirectes com l’IVA cada cop que compren o consumeixen algun producte o servei. A més, viuen, es desplacen, compren, mengen fora, lloguen o compren pisos. Són consumidors actius que generen riquesa i ocupació.

També aporten diversitat cultural i demogràfica. En societats envellides com la catalana, on neixen pocs infants, la immigració ajuda a equilibrar la piràmide de població. A més, l’arribada de noves llengües, costums, formes de vestir o de cuinar pot enriquir la vida cultural i fa que la societat sigui més diversa.

Negatives

Tot i els beneficis, també cal tenir en compte que la immigració pot comportar reptes importants, especialment quan no hi ha polítiques públiques d’acollida o quan la societat receptora viu en contextos de crisi econòmica o tensió social.

Un dels primers efectes que es poden observar és la pressió sobre alguns serveis públics, especialment a barris o municipis amb més població vulnerable. Si hi ha una arribada elevada en poc temps, pot ser que les escoles es massifiquin, els centres sanitaris tinguin llistes d’espera més llargues, o sigui més difícil accedir a habitatge públic o social. 

També poden aparèixer conflictes culturals o problemes de convivència. En alguns casos, hi ha col·lectius de persones migrades que tenen dificultats per adaptar-se a les normes, lleis o costums del país receptor. Això pot passar per motius religiosos, socials o per manca de contacte amb la població local. En alguns casos, es mantenen actituds molt tancades (com el masclisme, la discriminació de les dones o el rebuig a certes normes legals) que entren en conflicte amb els valors democràtics o la convivència cívica.

De la mateixa manera, també cal parlar de la resistència o rebuig d’una part de la població local, que pot tenir prejudicis, por o sentiments de pèrdua davant la diversitat. Això pot generar racisme, discursos d’odi o fins i tot partits polítics que utilitzen la immigració com a culpable de tots els problemes socials.

L’evolució de les migracions a Espanya

Espanya és avui un país que rep molta immigració, però no sempre ha estat així. Durant gran part del segle XX, el fenomen més destacat era just el contrari: milers d’espanyols emigraven a altres països o a altres zones dins del mateix Estat per buscar una vida millor. Això vol dir que Espanya ha passat, en poc més de 50 anys, de ser un país d’emigrants a convertir-se en un país receptor d’immigració. Aquesta transformació ha marcat profundament la societat espanyola i la catalana.

Podem dividir aquesta evolució en quatre grans etapes:

L’emigració cap a Amèrica

Durant la segona meitat del segle XIX i principis del XX, centenars de milers d’espanyols van emigrar a Amèrica Llatina, especialment a països com l’Argentina, Cuba, Veneçuela, Uruguai i Mèxic. Aquesta emigració era sobretot econòmica, motivada per la pobresa i la manca d’oportunitats a les zones rurals, però també pel desig d’aprofitar el creixement d’aquests països.

Molts dels que marxaven ho feien amb l’esperança de “fer les Amèriques” i tornar rics. Alguns ho van aconseguir, però la majoria es van quedar i van formar part de les societats d’acollida. Per això encara avui molts cognoms catalans, gallecs o bascos es poden trobar a l’Amèrica Llatina.

L’emigració a Europa

Després de la Guerra Civil (1936–1939), Espanya va quedar empobrida i aïllada. Durant els anys quaranta i cinquanta, molts espanyols de determinades regions van marxar fugint de la misèria i buscant feina. Amb l’acord del govern franquista amb països com Alemanya, França, Suïssa o Bèlgica, es van establir programes d’emigració legal i controlada.

Aquests migrants feien feines dures: treballaven en la construcció, la mineria, la indústria o el camp. En molts casos, vivien en barracons o residències de treballadors. Tot i les dificultats, molts van estalviar, van enviar diners a la seva família i alguns van tornar amb els anys.

Aquest flux migratori va ser clau per al desenvolupament de països com Alemanya i també per a moltes famílies espanyoles, que van poder millorar el seu nivell de vida gràcies a les remeses.

L’emigració interna

Durant la mateixa època, dins d’Espanya també es va produir un fenomen molt important: l’èxode rural. Centenars de milers de persones van deixar els pobles petits i les zones rurals d’Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa i Galícia per anar a viure a les grans ciutats industrials com Barcelona, Madrid, Bilbao o València.

Aquest moviment va transformar profundament el territori. A Catalunya, per exemple, ciutats com L’Hospitalet, Santa Coloma, Cornellà o Badalona van créixer de forma espectacular. Aquests municipis van passar de ser pobles petits a tenir desenes o centenars de milers d’habitants en pocs anys. Molts dels barris d’aquestes ciutats es van construir de pressa i malament per acollir aquesta nova població obrera.

Aquest creixement va fer possible el desenvolupament industrial, però també va generar problemes d’infraestructures, serveis i cohesió social, que encara es noten avui

Un dels canvis més profunds que va viure Catalunya a causa de l’èxode rural va ser la introducció generalitzada del castellà com a llengua d’ús quotidià. L’arribada de centenars de milers de persones de zones castellanoparlants va fer que, en moltes ciutats i barris, el català deixes de ser la llengua única. Això explica que avui Catalunya sigui una societat amb dues llengües habituals i oficials: el català i el castellà. Aquesta realitat lingüística és el resultat directe dels moviments migratoris i continua sent un element central en la vida social, educativa i cultural del país.

Espanya es converteix en país receptor

A partir de la dècada dels 90, i sobretot amb l’entrada a la Unió Europea i el creixement econòmic dels anys 2000, Espanya passa a atraure persones d’altres països, especialment d’Amèrica Llatina, el Magrib (Marroc), l’Europa de l’Est (Romania, Bulgària…) i l’Àfrica subsahariana.

Entre 2000 i 2008, la població d’origen estranger es va multiplicar per cinc. Aquest creixement va estat tan ràpid que, en alguns municipis, un de cada quatre habitants és estranger. La major part de les persones migrades s’estableixen a zones urbanes i a comarques amb agricultura intensiva (com les de Lleida o Almeria), on es necessitava mà d’obra.

La crisi econòmica de 2008 va frenar aquest creixement, i alguns immigrants van marxar o van quedar en situació irregular. Però avui dia, Espanya tornar a ser un destí important per a la immigració, i té una societat molt diversa. Segons dades recents, prop del 15% de la població és d’origen estranger.

Actualment, els grups més nombrosos de població immigrada a Espanya provenen del Marroc, de Romania, de Colòmbia, Equador i Veneçuela, de la Xina, el Senegal i Pakistan, i molts d’aquests ocupen feines poc qualificades.

També hi ha creixement de migració d’alta qualificació, especialment a ciutats com Barcelona o Madrid, on arriben professionals estrangers que treballen en empreses tecnològiques, universitats o projectes internacionals.