1. Què és l’Estat i quines funcions té
Què és un Estat?
L’Estat és una forma d’organització política que té com a funció governar una societat dins d’un territori determinat. Quan parlem d’un estat, no ens referim només al govern del moment, sinó a un conjunt d’institucions que perduren en el temps i que tenen el poder de fer lleis, fer-les complir, resoldre conflictes i oferir serveis a la població.
La principal funció de l’Estat és garantir la convivència, establir normes comunes i vetllar pel benestar general. Per fer-ho, ha de tenir el monopoli legítim de la força, és a dir, ser l’únic autoritzat per usar-la si cal (per exemple, a través de la policia), sempre dins del marc de la llei. Sense Estat, cada persona actuaria pel seu compte, i seria molt difícil mantenir l’ordre, garantir la justícia o oferir serveis bàsics com l’educació o la sanitat.
Diferència entre estat, país i nació
Tot i que sovint es fan servir com a sinònims, els termes estat, país i nació no signifiquen exactament el mateix.
Un estat és una entitat política i jurídica que té el poder sobirà sobre un territori i la població que hi viu. Té lleis pròpies, institucions i és reconegut pels altres estats del món.
El terme país és més general i pot fer referència tant a un estat com a una regió amb identitat cultural pròpia. Per exemple, es parla de “país català” tot i que Catalunya no és un estat independent.
Una nació és una comunitat de persones que comparteixen elements comuns com la llengua, la cultura, la història o un sentiment de pertinença. Algunes nacions tenen estat propi (com el Japó), mentre que d’altres no (com els kurds o els catalans).
Aquestes diferències són importants per entendre alguns conflictes i debats actuals. Hi ha nacions sense estat que reclamen poder decidir el seu futur, i estats amb diverses nacions al seu interior que han de gestionar aquesta diversitat.
Els tres elements bàsics de l’Estat
Perquè un Estat sigui reconegut com a tal, cal que compleixi tres condicions fonamentals: ha de tenir un territori, una població i sobirania.
Territori
El territori és l’espai geogràfic sobre el qual l’Estat exerceix el seu poder. Inclou la superfície terrestre, el subsòl, l’espai aeri i les aigües interiors i costaneres. Aquest territori ha d’estar delimitat per fronteres clares, reconegudes tant a l’interior com a nivell internacional. El control efectiu del territori és essencial per garantir la seguretat, gestionar els recursos i fer complir les lleis.
Població
La població és el conjunt de persones que viuen dins del territori de l’Estat. Aquesta població pot ser molt diversa en termes d’origen, llengua o religió, però totes les persones han d’estar subjectes a les mateixes lleis. A més, l’Estat estableix qui són els seus ciutadans, amb drets polítics com votar o ser elegit, i qui són els residents amb drets civils i deures, com respectar les normes i pagar impostos.
Sobirania
La sobirania és la capacitat d’un Estat per prendre decisions de manera autònoma dins del seu territori, sense haver de demanar permís a cap altre poder. És el que diferencia un estat independent d’un territori sota control d’un altre país. Aquesta sobirania es pot exercir de manera centralitzada o compartida, com passa en alguns estats federals o en casos com la Unió Europea, on els estats membres cedeixen part del seu poder a institucions comunes.
Les funcions de l’Estat
L’Estat no només existeix per tenir poder, sinó que ha de fer-lo servir per organitzar la societat i garantir el benestar de les persones. Per això, té diverses funcions que es consideren essencials en qualsevol país modern.
Mantenir l’ordre públic i la seguretat
Una de les funcions bàsiques de l’Estat és protegir la ciutadania i garantir la convivència. Això es fa mitjançant els cossos de seguretat (com la policia) i, en alguns casos, les forces armades. L’Estat també ha d’actuar davant de situacions d’emergència, catàstrofes naturals o amenaces a la pau social.
Garantir serveis bàsics
L’Estat té la responsabilitat de garantir serveis que són essencials per a la vida de les persones: educació, sanitat, pensions, transports, habitatge, etc. Aquests serveis s’ofereixen perquè tothom, independentment de la seva situació econòmica, pugui tenir una vida digna. Per finançar-los, l’Estat recapta impostos.
Promoure la justícia i la igualtat
L’Estat ha d’assegurar que tothom sigui tractat de manera justa, i que els conflictes es resolguin de forma imparcial. Això ho fa a través del sistema judicial. Però la justícia no només és una qüestió de jutges i lleis, sinó també d’igualtat d’oportunitats: que tothom tingui accés als mateixos drets, sense discriminacions per raó de sexe, origen, religió o condició social.
Representar el país internacionalment
Finalment, l’Estat representa el conjunt del país davant dels altres estats del món. Això inclou tenir ambaixades, participar en reunions internacionals, signar tractats i defensar els interessos del país a escala global. Aquest paper és fonamental en un món interconnectat, on cap estat pot viure aïllat.
Crítiques i límits de l’Estat
Tot i les seves funcions positives, l’Estat no sempre compleix bé el seu paper. Hi ha moments en què actua de manera ineficaç, abusiva o corrupta, i això genera desconfiança i conflicte social.
Per exemple, si un Estat no sap gestionar els recursos, pot deixar zones del territori sense serveis adequats. Si els polítics fan servir el poder per enriquir-se, parlem de corrupció. Si es limita la llibertat d’expressió, es persegueix l’oposició o no es respecten els drets humans, es converteix en un Estat autoritari.
Per evitar aquests problemes, cal que l’Estat estigui controlat per la llei, que hi hagi transparència i que la ciutadania pugui participar activament en les decisions col·lectives. Un Estat saludable és aquell que serveix al bé comú i no només als interessos dels que governen.
2. Com es governen els Estats
Règims polítics
Els estats del món poden estar organitzats de maneres molt diferents. Aquesta manera d’organitzar el poder rep el nom de règim polític, i determina qui governa, com es governa i amb quin grau de participació ciutadana.
Els règims democràtics es basen en la idea que el poder pertany al poble. En una democràcia representativa, com la que trobem a la majoria de països europeus, la ciutadania tria, mitjançant eleccions lliures i periòdiques, les persones que ocuparan els càrrecs de govern. També es garanteixen drets fonamentals com la llibertat d’expressió, el dret a manifestar-se o la igualtat davant la llei. En alguns casos més excepcionals, es practica la democràcia directa, on les persones voten directament sobre temes concrets, com passa a Suïssa amb els referèndums cantonals.
Les dictadures, en canvi, concentren el poder en una sola persona o un petit grup que governa sense cap control real. No hi ha eleccions lliures, no es respecta la llibertat de premsa i la dissidència és reprimida. Algunes dictadures arriben al poder per la força, mentre que d’altres modifiquen les lleis per perpetuar-se al poder.
Finalment, existeixen els règims híbrids o autoritarismes disfressats, que es presenten com a democràcies però no ho són completament. Pot haver-hi eleccions, però estan manipulades. Pot existir oposició, però està controlada o reprimida. Aquests règims mantenen una aparença legal però, en la pràctica, limiten drets i concentraren el poder.
Formes d’Estat. Monarquia i república
Una altra manera de classificar els estats és segons qui ocupa el cap de l’Estat, és a dir, la persona que representa el país davant del món i simbolitza la unitat del conjunt. Aquesta figura pot ser un rei (monarquia) o un president (república).
Monarquia
En una monarquia, el cap d’Estat és un rei o reina. Aquest càrrec s’hereta dins d’una família (dinastia), i no és elegit per la ciutadania. Tot i això, moltes monarquies actuals són parlamentàries, com l’espanyola, la britànica o la sueca. Això vol dir que el monarca només té funcions simbòliques i representatives, mentre que el poder real el tenen els governs escollits democràticament.
Hi ha encara algunes monarquies absolutes, com l’Aràbia Saudita, on el rei exerceix el poder executiu i legislatiu gairebé sense límits.
República
En una república, el cap d’Estat és escollit pel poble, directament o a través del Parlament, i el càrrec no s’hereta. El president de la república pot tenir funcions simbòliques (com a Itàlia o Alemanya) o també executiu (com als Estats Units o França, on el president també governa).
Aquesta forma d’Estat defensa que el poder no hauria de passar per sang o naixement, sinó per elecció democràtica.
Estats fallits
Hi ha estats que, tot i existir legalment, no aconsegueixen complir les seves funcions bàsiques: no poden garantir la seguretat, no controlen el territori, no proporcionen serveis públics ni justícia, i sovint hi ha conflictes armats interns.
Aquests estats s’anomenen estats fallits, perquè han perdut la capacitat de funcionar de manera efectiva.
La separació de poders
Un dels principis fonamentals de la democràcia és la separació de poders, una idea proposada pel pensador Montesquieu al segle XVIII. Aquesta separació serveix per evitar abusos i garantir que cap institució tingui tot el poder.
El poder legislatiu és el que fa les lleis. Està format per parlaments com el Congrés o l’Assemblea Nacional, que estan compostos per diputats escollits per la ciutadania. El poder executiu és el que governa, dirigeix el país i aplica les lleis aprovades pel legislatiu. El formen el president, el cap de govern i els ministres. El poder judicial és el que fa complir les lleis i resol conflictes, i està format pels jutges i tribunals. Ha de ser totalment independent dels altres dos poders.
Quan aquests tres poders estan ben separats i es controlen mútuament, es protegeix la democràcia i es dificulta l’abús de poder. Quan un d’ells domina els altres, la llibertat i la justícia poden estar en perill.
Les constitucions
Una constitució és la norma fonamental d’un estat. Defineix com s’organitza el poder, quins són els drets i deures de la ciutadania i com es prenen les grans decisions col·lectives. És com el document de base d’un país, que estableix les regles del joc democràtic i protegeix les llibertats individuals i col·lectives.
Hi ha diferents tipus de constitucions, tant pel seu contingut com pel seu funcionament. Algunes són breus i generals, com la dels Estats Units, mentre que d’altres són extenses i detallades, amb centenars d’articles que regulen molts aspectes concrets. També n’hi ha que són flexibles, fàcils de modificar amb una majoria parlamentària, i d’altres rígides, que requereixen procediments complexos per canviar-se. Una altra diferència és fins a quin punt protegeixen els drets humans i garanteixen la separació de poders.
Per entendre aquestes diferències, podem comparar alguns exemples. La constitució dels Estats Units, aprovada el 1787, és una de les més antigues encara vigents. És curta, molt centrada en la llibertat individual i amb una clara separació de poders. A l’altre extrem, la constitució de l’Iran, tot i tenir elements democràtics, situa el poder religiós per damunt del polític: el líder suprem pot anul·lar decisions del govern si no s’ajusten a la llei islàmica. A Alemanya, la constitució (Grundgesetz) és molt garantista: protegeix els drets fonamentals, prohibeix els partits antidemocràtics i estableix un sistema federal. A la Xina, en canvi, tot i tenir una constitució escrita, el poder real el té el Partit Comunista, i els drets individuals només es respecten si no entren en conflicte amb els interessos del règim.
Models territorials
Els models territorials descriuen com es reparteix el poder dins d’un estat, entre el govern central i les diferents regions o territoris. En funció d’això, els estats poden ser centralitzats, federals o autonòmics.
En un estat centralitzat, el govern de la capital controla la majoria de les competències. Les regions poden existir com a divisions administratives, però no tenen poder legislatiu propi. És el cas de França, on l’Estat decideix de manera uniforme les polítiques públiques a tot el territori: el currículum escolar, per exemple, és igual a París i a Marsella.
En un estat federal, el poder es reparteix entre un govern central i diversos governs regionals o estats federats. Cadascun d’aquests territoris té competències pròpies i, sovint, constitucions pròpies. A Alemanya, cada Land pot decidir sobre educació, policia o cultura. Als Estats Units, cada estat federat té lleis pròpies sobre temes com el matrimoni, els impostos o el dret a portar armes.
Hi ha també sistemes intermedis, com el cas d’Espanya, que és un estat autonòmic. Les comunitats autònomes, com Catalunya o el País Basc, tenen competències importants (com la sanitat o l’ensenyament), però no arriben al nivell d’un estat federat. Aquesta distribució ha generat tensions polítiques, sobretot en territoris amb forta identitat nacional que reclamen més poder o fins i tot la independència.
El paper dels partits polítics
Els partits polítics són organitzacions que agrupen persones amb idees semblants sobre com hauria de funcionar el país. En democràcia, són essencials perquè permeten traduir les opinions dels ciutadans en propostes polítiques concretes, i canalitzen el vot a través de les eleccions.
Els partits elaboren programes electorals, escullen candidats i proposen mesures en temes com l’economia, la sanitat, l’educació o la immigració. Quan guanyen les eleccions, poden formar govern i aplicar el seu programa. També fan d’oposició, controlant l’acció del govern i proposant alternatives.
A més, els partits representen la pluralitat de la societat. N’hi ha que defensen la igualtat i la redistribució, d’altres que donen més importància a la llibertat individual, i d’altres que posen l’accent en la unitat nacional o la defensa del territori. Aquesta diversitat és fonamental en una societat democràtica.
Ideologies polítiques
Cada partit es fonamenta en una o més ideologies polítiques, és a dir, visions del món que proposen com s’ha d’organitzar la societat, l’economia i el paper de l’Estat.
Els partits d’esquerra defensen la igualtat, la redistribució de la riquesa i una major intervenció de l’Estat en l’economia per garantir serveis públics com la sanitat o l’educació. També solen promoure els drets socials, el feminisme, l’ecologisme i la justícia social.
Els partits de dreta posen l’accent en la llibertat individual, el respecte a les tradicions, la seguretat i el valor de l’empresa privada. Defensen un Estat més petit i menys intervencionista, i sovint promouen la unitat nacional per damunt de les diferències territorials.
El nacionalisme és una ideologia que posa el focus en la identitat d’un poble o nació. Pot adoptar formes diverses: n’hi ha de conservadors i d’esquerres, de caràcter integrador o excloent. El nacionalisme pot defensar més autonomia dins d’un estat o, en casos com el de Catalunya o Escòcia, la independència.
El populisme no és tant una ideologia com una manera de fer política. Presenta la societat com un enfrontament entre “el poble pur” i “les elits corruptes”, i promet solucions senzilles a problemes complexos. Pot ser d’esquerres o de dretes, i es caracteritza per un estil directe, emocional i, sovint, polaritzador. Alguns partits europeus, com Vox o La France Insoumise, han utilitzat estratègies populistes per mobilitzar votants descontents.
3. Com funciona l’Estat espanyol
Tipus d’Estat i forma de govern
Espanya és un estat democràtic i de dret, és a dir, un país on el poder es basa en la voluntat popular i està limitat per les lleis. També és una monarquia parlamentària, cosa que vol dir que el cap d’Estat és un rei, però el poder real l’exerceixen els representants escollits per la ciutadania.
Aquesta forma de govern combina una institució tradicional, la monarquia, amb un sistema parlamentari en què el president del govern, escollit pel Parlament, és qui dirigeix la política del país. El rei té funcions representatives i simbòliques, com presidir actes oficials, signar lleis aprovades o rebre ambaixadors, però no pot governar ni prendre decisions polítiques per si sol.
Aquest model busca mantenir l’equilibri entre la continuïtat institucional (representada per la monarquia) i la sobirania popular (expressada mitjançant les eleccions).
Institucions de l’Estat espanyol
L’Estat espanyol s’organitza al voltant de tres poders bàsics: el legislatiu, l’executiu i el judicial, segons el principi de separació de poders que hem vist en el Bloc 2. A més, existeixen institucions que complementen aquest funcionament i garanteixen el control i la transparència democràtica.
Les Corts Generals
Les Corts Generals són el poder legislatiu espanyol. Estan formades per dues cambres:
- El Congrés dels Diputats, amb diputats escollits per la ciutadania en eleccions generals. Té el poder principal de fer lleis, aprovar els pressupostos i investir el president del govern.
- El Senat, amb senadors elegits per territori i per designació autonòmica. Té un paper de revisió i representació territorial, però amb menys poder efectiu que el Congrés.
El Govern central
El Govern d’Espanya és l’òrgan executiu. Està format pel president del govern, els vicepresidents i els ministres. S’encarrega de dirigir la política general del país, aplicar les lleis, gestionar l’economia, la defensa, la política exterior i coordinar els serveis públics estatals. És el govern que representa Espanya davant del món.
El poder judicial
El poder judicial el formen els jutges i tribunals. Són independents i tenen la funció de fer complir les lleis, garantir els drets de les persones i resoldre conflictes. El màxim òrgan judicial és el Tribunal Suprem, però també destaca el Tribunal Constitucional, que interpreta si les lleis i actuacions del govern s’ajusten a la Constitució.
Altres institucions
Hi ha altres òrgans importants que vetllen pel bon funcionament de l’Estat. El Defensor del Poble protegeix els drets dels ciutadans davant de possibles abusos de l’administració. El Tribunal de Comptes controla com es gasten els diners públics. Totes aquestes institucions contribueixen a mantenir la legalitat i la confiança en les institucions.
Les comunitats autònomes
Un dels trets distintius de l’Estat espanyol és la seva organització autonòmica. Això vol dir que el poder està repartit entre el govern central i els governs autonòmics, que tenen competències pròpies en molts àmbits.
Actualment, Espanya està dividida en 17 comunitats autònomes i dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla). Cada comunitat té:
- Un Parlament autonòmic, que aprova lleis dins les seves competències.
- Un Govern autonòmic, que aplica aquestes lleis i gestiona els serveis.
- Un president o presidenta, escollit pel Parlament.
Les competències poden variar, però solen incloure sanitat, educació, cultura, transport públic, urbanisme i polítiques socials. Les comunitats amb llengua pròpia (com Catalunya, el País Basc o Galícia) també gestionen l’ensenyament de la seva llengua i tenen mitjans de comunicació públics propis.
El cas de Catalunya. Parlament, Govern i Estatut
Catalunya és una comunitat autònoma amb un alt grau d’autogovern i una forta identitat nacional. Té institucions pròpies que gestionen bona part dels assumptes interns.
El Parlament de Catalunya aprova lleis en matèries com educació, cultura, mitjans de comunicació, policia (Mossos d’Esquadra), transports i serveis socials. El Govern de la Generalitat, presidit per un president o presidenta, aplica aquestes polítiques. L’organització institucional es recull en l’Estatut d’Autonomia, la norma bàsica catalana aprovada pel Parlament i ratificada per la ciutadania.
L’Estatut reconeix Catalunya com a nacionalitat històrica, estableix el català com a llengua oficial juntament amb el castellà i fixa les competències que gestiona la Generalitat.
Sobre l’autogovern i el límit de la descentralització
Tot i el sistema autonòmic, hi ha debat sobre si Espanya és realment un estat descentralitzat o si el poder central manté un control excessiu. Algunes comunitats, com Catalunya o el País Basc, han demanat més competències, un millor finançament o fins i tot el dret a decidir el seu futur polític.
Aquests debats han generat conflictes polítics i socials. L’Estat ha respost sovint amb mecanismes legals o judicials quan considera que s’han superat els límits constitucionals, mentre que una part de la ciutadania catalana reclama més sobirania o independència. Aquest xoc de legitimitats continua sent un dels grans reptes de la política espanyola.
Conflictes i reptes sobirania, repressió i democràcia
El conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol ha posat sobre la taula qüestions com la sobirania, la participació democràtica i els límits del poder estatal. L’1 d’octubre de 2017, el govern català va organitzar un referèndum d’independència, declarat il·legal pel Tribunal Constitucional. La resposta de l’Estat va incloure l’enviament de forces policials i la judicialització del procés, amb condemnes de presó a diversos líders polítics i socials.
Aquest episodi va fer visible la tensió entre legalitat i legitimitat. D’una banda, l’Estat defensava el compliment de la llei i la unitat territorial. De l’altra, sectors de la societat catalana defensaven el dret a decidir mitjançant les urnes. Aquesta situació ha deixat ferides obertes i ha generat un debat molt profund sobre com hauria de ser la convivència dins d’un estat plural.
4. Què són les relacions internacionals
Què són les relacions internacionals?
Les relacions internacionals són el conjunt de vincles i interaccions que tenen els estats i altres actors (com organitzacions internacionals o empreses multinacionals) a escala mundial. Aquests vincles poden ser de cooperació o de conflicte, i inclouen àmbits com la diplomàcia, el comerç, la seguretat, els drets humans, el medi ambient o la cultura.
Els estats no poden viure aïllats. Necessiten establir acords, fer aliances, resoldre tensions i participar en espais comuns per poder afrontar els grans reptes del món actual. Això fa que cada vegada tinguin més importància les polítiques exteriors i els acords internacionals.
Causes de col·laboració i conflicte entre estats
Els estats poden col·laborar per molts motius: perquè comparteixen interessos econòmics, per ajudar-se mútuament en matèria de seguretat, per defensar valors comuns com els drets humans o per fer front a problemes globals com el canvi climàtic o les pandèmies.
Per exemple, dins la Unió Europea, els estats col·laboren per garantir la pau, facilitar el comerç i protegir els drets fonamentals. D’altres aliances, com l’OTAN, uneixen països per defensar-se davant possibles atacs.
Però també hi ha conflictes: per disputes territorials, per interessos econòmics contraposats, per diferències religioses o ideològiques, o simplement per rivalitats històriques. Alguns conflictes poden derivar en guerres, sancions econòmiques o bloquejos comercials.
La realpolitik
Quan un estat pren decisions prioritzant els seus interessos propis, encara que vagin en contra dels valors democràtics o dels drets humans, es parla de realpolitik o de raó d’Estat. Aquest concepte significa que, sovint, el poder polític actua pensant en mantenir la seva força i influència, per damunt de la coherència ètica o moral.
Per exemple, un país pot mantenir bones relacions amb un altre govern autoritari si li interessa econòmicament, encara que aquest país vulneri els drets humans. Aquestes contradiccions són molt habituals en la política internacional.
La realpolitik ajuda a entendre per què alguns estats defensen la pau i la democràcia en uns llocs, però callen davant d’injustícies en d’altres. No sempre es tracta de coherència: sovint és qüestió d’interessos estratègics, econòmics o militars.
Organitzacions internacionals
Per facilitar la cooperació i reduir els conflictes, han sorgit diverses organitzacions internacionals. Aquestes institucions tenen l’objectiu de coordinar esforços, mediar conflictes i trobar solucions conjuntes als problemes globals.
ONU
L’Organització de les Nacions Unides (ONU) és la més important. Va ser creada el 1945, després de la Segona Guerra Mundial, per evitar una nova catàstrofe mundial. Avui dia compta amb gairebé 200 països membres i té múltiples organismes:
- L’Assemblea General, on tots els estats tenen veu i vot.
- El Consell de Seguretat, que pren decisions sobre pau i guerra, però on només cinc països (els guanyadors de la 2a Guerra Mundial) tenen dret de veto: Estats Units, Rússia, Xina, Regne Unit i França.
- Altres agències com l’OMS (Organització Mundial de la Salut), UNESCO, UNICEF…
Tot i les seves bones intencions, l’ONU sovint es veu limitada per la manca de consens entre grans potències i per la lentitud dels seus mecanismes.
Unió Europea (UE)
La UE és una organització regional formada per 27 estats europeus. Té institucions pròpies (com el Parlament Europeu, la Comissió Europea o el Consell) i gestiona aspectes com el comerç, l’agricultura, el medi ambient o els drets dels consumidors. També promou la cooperació entre països per evitar conflictes dins del continent.
Tot i això, té dificultats per actuar amb una sola veu en temes internacionals i defensa. Cada país manté la seva sobirania en afers exteriors, cosa que fa que no sempre hi hagi unanimitat.
OTAN i altres
L’OTAN és una aliança militar formada per països d’Europa i d’Amèrica del Nord. Si un dels membres és atacat, tots els altres estan obligats a defensar-lo. Ha anat guanyant pes arran de la guerra a Ucraïna.
Altres institucions com el FMI (Fons Monetari Internacional), el Banc Mundial o l’OMC (Organització Mundial del Comerç) regulen aspectes econòmics globals. Cadascuna té un paper clau, però també són criticades per afavorir més els països rics que els pobres.
Crítiques i límits del sistema internacional
Tot i les múltiples organitzacions i mecanismes de cooperació, el sistema internacional presenta moltes desigualtats. Els països més poderosos tenen més capacitat de decisió, i sovint els interessos econòmics passen per davant dels drets humans o de la justícia ambiental.A més, les organitzacions internacionals sovint són massa lentes o ineficaces per respondre a crisis com guerres, desplaçaments massius de persones, pandèmies o emergències climàtiques. Això ha generat desconfiança entre la ciutadania i ha fet créixer discursos populistes o nacionalistes que critiquen la globalització.
