El sector terciari

Què és el sector terciari?

El sector terciari, també anomenat sector de serveis, és el conjunt d’activitats econòmiques que no fabriquen béns materials, sinó que ofereixen serveis útils per a les persones i les empreses.

Quan pensem en economia, sovint ens venen al cap activitats del sector primari (com l’agricultura, la pesca o la mineria) o del sector secundari (la indústria, les fàbriques, la construcció). Però la realitat actual és que la major part de la riquesa i dels llocs de treball es troben al terciari.

Per exemple:

• Quan anem a l’escola o a l’institut, rebem un servei educatiu.
• Quan anem al metge, estem utilitzant un servei sanitari.
• Quan comprem a la botiga del barri o a Amazon, participem en un servei de comerç.
• Quan utilitzem el tren, l’autobús o l’avió, fem ús d’un servei de transport.
• Quan mirem una sèrie a Netflix o un partit a la tele, estem gaudint d’un servei d’oci i comunicació.

És a dir, el sector terciari no crea objectes físics, però és fonamental perquè la societat pugui funcionar. De fet, sense serveis no podríem aprofitar bé els productes que fabriquen els altres sectors.

Un sector cada vegada més important

Al llarg de la història, el pes dels sectors econòmics ha anat variant segons les necessitats i el nivell de desenvolupament de les societats. En les societats tradicionals, la gran majoria de la població es dedicava al sector primari: conreaven la terra, criaven bestiar o es dedicaven a la pesca. Era l’activitat essencial per sobreviure, perquè garantia l’aliment i les matèries primeres.

Amb la Revolució Industrial, als segles XIX i inicis del XX, el protagonisme va passar al sector secundari. Les fàbriques, les mines i la construcció van créixer de manera espectacular i van atraure milions de treballadors del camp cap a les ciutats industrials. Aquest procés va transformar radicalment l’economia i la manera de viure.

A partir de mitjans del segle XX fins als nostres dies, la situació ha tornat a canviar. El sector terciari s’ha convertit en el motor de l’economia, sobretot als països desenvolupats. Avui, la major part de la població activa treballa en serveis: a Catalunya i a Espanya més del 70% dels ocupats hi estan vinculats, i a països com França, Alemanya o els Estats Units, aquesta xifra arriba al 75 o fins i tot al 80%. En canvi, als països menys desenvolupats encara hi ha molta gent treballant al camp o a la indústria, i el terciari hi té un pes menor.

Aquest creixement espectacular del sector serveis s’explica per diversos factors. D’una banda, les societats modernes necessiten molts serveis per mantenir un nivell de vida elevat: educació, hospitals, transports, comerç, bancs, oci… D’altra banda, la indústria ha incorporat tanta tecnologia i automatització que ja no requereix tanta mà d’obra com abans, i això ha desplaçat molts treballadors cap al sector terciari. També hi ha contribuït l’expansió del turisme i del comerç mundial, que han multiplicat la demanda de serveis, i les noves tecnologies, que han creat activitats impensables fa unes dècades, com les xarxes socials, el comerç electrònic o les aplicacions digitals.

Tipus de serveis segons la seva funció

El sector terciari és molt ampli i divers. Per entendre’l millor, el podem dividir en diversos grups:

Serveis socials

Són aquells que cobreixen necessitats bàsiques i col·lectives de la població. Inclouen la sanitat (hospitals, CAPs, farmàcies), l’educació (escoles, instituts, universitats), la seguretat i emergències (policies, bombers, protecció civil) i també la cultura i l’esport (museus, biblioteques, teatres, instal·lacions esportives). A Catalunya, el Sistema Sanitari Català garanteix una atenció mèdica universal a través d’hospitals com el Vall d’Hebron o el Trueta de Girona.

Serveis a les empreses

Aquests serveis ajuden les empreses a funcionar millor i a ser més competitives. Aquí hi trobem la banca i les finances (CaixaBank, Banc Sabadell), les assegurances (Mapfre, Allianz), l’assessorament legal i econòmic (gestories, advocats, consultores) i també la logística i el transport (SEUR, DHL, Correus Express). Moltes empreses del Vallès o del Baix Llobregat necessiten serveis logístics per poder exportar els seus productes arreu del món.

Serveis de distribució

Són els que permeten que els productes fabriqués arribin finalment als consumidors. Inclouen els magatzems i centres logístics, les empreses de transport i paqueteria, i també les plataformes digitals que connecten venedors i clients. El gran centre logístic d’Amazon al Prat de Llobregat distribueix milers de comandes cada dia a tot Catalunya.

Serveis al consumidor

Estan pensats directament per a la vida quotidiana i l’oci de les persones. Abarquen el comerç minorista (botigues, supermercats, mercats), l’hostaleria i la restauració (bars, restaurants, hotels) i l’oci i cultura (cinemes, teatres, concerts, esports). A les ciutats, conviuen el comerç de proximitat (les botigues de barri) amb grans centres comercials com La Maquinista o Gran Via 2.

Serveis públics i privats

Els serveis poden ser públics, quan els gestiona l’Estat o les administracions amb l’objectiu de garantir el bé comú (educació, sanitat, transport públic, seguretat, correus), o privats, quan són gestionats per empreses que busquen benefici econòmic (clíniques, escoles privades, gimnasos, cinemes, serveis de streaming com Netflix). A Catalunya, per exemple, la sanitat és majoritàriament pública, però també hi ha clíniques privades com la Teknon o el grup Quirón Salut.

Conclusions

El sector terciari és molt més que botigues i hotels: és el veritable cor de l’economia actual. Ens permet educar-nos, curar-nos, moure’ns, comprar i comunicar-nos, i alhora dona feina a la majoria de la població. Sense ell, els altres sectors —primari i secundari— no podrien funcionar correctament.

A més, el terciari està en constant transformació: cada vegada hi apareixen nous serveis relacionats amb la tecnologia i el coneixement, que veurem en apartats posteriors. Tot plegat ens mostra que els serveis no només són el present de l’economia, sinó també el seu futur.

El transport

Què és el transport i per què és fonamental?

El transport és l’activitat que permet el desplaçament de persones i mercaderies d’un lloc a un altre. És tan quotidià que moltes vegades no ens adonem de la seva importància. Però si un dia deixés de funcionar, ens trobaríem amb una situació caòtica: els supermercats es buidarien ràpidament perquè no hi arribarien aliments, les fàbriques no tindrien matèries primeres, les persones no podrien anar a la feina o a l’escola i els turistes no podrien viatjar.

En realitat, el transport és com el sistema circulatori d’un país: així com la sang porta nutrients a totes les parts del cos, el transport porta productes, serveis i persones a tots els racons del territori. Sense transport, l’economia no es podria sostenir i la societat quedaria aïllada.

Les funcions del transport

El transport té funcions molt variades i totes elles són essencials per al funcionament del món actual.

En primer lloc, té una funció econòmica clara: sense transport no hi ha comerç. Una peça fabricada en una fàbrica de Sabadell ha de poder arribar a una botiga de València o de París. De la mateixa manera, els cotxes que es fabriquen a Martorell s’exporten a molts països i arriben gràcies a camions, vaixells i trens. El transport és, doncs, la condició necessària perquè els productes puguin circular i les empreses puguin créixer.

També té una funció política: el transport serveix per connectar les diferents parts d’un territori i reforçar la seva cohesió. Quan hi ha bones carreteres, línies de tren o aeroports, un país funciona de manera més integrada, perquè la gent i les empreses poden moure’s fàcilment d’una regió a una altra. Per això els governs inverteixen molts diners en infraestructures, ja que són una manera d’enfortir la unitat i la presència de l’Estat.

Finalment, el transport té una funció social molt important. Permet a les persones desplaçar-se per motius de feina, d’estudi, de salut o d’oci. Sense transport públic a les ciutats, milions de persones no podrien anar cada dia a la feina o a l’escola. Sense avions, seria molt difícil visitar altres continents. I sense transport barat, moltes famílies no podrien anar de vacances ni conèixer nous llocs. En aquest sentit, el transport contribueix també a l’intercanvi cultural i al contacte entre pobles.

Els principals sistemes de transport

Al llarg de la història, els humans hem inventat diferents formes de transport que han anat evolucionant amb la tecnologia. Avui dia, els quatre grans sistemes de transport són la carretera, el ferrocarril, el transport marítim i fluvial i el transport aeri.

El transport per carretera és el més comú i el més flexible, ja que pot arribar gairebé a qualsevol lloc. És el que utilitzem diàriament amb cotxes, motos, autobusos i camions. A Catalunya, les carreteres i autopistes connecten pobles i ciutats i permeten portar productes als mercats. Però també té inconvenients: causa contaminació, provoca molts accidents i sovint pateix problemes de trànsit i embussos.

El transport ferroviari és molt adequat per moure grans quantitats de persones o mercaderies a mitja i llarga distància. És menys contaminant que la carretera i pot ser molt ràpid si es tracta de trens d’alta velocitat. A Espanya, l’AVE connecta Madrid amb Barcelona en només dues hores i mitja. A més, hi ha projectes com el Corredor Mediterrani, que vol connectar tot el litoral espanyol amb França i la resta d’Europa, afavorint el transport de mercaderies per tren en comptes de fer-ho per camió.

El transport marítim i fluvial és fonamental en el comerç internacional. La major part dels productes que es mouen pel món viatgen dins de grans vaixells de càrrega. El motiu és que és el sistema més barat per transportar enormes quantitats de mercaderies. Gràcies a la contaïnerització (l’ús de contenidors estàndard), els productes es poden carregar i descarregar fàcilment en ports, trens i camions. Ports com el de Barcelona o el de València són autèntics pulmons de l’economia, ja que connecten Espanya amb mercats de tot el planeta.

El transport aeri és el més modern i el més ràpid. Ha fet possible que puguem viatjar a l’altra punta del món en menys d’un dia. És clau per al turisme i també per transportar mercaderies urgents o de gran valor, com ordinadors portàtils, medicaments o peces delicades. Però és un mitjà de transport car i molt contaminant. L’aeroport del Prat, a Barcelona, és un dels més importants d’Europa i una porta d’entrada i sortida per a milions de turistes cada any.

Els avenços en el transport

El transport ha viscut autèntiques revolucions tecnològiques en les darreres dècades. Els trens d’alta velocitat han reduït dràsticament els temps de viatge. Els avions moderns poden fer trajectes molt llargs amb menys consum de combustible. Els cotxes elèctrics comencen a substituir els de gasolina i dièsel per reduir la contaminació.

També els ports i aeroports han incorporat tecnologia avançada per moure mercaderies de manera més ràpida i eficient. Avui dia, moltes grues i processos de càrrega ja estan automatitzats. A més, les aplicacions digitals han canviat la manera com ens movem: gràcies a apps com Google Maps, Uber, Cabify o BlaBlaCar, podem planificar viatges, compartir cotxe o demanar un servei de transport amb un sol clic.

La transformació de l’enviament de mercaderies

Un altre aspecte clau és la logística, és a dir, l’organització del transport de mercaderies. Abans, els productes trigaven dies o setmanes a arribar; avui, gràcies a les noves tecnologies i a l’expansió del comerç electrònic, moltes compres arriben a casa en només 24 hores.

Empreses com Amazon han construït enormes centres logístics automatitzats on robots preparen comandes i camions les reparteixen per tot el territori. Altres com Glovo, nascuda a Barcelona, han creat serveis d’entrega ultraràpida, que en pocs minuts porten menjar o productes a domicili. Tot això ha fet que la logística sigui un dels sectors amb més creixement i amb més demanda de treballadors.

Conclusió

El transport no és només una activitat econòmica més: és la xarxa vital que connecta persones, empreses i territoris. Sense transport, l’economia es col·lapsaria i la societat no podria viure com la coneixem. A més, és un sector en constant evolució, amb grans reptes de futur: reduir la contaminació, fer els sistemes més sostenibles i adaptar-se a les noves necessitats del comerç i de la mobilitat global.

El comerç

Què és el comerç?

El comerç és una activitat econòmica que forma part del nostre dia a dia fins al punt que gairebé no ens n’adonem. Quan anem a comprar el pa a la fleca, quan fem una comanda per Internet o quan entrem a un centre comercial, estem participant en una activitat comercial. Però darrere d’aquest gest aparentment senzill hi ha un sistema complex que permet que productes molt diferents arribin fins a nosaltres.

El comerç, en essència, consisteix en l’intercanvi de béns i serveis entre persones o col·lectius. Al llarg de la història, aquesta activitat ha tingut formes molt diverses. A l’antiguitat, per exemple, es practicava el bescanvi, és a dir, l’intercanvi directe de productes sense diners pel mig: un pagès podia donar blat a canvi d’oli, o un pastor, llet i formatge a canvi d’eines de metall. Amb el temps, l’aparició de la moneda va simplificar enormement aquests intercanvis, i més tard l’ús dels diners digitals, les targetes i les plataformes electròniques els ha fet encara més ràpids i universals.

Avui dia, el comerç és molt més que una simple transacció. És un sistema global que connecta productors i consumidors de països molt llunyans entre si. Això fa que, al supermercat del barri, puguem trobar cafè de Colòmbia, arròs de Tailàndia, taronges de València i peix del nord de Noruega. El comerç és, doncs, la base que ens permet viure en una societat on gaudim d’una gran varietat de productes procedents de tot el món.

Comerç interior i comerç exterior

El comerç no és igual arreu ni funciona de la mateixa manera en tots els contextos. Podem distingir entre comerç interior i comerç exterior.

El comerç interior és aquell que es desenvolupa dins d’un mateix país. És el comerç més proper i també el més antic. Inclou les botigues de barri, els mercats municipals, els supermercats i les grans superfícies comercials. Aquest tipus de comerç és el que utilitzem cada dia per cobrir les nostres necessitats més immediates. Quan una família va a comprar al mercat setmanal del seu poble o quan entra en una botiga de roba a la ciutat, està participant en el comerç interior.

El comerç exterior, en canvi, és l’intercanvi de béns i serveis entre països diferents. Aquest tipus de comerç és fonamental en l’economia actual, ja que cap país és autosuficient. Cada territori té uns recursos, unes condicions climàtiques i unes especialitzacions industrials que el fan millor en la producció d’uns productes concrets. Per això, Espanya exporta fruita, verdura, oli d’oliva, vi o automòbils fabricats a Martorell, i alhora importa petroli, gas, tecnologia i matèries primeres que no té. Aquesta especialització i intercanvi permet que els països es beneficiïn mútuament.

Els intercanvis comercials en un món globalitzat

Vivim en un món cada cop més interconnectat i això es reflecteix de manera clara en el comerç. Abans, els productes que consumia la gent solien ser locals o, com a molt, d’una regió propera. Avui dia, en canvi, és habitual que un mateix objecte hagi recorregut mig món abans d’arribar a les nostres mans.

Pensem en un telèfon mòbil. El disseny pot haver estat fet a Califòrnia, la fabricació de les peces a la Xina, els minerals amb què funciona potser provenen de mines a l’Àfrica i el muntatge final es pot haver fet en una altra fàbrica d’Àsia. Finalment, aquest producte arriba a una botiga de Barcelona on un estudiant de 3r d’ESO el pot comprar. Aquest exemple ens mostra com el comerç internacional connecta continents i com cap producte és ja exclusivament “local”.

Aquesta globalització té aspectes molt positius: permet que els consumidors gaudeixin de més varietat i millors preus, ajuda els països a especialitzar-se i fomenta la col·laboració econòmica. Però també té inconvenients, com la dependència excessiva de mercaderies que vénen de lluny o la contaminació derivada del transport global.

Les transformacions del comerç mundial

En les darreres dècades, el comerç mundial ha experimentat transformacions molt importants.

D’una banda, s’ha produït un increment espectacular dels intercanvis comercials. Des de la segona meitat del segle XX, el volum de productes que circulen pel món no ha deixat de créixer. Això es deu a la reducció dels costos de transport, a la creació de grans blocs comercials i a l’obertura de nous mercats.

D’altra banda, han aparegut nous actors comercials que han canviat l’equilibri mundial. Si abans els grans protagonistes eren Europa i els Estats Units, ara la Xina, l’Índia, Corea del Sud o el Brasil tenen un paper molt destacat. La Xina, per exemple, s’ha convertit en la “fàbrica del món” i és avui el país que més exporta a escala global.

Alhora, cal tenir en compte que el comerç mundial no sempre flueix de manera lliure i sense obstacles. Molts països apliquen mesures proteccionistes per defensar les seves indústries. Aquestes mesures poden ser impostos (aranzels) sobre els productes importats, o bé restriccions i quotes per limitar-ne l’entrada. Per exemple, els Estats Units han aplicat aranzels sobre productes xinesos per protegir la seva indústria tecnològica.

Els blocs comercials

En el món globalitzat actual, els països no funcionen de manera aïllada. Per facilitar els intercanvis i fer-se més competitius, molts s’organitzen en blocs comercials, que són acords entre diversos estats per eliminar o reduir les barreres comercials (com aranzels, impostos o duanes) i crear mercats comuns més amplis.

L’exemple més proper és la Unió Europea (UE). Es tracta del bloc més avançat, ja que no només redueix barreres comercials, sinó que també permet la lliure circulació de persones, béns, serveis i capitals. Això significa que una empresa catalana pot vendre productes a Alemanya sense pagar aranzels, i que qualsevol ciutadà europeu pot treballar o estudiar a un altre país membre. A més, la UE té institucions polítiques que regulen aspectes econòmics i socials.

També hi ha altres blocs comercials molt importants: el NAFTA/USMCA, que uneix Estats Units, Canadà i Mèxic, o el Mercosur, amb Argentina, Brasil, Uruguai i Paraguai. A Àsia destaca l’ASEAN, que agrupa països com Indonèsia, Tailàndia o Singapur.

Els blocs comercials mostren que el comerç no és només una qüestió econòmica: també és política i estratègia internacional. Quan els països cooperen dins d’un bloc, guanyen més força i poden defensar millor els seus interessos davant d’altres regions del món.

La revolució del comerç electrònic

Una de les grans novetats dels últims anys ha estat l’expansió del comerç electrònic. Comprar per Internet s’ha convertit en una pràctica habitual per a milions de persones. Plataformes com Amazon, AliExpress, Zalando o eBay permeten adquirir productes de manera ràpida, comparar preus i rebre la comanda directament a casa.

El comerç electrònic té molts avantatges: comoditat, varietat de productes, possibilitat de comprar a qualsevol hora i des de qualsevol lloc. També ha permès que petites empreses o artesans puguin vendre els seus productes arreu del món sense necessitat de tenir una botiga física.

Tanmateix, també presenta inconvenients. Moltes botigues tradicionals han vist reduïdes les seves vendes i han hagut de tancar o reinventar-se. A més, el creixement del comerç electrònic ha multiplicat els enviaments i, amb ells, el trànsit de camions i furgonetes de repartiment, així com la quantitat de residus d’embalatges.

Durant la pandèmia de la Covid-19, el comerç electrònic va viure un creixement espectacular, ja que la gent no podia sortir de casa i feia la major part de les compres a través d’Internet. Aquest fet va accelerar encara més una tendència que ja era molt clara abans.

Conclusió

El comerç és molt més que anar a comprar: és un motor essencial de l’economia mundial. És el que connecta productors i consumidors, el que permet que gaudim de productes d’arreu del món i el que manté actives les relacions entre països. Alhora, és un camp en transformació constant, amb nous reptes: equilibrar el comerç local i el global, fer-lo més sostenible i garantir que les relacions entre països siguin justes i beneficioses per a tothom.

El comerç ens recorda que vivim en un món interconnectat on el que passa en un lloc pot afectar molts altres. Quan comprem un producte, estem participant en aquesta xarxa global que ens uneix a milions de persones arreu del planeta.

El turisme

El creixement del turisme

El turisme és una de les activitats més representatives del sector terciari i, alhora, una de les més visibles per a la ciutadania. Avui és habitual veure visitants vinguts d’arreu del món passejant pels carrers de Barcelona, fent fotografies a la Sagrada Família o menjant una paella en un restaurant de la Barceloneta. Però no sempre ha estat així.

El turisme, tal com el coneixem avui, és un fenomen relativament recent que es va començar a desenvolupar amb força a partir de la segona meitat del segle XX. Abans, viatjar era un privilegi reservat a les classes més riques. La major part de la població treballava moltes hores i no disposava ni de temps lliure ni de diners per fer vacances. Tot això va començar a canviar amb la millora de les condicions laborals i l’aparició de les vacances pagades. A partir dels anys 60 i 70, moltes famílies de classe mitjana d’Europa van poder, per primera vegada, gaudir d’uns dies de descans fora de casa seva.

El desenvolupament del transport va ser també clau. Els avions comercials es van fer més accessibles, van aparèixer els vols xàrter i, més endavant, les companyies de baix cost van fer possible que milions de persones poguessin viatjar a preus molt assequibles. Al mateix temps, la construcció d’autopistes i la generalització de l’ús del cotxe privat van permetre el turisme de proximitat, com el que es fa a la costa o a les zones de muntanya.

El turisme a Espanya i a Catalunya va créixer de manera espectacular durant aquelles dècades. Les platges del Mediterrani es van convertir en una destinació de masses, especialment per a turistes vinguts del nord d’Europa, que buscaven sol i bon temps. Avui dia, Espanya és un dels països més visitats del món, amb desenes de milions de turistes internacionals cada any, i el turisme s’ha consolidat com un dels pilars fonamentals de la seva economia.

Els beneficis del turisme

El turisme té molts aspectes positius. En primer lloc, és una font enorme de riquesa econòmica. Els turistes gasten diners en allotjaments, restaurants, transports, comerç i activitats d’oci, cosa que genera ingressos importants per a moltes empreses i també per a les administracions a través dels impostos.

En segon lloc, el turisme és un gran creador de llocs de treball. A Catalunya i a Espanya, centenars de milers de persones treballen en hotels, restaurants, agències de viatges, transports i empreses vinculades al sector turístic. Encara que molts d’aquests llocs de feina siguin temporals o estacionals, el turisme ofereix oportunitats laborals a molta gent, especialment a zones on hi ha poques alternatives econòmiques.

Un altre aspecte positiu és que el turisme pot contribuir a la revitalització d’espais urbans i rurals. Alguns pobles de muntanya o zones rurals que havien perdut població han trobat en el turisme una manera de dinamitzar l’economia local i evitar el despoblament.

Finalment, el turisme afavoreix també la connexió i l’intercanvi cultural. Viatjar ens permet conèixer altres formes de vida, altres idiomes, altres costums i tradicions. De la mateixa manera, els turistes que visiten Catalunya tenen l’oportunitat de descobrir la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre patrimoni històric i natural.

Els impactes negatius del turisme

Tot i els seus beneficis, el turisme també té molts efectes negatius que cal tenir en compte. Un dels principals és la massificació. En algunes ciutats, com Barcelona, el nombre de visitants és tan elevat que genera saturació en carrers, transports públics i equipaments. Això pot provocar molèsties als veïns i dificultar la vida quotidiana dels habitants.

Un altre problema és la pressió sobre l’habitatge. A moltes ciutats turístiques, l’ús massiu de plataformes com Airbnb ha provocat que molts pisos que abans es llogaven a famílies residents s’hagin destinat al turisme, cosa que ha fet augmentar molt els preus i ha dificultat que els veïns puguin viure al seu propi barri.

El turisme també té un impacte ambiental important. Els desplaçaments massius amb avió o amb creuers contribueixen a la contaminació i a l’escalfament global. A més, la presència de milions de turistes pot degradar espais naturals sensibles, com platges, parcs naturals o zones de muntanya.

Finalment, cal tenir en compte la dependència econòmica. Algunes regions basen gairebé tota la seva economia en el turisme i, quan hi ha una crisi (com va passar durant la pandèmia de la Covid-19, quan pràcticament no hi havia viatges internacionals), aquestes zones pateixen moltíssim.

El repte del turisme sostenible

Davant d’aquests problemes, molts experts i governs defensen la necessitat d’impulsar un turisme sostenible, és a dir, un model que respecti el medi ambient, que beneficiï també les comunitats locals i que eviti la massificació.

El turisme sostenible busca un equilibri: que els visitants puguin gaudir del patrimoni natural i cultural, però sense posar-lo en perill ni alterar la vida dels habitants. Això pot implicar limitar el nombre de turistes en alguns espais, diversificar les destinacions per no concentrar massa gent en els mateixos llocs, o fomentar el turisme de qualitat en lloc del turisme massiu.

A Catalunya ja s’estan fent passos en aquesta direcció. S’està intentant potenciar el turisme cultural i de natura, amb iniciatives que busquen atraure visitants no només a la costa i a Barcelona, sinó també a l’interior i a zones menys conegudes, com els Pirineus, les Terres de l’Ebre o la Catalunya Central.

Conclusió

El turisme és un fenomen complex i amb moltes cares. D’una banda, és una de les activitats més beneficioses per a l’economia, generadora de riquesa, llocs de treball i intercanvi cultural. De l’altra, pot provocar problemes greus de massificació, especulació i impacte ambiental. El gran repte de les pròximes dècades és aconseguir un model turístic més equilibrat i sostenible, que permeti continuar gaudint dels beneficis del turisme sense patir-ne tant els inconvenients.

En definitiva, el turisme ens mostra clarament com el sector terciari influeix de manera directa en la vida de les persones i en l’organització de les ciutats i els territoris.

Comunicacions i informació

La importància de comunicar-se

Comunicar-se és una necessitat bàsica de qualsevol societat. Les persones sempre han buscat maneres de transmetre informació, ja fos per coordinar activitats, per transmetre coneixements o simplement per mantenir vincles socials.

A l’antiguitat, la comunicació a distància era lenta i incerta. Una carta podia trigar setmanes o mesos a arribar, i un missatger podia trobar-se amb tota mena d’obstacles en el seu camí. Amb el temps, els avenços tècnics van anar escurçant distàncies: el telègraf va ser la primera gran revolució, ja que va permetre enviar missatges gairebé instantanis. El telèfon va donar un pas més i va fer possible parlar amb algú a quilòmetres de distància. La ràdio i la televisió van fer arribar informació i entreteniment a milions de llars, creant un nou model de societat.

Però la veritable transformació va arribar amb Internet i les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC). En poques dècades, la manera de comunicar-nos ha canviat radicalment: podem escriure, parlar o veure algú a l’altra punta del món de manera immediata, i accedir a una quantitat d’informació que abans era inimaginable.

Les TIC i la societat actual

Les TIC inclouen tot un conjunt d’eines i tecnologies que ens permeten crear, processar, emmagatzemar i transmetre informació. Parlem d’ordinadors, telèfons mòbils, xarxes d’Internet, programes i aplicacions.

La seva presència és tan constant que gairebé no ens adonem de fins a quin punt han transformat la nostra vida:

• Quan enviem un missatge de WhatsApp a un amic.
• Quan busquem informació a Google per fer un treball.
• Quan mirem vídeos a YouTube o escoltem música a Spotify.
• Quan comprem en línia i rebem la comanda a casa.

Vivim en una societat que alguns anomenen societat de la informació, on gran part de les nostres activitats passen per canals digitals.

Avantatges i oportunitats

La revolució de les comunicacions ens ha aportat moltes coses bones:

• Podem saber què passa a qualsevol racó del planeta en qüestió de segons.
• Tenim accés a biblioteques i arxius immensos de coneixement a l’abast d’un clic.
• Podem treballar i estudiar a distància, cosa que ha estat especialment útil durant la pandèmia de la Covid-19.
• Podem mantenir relacions socials amb amics i familiars, encara que visquin lluny.

Tot això ha canviat profundament la manera com vivim i com entenem el món.

Riscos i problemes

Però no tot són avantatges. Les TIC també plantegen alguns riscos.

Un dels més importants és la sobrecàrrega d’informació. Rebrem tants missatges, notícies i continguts cada dia que pot ser difícil saber què és veritat i què no. Això ens porta al fenomen de les fake news, notícies falses que es difonen ràpidament i poden influir en l’opinió pública.

Un altre risc és la dependència tecnològica. Moltes persones passen massa temps enganxades a pantalles, i això pot afectar el rendiment acadèmic, la concentració i fins i tot la salut mental.

També hi ha la qüestió de la privacitat i la seguretat digital. Cada vegada que entrem a Internet, deixem rastres: cerques, compres, dades personals. Aquesta informació pot ser utilitzada per empreses per vendre’ns productes o fins i tot pot caure en mans de ciberdelinqüents. Per això la ciberseguretat és avui un dels sectors més importants i en creixement.

El paper de les xarxes socials

Les xarxes socials són, probablement, l’aspecte més visible de les comunicacions actuals. Plataformes com Instagram, TikTok, Twitter (ara X), Facebook o YouTube s’han convertit en part de la vida quotidiana de milions de persones.

Aquestes xarxes han canviat la manera com ens relacionem. Ja no només parlem cara a cara o per telèfon: ara compartim fotografies, vídeos, memes i opinions amb amics, coneguts i fins i tot amb desconeguts d’arreu del món. Les xarxes socials poden servir per organitzar activitats, difondre iniciatives solidàries, descobrir artistes, fer arribar missatges polítics o promoure productes comercials.

Per als joves, les xarxes socials són també un espai de socialització, on construeixen part de la seva identitat i on es comparen amb els altres. Això pot ser positiu —perquè permet sentir-se connectat i formar part d’una comunitat—, però també té riscos importants: l’assetjament en línia, la pressió per mostrar una vida “perfecta” i l’ansietat per rebre “likes” o comentaris positius.

A més, les xarxes socials tenen un gran poder sobre l’opinió pública. Moltes persones s’informen sobretot a través de xarxes com Twitter o TikTok, i això pot ser perillós si no es contrasta la informació o si es difonen notícies falses. També hi ha la qüestió dels algoritmes, programes que decideixen quins continguts veiem segons les nostres preferències. Això pot fer que només ens arribin missatges que reforcen la nostra manera de pensar i que no veiem altres punts de vista.

En resum, les xarxes socials són una eina molt potent que pot servir per a coses molt positives, però que requereix un ús crític i responsable. Saber utilitzar-les bé és un dels grans reptes de les noves generacions.

Comunicacions i economia

Les comunicacions no són només una qüestió social o cultural: són també un motor econòmic de primer ordre. Cap empresa moderna podria funcionar sense bones xarxes de comunicació.

Pensem, per exemple, en una empresa que fabrica cotxes a Martorell. Necessita comunicar-se amb els seus proveïdors de peces, amb les botigues i concessionaris que vendran els vehicles i amb els clients que els compraran. Tot això seria impensable sense Internet, correu electrònic, sistemes informàtics i xarxes de comunicació ràpida.

A més, hi ha empreses que han fet de les comunicacions el seu negoci principal. Gegants com Google, Apple, Microsoft, Amazon o Meta (Facebook) són avui les empreses més poderoses del món, i totes tenen en comú que ofereixen serveis basats en les TIC i en les comunicacions digitals. Google organitza i ven informació; Amazon és la plataforma de comerç electrònic més gran del planeta; Apple ven dispositius que utilitzem constantment per comunicar-nos; Meta gestiona les xarxes socials que milions de persones fan servir cada dia.

Les comunicacions també han creat nous models de treball. El teletreball, per exemple, ha estat possible gràcies a les videoconferències, les plataformes de col·laboració en línia i les connexions ràpides a Internet. Empreses amb treballadors repartits per diferents països poden col·laborar com si estiguessin a la mateixa oficina.

Finalment, no podem oblidar el paper de la ciberseguretat. La informació és avui un recurs tan valuós com l’or o el petroli, i protegir-la s’ha convertit en una necessitat vital. Empreses i governs inverteixen milions d’euros a protegir dades, evitar atacs informàtics i garantir que les comunicacions siguin segures. Això genera també molts llocs de treball nous i especialitzats.

Conclusió

Vivim en una societat hiperconnectada on les comunicacions són el fil invisible que uneix tot el que fem: des de parlar amb un amic fins a gestionar una empresa multinacional. Les TIC i les xarxes socials han transformat les nostres vides, i seguiran fent-ho en el futur.

El repte és aprofitar els beneficis d’aquesta revolució —accés a informació, connexió global, noves oportunitats— i alhora aprendre a gestionar-ne els riscos: la desinformació, la dependència tecnològica, la pèrdua de privacitat i la concentració de poder en mans de grans empreses.

Les comunicacions i la informació són, avui, un dels àmbits més dinàmics i amb més impacte del sector terciari, i el seu paper serà encara més decisiu en les properes dècades.

El sector quaternari

Què és i per què en parlem?

Quan es parla del sector terciari, sovint es fa referència a serveis que tots coneixem i utilitzem cada dia: el transport, el comerç, l’educació, la sanitat, el turisme… Però dins d’aquest gran conjunt hi ha una part molt específica i especialitzada que, en els últims anys, ha anat guanyant un protagonisme cada vegada més gran. És el que anomenem sector quaternari.

El sector quaternari és un subconjunt del terciari que es diferencia perquè no només presta serveis, sinó que aquests serveis estan vinculats directament amb el coneixement, la recerca científica, la innovació i les noves tecnologies. És un sector que no produeix béns materials, però que genera quelcom encara més valuós: idees, informació i avenços tecnològics que després són utilitzats pels altres sectors.

És a dir, si el sector primari proporciona els recursos naturals, el secundari els transforma en productes i el terciari cobreix les necessitats bàsiques i de consum, el sector quaternari és com el cervell que pensa, crea i desenvolupa noves solucions per a tots els altres.

Les activitats del sector quaternari

Les activitats que formen part d’aquest sector són molt diverses, però totes tenen en comú que es basen en la recerca, la informació i el coneixement. Podem destacar-ne algunes:

• Educació superior i recerca acadèmica: universitats, centres d’investigació i laboratoris que generen nous coneixements i formen professionals altament qualificats.
• Ciència i tecnologia: projectes d’investigació biomèdica, estudis en física, química o enginyeria, desenvolupament d’intel·ligència artificial o robòtica.
• Biotecnologia i salut: recerca genètica, noves medicines, vacunes o tècniques de diagnòstic avançat.
• Noves energies i sostenibilitat: investigació en energies renovables (solar, eòlica, hidrogen verd), materials reciclables i solucions per combatre el canvi climàtic.
• Tecnologies de la informació i comunicació avançades (TIC): creació de programes informàtics, serveis de ciberseguretat, plataformes digitals, aplicacions per a mòbil.
• Serveis estratègics a empreses i governs: consultories d’alta especialització, gestió de dades massives (big data), assessorament científic i tècnic.

El Sincrotró ALBA, situat a Cerdanyola del Vallès, és una de les instal·lacions científiques més importants del sud d’Europa. Serveix per estudiar materials a escala atòmica i molecular i ajuda investigadors d’arreu del món a fer descobriments.

Una societat del coneixement

Molts experts diuen que actualment vivim en una societat del coneixement. Aquesta expressió vol dir que el recurs més valuós no és tant el petroli, el carbó o les fàbriques, sinó la formació i la capacitat d’innovar.

Els països que més inverteixen en educació, recerca i innovació són els que tenen més possibilitats de créixer i mantenir-se competitius en el futur. Un bon exemple és Corea del Sud, que en poques dècades ha passat de ser un país agrícola i pobre a ser una potència mundial en tecnologia i cultura gràcies a la seva aposta decidida per l’educació i la recerca.

A Catalunya, també es treballa en aquesta línia: universitats com la UB, la UAB, la UPC o la UPF, juntament amb centres tecnològics i empreses privades, formen part d’un ecosistema innovador. El districte tecnològic 22@ de Barcelona és un clar exemple: antigues fàbriques del Poblenou s’han reconvertit en espais d’oficines i laboratoris on treballen empreses punteres en informàtica, telecomunicacions i recerca biomèdica.

El mercat laboral emergent

El sector quaternari té un impacte directe en el mercat laboral, ja que genera noves professions que fa uns anys no existien.

Fa poques dècades, ningú parlava de treballs com:

• especialista en big data o anàlisi de dades,
• desenvolupador d’aplicacions per a mòbils,
• tècnic en ciberseguretat,
• enginyer d’energies renovables,
• dissenyador d’intel·ligència artificial,
• investigador en biomedicina.

Avui dia, aquestes professions són molt demandades i, en molts casos, ben remunerades. Això vol dir que la formació és clau: els joves que vulguin treballar en aquest sector hauran d’estudiar carreres científiques, tecnològiques i d’enginyeria, i en molts casos hauran de continuar formant-se amb màsters i doctorats.

Després de la pandèmia, ha crescut molt la necessitat de tècnics en biomedicina i investigadors en vacunes. Catalunya, amb centres com l’Hospital Clínic o l’IRB (Institut de Recerca Biomèdica), ha estat a primera línia en aquest àmbit.

Reptes i riscos del sector quaternari

Tot i el seu potencial, el sector quaternari també afronta alguns reptes i riscos:

• Desigualtat en l’accés: no tothom té les mateixes oportunitats per accedir a estudis superiors o a la recerca. Això pot ampliar les diferències entre persones i territoris.
• Dependència tecnològica: si un país no inverteix prou en innovació, pot quedar enrere i dependre de la tecnologia d’altres estats més avançats. Això genera una nova forma de dependència econòmica i política.
• Ètica i sostenibilitat: molts avenços científics i tecnològics obren debats importants. Per exemple, fins on s’ha de permetre la manipulació genètica? Com podem assegurar que la intel·ligència artificial es fa servir de manera justa i no discriminatòria? Com podem fer que les noves tecnologies siguin respectuoses amb el medi ambient?

Conclusió

El sector quaternari és, en molts sentits, el motor invisible del futur. És el que impulsa la innovació, el progrés i les noves idees que després transformen la resta de sectors. Sense recerca, sense coneixement i sense tecnologia, l’agricultura, la indústria i els serveis tradicionals no podrien avançar ni adaptar-se als nous reptes.

Els països i regions que aposten pel sector quaternari tenen més opcions de prosperar i garantir benestar a la seva població. A Catalunya i Espanya, el seu creixement és ja una realitat, i els alumnes que avui estudien a secundària seran, en molts casos, els professionals que treballaran en aquest camp d’aquí uns anys.

El sector quaternari no només ens ofereix noves oportunitats, sinó que ens obliga també a reflexionar sobre el tipus de societat que volem construir: una societat més justa, més preparada i més sostenible, capaç d’utilitzar el coneixement al servei del bé comú.

El sector públic

Què és el sector públic?

Quan parlem d’economia, de vegades pensem només en empreses privades, botigues o serveis que busquen obtenir beneficis. Però hi ha una altra part fonamental de l’activitat econòmica i social que no depèn d’empreses privades, sinó de les institucions que representen la ciutadania: és el sector públic.

El sector públic està format per l’Estat i les administracions públiques (ajuntaments, comunitats autònomes, governs nacionals i, fins i tot, institucions internacionals com la Unió Europea) i té com a objectiu principal garantir serveis bàsics i drets fonamentals per a tota la població. A diferència de les empreses privades, la seva finalitat no és obtenir beneficis, sinó assegurar el bé comú.

Els objectius del sector públic

El sector públic té diversos objectius que són essencials per al funcionament d’una societat moderna:

1. Garantir l’accés als serveis bàsics
   • Sanitat, educació, seguretat, justícia, transports…
   • Tots aquests serveis són necessaris perquè les persones puguin viure dignament i en igualtat de condicions.
2. Promoure la igualtat d’oportunitats
   • Gràcies al sector públic, qualsevol persona pot anar a l’escola o rebre atenció mèdica, independentment dels seus ingressos.
3. Fomentar la cohesió social i territorial
   • L’Estat i les administracions vetllen perquè no hi hagi grans diferències entre regions i col·lectius.
4. Regular i controlar el mercat
   • El sector públic intervé quan és necessari per evitar abusos, establir normes de seguretat, protegir el medi ambient o garantir drets laborals.
5. Assegurar el benestar col·lectiu
   • Més enllà de cobrir necessitats bàsiques, el sector públic també impulsa projectes culturals, esportius i científics que beneficien el conjunt de la població.

Els serveis públics

Els serveis públics són aquells que estan gestionats directament per les administracions públiques o que, encara que els prestin empreses privades o concertades, estan finançats i supervisats per l’Estat. El seu objectiu principal no és obtenir beneficis econòmics, sinó garantir el benestar de tota la població i assegurar que tothom tingui accés als serveis essencials, independentment dels seus recursos.

En molts casos, aquests serveis públics es consideren drets fonamentals. Això vol dir que els governs tenen l’obligació d’assegurar-los i protegir-los. A continuació veurem els més destacats.

Sanitat

La sanitat és probablement un dels serveis públics més importants. La salut és un dret bàsic i universal, i per això els governs organitzen sistemes de salut pública que permeten atendre tothom sense importar el seu nivell econòmic.

A Catalunya, el Servei Català de la Salut (CatSalut) gestiona hospitals, centres d’atenció primària (CAPs), consultoris locals i serveis d’emergències mèdiques. Gràcies a aquest sistema, qualsevol persona que ho necessiti pot ser atesa per un metge, operar-se en un hospital públic o rebre una vacuna de manera gratuïta.

Tot i que existeixen també hospitals i clíniques privades, la xarxa pública és la que assegura l’atenció sanitària universal. Això és especialment important en moments de crisi: durant la pandèmia de la Covid-19, per exemple, els hospitals públics van assumir la major part de la pressió assistencial i van ser un pilar essencial per protegir la població.

Educació

L’educació pública és un altre servei fonamental. Permet que tots els infants i joves, independentment del nivell econòmic de les seves famílies, tinguin accés a l’escola i a l’institut. Això garanteix unes mínimes oportunitats d’aprenentatge i formació per a tothom i és la base per construir una societat més justa i igualitària.

A Catalunya, la Generalitat gestiona la xarxa d’escoles i instituts públics, on l’ensenyament és gratuït. A més, també hi conviuen centres concertats (privats però amb part del finançament públic) i centres completament privats.

L’educació pública no només transmet coneixements, sinó que té un paper clau en la formació de ciutadans: ensenya valors democràtics, fomenta la convivència i ajuda a reduir les desigualtats socials. Sense un sistema educatiu públic, molts infants no podrien estudiar i el futur del país quedaria compromès.

Seguretat i justícia

La seguretat és un altre servei imprescindible. Les persones necessiten viure en un entorn on es respectin les lleis i on estiguin protegides davant possibles perills. Per això, els governs organitzen cossos de seguretat que vetllen per l’ordre públic i la convivència.

A Catalunya, els Mossos d’Esquadra són la policia autonòmica que s’encarrega de gran part de la seguretat. A més, a les ciutats hi ha policies locals, com la Guàrdia Urbana de Barcelona, que atenen necessitats més pròximes.

La justícia és també un servei públic essencial. Els jutjats i tribunals garanteixen que les lleis es compleixin i que els drets dels ciutadans siguin respectats. Sense un sistema judicial independent i accessible, seria impossible mantenir una societat democràtica i igualitària.

Transport públic

El transport públic és clau per al funcionament de les ciutats i les regions. Permet que milions de persones es desplacin diàriament a la feina, a l’escola o a activitats d’oci sense necessitat de dependre del cotxe privat. Això redueix la contaminació, descongestiona les carreteres i facilita la mobilitat de la població.

A Barcelona, el transport públic està gestionat principalment per TMB (Transports Metropolitans de Barcelona), que organitza el metro i els autobusos urbans, i també pel Tramvia i la xarxa de Rodalies (trens de proximitat). Tot plegat permet que cada dia milions de persones es moguin de manera més sostenible i econòmica.

El transport públic no només és un servei pràctic, sinó també una eina de cohesió social. Si només existís el transport privat, moltes persones no podrien permetre’s anar a treballar o estudiar lluny de casa seva.

Cultura i patrimoni

El sector públic també té un paper fonamental en la promoció de la cultura i la protecció del patrimoni. Les administracions gestionen museus, biblioteques, teatres i arxius que permeten a la ciutadania accedir a la cultura de manera assequible o gratuïta.

A més, el sector públic s’encarrega de conservar monuments històrics, jaciments arqueològics i espais naturals protegits, ja que formen part de la nostra identitat col·lectiva i cal preservar-los per a les generacions futures.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), la Biblioteca de Catalunya o el Parc Nacional d’Aigüestortes són exemples clars de béns culturals i naturals gestionats i protegits pel sector públic.

Sector públic i sector privat

En molts àmbits, els serveis públics conviuen amb serveis privats.

• Sanitat: podem anar a un hospital públic com el Vall d’Hebron o a una clínica privada com la Teknon.
• Educació: existeixen escoles públiques, concertades i privades.
• Transport: conviuen empreses públiques com TMB amb empreses privades d’autobusos o línies discrecionals.

Aquesta convivència genera debats importants. Alguns defensen que els serveis essencials han de ser 100% públics per garantir la igualtat i evitar discriminacions. D’altres opinen que el sector privat pot aportar eficiència i innovació, i que la competència ajuda a millorar la qualitat.

El gran repte és trobar un equilibri: que el sector públic garanteixi que tothom tingui accés als serveis bàsics i que el privat pugui complementar o ampliar l’oferta.

El finançament del sector públic

Per mantenir els serveis públics cal una gran quantitat de recursos econòmics. Aquests diners provenen principalment dels impostos que paguen els ciutadans i les empreses.

• Els impostos serveixen per redistribuir la riquesa: les persones amb més ingressos paguen més, i això permet que els serveis arribin a tothom.
• Gràcies a aquest sistema, un infant pot anar a una escola pública de qualitat encara que la seva família no tingui recursos per pagar una escola privada.

Aquesta redistribució és clau per mantenir la cohesió social. Sense impostos, només les persones amb diners podrien accedir a serveis com la sanitat o l’educació, i la desigualtat seria molt més gran.

Els reptes del sector públic

Tot i la seva importància, el sector públic s’enfronta a grans reptes que cal afrontar per garantir-ne la qualitat i la sostenibilitat:

• Finançament i sostenibilitat: cal assegurar prou recursos per mantenir els serveis sense generar dèficits.
• Eficiència i gestió: sovint se’l critica per ser massa lent o burocràtic. Modernitzar l’administració és clau.
• Qualitat i accessibilitat: els serveis públics han de ser de qualitat i arribar també a les zones rurals o menys poblades.
• Col·laboració amb el sector privat: cal trobar l’equilibri entre allò que ha de ser públic i el que pot gestionar el privat.
• Innovació i digitalització: l’administració també ha d’aprofitar les noves tecnologies per fer més àgil la gestió i acostar-se als ciutadans (tràmits en línia, serveis digitals, consultes electròniques).

Conclusió

El sector públic és un pilar fonamental del sector terciari i de la societat en general. Sense ell, molts ciutadans quedarien exclosos de serveis bàsics com la sanitat, l’educació o la seguretat. És el que garanteix que tots tinguem uns drets mínims assegurats i que puguem viure en una societat més justa i cohesionada.

Tot i els seus reptes i les crítiques que sovint rep, el sector públic continua essent imprescindible. El futur passa per aconseguir que sigui més eficient, més transparent i capaç d’adaptar-se als canvis socials i tecnològics, però sense perdre mai de vista la seva funció principal: garantir el benestar col·lectiu i el bé comú.