El sector secundari

Definició i tipus

l sector secundari és el conjunt d’activitats econòmiques que transformen les matèries primeres en productes elaborats o semielaborats. Aquest procés és fonamental perquè permet afegir valor als recursos naturals: el blat es converteix en pa, la fusta en mobles o el petroli en plàstics i combustibles. Sense aquesta transformació, moltes matèries primeres no serien útils per a la vida diària.

Tipus principals:

Indústria. Inclou les activitats dedicades a fabricar productes. Poden ser béns de consum, que són els que comprem directament (com aliments, roba o electrodomèstics), o béns de capital, que són màquines i eines utilitzades per fabricar altres productes. El seu funcionament es basa en l’ús de maquinària, la divisió del treball i la producció en cadena, cosa que permet produir molts objectes de manera ràpida i eficient.
Producció d’energia. Totes les indústries necessiten energia per funcionar. Per això, la generació i distribució d’electricitat, gas o petroli forma part del sector secundari. La manera com es produeix l’energia (mitjançant fonts fòssils, nuclears o renovables) té un gran impacte en el cost de la producció i també en el medi ambient.
Mineria. És l’activitat que permet obtenir del subsòl els recursos que necessiten la indústria i la societat. Pot ser des de minerals metàl·lics (ferro, coure) fins a combustibles fòssils (carbó, gas, petroli). A més de ser una font important de riquesa, la mineria sovint té conseqüències ambientals greus, com contaminació o destrucció del paisatge.
Construcció. Fa referència a l’edificació d’habitatges, hospitals, escoles i també a grans infraestructures com carreteres, ports i aeroports. Té un paper clau en el desenvolupament econòmic perquè connecta territoris, facilita el transport de persones i mercaderies i genera molta ocupació.

El procés de producció industrial

La producció industrial no és un acte únic, sinó un procés organitzat en diverses etapes que asseguren que els productes arribin al consumidor en bones condicions.

Extracció o adquisició de matèries primeres. Abans de fabricar res, les empreses necessiten disposar de materials bàsics. Poden provenir directament de la natura (com el mineral de ferro d’una mina) o d’altres empreses proveïdores (com peces metàl·liques ja elaborades). Aquesta fase inclou també el transport i l’emmagatzematge, i és crucial que els materials arribin a temps i amb la qualitat necessària.
Transformació. A les fàbriques, les matèries primeres passen per processos de transformació: mecànics (tallar, polir, muntar), químics (combinar substàncies) o digitals (programar robots o fer servir impressores 3D). És aquí on realment es crea el producte, sigui semielaborat (per exemple, planxes d’acer que després s’utilitzaran en altres fàbriques) o elaborat (un automòbil llest per vendre).
Distribució i comercialització. Un cop produïts, els béns han d’arribar al mercat. Per això s’organitzen xarxes de transport (camions, trens, vaixells) i punts de venda (majoristes, botigues, supermercats). Una bona distribució és essencial perquè, si falla, els productes poden quedar acumulats als magatzems i perdre valor.

En aquest procés hi intervenen quatre factors de producció:

Capital. Inclou la maquinària, les instal·lacions i les inversions. Sense capital inicial és impossible començar la producció i sense capital constant no es pot mantenir la línia activa.
Treball. Són les persones que operen les màquines i asseguren la qualitat del producte. La formació dels treballadors és clau, ja que permet reduir errors i accidents.
Tecnologia i coneixement. Representen la part més innovadora del procés. Gràcies a noves tècniques i programes informàtics es pot millorar la precisió, reduir costos i augmentar la seguretat.
Energia. Sense energia no hi ha producció. Tant la llum, com la calor o la força que mouen les màquines depenen d’aquesta. Quan el preu de l’energia puja, els costos de fabricació també s’incrementen.

Evolució de l’activitat industrial

Primera revolució industrial (1770–1870)

La primera revolució industrial va començar al Regne Unit a finals del segle XVIII. El país reunia unes condicions molt favorables: grans reserves de carbó i ferro, capital acumulat gràcies al comerç marítim, i una xarxa de rius i ports que facilitaven el transport. El gran invent d’aquest període va ser la màquina de vapor, que permetia moure màquines, trens i vaixells amb més potència i independència de la força humana o animal.

Un dels sectors més transformats va ser el tèxtil, que amb telers mecànics i filadores podia produir teixits molt més ràpid i barat que abans. També va créixer la siderúrgia, ja que el ferro era imprescindible per construir màquines, rails i estructures. Les fàbriques es van concentrar a les ciutats, que van créixer ràpidament i es van convertir en centres industrials. Això va portar una gran transformació social: molts camperols van deixar el camp i van anar a treballar a les fàbriques, donant lloc a la ciutat industrial, amb noves classes socials com els obrers i la burgesia industrial.

Segona revolució industrial (1870–1945)

A finals del segle XIX la indústria es va expandir més enllà del Regne Unit, arribant a gran part d’Europa, als Estats Units i al Japó. Aquest període es caracteritza per la incorporació de noves fonts d’energia: l’electricitat, que permetia il·luminar fàbriques i fer funcionar motors elèctrics, i el petroli, que va donar lloc a motors d’explosió i al desenvolupament de l’automòbil. També es van millorar els processos de fabricació de l’acer, un material més resistent que el ferro i essencial per a les grans construccions.

Va ser també el moment del naixement de noves indústries com la química (fertilitzants, medicaments, plàstics), la metal·lúrgica i la automobilística, que van canviar radicalment la vida de les persones. Henry Ford, per exemple, va implantar el fordisme, un sistema de producció en cadena que abaratia costos i permetia produir molts cotxes en poc temps. Alhora, el taylorisme proposava dividir les tasques perquè cada treballador repetís sempre el mateix moviment i així augmentar la productivitat.

Socialment, aquest període va comportar un fort creixement urbà i noves tensions laborals. Les jornades llargues i les dures condicions de les fàbriques van impulsar la creació de sindicats i moviments obrers que reclamaven millores salarials i drets laborals. També va ser una època de gran competència entre països industrials, que va influir en l’expansió colonial i, finalment, en els conflictes mundials.

Tercera revolució industrial (1945–1990)

Després de la Segona Guerra Mundial, el món va viure una etapa de creixement econòmic sense precedents. Aquesta tercera revolució industrial es va basar en l’aparició de noves tecnologies: l’electrònica, la informàtica i les telecomunicacions, que van transformar les fàbriques i la manera de produir. Les màquines ja no només funcionaven amb motors, sinó també amb circuits electrònics i ordinadors capaços de controlar processos complexos.

Pel que fa a l’energia, els derivats del petroli (gasolina, plàstics, fertilitzants) van continuar sent fonamentals, però també es va desenvolupar l’energia nuclear, que permetia obtenir molta electricitat a partir d’una petita quantitat d’urani. Aquest període va veure l’expansió de les multinacionals, grans empreses amb fàbriques repartides per diferents països, que van impulsar el comerç internacional i la globalització de l’economia.

A més, es van consolidar indústries noves com la aeronàutica, la farmacèutica i l’electrònica de consum (ràdios, televisors, ordinadors). També van canviar els patrons de consum: moltes famílies van accedir per primera vegada a electrodomèstics i cotxes, que van millorar la qualitat de vida i van transformar els hàbits quotidians.

Al mateix temps, van aparèixer els primers problemes ambientals derivats d’una indústria molt intensiva en energia i recursos. La contaminació atmosfèrica, els residus nuclears i el consum massiu de petroli van fer sorgir els primers moviments ecologistes, que advertien de la necessitat de buscar un desenvolupament més sostenible.

La indústria 4.0

Avui dia estem vivint una nova etapa industrial, coneguda com a Indústria 4.0 o quarta revolució industrial. Aquesta fase es diferencia de les anteriors perquè no depèn tant de noves fonts d’energia, sinó de la digitalització i de l’ús de tecnologies intel·ligents.

Característiques principals

Digitalització i connexió. Les fàbriques ja no són només espais plens de màquines, sinó que aquestes màquines estan connectades entre si mitjançant internet. Això permet compartir dades i controlar processos a temps real.
Internet de les coses (IoT). Gràcies a sensors i connexions digitals, les màquines poden enviar informació constantment. Per exemple, un forn industrial pot avisar si la temperatura no és l’adequada abans que es faci malbé tota una partida de productes.
Impressió 3D. Aquesta tecnologia possibilita fabricar peces o prototips ràpidament i sense necessitat de muntar grans línies de producció. Així es poden crear productes més personalitzats i reduir costos.
Robots col·laboratius (cobots). A diferència dels robots tradicionals, que treballaven sols, aquests nous robots comparteixen espai amb els humans i els ajuden en tasques repetitives, pesades o perilloses, augmentant la seguretat i l’eficiència.
Big Data i intel·ligència artificial. Les fàbriques generen enormes quantitats de dades. Amb programes avançats es poden analitzar i extreure conclusions útils: millorar la qualitat del producte, evitar errors i predir quina serà la demanda dels consumidors.

Conseqüències de la Indústria 4.0

Gràcies a aquestes innovacions, la producció es torna molt més flexible i adaptada a les necessitats dels consumidors. Es poden fabricar productes personalitzats i distribuir-los més ràpidament. A més, s’intenta reduir el cost energètic i els residus, fent la indústria més respectuosa amb el medi ambient.

Tanmateix, també apareixen nous reptes: alguns llocs de treball manuals desapareixen, ja que són substituïts per màquines intel·ligents. Això fa que els treballadors necessitin cada vegada més formació tecnològica i digital per poder adaptar-se a aquest nou model productiu.

On es localitzen els espais industrials

Les empreses no s’ubiquen a l’atzar, sinó que trien on instal·lar les fàbriques en funció de diferents factors que poden fer que la producció sigui més barata, ràpida i eficient.

Factors de localització

Proximitat a matèries primeres i fonts d’energia.
Quan una fàbrica es troba a prop del carbó, del petroli, de l’aigua o dels minerals que necessita, pot reduir molt els costos de transport i assegurar-se un subministrament estable. Per exemple, les primeres indústries del segle XIX es van situar al costat de mines de carbó o de rius.
Disponibilitat de mà d’obra.
Les empreses necessiten treballadors, i com més formada i nombrosa sigui la mà d’obra, millor. Les indústries d’alta tecnologia busquen zones amb universitats i centres de recerca, mentre que altres empreses poden preferir llocs amb molta població disposada a treballar en feines menys qualificades.
Proximitat al mercat consumidor.
Estar a prop dels clients és essencial, ja que permet vendre més ràpid i reduir costos de distribució. Per això, moltes fàbriques s’ubiquen al voltant de grans ciutats, on hi ha milions de consumidors potencials.
Infraestructures de transport i comunicació.
Carreteres, vies de tren, ports i aeroports faciliten el moviment de mercaderies. Alhora, bones xarxes de comunicació (fibra òptica, internet ràpid) permeten coordinar la producció i el comerç internacional. Una empresa difícilment escollirà un lloc sense connexions eficients.
Polítiques públiques i incentius.
Els governs poden influir molt en la localització industrial: creen polígons industrials amb serveis comuns, ofereixen subvencions o avantatges fiscals i estableixen lleis que poden afavorir o dificultar la instal·lació d’empreses.

Tendències actuals

Avui dia, moltes empreses opten per la deslocalització, és a dir, traslladar part de la producció a països emergents on els salaris i els costos de producció són més baixos. És el cas de moltes indústries tèxtils o electròniques que fabriquen a països asiàtics.

Al mateix temps, als països més desenvolupats s’està parlant de reindustrialització: tornar a instal·lar fàbriques, però amb tecnologia molt avançada i processos altament automatitzats. L’objectiu és produir productes d’alt valor afegit (per exemple, tecnologia mèdica o components electrònics) i reduir la dependència de països llunyans.

Grans regions industrials al món

La indústria no està repartida de manera uniforme al planeta. Hi ha grans regions industrials que concentren la major part de la producció mundial, ja que disposen de bons recursos, mà d’obra, mercats i infraestructures.

Amèrica del Nord

Als Estats Units, la zona històrica més industrialitzada és la costa Est i el cinturó industrial dels Grans Llacs (Chicago, Detroit, Pittsburgh), on es va desenvolupar la indústria automobilística i siderúrgica. Tot i que moltes fàbriques van tancar o es van deslocalitzar, encara hi ha una gran activitat tecnològica i de serveis industrials. A Califòrnia, trobem el Silicon Valley, centre mundial de les noves tecnologies i empreses informàtiques. Al Canadà, les ciutats de Toronto i Montreal destaquen per la indústria aeronàutica i l’automòbil.

Europa

És un dels continents amb més tradició industrial. A Alemanya, la regió del Rin-Ruhr és un dels pols industrials més importants del món, especialitzat en química, automòbil i maquinària. França concentra la seva indústria a l’Illa de França (París), amb sectors tecnològics i de luxe, i a la regió de Tolosa (aeronàutica). A Itàlia, el triangle industrial (Milà, Torí, Gènova) combina la moda, l’automòbil i la metal·lúrgia. El Regne Unit, pioner de la revolució industrial, manté avui una forta indústria financera i tecnològica, tot i el declivi de les zones mineres. A Espanya, les àrees de Barcelona, Madrid i el País Basc destaquen en sectors com l’automòbil, la química i la construcció naval.

Àsia

És l’espai del món que més ha crescut industrialment en les darreres dècades. Japó va ser el primer país asiàtic industrialitzat, amb grans zones com Tòquio i Osaka, centrades en l’electrònica i l’automòbil. La Xina és avui la “fàbrica del món”, amb regions com Xangai, Pequín o Hong Kong, on es produeix de tot: tèxtil, electrònica, maquinària i tecnologia avançada. L’Índia també ha crescut molt, amb ciutats com Bombai i Bangalore, on destaquen les tecnologies informàtiques i farmacèutiques. Corea del Sud és líder en electrònica, automòbil i construcció naval, amb marques que coneixem a tot el món.

Altres regions

Al Brasil, sobretot a São Paulo i Rio de Janeiro, hi ha una indústria potent en automòbils, siderúrgia i agroindústria. A Sud-àfrica, la mineria i la metal·lúrgia són sectors clau. Austràlia destaca per la mineria i per la indústria relacionada amb l’energia.

Les fonts d’energia

La indústria i la societat necessiten una gran quantitat d’energia per funcionar. Les cases, els hospitals, les escoles, el transport i sobretot les fàbriques depenen d’un subministrament continu. Per això, l’energia és considerada un recurs estratègic: els països que en tenen asseguren la seva independència i els que en depenen d’altres són més vulnerables.

Energies fòssils

Són les fonts més utilitzades al món des del segle XIX. Inclouen el carbó, el petroli i el gas natural.

El carbó va ser clau a la primera revolució industrial, ja que alimentava les màquines de vapor i les siderúrgies. Encara avui s’usa molt en països com la Xina o l’Índia, tot i que és molt contaminant.
El petroli va passar a ser l’energia dominant al segle XX. De cada barril no només se n’extreu gasolina i gasoil per al transport, sinó també productes químics, plàstics i fertilitzants. L’Orient Mitjà concentra una gran part de les reserves, cosa que li dona un paper geopolític central.
El gas natural és més net que el carbó i el petroli, i cada vegada té més pes a Europa i a Amèrica. S’utilitza per escalfar llars, produir electricitat i com a combustible per a indústries.

Tot i la seva utilitat, aquestes energies són limitades i contaminants, ja que emeten CO₂ i contribueixen al canvi climàtic.

Energia nuclear

Funciona a través de la fissió d’àtoms d’urani, que allibera una gran quantitat d’energia. Països com França obtenen gairebé el 70% de la seva electricitat de les centrals nuclears. El seu avantatge és que produeix electricitat sense emetre gasos d’efecte hivernacle. El gran inconvenient són els residus radioactius, difícils de gestionar i perillosos durant milers d’anys. També hi ha el risc d’accidents, com els de Txernòbil (1986) o Fukushima (2011).

Energies renovables

Són les que provenen de fonts naturals que no s’esgoten i es regeneren constantment.

L’hidràulica, a través de grans preses i salts d’aigua, va ser la primera gran renovable i encara és molt important.
L’eòlica aprofita la força del vent, amb parcs de molins de vent situats a muntanyes o a la costa.
La solar utilitza la llum i la calor del sol, amb panells fotovoltaics i plaques tèrmiques.
La biomassa aprofita restes vegetals i animals per produir energia.
La geotèrmica extreu la calor del subsòl, especialment en zones volcàniques.

Aquestes energies tenen el gran avantatge de ser netes i inesgotables, però també alguns inconvenients: no sempre produeixen de manera constant (el sol no brilla de nit i el vent no bufa cada dia), i requereixen grans inversions inicials.

En l’actualitat, gairebé tots els països impulsen un procés de transició energètica cap a un model més renovable i sostenible. Aquest canvi és necessari per frenar el canvi climàtic i reduir la dependència de zones com l’Orient Mitjà o Rússia.

La indústria minera

La mineria és una de les activitats més antigues de la humanitat i continua sent essencial. Consisteix a extreure recursos del subsòl, ja siguin minerals, metalls o combustibles. Sense la mineria no tindríem matèries primeres per fabricar cotxes, ordinadors, telèfons mòbils, edificis o carreteres.

Tipus de recursos minerals

Minerals metàl·lics. Inclouen el ferro, base de l’acer i fonamental en la construcció; el coure, imprescindible en cables elèctrics i aparells electrònics; l’alumini, lleuger i molt utilitzat en transports i envasos; i metalls preciosos com l’or o la plata, que tenen usos tant industrials com financers.
Minerals no metàl·lics. Aquí hi trobem recursos com la sal, el guix, la potassa o el marbre, utilitzats sobretot a la construcció i en la indústria química.
Combustibles fòssils. El carbó, el petroli i el gas també són fruit de l’activitat minera, ja que cal extreure’ls de mines i pous.

Importància econòmica

Molts països depenen de la mineria com a font principal de riquesa. Per exemple:

El coure de Xile és un dels més exportats del món.
El coltan de la República Democràtica del Congo és essencial per a la fabricació de mòbils i ordinadors.
El carbó de la Xina és la base del seu sistema energètic i de la seva indústria.

La mineria genera molts llocs de treball i proporciona divises als països exportadors.

Impactes ambientals i socials

Tot i la seva importància, la mineria té grans inconvenients:

Ambientals. Pot destruir paisatges, desforestar boscos, contaminar rius i generar grans quantitats de residus tòxics.
Socials. En alguns països pobres, l’explotació minera es fa amb condicions laborals molt dures, fins i tot amb treball infantil. A més, la presència de recursos pot provocar conflictes i guerres pel seu control.

Per això, cada vegada més es parla de la necessitat d’una mineria sostenible, que aprofiti els recursos naturals però minimitzi l’impacte negatiu i respecti els drets de les comunitats locals.