El sector primari

Definició i principals activitats

Quan parlem de sector primari ens referim al conjunt d’activitats econòmiques que aprofiten directament els recursos que la natura posa a disposició de les persones. És el punt inicial de tota cadena econòmica: sense aliments ni matèries primeres, la indústria no podria fabricar i els serveis no podrien funcionar.

Les activitats principals que formen aquest sector són:

• Agricultura: conreu de plantes i hortalisses per obtenir aliments i matèries primeres vegetals. Per exemple, a Catalunya destaquen els camps de fruiters de Lleida (pomes i peres) i els arrossars del Delta de l’Ebre.
• Ramaderia: cria d’animals amb finalitats alimentàries (carn, llet, ous) o per aprofitar-ne derivats (llana, cuir). La ramaderia bovina de Galícia o la porcina a la plana de Vic són exemples propers.
• Pesca: captura d’espècies marines o d’aigua dolça. És vital al Japó, on el consum de peix és molt alt, però també a Galícia, amb ports com Vigo o A Coruña.
• Explotació forestal: aprofitament de recursos dels boscos, com la fusta, el suro o la resina. A Catalunya, per exemple, es produeix suro al voltant de les Gavarres.
• Mineria: extracció de recursos minerals i energètics com ferro, coure, carbó, petroli o gas natural. Al segle XIX, Astúries i la mineria del carbó van ser fonamentals per a la industrialització espanyola.

Tot i això, la importància del sector primari no és la mateixa a tot arreu. Als països desenvolupats, només una petita part de la població treballa al camp, gràcies a la mecanització i la tecnologia. En canvi, en molts països en vies de desenvolupament, encara una gran part de la població depèn de l’agricultura de subsistència, amb rendiments baixos i forta dependència de factors naturals.

Factors que influeixen en les activitats agràries

L’agricultura i la ramaderia no es desenvolupen igual a tot arreu. Hi ha zones del planeta amb camps immensos de cereals mecanitzats i molt productius, i altres on encara es conrea amb eines manuals. Per entendre aquesta diversitat cal analitzar els factors físics i humans que influeixen en l’activitat agrària.

Factors físics

Els factors físics són els elements naturals que condicionen les activitats del camp. Aquests factors inclouen el clima, el relleu, el sòl i l’aigua.

• El clima és probablement el factor més determinant. Les plantes i els animals necessiten unes condicions específiques de temperatura, pluja i hores de sol. Per exemple, el blat necessita climes temperats amb pluges moderades; l’arròs creix bé en zones càlides i humides; i la vinya s’adapta a climes mediterranis amb estius secs i hiverns suaus. Quan el clima és extrem, com als deserts, l’activitat agrària és gairebé impossible si no s’hi introdueixen tècniques especials de reg.
• El relleu també té un paper clau. A les planes, el conreu és més fàcil i mecanitzable, com passa a la plana del Mississipí o la gran plana europea. En canvi, a les zones muntanyoses es conreen feixes o terrasses, com als Andes o al sud-est asiàtic, on el terreny accidentat obliga a adaptar les tècniques. El relleu també influeix en el clima local: a major alçada, les temperatures baixen i els cicles agrícoles canvien.
• El sòl determina la fertilitat. Hi ha sòls molt rics, com les terres negres de l’Europa oriental (txernozem), que produeixen grans collites de cereals, mentre que altres sòls són pobres o massa sorrencs i requereixen adobs i fertilitzants.
• L’aigua és imprescindible per al reg. Les zones amb rius cabalosos (Nil, Indus, Tigris i Eufrates) han estat històricament focus de grans civilitzacions agrícoles. En canvi, les àrees àrides depenen de canals, pous o grans embassaments per poder conrear. Avui dia, la gestió de l’aigua és un dels grans reptes de l’agricultura mundial.

Factors humans

Els factors humans també influeixen molt en com es fan les activitats agràries. Entre els principals hi trobem:

• La pressió demogràfica: a les zones amb molta població, les parcel·les solen ser petites i s’aprofiten al màxim amb cultius intensius. En canvi, en països amb grans extensions poc poblades, com Austràlia, abunden les explotacions extensives amb poca mà d’obra.
• El desenvolupament tecnològic: la diferència entre un país desenvolupat i un en vies de desenvolupament es veu clarament al camp. A Europa o Amèrica del Nord, l’ús de tractors, fertilitzants i maquinària moderna permet grans produccions. En canvi, a molts països africans encara es treballa amb eines manuals, cosa que limita molt la productivitat.
• Els factors històrics: moltes zones agrícoles actuals són hereves d’estructures que venen del passat. Per exemple, el sistema de latifundis (grans propietats) a Amèrica Llatina té l’origen en la colonització espanyola i portuguesa.
• Els factors econòmics i polítics: les decisions polítiques i econòmiques influeixen molt en el camp. Per exemple, la Unió Europea té la Política Agrària Comuna (PAC), que regula subvencions i preus. Igualment, alguns governs decideixen invertir en infraestructures de regadiu o donar suport a determinats productes per exportar-los. També els mercats internacionals influeixen: si el preu del cafè baixa, milers de pagesos a Colòmbia poden veure perillar la seva economia

L’espai agrari i les seves característiques

Quan parlem de l’espai agrari ens referim al territori on es duen a terme les activitats agrícoles i ramaderes. Aquest espai no és homogeni, sinó que presenta diferències en funció de factors físics, històrics i humans que han anat modelant-lo al llarg del temps. L’element bàsic és la parcel·la agrària, la unitat mínima de conreu, que pot variar notablement segons la regió del món.

• Grandària: la dimensió de les parcel·les és molt diferent segons el país i el sistema econòmic. A zones com l’Índia, les parcel·les familiars són molt reduïdes, sovint d’una hectàrea o menys, i això obliga les famílies pageses a treballar de manera intensiva per treure’n el màxim rendiment. En canvi, als Estats Units, especialment a l’Estat de Kansas, trobem immenses extensions dedicades al blat, de centenars d’hectàrees, treballades amb maquinària moderna.
• Forma: la parcel·la pot ser regular, fruit d’una planificació recent o d’una redistribució de terres (com passa a les grans planes de la Unió Europea), o bé irregular, heretada de divisions antigues i de l’ús tradicional del sòl. Aquest contrast es pot observar si comparem les parcel·les rectangulars dels països colonitzats pels europeus amb les formes més irregulars que trobem a l’interior d’Àfrica o d’Europa.
• Límits: en alguns llocs, les parcel·les estan delimitades amb tanques, murs o bardisses. Aquest és el cas del bocage francès, un paisatge caracteritzat per camps petits i tancats per bardisses que també serveixen de refugi per a la biodiversitat. En canvi, a Anglaterra trobem els openfields, grans extensions obertes sense separacions visibles, que permeten un conreu més mecanitzat i uniforme.
• Propietat i explotació: la terra pot ser privada, com a la majoria d’Europa occidental, comunal, com en alguns pobles dels Andes, on els veïns comparteixen terres i recursos, o bé cooperativa, un model molt estès a Espanya. Per exemple, molts agricultors valencians s’organitzen en cooperatives per comercialitzar conjuntament els cítrics, cosa que els permet obtenir millors preus i competir amb grans empreses.

En conjunt, l’espai agrari és una combinació d’elements físics i socials que reflecteixen l’evolució històrica i econòmica de cada territori.

Tipus de conreu i tècniques de producció

L’agricultura es pot classificar segons diferents criteris, que ens permeten entendre com s’organitzen les explotacions i quins rendiments obtenen.

• Segons el reg:
  • Agricultura de secà: depèn exclusivament de les pluges estacionals i sol destinar-se a conreus resistents a la sequera, com el blat, l’ordi o l’olivera. Un exemple típic són els camps de cereals de Castella, on la irregularitat de les pluges pot provocar grans diferències de producció entre anys.
  • Agricultura de regadiu: utilitza sistemes de conducció i distribució de l’aigua (canals, séquies, reg per degoteig). Això permet conrear productes amb majors necessitats hídriques, com els tarongers del País Valencià o els arrossars del Delta de l’Ebre. En aquests espais, la intervenció humana és clau per garantir collites abundants i regulars.
• Segons l’aprofitament del sòl:
  • Agricultura intensiva: es caracteritza per l’alt grau d’inversió de capital i treball en una superfície reduïda, amb l’objectiu de maximitzar la producció. Un cas emblemàtic és el dels hivernacles d’Almeria, on es produeix una gran quantitat de fruites i hortalisses per al mercat europeu.
  • Agricultura extensiva: es desenvolupa en grans extensions de terra, amb menys inversió de mà d’obra i tecnologia. El rendiment per hectàrea és menor, però les superfícies són tan grans que la producció global és elevada. Això passa a les praderies nord-americanes o als camps de blat d’Austràlia.
• Segons la varietat de cultius:
  • Monocultiu: consisteix en dedicar tota l’explotació a un únic producte, sovint destinat a l’exportació. Això genera especialització però també dependència i risc. A Colòmbia, per exemple, moltes regions depenen gairebé exclusivament del cafè.
  • Policultiu: combina diferents conreus en un mateix espai, de manera que si un falla, un altre pot compensar la pèrdua. A l’Índia rural, les explotacions familiars solen conrear arròs, blat i hortalisses en una mateixa parcel·la, per garantir la subsistència.

Aquestes tipologies no són excloents i, de fet, molts territoris combinen diferents sistemes segons les seves necessitats i possibilitats.

Els paisatges agraris al món

Els paisatges agraris són la combinació visible del treball humà sobre el medi natural, i cada regió del món ha desenvolupat uns models particulars.

Paisatge atlàntic

El paisatge atlàntic ocupa les terres banyades per l’oceà Atlàntic, des d’Irlanda i el Regne Unit fins al nord d’Espanya i la façana atlàntica francesa. El clima és temperat i humit: les pluges són abundants i regulars, i les temperatures, gràcies a la influència del mar, no arriben a ser extremes ni a l’hivern ni a l’estiu. Aquesta combinació ha afavorit un entorn verd i exuberant, amb prats i pastures que semblen no acabar-se mai.

Aquest medi ha propiciat una activitat econòmica centrada sobretot en la ramaderia bovina, tant de llet com de carn. Les vaques s’alimenten de les pastures naturals, i això explica per què països com Irlanda o el Regne Unit són famosos pels seus formatges, mantegues i carns de gran qualitat.

La presència d’aquesta ramaderia ha modelat també el paisatge: les parcel·les són petites i tancades amb tanques de fusta, murs de pedra o bardisses d’arbustos. Aquest sistema de camps tancats és conegut com a bocage i dóna un aspecte característic i pintoresc al territori, amb mosaics irregulars de verd intens separats per línies de vegetació.

Pel que fa al poblament, és típicament dispers: les famílies viuen en cases aïllades, sovint situades dins de les seves pròpies parcel·les. Això fa que, quan es recorre amb cotxe o tren el camp anglès o bretó, es vagin trobant masies i granges repartides, amb carreteres petites i camins sinuosos que connecten els poblets.

Paisatge mediterrani

El paisatge mediterrani ocupa tota la conca mediterrània: Espanya, Itàlia, Grècia, el sud de França i illes com Sicília o Mallorca. El clima és típicament mediterrani: estius llargs, calorosos i secs, i hiverns suaus amb pluges irregulars. Aquestes condicions han marcat profundament els conreus que s’hi han desenvolupat, coneguts com la trilogia mediterrània: blat, vinya i olivera.

Aquests tres conreus no només han estat fonamentals per a l’alimentació (pa, vi i oli), sinó que han arribat a ser part essencial de la cultura i la identitat dels pobles mediterranis. El paisatge és, per tant, una barreja de camps oberts de cereals, turons coberts d’oliveres i vinyes que dibuixen fileres geomètriques sobre el relleu.

A més, a les planes i valls fèrtils, sobretot allà on hi ha regadiu, es conreen fruites, verdures i hortalisses, que complementen la dieta i aporten productes molt demandats al mercat. A Múrcia, per exemple, s’han convertit en hortes intensives que exporten a tota Europa.

El poblament mediterrani és intermig: la majoria de persones viuen en pobles o petites ciutats, i les terres de conreu s’estenen al voltant. A les zones muntanyoses, per poder aprofitar els pendents, els agricultors han construït terrasses o feixes sostingudes amb murs de pedra seca. Aquestes estructures, que encara podem veure a Mallorca, València o la Ligúria italiana, mostren clarament com l’ésser humà ha transformat el medi per adaptar-lo a les necessitats agrícoles.

Paisatge continental o de l’Europa central

El paisatge continental s’estén sobretot per l’interior d’Europa, en països com Alemanya, Polònia, Hongria o Rússia occidental. El clima és molt més contrastat que al litoral: hiverns llargs i freds, amb nevades i glaçades, i estius curts però calorosos. Aquesta situació climàtica condiciona fortament els cultius i les pràctiques agrícoles.

Les terres solen ser planes i fèrtils, ideals per al conreu de grans extensions de cereals com el blat i el sègol, que són la base alimentària de la població. També s’hi conrea blat de moro i patates, que resisteixen bé els climes durs. A més, en algunes zones s’hi troben remolatxa sucrera i gira-sol, destinats tant al consum humà com a la producció industrial.

El paisatge que se’n deriva és molt diferent del bocage atlàntic: aquí predominen els grans camps oberts que poden arribar a ocupar centenars d’hectàrees. Aquest sistema és conegut com a openfield, i crea horitzons amplis i oberts, sense gairebé tanques ni separacions visibles. Aquesta organització és possible gràcies a una mecanització elevada, ja que el relleu pla facilita l’ús de maquinària agrícola de gran mida.

El poblament és majoritàriament concentrat en pobles i ciutats, al voltant dels quals s’estenen aquestes grans parcel·les. Això contrasta amb la dispersió típica del món atlàntic. Els pagesos treballen col·lectivament o bé empreses agrícoles controlen extensions enormes, especialment a l’Europa oriental.

Paisatge tropical i subtropical

El paisatge subtropical i tropical es localitza en zones càlides del planeta, com el sud d’Espanya (Andalusia), el nord d’Àfrica, gran part d’Amèrica Llatina, el sud-est asiàtic o l’Àfrica subsahariana. Les condicions són molt variades: en algunes regions predomina la calor humida i en d’altres la calor seca. Tanmateix, en general, el clima és més extrem que en els paisatges atlàntic o mediterrani, amb altes temperatures i estacions de pluges molt marcades.

A les zones tropicals humides abunden els conreus de plantació, destinats sobretot a l’exportació. Parlem de cafè al Brasil i a Colòmbia, cacau a la Costa d’Ivori i Ghana, canya de sucre al Carib o te a l’Índia i Sri Lanka. Aquestes plantacions són sovint monocultius extensius controlats per grans empreses, cosa que genera una forta dependència econòmica i social a les poblacions locals.

A les zones subtropicals més seques, en canvi, es desenvolupen conreus adaptats a la manca d’aigua, com els cítrics a Andalusia, l’oli de palma al sud-est asiàtic o els cereals a zones semiàrides. En moltes d’aquestes regions, el recurs al regadiu és fonamental per poder mantenir la producció.

Pel que fa al poblament i l’organització del territori, és molt desigual: en alguns llocs la població viu en grans ciutats i les plantacions estan en mans d’empreses, mentre que en altres regions predomina una agricultura de subsistència, on famílies pageses conreen petites parcel·les per al seu propi consum. Aquesta dualitat fa que el paisatge agrari tropical sigui alhora molt ric i molt contrastat, amb grans finques modernes al costat de camps petits i tradicionals.

Paisatge de muntanya

El paisatge de muntanya apareix a les zones d’alta altitud, com els Alps, els Pirineus, els Carpats o, fora d’Europa, la serralada dels Andes o l’Himàlaia. El clima és molt particular: els hiverns són llargs i freds, amb abundants nevades, mentre que els estius són curts i frescos. Aquestes condicions, juntament amb el relleu abrupte i la dificultat d’accés, fan que l’activitat agrària sigui molt limitada i sovint de subsistència.

Els conreus es localitzen principalment a les valls, on el terreny és més pla i fèrtil. Allà es conreen cereals resistents com el blat de moro o la civada, i també patates i hortalisses, que es poden adaptar millor al fred. A les zones amb més humitat, hi ha també prats naturals que serveixen per alimentar el bestiar. El rec és fonamental en moltes valls pirinenques o alpines, on canals i sèquies tradicionals condueixen l’aigua del desglaç cap als camps.

Un tret característic de la muntanya és la importància de la ramaderia, especialment la bovina i l’ovina. El bestiar s’aprofita dels prats de muntanya durant els mesos d’estiu, mentre que a l’hivern es refugia a les valls o en estables. Aquesta pràctica, coneguda com a transhumància, ha estat històricament essencial per garantir la supervivència de les comunitats de muntanya i encara avui és present en moltes regions.

El poblament en aquestes zones sol ser molt dispers i reduït: petits pobles i masos disseminats per les valls, amb construccions adaptades al clima (cases de pedra amb teulades inclinades per resistir la neu). El paisatge que se’n deriva és molt pintoresc i singular: prats verds envoltats de boscos i cims nevats, combinats amb petites parcel·les de conreu i ramats pasturant.

A més, cal tenir en compte que les activitats agràries de muntanya conviuen cada vegada més amb altres activitats econòmiques, com el turisme de neu i de natura, que ha transformat en part aquests territoris. Tot i això, encara avui la producció de formatges, llet, carn o productes artesanals continua sent una marca d’identitat de moltes zones de muntanya.

Com es conrea al món

Quan mirem el planeta en la seva globalitat, ens adonem que les formes de conrear la terra no són iguals arreu. Depenen del clima, de la fertilitat del sòl, de la disponibilitat d’aigua, però també de la història, de les tradicions culturals i, sobretot, del nivell de desenvolupament econòmic i tecnològic. Per això, quan parlem d’agricultura mundial, és important distingir entre els models agrícoles dels països desenvolupats i els dels països en vies de desenvolupament.

En els països més rics, amb economies avançades i amb un alt grau d’industrialització, l’agricultura ha evolucionat cap a un model intensiu, molt mecanitzat i orientat al mercat. En canvi, en molts països pobres o amb menys recursos, l’agricultura continua sent de subsistència, basada en el treball manual i destinada principalment a alimentar les pròpies famílies. Entre aquests dos extrems, trobem una gran varietat de situacions, que ens mostren la diversitat de maneres de treballar la terra i de relacionar-se amb la natura.

L’agricultura als països desenvolupats

Als països desenvolupats, com els d’Europa occidental, els Estats Units, Canadà, Japó o Austràlia, l’agricultura es caracteritza per una forta modernització. La majoria de feines que abans feien les persones o els animals ara les realitzen màquines: tractors, recol·lectores, sembradores i sistemes de reg automatitzats. Això permet treballar superfícies molt grans amb poca mà d’obra i obtenir grans rendiments.

Un exemple molt clar és l’agricultura dels Estats Units: les grans planes del Midwest s’han convertit en immensos camps de blat i blat de moro, on els tractors i les màquines poden treballar quilòmetres seguits sense topar amb obstacles. Aquesta mecanització s’acompanya de l’ús intensiu de fertilitzants químics, pesticides i llavors seleccionades genèticament per resistir malalties o produir més.

Aquest model es coneix com a agricultura intensiva d’alta productivitat. La seva finalitat principal no és només alimentar la població local, sinó sobretot generar excedents per vendre al mercat nacional i internacional. Per això, és habitual que hi hagi especialització: algunes zones es dediquen a cereals, d’altres a ramaderia industrial, d’altres a vinya o fruita, en funció de les condicions naturals i de la demanda del mercat.

A Europa occidental, per exemple, França destaca com el primer productor agrícola de la Unió Europea. Les seves planes del nord i oest estan dedicades als cereals i a la ramaderia bovina, mentre que al sud trobem vinya i oliveres. Holanda és coneguda per les hortalisses i flors produïdes en hivernacles d’alta tecnologia, que exporta a tot el món.

El paisatge que resulta d’aquest model agrícola és molt característic: grans camps regulars, sovint rectangulars, separats per carreteres rectes i canals de reg, amb poca presència de boscos o elements naturals, ja que tot s’ha organitzat per optimitzar la producció. Això fa que sigui un paisatge molt diferent del tradicional, amb un marcat caràcter industrial i funcional.

Tanmateix, aquest sistema també genera problemes: contaminació del sòl i de l’aigua per l’ús de productes químics, pèrdua de biodiversitat, i una dependència creixent de les grans empreses agrícoles que controlen les llavors i els productes fitosanitaris. Per això, en els darrers anys han guanyat força alternatives com l’agricultura ecològica, que intenta reduir els impactes ambientals i tornar a un model més sostenible.

L’agricultura als països en vies de desenvolupament

En canvi, a molts països d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, l’agricultura continua sent majoritàriament de subsistència. Això vol dir que els pagesos treballen petites parcel·les amb eines senzilles —com l’aixada o l’arada tirada per animals— i que el que produeixen s’utilitza sobretot per alimentar les famílies i les comunitats locals, sense gairebé excedents per vendre.

Aquest tipus d’agricultura depèn molt de les condicions naturals: si plou poc o hi ha sequeres, la collita pot fracassar i això té conseqüències directes sobre l’alimentació de les persones. En moltes zones del Sahel africà, per exemple, les sequeres recurrents provoquen fams periòdiques que obliguen la població a emigrar.

Els conreus més habituals en aquests contextos són el blat de moro, l’arròs, el mill, la mandioca o el sorgo, segons la regió. A Àsia del sud-est, l’arròs és el cultiu bàsic i ha donat lloc a un paisatge espectacular: les terrasses d’arròs, construïdes a les muntanyes de Vietnam, Filipines o Indonèsia, són un exemple claríssim de com les comunitats humanes han transformat el medi per aprofitar al màxim l’aigua i el relleu.

En molts països en vies de desenvolupament també existeix una agricultura orientada al mercat exterior, coneguda com a plantacions. Aquestes explotacions, sovint creades durant l’època colonial, estan especialitzades en un sol producte destinat a l’exportació: cafè a Colòmbia i Etiòpia, cacau a Costa d’Ivori i Ghana, sucre a Brasil, plàtans a l’Equador, te a l’Índia o a Sri Lanka. Les plantacions solen ocupar grans extensions de terra i utilitzen molta mà d’obra barata, sovint en condicions precàries.

El paisatge resultant és molt diferent del de l’agricultura de subsistència: camps immensos d’un sol cultiu, fileres interminables de cafeters, teixits de plataners o camps de canya de sucre que s’estenen fins a l’horitzó. És un paisatge monòton, però alhora impressionant per la seva magnitud.

Aquest sistema genera ingressos per a l’economia dels països productors, però també problemes: dependència dels mercats internacionals, desigualtats socials entre els propietaris de les terres i els treballadors, i risc d’esgotament del sòl.

Diferències i reptes actuals

Si comparem aquests dos models, veiem que les diferències són enormes. D’una banda, l’agricultura moderna dels països rics és productiva, mecanitzada i orientada al mercat, però té un gran impacte ambiental. De l’altra, l’agricultura tradicional dels països pobres és poc productiva i depèn molt de les condicions naturals, però manté una relació més equilibrada amb el medi, almenys en les formes de subsistència.

El gran repte del futur és aconseguir una agricultura que combini el millor dels dos mons: que sigui prou productiva per alimentar una població mundial que no para de créixer, però alhora respectuosa amb el medi ambient i socialment justa. Això vol dir apostar per tecnologies més netes, millorar els sistemes de reg, reduir l’ús de químics i garantir que els petits agricultors dels països pobres tinguin accés als recursos i als mercats.

La ramaderia

La ramaderia és l’activitat dedicada a la cria d’animals per obtenir carn, llet, ous, llana o altres productes. Aquesta activitat ha evolucionat molt i avui dia es poden distingir diversos models segons la manera com s’organitzen i els recursos que utilitzen.

Ramaderia extensiva

En aquest sistema, els animals pasturen lliurement en grans extensions de terreny. Els ramats s’alimenten de manera natural, aprofitant la vegetació de les pastures. A la Pampa argentina trobem un dels exemples més coneguts, amb immenses extensions dedicades a la cria de bestiar boví. Aquest tipus de ramaderia produeix carn de qualitat, però necessita molt de terreny i és menys rendible en termes econòmics que altres models més intensius.

Trashumància

És un sistema tradicional que consisteix en desplaçar els ramats segons l’època de l’any per aprofitar les pastures de muntanya a l’estiu i les de les planes a l’hivern. A la península Ibèrica, especialment a Castella i Lleó, encara es conserven algunes rutes de trashumància, tot i que avui tenen més valor cultural i turístic que no pas econòmic. Als Alps també es manté aquesta pràctica, que permet aprofitar la diversitat de pastures.

Ramaderia intensiva

En aquest cas, els animals són criats en espais reduïts i amb altes dosis de tecnologia: granges tancades, alimentació controlada, veterinaris especialitzats i selecció genètica. El resultat és una producció molt elevada en poc temps i amb menys necessitat de terreny. A Lleida, per exemple, hi ha nombroses granges porcines que segueixen aquest model. Tot i la seva eficàcia econòmica, la ramaderia intensiva és objecte de debat, ja que genera greus problemes ambientals, com l’emissió de metà i la contaminació dels aqüífers, i planteja interrogants sobre el benestar animal.

Sostenibilitat i reptes de la ramaderia industrial

La ramaderia industrial, tot i ser molt productiva, té un fort impacte ambiental. La gran concentració d’animals genera grans quantitats de purins que, si no es gestionen bé, contaminen les aigües subterrànies. A més, l’ús massiu de pinsos fa necessari destinar grans extensions de terra a la producció de soja i cereals, la qual cosa contribueix a la desforestació en països com el Brasil. També cal destacar l’impacte sobre el canvi climàtic, ja que el bestiar emet metà, un gas d’efecte hivernacle molt potent.

Per això, cada vegada més governs i organitzacions internacionals impulsen iniciatives per reduir l’impacte ambiental: des de millorar la gestió dels residus fins a fomentar dietes menys basades en carn. El repte és trobar un equilibri entre garantir l’alimentació mundial i preservar el medi ambient.

La pesca

La pesca continua sent una activitat fonamental per a moltes societats, ja que el peix és una de les principals fonts de proteïna al món. Tot i això, la pressió sobre els recursos marins ha fet que sigui un sector amb grans reptes de sostenibilitat.

Zones pesqueres

Les àrees més riques en recursos pesquers es troben a les plataformes continentals, on les aigües són menys profundes i molt nutritives. També destaquen les zones d’aflorament, on corrents marins freds pugen cap a la superfície i porten nutrients que afavoreixen la vida marina. Exemples d’aquestes zones són les costes del Perú i de Namíbia, considerades autèntics paradisos pesquers.

Sistemes de pesca

Hi ha diferents maneres de practicar la pesca segons la distància i la tecnologia utilitzada:

• La pesca litoral es fa prop de la costa, amb petites embarcacions i tècniques artesanals, sovint per al consum local.
• La pesca d’altura es practica a centenars de quilòmetres de la costa, amb vaixells preparats per romandre dies al mar.
• La pesca de gran altura implica enormes vaixells-factoria, capaços de capturar, processar i congelar peix durant setmanes.

També cal distingir entre la pesca artesanal, de petita escala i més sostenible, i la pesca industrial, que és molt més productiva però comporta un alt risc de sobreexplotació.

Aqüicultura

Davant l’esgotament de moltes pesqueries, l’aqüicultura s’ha convertit en una alternativa imprescindible. Consisteix a criar peixos i mariscs en instal·lacions controlades, ja sigui en aigües salades o dolces. Actualment, l’aqüicultura cobreix gairebé la meitat del consum mundial de peix.

A Catalunya, les muscleres del Delta de l’Ebre en són un exemple proper, mentre que a Noruega destaquen les granges de salmó, que exporten a tot el món. Tot i els beneficis que aporta, també genera reptes ambientals, com la contaminació de les aigües o la propagació de malalties entre espècies criades i salvatges.

Sostenibilitat i limitacions de la pesca

La sobreexplotació dels mars és un dels problemes més greus del nostre temps. Algunes espècies, com la tonyina vermella a la Mediterrània, han estat al límit de la desaparició per la pressió pesquera. Davant aquesta situació, organitzacions internacionals han imposat quotes i períodes de veda, és a dir, temporades en què no es pot pescar per permetre la recuperació dels estocs.

Tot i aquestes mesures, encara hi ha zones del planeta amb pràctiques pesqueres il·legals o descontrolades, que posen en risc la biodiversitat marina. Les conseqüències de la sobrepesca no són només ecològiques, sinó també socials i econòmiques: milers de famílies que viuen de la pesca artesanal poden quedar sense recursos si els bancs de peixos desapareixen. Per això, la sostenibilitat de la pesca és avui un repte global que requereix cooperació internacional i una major conscienciació dels consumidors.