L’activitat econòmica

Cada cop que entres a una botiga, baixes una aplicació o agafes el bus, formes part d’un engranatge gegantí: l’economia. L’activitat econòmica és tot el que les persones fem per cobrir les nostres necessitats — produir, distribuir i consumir béns i serveis. En aquesta unitat aprendràs com es decideix què es produeix, qui ho fa, com arriba al mercat, qui paga els salaris, per què hi ha atur i com sabem si una economia funciona bé. Quan acabis seràs capaç de llegir una notícia econòmica entenent-ne els conceptes bàsics: PIB, inflació, mercat, sectors, atur, oferta i demanda.

Què és l’activitat econòmica?

Tots els éssers humans tenim necessitats, coses que ens fan falta per viure i estar bé. N’hi ha de dos tipus. Les necessitats bàsiques són les que cal cobrir per sobreviure: alimentar-se, vestir-se, tenir un sostre o una assistència sanitària. Les necessitats secundàries són les que tenen a veure amb la nostra qualitat de vida i la cultura: anar al cinema, fer un viatge, tenir un mòbil o practicar un esport.

Per cobrir les necessitats utilitzem béns (objectes materials) i serveis (accions que fan altres persones per a nosaltres). L’economia és la ciència social que estudia com les persones produïm, distribuïm i consumim aquests béns i serveis amb uns recursos sempre limitats.

L’economia com a ciència social

L’economia no és una ciència experimental com la física o la química. No pots posar la societat en un laboratori i veure què passa. És una ciència social, perquè estudia el comportament de les persones quan prenen decisions. Una família que decideix què compra al supermercat, un govern que decideix quants impostos posa, una empresa que decideix on obrir una nova fàbrica… tot això és economia. Tres preguntes que sempre es fa l’economia són: què es produeix?, com es produeix? i per a qui es produeix?. La resposta a aquestes tres preguntes defineix com és l’economia d’un país.

Els béns i els serveis

No tot el que necessitem és igual de fàcil d’aconseguir. Hi ha dos grans grups:

• Béns lliures: són pràcticament il·limitats i no costen diners. L’aire que respirem o la llum del Sol en són exemples. No tenen preu perquè n’hi ha per a tothom.
• Béns econòmics: són escassos, és a dir, n’hi ha menys del que la gent en voldria, i per això tenen un preu. Una entrada de cinema, un parell de sabatilles o un tall de pizza són béns econòmics.

Els béns econòmics es classifiquen segons el seu ús. Pots pensar-hi com diferents calaixos, i un mateix bé pot ser a més d’un calaix:

• De consum: serveixen per cobrir directament una necessitat (un entrepà, un llibre).
• De capital: serveixen per produir altres béns (una màquina d’una fàbrica, un ordinador d’una oficina).
• Duradors: es poden fer servir moltes vegades (un cotxe, una bicicleta).
• No duradors: desapareixen quan els consumeixes (un suc, un xiclet).
• Públics: pertanyen a tota la comunitat i hi pots accedir gratis o pagant impostos (l’enllumenat dels carrers, l’escola pública).
• Privats: pertanyen a una persona o una empresa concreta.
• Complementaris: necessiten els uns dels altres (la impressora i la tinta, la consola i el comandament).
• Substitutius: cobreixen la mateixa necessitat i competeixen entre ells (un cafè o un te, un autobús o el metro).

Producció, distribució i consum

Tota activitat econòmica té tres fases enllaçades. Si imagines una llibreta que arriba a la teva motxilla, ho veuràs clar:

• Producció: combinar recursos (paper, tinta, màquines, treball humà) per fabricar el bé. Algú talla el paper, algú dissenya la portada, una màquina hi imprimeix les ratlles.
• Distribució: fer arribar el producte des d’on s’ha fet fins a qui el comprarà. Hi ha camions, magatzems, botigues físiques, plataformes en línia. Una llibreta feta a Xina pot tardar setmanes a arribar a la teva papereria.
• Consum: el comprador fa servir el producte. Tu obres la llibreta i hi escrius els apunts. Aquí s’acaba el cicle… o comença un de nou, perquè quan la llibreta s’acaba en compres una altra.

Com ha canviat la producció al llarg de la història

La manera com produïm ha canviat moltíssim al llarg dels mil·lennis. Tres grans revolucions han transformat l’activitat econòmica del món:

Al paleolític els grups humans vivien d’allò que el medi els donava: caçaven, pescaven i recollien fruits. Eren societats depredadores: prenien del medi sense produir res nou. Les eines eren simples (pedra, os, fusta) i no hi havia excedents.

Fa uns 10.000 anys, amb la revolució neolítica, les persones van descobrir l’agricultura i la ramaderia. Per primer cop produïen aliments i podien obtenir excedents: collites més grans del que necessitaven per menjar. Això va portar el sedentarisme (deixar de moure’s), els primers pobles estables, el comerç i l’aparició dels artesans, que canviaven el que feien per altres productes.

El segle XVIII va arribar la segona gran revolució, la Revolució Industrial. Va començar a la Gran Bretanya i es va estendre per Europa i el món. Les màquines de vapor, les fàbriques i les noves fonts d’energia (carbó, després electricitat i petroli) van multiplicar la producció. La fàbrica va substituir el taller, va aparèixer una classe nova de treballadors —el proletariat— i el camp va perdre pes davant les ciutats industrials.

Avui parlem ja d’una tercera revolució en marxa: la revolució digital. La informàtica, internet i la intel·ligència artificial canvien la manera de produir, comprar i treballar. Encara estem dins d’aquest canvi i veiem cada any sectors nous (apps, plataformes de continguts, comerç electrònic) i d’altres que desapareixen (videoclubs, agències de viatges físiques). Aquesta revolució afecta el teu dia a dia: pots demanar un sopar des del mòbil, parlar amb un assistent de veu o veure una sèrie produïda a l’altra punta del món.

---

Els factors de producció

Per produir qualsevol bé o servei calen ingredients. En economia aquests ingredients s’anomenen factors de producció: recursos naturals, treball i capital. Sense aquests tres elements no hi ha economia.

• Recursos naturals (la natura). Són les matèries primeres que ofereix el planeta: minerals, fusta, peixos, aigua, sòl fèrtil, fonts d’energia. N’hi ha de dos tipus: renovables (es regeneren amb el temps, com els boscos si no els sobreexplotem, o el vent i el sol) i no renovables (s’esgoten, com el petroli, el carbó o la majoria de minerals). El gran repte del segle XXI és no consumir més recursos dels que el planeta pot regenerar.
• Treball (les persones). És l’esforç físic i intel·lectual de les persones que produeixen els béns i serveis. La majoria de gent treballa per compte d’altri: signa un contracte amb una empresa o el sector públic i rep un salari. Una part creixent treballa per compte propi com a autònoma (té el seu negoci o ofereix els seus serveis directament als clients). Hi ha treball manual (un paleta, una infermera) i intel·lectual (un advocat, una programadora), però la majoria de feines combinen totes dues coses.
• Capital (els diners i les eines). És tot el que cal per produir i no és ni una persona ni un recurs natural. Es divideix en tres parts:
  • Capital físic: edificis, màquines, eines, ordinadors, vehicles.
  • Capital humà: la formació, els coneixements i l’experiència de les persones que treballen. Una infermera amb 20 anys de pràctica té més capital humà que una de recent graduada. Per això la formació al llarg de la vida és tan important.
  • Capital financer: els diners que necessita una empresa per pagar nòmines, comprar materials, invertir en màquines noves o pagar impostos.

Si vols obrir una pastisseria, mira tots els factors que necessites: recursos naturals (farina, sucre, ous, mantega), treball (la persona pastissera, la dependenta), capital físic (forn, taulell, vitrina), capital humà (saber fer la massa de croissants, atendre la clientela) i capital financer (diners per pagar el lloguer i fer front als primers mesos sense beneficis). Si en falta un sol d’aquests cinc, la pastisseria no funcionaria.

---

Els sectors econòmics

Totes les feines del món es poden agrupar en tres grans sectors segons la mena d’activitat. La població activa d’un país (la gent que treballa o busca feina) es reparteix entre aquests tres calaixos.

• Sector primari: treu del medi els recursos. Hi entren l’agricultura, la ramaderia, la pesca, l’aprofitament forestal i la mineria. Als països rics ocupa pocs treballadors (a Catalunya, menys del 2%; a la mitjana de la Unió Europea, al voltant del 3%); als països pobres, en canvi, és el sector dominant: a Etiòpia o Burundi més del 70% de la població activa hi treballa.
• Sector secundari: transforma les matèries primeres en productes acabats. Hi ha la indústria (de la cervesera a la del cotxe), la construcció, l’artesania i la producció d’energia. Va ser dominant durant la Revolució Industrial; avui ocupa al voltant del 19% dels treballadors a Catalunya i el 22% a la mitjana europea. A Alemanya, on la indústria és molt forta, supera el 25%.
• Sector terciari o de serveis: no produeix béns físics, sinó serveis per a les persones o les empreses. Hi entren el comerç, el transport, l’educació, la sanitat, el turisme, la banca, l’administració pública… A Catalunya hi treballa prop del 79% de la població activa i a la UE el 75%: és, de molt, el sector més important als països rics. El turisme, per ell sol, representa al voltant del 12% del PIB català.

Algunes activitats noves no encaixen perfectament en cap dels tres sectors clàssics. Pensa en una empresa que crea videojocs, dissenya una intel·ligència artificial o investiga vacunes. Els economistes parlen sovint d’un sector quaternari per a aquestes activitats, basades en el coneixement, la tecnologia i la innovació, encara que oficialment encara es comptin dins del terciari.

---

Els agents econòmics

Una economia és com una orquestra: cada instrument té un paper i tots toquen junts. En economia, els que toquen es diuen agents econòmics. N’hi ha tres principals: les famílies, les empreses i l’Estat (o sector públic). Els tres es necessiten mútuament i s’intercanvien diners, treball, béns i serveis al que s’anomena circuit econòmic.

Les famílies

Les famílies som la unitat bàsica de consum. Una família pot ser una sola persona o moltes; el que importa és que comparteixen una economia comuna. Les famílies aporten treball a les empreses i al sector públic, i a canvi reben salaris; després gasten aquests salaris comprant béns i serveis. Sense famílies que comprin, no hi hauria a qui vendre.

Les empreses

Les empreses són les unitats de producció i distribució. Combinen els factors (recursos, treball, capital) per fer béns o serveis i posar-los al mercat. Es classifiquen segons qui les controla:

• Empresa individual: una sola persona n’és propietària, dirigeix el negoci i n’assumeix els beneficis i les pèrdues. Una fruiteria del barri sovint funciona així.
• Empresa col·lectiva: és propietat de diversos socis. Cadascú aporta capital o treball i els beneficis es reparteixen segons el contracte. Hi ha societats limitades (SL), més habituals a empreses petites i mitjanes, i societats anònimes (SA), pròpies de grans empreses que cotitzen a la borsa.
• Cooperativa: és propietat dels seus treballadors o usuaris, que decideixen democràticament. Catalunya és un dels llocs amb més tradició cooperativista d’Europa (cooperatives agrícoles, de consum, de treball).
• Empresa pública: pertany a l’Estat o a un altre organisme públic. Pot dedicar-se a sectors estratègics com l’energia, els transports o les comunicacions.

El sector públic

L’Estat fa molt més que governar: és un dels grans agents econòmics. Les seves quatre funcions principals són:

• Establir les regles del joc. Aprova lleis que regulen com s’ha de contractar, quins drets tenen els treballadors, com es paguen els impostos, quants dies de vacances hi ha…
• Prestar serveis públics. Educació pública, sanitat universal, infraestructures (autopistes, ports), seguretat (policia, bombers). Aquests serveis ocupen molts llocs de treball: un de cada cinc treballadors a Catalunya treballa al sector públic.
• Promoure activitat econòmica. Amb obres públiques (construcció d’una línia de metro), subvencions a sectors estratègics, ajuts a la recerca o beques als estudiants.
• Comprar béns i serveis. L’Estat és un client gegantí del sector privat: compra ordinadors per a les escoles, ambulàncies per a hospitals, asfalt per a les carreteres.

Per fer tot això, l’Estat recapta impostos a les famílies i les empreses. Els principals són l’IRPF (sobre la renda de les persones), l’IVA (sobre el consum) i l’impost de societats (sobre els beneficis de les empreses).

---

El món laboral

El treball és el factor de producció més proper a tu. Bona part de la teva vida adulta la dedicaràs a una feina. Per això val la pena entendre com funciona el mercat laboral: el lloc on es troben les persones que volen treballar i les empreses i institucions que necessiten treballadors.

Qui forma part de la població activa?

Per entendre el mercat laboral cal saber dividir la població d’un país. Imagineu Catalunya, amb uns 8 milions d’habitants. Quants poden treballar?

• La població en edat laboral són les persones d’entre 16 i 65 anys (a la majoria de països europeus l’edat de jubilació s’allarga progressivament fins als 67 anys cap al 2030).
• Dins d’aquesta, la població activa són els qui treballen o busquen feina activament.
  • Població ocupada: té feina remunerada.
  • Població aturada: vol treballar però no troba feina.
• La població no activa són els qui no treballen ni busquen feina: estudiants com tu, persones que cuiden la llar, jubilats, persones que no poden treballar per malaltia.

La taxa d’activitat mesura el percentatge de la població en edat laboral que és activa. A Catalunya supera el 60%; a països rics com Suècia o els Països Baixos ronda el 75%; a països amb molta desigualtat de gènere pot estar per sota del 50%, perquè poques dones treballen fora de casa.

Drets, deures i conflictes

Els drets bàsics dels treballadors estan recollits per llei. Tenen dret a un contracte, a un salari mínim, a vacances pagades (mínim 30 dies naturals per any segons l’Organització Internacional del Treball), a la seguretat al lloc de treball, a no patir discriminacions per gènere, edat o origen, i a afiliar-se a un sindicat. Els salaris mínims canvien molt entre països de la Unió Europea: el 2024 anaven de menys de 500 € al mes a Bulgària a més de 2.500 € a Luxemburg; al voltant de Catalunya se situen els 1.134 € mensuals fixats per al conjunt de l’Estat.

Quan els treballadors tenen problemes amb l’empresa, poden recórrer a un sindicat: una organització que defensa els drets col·lectius. Si el conflicte és greu, els treballadors poden fer una vaga, un dret reconegut a la Constitució.

L’atur, un dels grans reptes

L’atur és la situació de les persones que volen treballar però no troben feina. És un dels problemes econòmics i socials més greus que pot tenir un país. La taxa d’atur mesura el percentatge de població activa que està sense feina; és un dels indicadors més seguits per saber si una economia funciona bé. A Catalunya, històricament, la taxa d’atur ha sigut més alta que la mitjana de la Unió Europea: el 2007 es va arribar a un mínim del 6,5% i, després de la crisi financera del 2008, va escalar fins al 23% el 2013, abans de baixar fins a l’entorn del 9-10% en els darrers anys. La mitjana mundial, en canvi, es manté sempre al voltant del 5-6%.

L’atur no afecta tothom igual. Els col·lectius més vulnerables solen ser:

• El jovent sense experiència. A Catalunya i a la majoria de països de la UE, la taxa d’atur juvenil sol ser entre 2 i 3 vegades superior a la general.
• Les dones, sobretot a països on encara hi ha discriminació laboral.
• Les persones de més de 45 anys que perden la feina i tenen dificultats per reinserir-se.
• Persones amb poca formació o sense titulació.
• Persones migrants, sobretot si tenen problemes amb la llengua o no se’ls reconeix la titulació d’origen.

Combatre l’atur és una prioritat de tots els governs. La Agenda 2030 de l’ONU, en l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible número 8, demana «treball decent i creixement econòmic»: garantir un treball digne i ben remunerat per a tothom, jovent inclòs, amb igualtat de salari per feina d’igual valor.

---

El mercat i els sistemes econòmics

El mercat és el lloc — físic o virtual — on es troben els qui volen vendre i els qui volen comprar. Pot ser una plaça del poble, un supermercat, una pàgina web o una borsa de valors. Sigui on sigui, el mercat és el motor que fa funcionar la majoria d’economies actuals.

Oferta, demanda i preus

Al mercat, els preus es fixen segons la llei de l’oferta i la demanda:

• L’oferta és la quantitat de producte que els venedors estan disposats a vendre a un preu determinat. Si el preu puja, els venedors voldran vendre més.
• La demanda és la quantitat que els compradors estan disposats a comprar a aquell preu. Si el preu baixa, els compradors voldran comprar més.
• El preu d’equilibri és el punt on oferta i demanda es troben.

Quan hi ha molta oferta i poca demanda, els preus baixen (les rebaixes de gener funcionen així: massa jaquetes d’hivern als prestatges i poca gent que en vulgui comprar). Quan hi ha poca oferta i molta demanda, els preus pugen (les entrades d’un concert de Taylor Swift es poden multiplicar per 8 a la reventa). La lliure competència entre venedors fa que els preus no pugin sense límit, perquè sempre hi ha alternatives.

Els sistemes econòmics

Cap societat decideix lliurement què produir, qui produeix i qui rep el que es produeix sense unes regles. Aquestes regles del joc s’anomenen sistema econòmic. Al món hi ha hagut diferents sistemes; tres han marcat l’època contemporània.

El sistema de subsistència és el més antic i, encara avui, el de bona part de la població mundial més pobra. Cada família produeix tot allò que consumeix: cultiva la seva terra, cria pollastres, teixeix la seva roba. És un sistema fràgil: una mala collita pot portar a la fam. El trobem encara a moltes zones rurals d’Àfrica subsahariana, del sud-est asiàtic i d’Amèrica Llatina.

L’economia de mercat (o capitalisme) és el sistema dominant al món actual. Es basa en la propietat privada dels mitjans de producció, el lliure mercat que regula els preus, la cerca del benefici com a motor i la lliure competència entre empreses. L’Estat hi té un paper limitat. Aquest sistema ha generat molta riquesa i ha permès grans avenços tecnològics, però també genera desigualtats molt fortes (entre rics i pobres, entre països rics i pobres) i pressiona els recursos del planeta.

L’economia centralitzada (o socialisme planificat) va ser dominant a la Unió Soviètica i el seu bloc d’influència durant el segle XX. L’Estat era el propietari de pràcticament tots els mitjans de producció, planificava què es produïa amb plans de cinc anys i fixava els preus. L’objectiu era una distribució més justa de la riquesa, però a la pràctica resultava poc flexible i ineficient. La caiguda del Mur de Berlín (1989) i la dissolució de la URSS (1991) van marcar el final d’aquest model en la majoria de països. Avui només alguns estats el segueixen formalment: Cuba, Corea del Nord i, en menor mesura, el Vietnam.

A la pràctica, cap país segueix un model pur. Tots tenen un sistema mixt. La majoria d’estats europeus (a Catalunya inclosa, com a la resta de la UE) tenen un sistema bàsicament capitalista, però amb una forta intervenció pública: l’Estat garanteix sanitat universal, educació pública, pensions i atur. Aquests estats reben sovint el nom d’economies socials de mercat o estats del benestar. Als Estats Units el sistema és molt més liberal: l’Estat hi intervé menys i hi ha menys serveis públics. A la Xina, en canvi, conviuen una economia capitalista molt potent amb un Partit Comunista que controla l’Estat i les grans decisions estratègiques.

---

Indicadors econòmics i socials

Com sabem si una economia funciona bé? Com comparem un país amb un altre? Els indicadors són dades numèriques que ens permeten mesurar i comparar. Hi ha indicadors que parlen sobretot de l’economia i altres que parlen del nivell de vida de les persones.

Els indicadors econòmics

• Producte Interior Brut (PIB). És el valor total de tots els béns i serveis produïts dins d’un territori durant un any. Si el PIB creix, l’economia es mou; si baixa dos trimestres seguits, parlem de recessió. El PIB de Catalunya ronda els 280.000 milions d’euros anuals (Idescat); el de la Unió Europea supera els 17 bilions; el del món, els 100 bilions.
• PIB per càpita. És el PIB dividit pel nombre d’habitants. Dóna una idea de la riquesa mitjana per persona. Catalunya té un PIB per càpita d’uns 32.500 € l’any, prop de la mitjana de la UE-27 (uns 37.500 €); Luxemburg n’és el rècord europeu, amb més de 110.000 €; la mitjana mundial ronda els 12.000 €, i a la República Centreafricana no arriba als 700 €.
• Producte Nacional Brut (PNB). Semblant al PIB, però compta el que produeixen les persones d’una nacionalitat, treballin on treballin, en lloc del que es produeix dins de les fronteres.
• Inflació. És la pujada general de preus al llarg del temps. Una inflació moderada (2-3% anual) es considera normal. Una inflació alta (com el 8-10% que vam veure el 2022 a Europa per la guerra a Ucraïna i la pujada del preu de l’energia) erosiona els salaris i el poder adquisitiu.
• Índex de Preus del Consum (IPC). És l’eina amb què es mesura la inflació. Cada mes, organismes estadístics com l’Idescat a Catalunya o l’Eurostat a la UE calculen com varien els preus d’una cistella de productes habituals: aliments, lloguer, transport, oci, sanitat…
• Taxa d’atur. Percentatge de població activa sense feina (vist a l’apartat anterior).
• Dèficit públic. Quan l’Estat gasta més del que ingressa en un any. Per cobrir-lo, demana diners prestats.
• Deute públic. La suma acumulada dels diners que l’Estat ha demanat al llarg del temps. A la mitjana de la UE-27 ronda el 83% del PIB; a països com França o Itàlia supera el 110%, mentre que altres, com Suècia, no arriben al 40%.

Els indicadors socials

Els indicadors econòmics no ho diuen tot. Un país pot tenir un PIB alt però una desigualtat enorme, un sistema sanitari fluix o l’educació deficient. Per això existeixen els indicadors socials:

• Índex de Desenvolupament Humà (IDH). Calculat per l’ONU, combina tres dimensions: esperança de vida en néixer, nivell educatiu i renda per càpita. Es puntua de 0 a 1. Els països amb IDH superior a 0,8 es consideren de desenvolupament humà alt (Noruega, Suïssa, Alemanya i la majoria d’estats de la UE); els inferiors a 0,55 són de desenvolupament baix (la majoria a l’Àfrica subsahariana).
• Esperança de vida. Anys que es preveu que viurà una persona acabada de néixer. A Catalunya supera els 83 anys, una de les més altes del món; a la mitjana de la UE ronda els 81; a alguns països de l’Àfrica subsahariana no arriba als 60.
• Taxa d’alfabetització. Percentatge de població adulta que sap llegir i escriure.
• Coeficient de Gini. Mesura la desigualtat en la distribució de la renda. Va de 0 (igualtat total) a 1 (un sol individu té tota la riquesa). Catalunya té un Gini al voltant de 0,32, similar a la mitjana europea; Sud-àfrica supera el 0,60.
• Petjada ecològica. Quants recursos del planeta consumeix una persona o un país. Si tothom visquéssim com una persona mitjana europea, caldrien aproximadament 2,8 planetes Terra per sostenir-nos; amb l’estàndard de vida nord-americà, més de 5.

Tots aquests indicadors ens permeten anar més enllà de la riquesa pura i preguntar-nos: vivim millor? la riquesa està ben repartida? el nostre estil de vida és sostenible? Saber llegir-los et fa un ciutadà o ciutadana més preparada per entendre el món i prendre decisions amb criteri.

---

Idees clau per recordar

Si abans de tancar la unitat hagués de quedar-se amb els set conceptes essencials, serien aquests:

• L’economia és la ciència social que estudia com decidim què, com i per a qui produir, partint sempre d’uns recursos limitats. L’activitat econòmica té tres fases: producció · distribució · consum.
• Per produir calen tres factors: recursos naturals, treball i capital (físic, humà i financer). Sense un d’aquests no hi ha producció possible.
• Els tres sectors econòmics reparteixen la població activa: primari (extreu del medi), secundari (transforma) i terciari (serveis). Als països rics el terciari és el dominant; cada cop és més important el quaternari (coneixement i tecnologia).
• L’economia és cosa de tres agents: famílies (consumeixen i aporten treball), empreses (produeixen i distribueixen) i Estat (regula, presta serveis públics, recapta impostos i invertix).
• El mercat laboral reparteix els qui treballen i els qui busquen feina. La taxa d’atur i el salari mínim són indicadors clau. Els sindicats defensen els drets dels treballadors.
• Al mercat, els preus es fixen per la llei de l’oferta i la demanda. Hi ha tres sistemes econòmics: subsistència, capitalista i centralitzat. A la pràctica tots els països tenen sistemes mixtos; a Europa parlem d’estat del benestar.
• Per saber si una economia funciona usem indicadors econòmics (PIB, PIB per càpita, inflació, IPC, taxa d’atur, deute) i socials (IDH, esperança de vida, alfabetització, coeficient de Gini, petjada ecològica). Tots junts ens donen una imatge real del país.