Les primeres civilitzacions

Cap al 3500 aC, a Mesopotàmia, va passar una cosa extraordinària. Per primera vegada els humans van inventar un sistema de signes per registrar informació de manera permanent. Havia nascut l’escriptura, i amb ella s’acabava la prehistòria i començava la història.

1. Què és una civilització?

Anomenem civilitzacions les societats que, a partir de l’Edat dels metalls, van assolir un grau d’organització molt superior al dels poblats neolítics. Una civilització es reconeix per aquests elements.

• Ciutats. Grans nuclis de població amb milers d’habitants, temples, palaus, muralles i mercats.
• Un estat. Un govern (normalment un rei) amb funcionaris, lleis, exèrcit i impostos.
• Societat jerarquitzada. Grups socials molt desiguals, des del rei fins als esclaus.
• Religió organitzada. Temples, sacerdots i cerimònies amb un lloc central en la vida col·lectiva.
• Escriptura. Per administrar, legislar i transmetre coneixements.
• Grans obres. Canals de regadiu, muralles, temples i tombes monumentals.

Les civilitzacions fluvials

Les primeres civilitzacions van néixer, totes, a la vora de grans rius, en zones càlides i seques on el riu ho era tot. Per això les anomenem civilitzacions fluvials.

Per què els rius? Perquè les seves crescudes anuals inundaven les ribes i hi deixaven una capa de llims, un fang molt fèrtil. Amb canals de regadiu, aquells camps produïen collites enormes. Els excedents que van permetre alimentar ciutats senceres, mantenir funcionaris, sacerdots i artesans, i comerciar. Però construir i mantenir els canals exigia organitzar el treball de milers de persones… i d’aquesta necessitat d’organització en van néixer els primers estats.

Fixa’t en la cadena de causes i conseqüències, perquè és la clau de tota la unitat. Riu → terra fèrtil → excedents → ciutats → necessitat d’organitzar-se → estat i escriptura. Cada peça fa possible la següent. Sense el riu, res de la resta no hauria existit!

2. Mesopotàmia. El país entre rius

«Mesopotàmia» significa, en grec, «terra entre rius». La plana situada entre el Tigris i l’Eufrates, a l’actual Iraq. Formava part de l’anomenat Creixent Fèrtil, l’arc de terres fèrtils on havia nascut l’agricultura. Era una terra riquíssima, però plana i sense defenses naturals. Per això la seva història és una successió de pobles que hi van arribar, la van dominar i van ser substituïts per altres.

De les ciutats-estat als imperis

Cap al 3500-3000 aC, els sumeris van fundar les primeres ciutats de la història. Ur, Uruk, Lagaix… Cada ciutat era independent i tenia el seu propi rei, el seu déu protector i el seu territori agrícola. Per això les anomenem ciutats-estat. Sovint es feien la guerra entre elles per l’aigua i les terres. Més endavant, alguns reis van aconseguir unificar moltes ciutats sota un sol poder, creant els primers imperis.

El codi d’Hammurabi. Les lleis a la pedra

Cap al 1750 aC, el rei Hammurabi de Babilònia va fer gravar en una gran estela de pedra negra un recull de prop de 300 lleis. El codi d’Hammurabi, el codi legal complet més antic que es conserva. Moltes lleis segueixen el principi de la llei del talió: «ull per ull, dent per dent», és a dir, el càstig ha de ser equivalent al dany causat. Escrites a la pedra i exposades en públic, les lleis ja no depenien del caprici de cada jutge. Tothom les podia conèixer. Però no eren iguals per a tothom. El càstig variava segons la categoria social de la víctima i del culpable.

Invents que encara fem servir

Els sumeris escrivien gravant signes sobre tauletes de fang amb un estilet de canya, que deixava marques en forma de tascó. Per això aquesta escriptura s’anomena cuneïforme (del llatí cuneus, «tascó»). Després les tauletes s’assecaven o es coïen i quedaven dures com pedres. Per això se n’han conservat centenars de milers.

• La roda. Inventada cap al 3500 aC, primer com a torn de terrissaire i després aplicada als carros.
• Els canals de regadiu. Una xarxa que repartia l’aigua dels rius pels camps.
• El sistema sexagesimal (base 60). Per això una hora té 60 minuts i el cercle té 360 graus.
• El calendari lunar, l’astronomia i les primeres matemàtiques aplicades al comerç i la construcció.

Gràcies a les tauletes conservades sabem coses sorprenentment quotidianes. Hi ha deures d’escola d’aprenents d’escriba amb errors corregits pel mestre, receptes de cervesa, i fins i tot la queixa d’un client, en Nanni, que protesta perquè li han venut coure de mala qualitat. Té gairebé 4.000 anys i està considerada la primera reclamació de consum de la història.

3. Egipte, un do del Nil

L’historiador grec Heròdot va escriure que Egipte era «un do del Nil», i tenia tota la raó. Egipte és, en realitat, una estreta franja verda enmig d’un desert immens. Només la terra que el riu pot regar és habitable. Cada estiu, el Nil creixia i inundava les ribes; quan l’aigua es retirava, hi deixava els llims fèrtils que garantien collites abundants de blat, ordi, lli i papir.

El Nil també era la gran autopista del país. Tot es transportava en vaixell, riu amunt i riu avall. Aquesta geografia tan particular —rica, allargada i protegida pels deserts— va donar a Egipte una història molt més estable que la de Mesopotàmia. La civilització egípcia va durar més de 3.000 anys mantenint una unitat extraordinària.

Tres mil anys d’història

Cap al 3100 aC, el rei Menes (Narmer) va unificar l’Alt Egipte (el sud) i el Baix Egipte (el delta, al nord) en un sol regne. A partir d’aquí, la història d’Egipte es divideix en tres grans etapes de plenitud, separades per períodes de crisi.

Després de l’Imperi Nou, Egipte va entrar en decadència i va ser dominat per pobles estrangers, fins que l’any 30 aC, amb la mort de la reina Cleòpatra, es va convertir en una província de Roma.

El faraó. Rei i déu alhora

Al capdamunt d’Egipte hi havia el faraó, una figura única. No era només un rei, sinó que era considerat un déu vivent, fill de Ra, el déu del sol. Com a déu, era el responsable de mantenir l’ordre del món. Que el Nil cresqués, que les collites fossin bones, que Egipte estigués protegit. El seu poder era absolut. Era el propietari de totes les terres, el cap de l’exèrcit, el jutge suprem i el màxim sacerdot. Els seus símbols eren la doble corona (que representava la unió de l’Alt i el Baix Egipte), el ceptre i el flagell, i la cobra protectora al front.

4. Societat, religió i el més enllà

Una piràmide humana

La societat egípcia tenia forma de piràmide. Pocs privilegiats a dalt i una gran majoria treballadora a baix.

• El faraó i la família reial, al cim.
• Els privilegiats. Nobles i alts funcionaris (com el visir), sacerdots (que administraven els temples) i escribes (els qui dominaven l’escriptura, una de les poques vies per ascendir socialment).
• El poble. Artesans i comerciants a les ciutats, i sobretot pagesos, la immensa majoria, que treballaven les terres i pagaven impostos en forma de collita i de treball obligatori.
• Els esclaus. Majoritàriament presoners de guerra, sense drets, dedicats a les feines més dures.

Les dones egípcies, tot i no ser iguals als homes, tenien més drets que en altres civilitzacions antigues. Podien tenir propietats, heretar, divorciar-se i fer negocis. Algunes van arribar al poder suprem, com la faraona Hatxepsut.

Els obrers que van construir les piràmides no eren esclaus, com sovint es diu. Eren pagesos egipcis que hi treballaven durant els mesos de la inundació, quan no es podia conrear, a canvi de menjar, cervesa i allotjament. S’han trobat els seus poblats, les seves fleques i fins i tot els registres de les seves baixes per malaltia!

Una religió amb molts déus

La religió egípcia era politeista. Adoraven centenars de déus, sovint representats amb cos humà i cap d’animal. Els més importants eren Ra (el sol, déu suprem), Osiris (déu dels morts i de la resurrecció), Isis (la seva esposa, deessa protectora i de la màgia), Horus (déu falcó, protector del faraó), Anubis (déu xacal de la momificació) i Thot (déu ibis de l’escriptura i la saviesa).

La vida després de la mort

Els egipcis creien fermament en una vida després de la mort, però amb una condició. Calia conservar el cos perquè l’esperit el pogués continuar habitant. D’aquesta creença en surt tot el que més ens fascina d’Egipte. Les mòmies, els sarcòfags, les tombes plenes d’objectes i les piràmides.

Abans d’arribar al paradís, però, el difunt havia de superar el judici d’Osiris. El seu cor es pesava en una balança contra la ploma de Maat, la deessa de la justícia. Si el cor pesava més que la ploma (senyal d’una vida plena de males accions), un monstre el devorava i el difunt desapareixia per sempre. Si pesava igual o menys, accedia a la vida eterna als camps d’Aaru.

La momificació, pas a pas

Per conservar el cos es va desenvolupar la tècnica de la momificació, un procés que durava uns 70 dies.

1. S’extreien el cervell i els òrgans interns (que es guardaven en quatre recipients, els vasos canopis), excepte el cor, que calia per al judici d’Osiris.
2. El cos es cobria amb natró, una sal que l’assecava completament durant uns 40 dies.
3. S’omplia i es perfumava amb resines, olis i ungüents.
4. S’embolicava amb metres i metres de benes de lli, col·locant-hi amulets protectors entre les capes.
5. Es col·locava dins d’un o diversos sarcòfags decorats, i s’enterrava amb el seu aixovar. Mobles, joies, aliments i el Llibre dels Morts.

La momificació completa era caríssima. Només el faraó i els rics se la podien permetre. La gent senzilla s’enterrava al desert, on la sorra calenta i seca, irònicament, momificava els cossos de franc.

5. Piràmides, temples i jeroglífics

Construir per a l’eternitat

Els egipcis construïen les cases —fins i tot els palaus— amb tova, un material pobre, perquè eren per a la vida, que és curta. En canvi, les tombes i els temples els feien de pedra, perquè havien de durar per sempre.

• Les piràmides. Tombes monumentals dels faraons de l’Imperi Antic. Les més famoses són les de Gizeh. La Gran Piràmide de Kheops (146 metres d’alçada original i uns 2,3 milions de blocs de pedra), Kefren i Micerí, custodiades per la Gran Esfinx. Com que les piràmides eren massa visibles per als lladres, els faraons posteriors es van fer enterrar en tombes excavades a la roca de la Vall dels Reis.
• Els temples. Cases dels déus, amb avingudes d’esfinxs, grans portes (pilons), patis i sales de columnes gegantines. Destaquen Karnak i Luxor, dedicats al déu Amon, i Abu Simbel, excavat a la roca per Ramsès II.

Pintura i escultura. Un art amb normes

L’art egipci pot semblar «sempre igual», i és expressament. Seguia unes normes fixes que gairebé no van canviar en 3.000 anys, perquè l’art no buscava ser original, sinó complir la seva funció religiosa. Les figures humanes es representaven amb la llei de la frontalitat. El cap i les cames de perfil, però l’ull i les espatlles de front. I la mida de cada figura depenia de la seva importància. El faraó sempre es representava molt més gran que els seus servents (jerarquia).

Els jeroglífics i el misteri desxifrat

Els egipcis van crear la seva pròpia escriptura. Els jeroglífics, un sistema de centenars de signes-dibuix que podien representar idees o sons. S’escrivien a les parets de temples i tombes, i també sobre papir, un suport semblant al paper fet amb una planta del Nil.

Quan la civilització egípcia va desaparèixer, el coneixement dels jeroglífics es va perdre. Durant segles, ningú no va saber llegir-los. La clau va arribar amb la pedra de Rosetta, trobada el 1799. Una llosa amb el mateix text escrit en jeroglífic, en demòtic (l’escriptura popular egípcia) i en grec. Comparant les tres versions, el francès Jean-François Champollion va aconseguir desxifrar els jeroglífics l’any 1822. Aquell dia va renéixer tota una civilització.

No cal anar al Caire per veure Egipte de prop. El Museu Egipci de Barcelona té més d’un miler de peces originals —mòmies incloses— i és un dels pocs museus d’Europa dedicats exclusivament a l’antic Egipte.

6. Altres civilitzacions urbanes del món antic

Mesopotàmia i Egipte no van ser les úniques. Mentre s’aixecaven al voltant del Tigris i del Nil, altres pobles van desenvolupar les seves pròpies civilitzacions urbanes a altres parts del món.

La civilització de l’Indus (3000 – 1500 aC)

A la vall del riu Indus (l’actual Pakistan i nord-oest de l’Índia) va florir una civilització molt avançada, amb ciutats com Mohenjo-Daro i Harappa. Eren ciutats planificades amb traçat ortogonal, sistemes d’aigües residuals, dipòsits públics i banys rituals — l’urbanisme més avançat del seu temps. Tenien una escriptura que encara no s’ha desxifrat.

La Xina antiga

A la vall del riu Groc (Huang He) va néixer una de les civilitzacions més continuades de la història. Les dinasties Shang (1600 – 1046 aC) i Zhou (1046 – 256 aC) van desenvolupar la metal·lúrgia del bronze, la seda, l’escriptura amb caràcters i un sistema polític basat en el «mandat del cel».

Els fenicis i els hebreus

Al Mediterrani oriental, dos pobles petits van deixar una empremta enorme. Els fenicis (a l’actual Líban) van ser els grans navegants i comerciants de l’antiguitat, i van inventar el primer alfabet —del qual deriven el grec, el llatí i, indirectament, el nostre. Els hebreus van ser el primer poble monoteista. La seva creença en un sol déu (Jahvè) és l’origen del judaisme, el cristianisme i l’islam.

El llegat de les primeres civilitzacions

Mesopotàmia i Egipte van desaparèixer fa molts segles, però vivim envoltats de les seves invencions.

• L’escriptura, la base de tota la cultura posterior. Sense ella no hi hauria llibres, ni lleis escrites, ni internet.
• Les lleis escrites i públiques (codi d’Hammurabi). La idea que la justícia no pot dependre del caprici de qui mana.
• La roda, present en tot el que es mou.
• La mesura del temps. Les hores de 60 minuts, els minuts de 60 segons, el calendari de 365 dies (egipci!) i el cercle de 360 graus.
• Les matemàtiques i l’astronomia aplicades. Geometria per mesurar camps, càlcul per al comerç.
• L’estat i l’administració. Funcionaris, impostos, censos i arxius — l’esquelet de qualsevol país modern.