Objectius d'aprenentatge
07 objectius- Identificar les activitats que formen part del sector secundari.
- Distingir els diferents tipus de matèries primeres i la seva explotació.
- Comparar les fonts d'energia renovables i no renovables.
- Reconèixer els tres tipus d'indústria i els factors que en condicionen la localització.
- Conèixer els grans blocs industrials del món i la situació de Catalunya.
- Analitzar els reptes ambientals del sector secundari i les estratègies de sostenibilitat.
- Comprendre què és la indústria 4.0 i els canvis que comporta.
Quan obres l’aixeta, encens un llum, agafes el cotxe o et poses una samarreta nova, estàs fent servir un producte que algú ha fabricat. El sector secundari és el que pren les matèries primeres del medi natural, les transforma amb energia i tecnologia i les converteix en els milers d’objectes que omplen el nostre dia a dia: ciment, acer, cotxes, telèfons, medicaments, robes, aliments envasats. En aquesta unitat veuràs d’on traiem les matèries primeres, com obtenim l’energia per fer-les funcionar, com es localitza una fàbrica, per què hi ha països que produeixen i altres que consumeixen, i quins reptes ambientals té al davant una activitat que va canviar el món fa 250 anys i que continua transformant-lo cada dia.
Què és el sector secundari?
El sector secundari agrupa totes les activitats que transformen les matèries primeres en productes elaborats o semielaborats. Hi formen part la indústria, la construcció, l’artesania i la producció d’energia. La gran diferència respecte al sector primari és que aquí no s’extreu directament de la natura sinó que es transforma: el ferro es converteix en acer, el petroli en gasolina, el blat en farina i pa, el cotó en samarretes.
El secundari ocupa avui al voltant del 19% de la població activa de Catalunya i el 22% de la mitjana de la Unió Europea. A Alemanya, on la indústria és molt forta (cotxes, química, maquinària), supera el 25%. Al món sencer ronda el 23%. És, doncs, un sector que ocupa molta gent però menys que el terciari, i que ha perdut pes als països rics les darreres dècades — un fenomen que s’anomena desindustrialització i que afecta especialment territoris com Catalunya, on indústries històriques com el tèxtil o la metal·lúrgia pesant han disminuït molt.
Per produir, la indústria necessita tres ingredients essencials: matèries primeres, energia i treball. Quan més eficient és la combinació, més competitiva és. Avui hi cal afegir un quart element decisiu: la tecnologia. Les fàbriques d’última generació estan ple de robots, sensors i intel·ligència artificial.
Les matèries primeres
Les matèries primeres són els productes bàsics que obtenim de la natura i que, després d’una transformació industrial, es converteixen en béns útils. Tradicionalment es classifiquen en tres grans grups segons el seu origen.
Matèries primeres minerals
S’extreuen del subsòl per mineria. Inclouen els minerals metàl·lics (ferro, coure, alumini, or, plata, liti), els no metàl·lics (sal, fòsfor, sofre) i els minerals per a la construcció (granit, marbre, calcària, sorra). Són recursos no renovables: els jaciments triguen milions d’anys a formar-se i, un cop esgotats, no es regeneren.
L’extracció de minerals té un cost ambiental enorme. Per produir un sol quilo de coure cal moure unes 110 tones de pedra i terra; per fer dos anells d’or matrimonials s’han d’extreure 6 tones de roca residual. La mineria és, segons l’ONU, una de les activitats que més terra mou al planeta — més que l’erosió natural dels rius. A escala mundial, els grans productors són Austràlia, Xile, Xina, Indonèsia, Sud-àfrica i el Canadà. A Catalunya, la mineria és residual. Només es manté l’extracció de sal potàssica al Bages (Súria, Sallent), una activitat històrica que ha deixat un paisatge marcat per les muntanyes blanques de residus salins.
L’aigua, una matèria primera estratègica
L’aigua és imprescindible per a la indústria: forma part de molts productes (begudes, conserves, fàrmacs), refrigera maquinària, transporta materials i evacua residus. Per fer una camisa de cotó calen 2.700 litres d’aigua; per fabricar un cotxe, més de 150.000. Aquesta xifra explica per què la gestió de l’aigua és un repte cada cop més estratègic, sobretot a països mediterranis com Catalunya, on la sequera del 2022-2024 va obligar a restringir l’ús industrial.
Matèries primeres orgàniques
Provenen d’éssers vius — animals i plantes — i sovint connecten amb el sector primari. La indústria alimentària usa cereals, llet i carn; la tèxtil usa cotó, llana i seda; la fusta alimenta la indústria del moble i del paper; el cautxú ve de l’arbre tropical Hevea brasiliensis. Algunes són renovables si es gestionen bé (boscos amb tala sostenible), però d’altres impliquen desforestació massiva, com l’oli de palma a Indonèsia o la soja al Brasil.
L’energia: fonts, transició i dependència
Sense energia no hi ha indústria. Una font d’energia és qualsevol recurs natural que permet obtenir energia útil — calor, electricitat, moviment. Es classifiquen en dos grans blocs.
Fonts d’energia no renovables
Es troben en quantitats limitades al planeta i triguen milions d’anys a regenerar-se. Són les que més s’utilitzen avui i les que més contaminació generen.
- Petroli. Un hidrocarbur que durant el segle XX va esdevenir l’energia més consumida del món. Es refina per fabricar gasolina, dièsel, querosè, plàstics, fertilitzants, asfalt. Els grans productors són els Estats Units, Aràbia Saudita, Rússia i el Canadà. La UE és el principal importador mundial.
- Carbó. La font més abundant: queden reserves per a més de 100 anys. Va ser el motor de la Revolució Industrial i avui encara aporta el 27% de l’energia mundial. La Xina sola consumeix la meitat del carbó del món. Genera moltes emissions de CO₂ i és el gran obstacle per complir els objectius climàtics.
- Gas natural. Sovint apareix associat al petroli. Es transporta per gasoductes o liquat en vaixells. Els grans productors són Rússia, Iran, Qatar i els EUA. La invasió d’Ucraïna del 2022 va revelar la dependència crítica d’Europa del gas rus i ha accelerat la transició cap a energies renovables.
- Energia nuclear. Obtinguda per fissió de l’urani a centrals nuclears. Produeix electricitat sense emetre CO₂, però genera residus radioactius que duraran milers d’anys i té el risc d’accidents greus (Txernòbil 1986, Fukushima 2011). A Catalunya hi ha dues centrals nuclears actives: Ascó (Ribera d’Ebre) i Vandellós II (Baix Camp). França és el país europeu més dependent del nuclear (60% de la seva electricitat).
Fonts d’energia renovables
Es regeneren naturalment i, ben gestionades, són inesgotables. Són la base de la transició energètica a què s’ha compromès la UE: arribar al 42,5% d’energia renovable el 2030 i la neutralitat climàtica el 2050.
- Hidroelèctrica. Aprofita la caiguda de l’aigua a embassaments i salts. És la renovable més antiga i, encara avui, una de les més importants. Catalunya té centrals al Pallars (Camarasa, Talarn), als Pirineus i a la Noguera Pallaresa. Suecia, Suïssa i Noruega obtenen la majoria de la seva electricitat d’aquesta font.
- Solar. Capta la radiació del Sol amb panells fotovoltaics. És neta, gratuïta i inesgotable, però depèn de les hores de llum. Espanya i Itàlia són pioneres a Europa; la Xina lidera la fabricació mundial de panells. Catalunya ha multiplicat per cinc la potència solar instal·lada en cinc anys.
- Eòlica. Aprofita la força del vent amb aerogeneradors. Necessita zones ventoses i pot generar conflictes pel impacte visual al paisatge. Els grans parcs marins (offshore) del mar del Nord — al Regne Unit, Dinamarca i els Països Baixos — són els més productius del món. A Catalunya, els parcs eòlics es concentren a la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i els Garrigues; el debat sobre noves instal·lacions és molt viu.
- Geotèrmica. Aprofita la calor del subsòl. Islàndia obté gairebé tota la seva electricitat d’aquesta font gràcies a l’activitat volcànica. A la resta d’Europa té un paper marginal.
- Biomassa. Crema residus orgànics (restes agrícoles, fusta, llots) per generar energia. És renovable però emet CO₂; cal vigilar que no porti a sobreexplotació de boscos.
- Mareomotriu. Aprofita el moviment de les marees. Té poc desplegament — només funciona en estuaris i costes amb un gran desnivell de marea, com La Rance a la Bretanya francesa.
La indústria: tipus i factors de localització
La indústria és el cor del sector secundari. Hi ha moltes maneres de classificar-la, però la més útil és segons l’ús i el destinatari del producte final.
Tipus d’indústries
- Indústries de base. Fan la primera transformació de les matèries primeres en productes semielaborats que serviran a altres indústries. Hi destaquen la siderúrgica (acer), la química pesant (refineries, petroquímica — el polígon químic de Tarragona és el més gran del sud d’Europa) i la metal·lúrgia (alumini, coure).
- Indústries de béns d’equipament. Transformen els productes semielaborats en maquinària, eines i equips que altres empreses faran servir per produir. Hi entren la maquinària agrícola, els ordinadors, els equips industrials. Alemanya n’és la gran potència mundial.
- Indústries de béns de consum. Fabriquen productes directament per al consumidor final. La més coneguda: l’automòbil (SEAT a Martorell, Volkswagen a Pamplona, Renault a Valladolid, Stellantis a Vigo); també hi entren la tèxtil (Mango i Inditex amb origen català/gallec), l’alimentària (Damm, Danone Espanya, Borges), la farmacèutica (Grifols, Esteve, Almirall — totes amb seu a Catalunya), l’electrònica i el llibre.
Els factors de localització industrial
Una empresa no instal·la una fàbrica on vol. Hi ha raons que fan més rendible un lloc que un altre. Els factors clàssics tenien a veure amb la proximitat física; els actuals, més amb el coneixement i les infraestructures.
- Proximitat de matèries primeres i fonts d’energia. Decisiu per a la indústria de base (la siderúrgia històricament s’instal·lava al costat de mines de carbó i ferro). Avui ha perdut pes perquè el transport és barat.
- Proximitat al mercat. Important per a les indústries que produeixen béns peribles o voluminosos (begudes, ciment, mobles).
- Mà d’obra qualificada i barata. Per això moltes empreses europees han deslocalitzat la producció a la Xina, Vietnam, Bangladesh, Marroc: salaris més baixos i poca regulació laboral.
- Transport i infraestructures. Polígons amb autopista, ferrocarril, port o aeroport propers. Catalunya té un avantatge clar: el port de Barcelona i el de Tarragona connecten la indústria amb el món, i l’autopista AP-7 és l’eix logístic del sud d’Europa.
- Marc legal i ajuts. Subvencions, exempcions fiscals, normatives ambientals més o menys estrictes. La UE ha aprovat el Chips Act el 2023 amb 43.000 milions d’euros d’ajuts per fer fàbriques de semiconductors a Europa i reduir la dependència de la Xina i Taiwan.
- Accés a la tecnologia i a la recerca. Fonamental per a sectors capdavanters: a la regió de Munic hi ha més enginyers per metre quadrat que enlloc d’Europa; la Vall del Silici de Califòrnia és el clúster tecnològic més potent del món.
- Existència d’altres indústries (clústers). Treballar amb empreses complementàries redueix costos. Catalunya té clústers consolidats: l’auto al voltant de Martorell, la química a Tarragona, la moda al Vallès, la farmàcia a la regió metropolitana.
La revolució industrial i les seves transformacions
L’activitat industrial actual és el resultat de quatre grans revolucions tecnològiques que han canviat el món des del segle XVIII.
- Primera revolució industrial (a partir del 1760, a la Gran Bretanya). La màquina de vapor, el carbó i la fàbrica tèxtil van substituir el treball artesanal. Va aparèixer una nova classe social, el proletariat; les ciutats industrials van créixer ràpidament. Catalunya hi va ser pionera al sud d’Europa: el vapor de Sallent el 1832, les colònies tèxtils del Llobregat i del Ter, les fàbriques de Manresa, Sabadell i Terrassa.
- Segona revolució industrial (1850-1914). L’electricitat, el motor de combustió, el petroli, l’acer i la química van transformar la producció. Van aparèixer la cadena de muntatge (Henry Ford als Estats Units) i les grans empreses (acer Krupp a Alemanya, automòbils Renault a França). A Catalunya s’industrialitzà més la metal·lúrgia, la química i la mecànica.
- Tercera revolució industrial (1950-2000). L’electrònica, la informàtica, l’automatització i la robòtica van mecanitzar la producció. Va aparèixer la globalització de les cadenes de producció: avui un mòbil porta peces fabricades a 30 països diferents.
- Quarta revolució industrial (en marxa). Hi parlarem al darrer apartat: és la indústria 4.0, basada en intel·ligència artificial, internet de les coses, big data i fabricació intel·ligent.
La indústria al món d’avui
La industrialització del món està molt desigualment repartida. Els geògrafs distingeixen tres grans blocs.
- Països centrals o del Nord. Tenen indústries d’alta tecnologia, marques globals i centres de recerca: Estats Units, Unió Europea (especialment Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos), Japó, Corea del Sud, Canadà, Austràlia. Concentren les seus de les multinacionals i les patents.
- Països emergents. S’industrialitzen a gran velocitat gràcies a recursos abundants, mà d’obra barata i, sovint, polítiques d’estat actives. Lideren Xina (la “fàbrica del món”), Índia, Brasil, Mèxic, Indonèsia, Vietnam, Turquia. Xina ja produeix més acer, ciment i cotxes que cap altre país.
- Països perifèrics o del Sud. Tenen una indústria escassa i centrada en la primera transformació de matèries primeres. Hi entren la majoria de països d’Àfrica subsahariana i algunes regions d’Amèrica Llatina i el sud-est asiàtic. Les seves economies depenen massa de l’exportació de matèries no transformades.
A Catalunya, la indústria històricament potent ha viscut dècades de desindustrialització: el tèxtil va perdre dos terços dels llocs de treball entre 1980 i 2010; la siderúrgia ha desaparegut. Però alhora s’ha consolidat un teixit industrial més modern i diversificat: automoció (SEAT exporta el 80% de la producció), química-farmàcia, alimentació, maquinària. Catalunya és el principal pol industrial de l’Estat espanyol: aporta el 23% del PIB industrial i el 25% de les exportacions industrials.
Reptes ambientals i sostenibilitat
La indústria és imprescindible, però també una de les principals fonts de contaminació del planeta. Els seus impactes ambientals es classifiquen en tres grans tipus.
Contaminació atmosfèrica
Les fàbriques i les centrals tèrmiques emeten gasos contaminants: CO₂ (efecte hivernacle), òxids de sofre i nitrogen (causen pluja àcida), partícules fines (problemes respiratoris), gasos clorofluorocarbonis (van destruir la capa d’ozó fins que es van prohibir el 1987). El sector industrial és responsable d’aproximadament un 25% de les emissions globals de CO₂.
Contaminació de l’aigua
Els abocaments industrials sense depurar contaminen rius, llacs i mars. Un cas notori: la indústria de la moda ràpida, segons l’ONU, és la segona més contaminant del món i consumeix l’equivalent al 20% de l’aigua del planeta. Per fer uns texans calen 7.500 litres d’aigua; cada segon es crema o enterra una quantitat de roba equivalent a un camió d’escombraries. Les marees negres per accidents de petroliers (com el del Prestige el 2002 davant la costa gallega) provoquen catàstrofes que duren dècades.
Residus i reciclatge
Cada any es produeixen al món més de 2.000 milions de tones de residus sòlids. Els residus electrònics creixen ràpidament: telèfons, ordinadors, electrodomèstics. Catalunya recicla al voltant del 45% dels residus, una xifra similar a la mitjana europea, però lluny dels líders com Alemanya o els Països Baixos (66%).
Cap a un model sostenible
L’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 9 de l’ONU demana «indústria, innovació i infraestructura» que siguin sostenibles. La UE ha aprovat el Pacte Verd Europeu (Green Deal): vol que Europa sigui climàticament neutra el 2050. Pas a pas s’aplica l’economia circular: dissenyar productes que es puguin reparar, reutilitzar i reciclar, en lloc del model lineal “extreu–fabrica–llença”. Empreses catalanes com Roca, Damm o Mango han començat a publicar memòries de sostenibilitat i a reduir emissions.
La quarta revolució: indústria 4.0 i digitalització
La indústria 4.0 és la transformació digital del sector secundari. Es basa en quatre tecnologies que canvien la manera de produir.
- Internet de les coses (IoT). Sensors connectats a màquines, vehicles i edificis envien dades en temps real al núvol.
- Big data i intel·ligència artificial. Els ordinadors aprenen dels patrons i prediuen avaries, millorant la productivitat i reduint els residus.
- Robòtica avançada i fabricació additiva. Els robots col·laboratius treballen al costat dels humans; la impressió 3D permet fabricar peces complexes a petita escala.
- Núvol i ciberseguretat. Tota la informació de la fàbrica viu al núvol, amb els reptes de seguretat que això comporta.
L’impacte sobre el treball serà profund: l’OCDE calcula que un 14% de les feines actuals es poden automatitzar completament i un altre 32% patiran canvis importants. Apareixeran feines noves (analistes de dades, especialistes en IA, dissenyadors d’automatismes) i en desapareixeran d’altres (operaris de cadena, conductors). El gran repte és requalificar els treballadors per a la nova economia.
A Europa, la UE impulsa el programa Horitzó Europa i el Chips Act per recuperar capacitat industrial estratègica. Catalunya forma part de la xarxa europea d’European Digital Innovation Hubs i té centres d’investigació punters com el BSC-CNS (Barcelona Supercomputing Center, on viu el supercomputador MareNostrum) i l’Eurecat (centre tecnològic).
Idees clau per recordar
Si abans de tancar la unitat hagués de quedar-te amb els set conceptes essencials, serien aquests:
- El sector secundari agrupa la indústria, la construcció, l’artesania i la producció d’energia: tot el que transforma les matèries primeres en productes elaborats. Necessita matèries primeres + energia + treball + tecnologia.
- Les matèries primeres es classifiquen en minerals (no renovables), aigua (estratègica) i orgàniques (animals i vegetals, parcialment renovables).
- L’energia es divideix en no renovables (petroli, carbó, gas, nuclear) — encara dominants però en transició — i renovables (hidroelèctrica, solar, eòlica, geotèrmica, biomassa, mareomotriu) — el futur de l’energia mundial. La UE es compromet al 42,5% renovable el 2030.
- Hi ha tres tipus d’indústria segons l’ús del producte: de base (semielaborats: acer, química), de béns d’equipament (maquinària, equips) i de béns de consum (cotxes, roba, aliments).
- La localització industrial depèn de molts factors: matèries i energia properes (clàssic) i, cada cop més, mà d’obra qualificada, transport, marc legal, accés a la tecnologia i existència d’altres empreses (clústers).
- El món es divideix en tres blocs industrials: centrals (UE, EUA, Japó, Corea), emergents (Xina, Índia, Brasil) i perifèrics (gran part d’Àfrica, sud-est asiàtic). Catalunya, motor industrial de l’Estat, ha passat per una desindustrialització i s’ha reorientat cap a sectors d’alta tecnologia.
- Els reptes ambientals (CO₂, pluja àcida, residus, contaminació de l’aigua) empenyen cap a un model d’economia circular. La quarta revolució industrial (indústria 4.0) digitalitza la producció amb IoT, IA, robòtica i fabricació additiva.