Què és la població i per què és important estudiar-la?
La població és el conjunt de persones que viuen en un territori. A Catalunya, estudiar la població és essencial perquè ens ajuda a entendre com vivim, on vivim, com ens movem, com envellim i com canvia el país. Amb gairebé 8 milions d’habitants, Catalunya és un territori petit però densament poblat, amb grans diferències entre zones molt plenes i zones pràcticament buides. A més, la població catalana ha canviat molt al llarg del segle XX i XXI a causa de factors com la industrialització, la migració, la baixa natalitat i l’augment de l’esperança de vida.
Evolució històrica de la població
Primera meitat del segle XX. Creixement lent però amb moviments interns.
A principis del segle XX, Catalunya tenia aproximadament 2 milions d’habitants i era una societat en transició entre el món rural i l’industrial. Tot i que el camp continuava sent el principal espai de vida i treball, ciutats com Barcelona, Sabadell o Terrassa ja mostraven una expansió notable vinculada a la indústria tèxtil i metal·lúrgica. La natalitat era alta però la mortalitat, sobretot la infantil, també ho era a causa de malalties, manca de sanitat moderna i epidèmies com la grip del 1918. Per això, el creixement global era lent.
En aquest període ja es produïen moviments migratoris importants, especialment un èxode rural intern del camp cap a les ciutats industrials. A més, Catalunya rebia migració de proximitat procedent del País Valencià, Aragó, Múrcia o Balears, que s’ocupava en sectors com la construcció, el port o la indústria. Aquests moviments contribuïren a l’expansió urbana de Barcelona, que vivia obres d’infraestructura com la creació de noves línies de metro, l’obertura de carrers a l’Eixample i la preparació de l’Exposició Internacional de 1929. Tot i això, la mobilitat general continuava sent baixa i la major part de la població vivia al mateix lloc tota la vida.
1950–1975. Industrialització i gran migració espanyola.
Entre els anys cinquanta i setanta, Catalunya experimenta una de les transformacions demogràfiques més intenses del segle XX. El creixement industrial en sectors com el tèxtil, la metal·lúrgia, el motor o la química requereix molta mà d’obra. Aquest context atrau centenars de milers de persones procedents sobretot d’Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa, Múrcia i Aragó.
En 25 anys, Catalunya passa de 3,5 a més de 5,5 milions d’habitants. Aquest augment sobtat provoca una expansió urbana accelerada, amb la construcció de barris sencers a la perifèria de Barcelona i d’altres ciutats com Sabadell, l’Hospitalet o Santa Coloma. Molts d’aquests barris neixen amb dèficits de serveis, poca planificació i alta densitat de població. L’economia creix ràpidament, però les infraestructures i els equipaments no sempre avancen al mateix ritme.
Aquest període explica bona part de l’estructura urbana i de la distribució de població actual a Catalunya.
1975–2000. Baixa natalitat, estabilitat demogràfica i despoblament rural.
A partir de la Transició i durant les dècades dels vuitanta i noranta, Catalunya viu un període d’estabilitat demogràfica. Les transformacions socials —com l’accés generalitzat a l’educació, l’entrada massiva de les dones al mercat laboral o els nous models familiars— provoquen una davallada notable de la natalitat. Moltes famílies passen a tenir un o dos fills i la població es manté estable al voltant dels 6 milions d’habitants.
Al mateix temps, s’accentua el despoblament rural. Diverses comarques del Pirineu, de les Terres de l’Ebre i de l’interior de Lleida i Tarragona perden habitants perquè molts joves marxen cap a capitals i ciutats mitjanes per estudiar o treballar. Aquest procés redueix serveis, tanca escoles i incrementa l’envelliment a les zones afectades. Les ciutats, en canvi, es consoliden com a centres de vida econòmica i social.
És un període marcat per la modernització d’infraestructures, però amb un creixement demogràfic molt moderat.
2000–2010. boom migratori internacional i ràpid creixement.
A l’inici del segle XXI, Catalunya viu un creixement demogràfic molt accelerat. L’expansió econòmica, la demanda de mà d’obra i la globalització faciliten l’arribada de població procedent del Marroc, Romania, Pakistan, Xina, Índia, Equador, Colòmbia i altres països. Aquest procés és més intens que qualsevol onada migratòria anterior del segle XX.
En una dècada, la població passa d’uns 6 milions a 7,5 milions d’habitants. Això implica una ampliació del parc d’habitatges, un increment de la matrícula escolar, la transformació d’alguns barris i nous reptes en serveis socials i sanitaris. El mapa demogràfic de Catalunya canvia ràpidament, amb municipis que creixen a un ritme fins aleshores inèdit.
Aquest període finalitza amb la crisi econòmica de 2008, que redueix l’arribada de nova població i obliga molts col·lectius a reorientar la seva situació laboral.
2011–avui. Baixa natalitat, envelliment i creixement moderat.
Després del 2008, el creixement de la població s’alenteix. La natalitat continua en mínims històrics i no compensa les defuncions. L’esperança de vida és molt alta, cosa que fa créixer el pes de la població de més de 65 i de més de 85 anys. El resultat és una societat cada vegada més envellida.
La immigració internacional continua existint, però amb un volum menor que en la dècada anterior. Al mateix temps, molts joves catalans emigren a països europeus per trobar feines més estables o millor remunerades. Això provoca tensions en el mercat laboral i una pèrdua potencial de capital humà.
El creixement actual depèn sobretot de la migració, però es manté en nivells moderats, mentre la població catalana afronta reptes com la sostenibilitat del sistema de pensions, la necessitat d’habitatge assequible i la pèrdua demogràfica en zones rurals.
Transformació cultural, multiètnica i lingüística de les migracions.
Les diferents onades migratòries —tant internes com internacionals— han modificat la composició cultural i social de Catalunya al llarg del segle XX i XXI. Aquestes migracions han introduït noves formes de vida, costums i pràctiques socials, i han redefinit la distribució demogràfica entre ciutats i zones rurals.
En l’àmbit lingüístic, els moviments migratoris han tingut un impacte evident. Les migracions internes de mitjan segle XX reforçaren l’ús social del castellà en molts barris urbans, mentre que les migracions internacionals del segle XXI han consolidat Catalunya com un espai multilingüe. En alguns municipis, aquest procés ha generat situacions de substitució lingüística o retrocés de l’ús quotidià del català, especialment en entorns amb molta mobilitat i alta diversitat d’orígens.
Aquest conjunt de processos ha configurat l’actual realitat demogràfica: una societat amb orígens diversos, marcada per forts desequilibris territorials, amb envelliment creixent i en la qual els comportaments socials i lingüístics varien molt segons la comarca i la història migratòria del territori.
La distribució territorial de la població
La població de Catalunya es caracteritza per una distribució molt desigual sobre el territori. L’espai català combina zones fortament urbanitzades i densament poblades amb àmplies àrees de poca ocupació humana. Aquest contrast és fonamental per entendre els desequilibris territorials, la prestació de serveis, la mobilitat i les oportunitats econòmiques de cada comarca.
L’Àrea Metropolitana de Barcelona: la màxima concentració urban
L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és la zona més poblada de Catalunya, amb més de 3 milions d’habitants. Aquí es concentren les principals infraestructures, centres econòmics, equipaments sanitaris, universitats, serveis administratius i una gran part dels llocs de treball del país.
Barcelona ciutat presenta algunes de les densitats més altes d’Europa, superant en molts barris els 16.000 habitants/km². Municipis adjacents com l’Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Cornellà, Sant Adrià o parts de Sabadell i Terrassa també registren densitats molt elevades.
Aquesta concentració respon a diversos factors:
– L’atracció de feina en sectors com serveis, tecnologia, comerç i indústria.
– La presència d’universitats i centres d’investigació.
– La disponibilitat d’infraestructures de transport (metro, Rodalies, tramvia).
– L’herència de l’expansió urbana del segle XX.
La contrapartida és que aquesta zona també pateix pressions importants: preus elevats de l’habitatge, elevada demanda d’equipaments públics, congestió de mobilitat i saturació en moments puntuals.
Ciutats intermèdies i eixos urbans. Un creixement progressiu
Fora de l’AMB, Catalunya compta amb un conjunt de ciutats intermèdies que actuen com a pols demogràfics i econòmics. Són nuclis que han crescut molt en les darreres dècades, tant pel seu propi dinamisme com per la pressió demogràfica de l’àrea metropolitana.
Algunes de les ciutats més rellevants són:
– Girona i els municipis del Gironès.
– Tarragona i Reus.
– Lleida i la plana de Lleida.
– Sabadell, Terrassa, Mataró, Granollers i Vilanova i la Geltrú.
– Vic, Manresa, Igualada, Olot i Figueres, entre d’altres.
Aquestes ciutats actuen com a centres de serveis i ofereixen:
– Habitatge més assequible que l’AMB.
– Bones connexions viàries i ferroviàries.
– Una oferta diversificada d’educació, comerç i salut.
– Oportunitats laborals en sectors terciaris i industrials.
Durant les darreres dècades, moltes famílies han optat per viure en aquestes ciutats i treballar o estudiar a Barcelona, cosa que ha reforçat el paper dels eixos de mobilitat com el Vallès, el Maresme, el Garraf o la plana de Vic.
Aquest model ha creat una Catalunya cada vegada més policèntrica, on la vida quotidiana no depèn exclusivament de Barcelona.
Zones rurals i d’interior. Baixa densitat i envelliment.
En contrast amb les zones urbanes i intermèdies, les comarques de muntanya, de l’interior i de les Terres de l’Ebre presenten densitats molt baixes. En llocs com el Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça o parts de la Terra Alta, hi ha municipis que no arriben ni als 10 habitants/km².
Aquests territoris comparteixen diverses característiques:
– Envelliment intens: una proporció alta d’habitants de més de 65 anys.
– Despoblament continuat: pèrdua de població jove que marxa per estudis o feina.
– Manca de serveis: dificultats per mantenir escoles, consultoris mèdics, transport públic i comerços.
– Dependència del sector primari i d’activitats estacionalitzades (turisme, agricultura, ramaderia).
– Llargues distàncies i menor accessibilitat a infraestructures.
Aquestes zones necessiten polítiques específiques per evitar que la pèrdua de població generi una degradació progressiva del territori i una disminució de la qualitat de vida. Factors com el teletreball, la millora de la connectivitat digital i les oportunitats en economia verda poden ajudar en el futur, però la problemàtica encara és significativa.
El litoral i els municipis turístics: població estacional i concentrada
A més de les grans ciutats, Catalunya té un altre element distintiu: molts municipis del litoral han crescut gràcies al turisme, especialment a la Costa Brava, a la Costa Daurada i en parts del Maresme.
Aquests municipis presenten fenòmens com:
– Població estacional elevada, amb pics molt alts a l’estiu.
– Creixement urbanístic associat als apartaments, càmpings i segones residències.
– Dificultat per mantenir serveis fora de temporada (CAP, escoles, transport).
– Dependència econòmica dels sectors d’hostaleria i restauració.
La dualitat entre “població resident” i “població flotant” és clau per entendre el funcionament d’aquestes zones, que poden multiplicar per 5 o 10 el seu nombre d’habitants en mesos d’estiu.
Els desequilibris territorials. Causes i conseqüències.
La distribució desigual de la població a Catalunya té causes històriques, econòmiques, geogràfiques i polítiques. La concentració al litoral i a les àrees urbanes respon a la disponibilitat de feina i serveis, mentre que la baixa població de les zones interiors s’explica per la manca d’oportunitats, la distància i les dificultats de connectivitat.
Aquest desequilibri comporta conseqüències:
– Pressió demogràfica i habitatge car a la costa i a l’AMB.
– Desigualtats en el finançament i la provisió de serveis entre territoris.
– Pèrdua de capital humà a les zones rurals.
– Dependència del vehicle privat en comarques poc poblades.
– Risc de despoblament sever en alguns municipis petits.
Aquestes diferències expliquen per què la política territorial és un tema central en la planificació del país.
Catalunya com a territori policèntric
Malgrat la forta centralitat de Barcelona, Catalunya ha evolucionat cap a un model policèntric, amb diverses ciutats que actuen com a centres regionals de serveis, economia i vida quotidiana. Això contribueix a redistribuir parcialment la població i evita una dependència total de la capital.
Exemples d’això són Lleida com a centre agrari i universitari, Girona com a pol de serveis i connexió amb Europa, i Tarragona-Reus com a nucli industrial i logístic del sud del país.
Aquest policentrisme, però, conviu amb els desequilibris persistents entre litoral i interior.
Característiques de la població catalana
Les característiques internes de la població catalana són el resultat de l’evolució històrica, econòmica i social del país. Actualment, Catalunya es defineix per una baixa natalitat, una esperança de vida elevada, un envelliment creixent i una estructura d’edats desequilibrada, amb una base jove reduïda i un nombre creixent de persones grans. Aquests factors influeixen directament en el mercat laboral, el sistema sanitari, els serveis socials i la planificació del futur.
Baixa natalitat: un fenomen sostingut
La natalitat a Catalunya ha disminuït de manera notable des dels anys setanta i es manté actualment en valors molt baixos. Les famílies tenen un o dos fills com a màxim, i això fa que el nombre de naixements sigui insuficient per garantir el relleu generacional.
Diversos factors expliquen aquesta situació:
– Incorporació massiva de les dones al mercat de treball.
– Dificultats econòmiques i laborals en la joventut (inestabilitat laboral, sous baixos).
– Preu elevat de l’habitatge, especialment a les zones urbanes.
– Retard en l’edat de tenir el primer fill (moltes parelles esperen fins passats els 30 anys).
– Preferència per models familiars més reduïts.
Aquest fenomen provoca una reducció progressiva de la base de la piràmide d’edats i fa que les generacions joves siguin molt menys nombroses que les generacions adultes.
Alta esperança de vida: conseqüència dels avenços socials i sanitaris
Catalunya presenta una de les esperances de vida més altes d’Europa. Les dones superen de mitjana els 85 anys, mentre que els homes es situen al voltant dels 81. Aquest increment continuat és resultat de diversos factors:
– Accés ampliat a sanitat pública i tractaments mèdics.
– Millores en condicions d’higiene i alimentació.
– Reducció de la mortalitat infantil.
– Estils de vida més saludables en comparació amb períodes anteriors.
Tot i que és un indicador positiu del benestar general, aquesta longevitat té com a conseqüència un augment constant de la població gran, que requereix més serveis mèdics, socials i d’atenció a la dependència.
Envelliment de la població: un repte central
Catalunya és un país que envelleix ràpidament. El percentatge de persones de més de 65 anys és cada vegada més elevat, i el grup de més de 85 anys és el que creix amb més força. L’envelliment es produeix per dos motius simultanis:
– Pocs naixements (base de la piràmide estreta).
– Més longevitat (part superior de la piràmide ampliada).
Aquest desequilibri genera diversos reptes:
– Creixement de la demanda sanitària i sociosanitària.
– Necessitat de serveis d’atenció a la dependència.
– Major pressió sobre el sistema de pensions.
– Disminució relativa de la població activa en comparació amb la població dependent.
A més, l’envelliment és més intens en comarques rurals amb despoblament, on la proporció d’habitants d’edat avançada és encara més alta.
Mortalitat i causes principals
Tot i que la mortalitat global ha disminuït molt respecte al segle XX, els patrons de defuncions han anat canviant. Actualment, les principals causes de mortalitat són:
– Malalties cardiovasculars.
– Càncers.
– Malalties respiratòries o degeneratives.
La mortalitat infantil és molt baixa gràcies a les vacunes i als avenços mèdics, però la mortalitat augmenta en edats avançades per l’envelliment estructural de la població.
Les crisis econòmiques, l’accés a recursos, les condicions laborals o els hàbits de vida també poden influir en les variacions de mortalitat per zones i grups socials.
L’estructura d’edats: una piràmide en forma d’urna
La piràmide d’edats catalana és característica d’un país desenvolupat i envellit. Té una forma coneguda com “piràmide d’urna”:
– Base estreta: pocs infants i joves.
– Cos central molt ampli: moltes persones adultes (generacions nascudes abans de la caiguda de la natalitat).
– Part superior àmplia: moltes persones grans, especialment majors de 80 anys.
Aquesta forma indica una població que tendeix a reduir-se en el futur si no augmenten els naixements o no hi ha fluxos migratoris suficients. També assenyala una estructura que pot generar desequilibris econòmics i socials, ja que la quantitat de persones en edat de treballar es redueix en comparació amb les persones dependents.
La població activa i el mercat laboral
La població activa (persones en edat de treballar) ha variat segons els processos demogràfics i econòmics:
– L’entrada massiva de dones al mercat laboral ha augmentat la participació global.
– Les crisi econòmiques (com la del 2008) han afectat fortament la inserció laboral dels joves.
– L’envelliment amenaça la disponibilitat futura de mà d’obra.
– El relleu generacional és insuficient a curt termini a causa de la baixa natalitat.
Les comarques amb més activitat econòmica concentren més població activa, mentre que les zones rurals tenen menys persones en edat laboral i més població gran, cosa que accelera el desequilibri territorial.
La població dependent: infància i tercera edat
La població dependent és aquella que, per edat, no forma part del mercat laboral (infants, joves i gent gran). A Catalunya, la dependència ha canviat:
– El nombre d’infants i adolescents és relativament baix.
– El nombre de persones grans és molt elevat i continua creixent.
– Molts petits municipis tenen un percentatge molt alt d’habitants d’edat avançada, amb fort impacte en serveis i polítiques locals.
Aquesta situació fa que el sistema social i sanitari hagi d’adaptar-se constantment a noves necessitats.
Moviments de població i migracions
Els moviments de població són un element clau per entendre com ha evolucionat la demografia catalana. Catalunya ha experimentat al llarg del segle XX i XXI diversos fluxos de població, tant interns com externs, que han influït en el creixement, la distribució territorial i l’estructura d’edats. En molts moments, aquests moviments han estat decisius per compensar la baixa natalitat i per cobrir necessitats laborals del país.
Migracions internes dins de Catalunya
Les migracions internes són els desplaçaments entre municipis i comarques de Catalunya. En la primera meitat del segle XX, predominava l’èxode rural: molts habitants deixaven el camp per anar a ciutats industrials i capitals de comarca. Aquest procés va contribuir a l’expansió urbana i al creixement de Barcelona i de zones industrials del Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat.
En les últimes dècades, les migracions internes han adoptat un patró diferent. Moltes famílies han deixat Barcelona i municipis molt densos per instal·lar-se en ciutats intermèdies com Sabadell, Terrassa, Mataró, Granollers o Vilafranca, així com en comarques pròximes com el Vallès, el Garraf o el Maresme. Els motius principals són la recerca d’habitatge més assequible, millor qualitat de vida o espais més amplis. També hi ha moviments des de zones rurals cap a capitals de comarca, impulsats per l’accés a estudis, treball i serveis.
Migració d’entrada cap a Catalunya
Catalunya ha estat un territori receptor de població procedent d’altres llocs d’Espanya i de diversos països del món. La migració exterior ha tingut moments especialment intensos: la migració de proximitat de principis del segle XX, la gran arribada de població de la resta de l’Estat entre 1950 i 1975 i, ja al segle XXI, l’arribada de població del Marroc, Romania, Pakistan, Xina, Índia, Colòmbia, Equador i molts altres països.
Aquests fluxos han estat sovint motivats per la demanda de mà d’obra en la indústria, la construcció, l’agricultura i els serveis. En determinats moments, especialment entre 2000 i 2010, la migració ha estat el principal motor de creixement demogràfic de Catalunya. La seva arribada ha modificat la composició demogràfica de moltes zones, incrementant la diversitat d’orígens i edats.
Migració de sortida cap a altres territoris
Catalunya també ha estat un territori d’emigració en diferents períodes. Durant la postguerra, algunes persones van marxar a França, Suïssa o Alemanya. Més recentment, després de la crisi econòmica del 2008, molts joves catalans han emigrat a països europeus com Alemanya, els Països Baixos, el Regne Unit o Irlanda per trobar feines més estables i millor remunerades.
Aquesta emigració juvenil genera pèrdua de talent i redueix el nombre de persones joves en edat de treballar, cosa que pot dificultar el relleu generacional del mercat laboral.
Balanç migratori i impacte global
El balanç migratori és la diferència entre les persones que arriben i les que marxen. Quan aquest balanç és positiu, la població creix més ràpid del que ho faria només amb els naixements. Quan és negatiu, la població es pot estancar o disminuir.
Catalunya ha tingut balanç migratori positiu en etapes d’expansió econòmica (1950–1975, 2000–2010) i balanços més baixos o negatius en períodes de crisi (després de 2008). Aquest indicador explica bona part de les variacions en el volum de població durant les darreres dècades.
Mobilitat quotidiana per feina i estudis
A més dels moviments definitius, Catalunya presenta un volum molt elevat de mobilitat diària. Milers de persones es desplacen cada dia per treballar o estudiar. Són habituals els desplaçaments entre el Vallès i Barcelona, el Maresme i Barcelona, el Garraf i Barcelona, o entre capitals comarcals i municipis més petits.
Aquestes dinàmiques generen un territori molt connectat però també pressionen el transport públic, provoquen congestió viària i accentuen la dependència del vehicle privat, sobretot a les comarques amb menys oferta de transport.
Moviments demogràfics i desequilibris territorials
Els moviments de població contribueixen a reforçar els desequilibris territorials. Les comarques del litoral i les àrees metropolitanes creixen de manera constant, mentre que zones rurals i d’interior perden habitants o en guanyen molt pocs. Les ciutats intermèdies actuen com a pols d’atracció, però molts municipis petits continuen patint despoblament i envelliment.
Aquests desequilibris influeixen en l’accés a serveis, la mobilitat, el desenvolupament econòmic i la qualitat de vida de la població, i representen un dels grans reptes de futur per a la cohesió territorial de Catalunya.
Reptes demogràfics actuals de Catalunya
Catalunya afronta diversos reptes demogràfics que condicionen el present i el futur del país. L’envelliment, la baixa natalitat, la dependència migratòria, els desequilibris territorials i la pressió sobre serveis i habitatge són elements que influeixen en l’organització del territori, el funcionament de l’economia i la planificació de polítiques públiques. Aquest conjunt de factors obliga a plantejar estratègies de futur per garantir la qualitat de vida i l’equilibri demogràfic.
Envelliment de la població
La població catalana envelleix de manera progressiva. El nombre de persones de més de 65 anys creix constantment, i el grup de més de 85 anys és el que augmenta més ràpidament. Aquesta situació es deu a la combinació d’una elevada esperança de vida i d’una natalitat molt baixa.
L’envelliment genera necessitats específiques: més demanda sanitària, creixement de serveis sociosanitaris, adaptació de municipis i habitatges, augment de la dependència i una pressió creixent sobre el sistema de pensions. A les zones rurals, l’envelliment és encara més acusat a causa de la marxa dels joves cap a ciutats més dinàmiques.
Baixa natalitat i manca de relleu generacional
La baixa natalitat és un dels principals condicionants del futur demogràfic de Catalunya. Les famílies tenen pocs fills i sovint s’endarrereix l’edat de formar una família. Les dificultats d’accés a l’habitatge, la precarietat laboral, la conciliació i els canvis socials influeixen directament en aquest comportament.
Aquest fenomen provoca una base jove molt reduïda, un relleu generacional insuficient i una futura disminució de la població en edat de treballar. Tot plegat crea un desequilibri entre població activa i població dependent que s’intensificarà si no es compensa amb altres factors demogràfics.
Dependència de la migració per mantenir la població activa
Degut a la baixa natalitat i a l’envelliment, la migració és un element essencial per mantenir el volum de població activa. Tant la migració procedent de l’exterior com la migració interna de l’Estat han estat, en diversos moments, el principal motor de creixement demogràfic.
Aquesta dependència implica la necessitat de planificar adequadament serveis educatius, sanitaris i socials, especialment en zones on l’arribada de població és molt concentrada. També cal gestionar els fluxos migratoris de manera ordenada per evitar saturacions i assegurar que la població activa es manté en nivells suficients en el futur.
Desequilibris territorials entre litoral i interior
El territori català presenta una distribució molt desigual de població. El litoral i l’Àrea Metropolitana de Barcelona concentren la major part dels habitants, mentre que moltes comarques de l’interior i de muntanya tenen densitats molt baixes.
Aquest desequilibri genera situacions contrastades. A les zones urbanes hi ha alta demanda de serveis, pressió sobre l’habitatge, congestió i mobilitat intensa. A les zones rurals, en canvi, es produeix pèrdua de serveis bàsics, menor activitat econòmica, dependència del vehicle privat i un envelliment molt acusat. Aquests contrastos dificulten la cohesió territorial i obliguen a replantejar polítiques adaptades a cada realitat.
Pressió sobre l’habitatge i els serveis públics
L’increment de població en les darreres dècades, en bona part derivat dels moviments migratoris i de la concentració territorial, ha generat una pressió notable sobre l’habitatge i els serveis públics, especialment a les zones urbanes.
Els principals efectes són l’encariment del preu de l’habitatge, la saturació del transport públic, la necessitat de més places escolars i sanitàries, el creixement de la demanda de serveis socials i la congestió urbana. Aquest augment de població sovint ha estat més ràpid que la capacitat d’ampliar infraestructures i equipaments, cosa que ha generat tensions en barris i municipis densament poblats.