1. El sector primari
La varietat d’activitats del sector primari
Quan parlem del sector primari, no ens referim només al camp i als pagesos. En realitat, aquest sector engloba un conjunt d’activitats molt diverses que tenen en comú una cosa: aprofiten directament la natura.
L’agricultura és l’activitat més visible, ja que produeix aliments com el blat, l’arròs, les fruites i les hortalisses. Però no només ens dona menjar: també produeix matèries primeres, com el cotó, que després serveix per fer roba. A Catalunya, un bon exemple són els arrossars del Delta de l’Ebre, que a més d’alimentar-nos, han creat un paisatge molt característic.
La ramaderia ens proporciona carn, llet i ous, però també altres productes importants: la llana de les ovelles, el cuir del bestiar boví o la mel de les abelles. Pensem en la Plana de Vic, on la ramaderia porcina té tanta importància que fins i tot condiciona l’economia de tota la comarca.
La pesca també és essencial: milions de persones al món depenen d’ella per alimentar-se. A Galícia, ports com Vigo i A Coruña són centres pesquers de referència a Europa. Però la pesca té un problema greu: si es pesca massa, les poblacions de peixos no es recuperen, i això posa en perill l’activitat i l’alimentació futura.
Els boscos aporten recursos com la fusta per a mobles o la pasta de paper. A Catalunya, les Gavarres són un exemple: d’allà s’extreu suro, que després es transforma en taps de vi que viatgen a tot el món.
I no podem oblidar la mineria, que ens dona els minerals necessaris per fabricar des de claus i eines fins a mòbils i ordinadors. A Espanya, el carbó d’Astúries va ser clau per a la Revolució Industrial. Avui, el liti s’ha convertit en un recurs estratègic, ja que és imprescindible per a les bateries dels cotxes elèctrics.
En resum, el sector primari és molt més que conrear camps: és la porta d’entrada a tots els recursos naturals que després alimenten la indústria i els serveis.
El paper dels factors naturals i humans
L’agricultura i les activitats del sector primari no són iguals a tot arreu. Depenen de factors naturals i també de factors humans.
Els factors naturals posen els límits. El clima és determinant: a l’Andalusia interior, la calor i la sequera afavoreixen el cultiu d’oliveres, que resisteixen bé amb poca aigua. En canvi, a la Plana de Vic, amb un clima més humit, s’hi fan cereals i prats per a la ramaderia. Alhora, el riu Nil a Egipte és un exemple clar de com l’aigua permet convertir un desert en una zona fèrtil plena d’arròs i fruites.
També el sòl és decisiu. Els sòls volcànics de les Canàries són molt fèrtils i permeten conrear plàtans de gran qualitat, mentre que als sòls pobres del Sahel africà, sovint degradats, és molt difícil obtenir collites.
L’aigua és un recurs imprescindible. A Israel, gràcies al reg per degoteig, es poden conrear hortalisses en zones pràcticament desèrtiques. Sense aquesta innovació, aquelles terres no tindrien cap ús agrícola.
Però no tot depèn de la natura. Els factors humans són igual d’importants. La tecnologia pot transformar completament un territori. Els hivernacles d’Almeria són un bon exemple: una regió desèrtica s’ha convertit en una de les hortes més grans d’Europa gràcies a plàstic, regadiu i molta mà d’obra.
També influeix l’organització de la terra. A França, on predominen les explotacions familiars, el paisatge és un mosaic de camps petits i variats. En canvi, a molts països d’Amèrica Llatina, uns pocs grans propietaris controlen enormes extensions dedicades a un sol producte d’exportació, com la soja.
Fins i tot les polítiques hi tenen a veure. A la Unió Europea, la PAC (Política Agrària Comuna) dóna ajudes als pagesos. Això fa que alguns conreus que potser no serien rendibles continuïn sent-ho.
En resum: la natura posa condicions, però les decisions humanes són les que determinen com s’aprofiten aquests recursos i amb quins resultats.
Diferents models de producció amb avantatges i riscos
No tota l’agricultura és igual: hi ha diversos models de producció que tenen avantatges, però també riscos.
El secà i el regadiu són una primera diferència. El secà depèn de la pluja: és el cas dels ametllers i oliveres mediterranis. El regadiu, en canvi, pot fer créixer aliments en zones molt seques. Sense el regadiu, no tindríem les hortes de Múrcia ni els conreus intensius d’Egipte.
L’agricultura intensiva busca produir molt en poc espai, amb molta tecnologia i mà d’obra. Els hivernacles d’Almeria en són un exemple: gràcies a ells, Espanya és la “nevera” de moltes ciutats europees. Però això té un cost: gran consum d’aigua, residus plàstics i condicions laborals difícils.
L’agricultura extensiva, en canvi, ocupa grans extensions amb menys treball. És el cas de les planes dels Estats Units o del Canadà, amb enormes camps de blat. Aquest model és eficient en grans espais, però menys productiu per hectàrea.
També hi ha la diferència entre monocultiu i policultiu. El monocultiu, com les plantacions de cafè a Colòmbia, permet especialitzar-se i exportar, però fa els agricultors molt vulnerables. El cas més dramàtic va ser la gran fam d’Irlanda al segle XIX, quan una plaga va arrasar la patata i va provocar la mort i emigració de milions de persones. El policultiu, en canvi, com el que es practica a l’Índia rural, redueix riscos i garanteix més varietat alimentària.
Finalment, cal parlar de l’agricultura ecològica i el producte de proximitat, cada cop més presents als mercats. Tot i que són opcions més sostenibles, encara representen una part molt petita de la producció mundial i sovint són més cares.
Aquest conjunt de models ens mostra que no hi ha un únic camí: cada tècnica té les seves conseqüències, i cal pensar sempre en el balanç entre producció i sostenibilitat.
Tipus de sistemes agraris
Sistemes agraris tradicionals
Aquests sistemes són propis de les societats rurals dels països en vies de desenvolupament. El seu objectiu principal és l’autoconsum: és a dir, produir el menjar necessari per a la família o la comunitat, sense gairebé excedents per vendre al mercat. La productivitat és baixa perquè s’utilitzen tècniques molt simples, poc regadiu i poca o gens de maquinària.
Hi trobem tres models principals:
Agricultura itinerant d’artigatge: molt present en zones tropicals. Consisteix a cremar una part del bosc per conrear-hi cereals i tubercles durant uns anys, aprofitant les cendres com a fertilitzant natural. Quan el sòl es degrada, s’abandona i es busca un altre terreny. Tot i que assegura aliment temporal per a la comunitat, provoca una gran desforestació.
Agricultura extensiva de secà: es practica en grans extensions de terres poc fèrtils i amb escassa aigua. Els cultius depenen quasi exclusivament de la pluja i solen ser cereals bàsics (blat, mill, sorgo), que serveixen per a l’alimentació de la família. L’objectiu no és vendre, sinó garantir la subsistència.
Agricultura irrigada monsonica: típica del sud i el sud-est asiàtic. Gràcies a les pluges intenses dels monsons i a l’ús de canals, es poden conrear grans extensions d’arròs, te o hortalisses. Aquest sistema és molt intensiu en mà d’obra: milers de persones treballen manualment als arrossars. Encara que hi pot haver excedents, la finalitat bàsica és assegurar l’aliment a tota la població.
En conjunt, els sistemes tradicionals asseguren la subsistència de milions de persones, però són molt vulnerables a sequeres, plagues o conflictes. Una mala collita pot significar fam.
Sistemes agraris evolucionats de mercat
A diferència dels tradicionals, aquests sistemes tenen com a objectiu fonamental la comercialització. Són propis dels països desenvolupats o de zones integrades al mercat mundial. Es caracteritzen per una alta productivitat, l’ús de maquinària moderna, fertilitzants i tècniques avançades. No es busca només alimentar la família, sinó sobretot vendre i exportar la producció.
Podem distingir tres grans models:
Agricultura extensiva dels “països nous”: es practica a grans extensions de territoris amb baixa densitat de població, com els Estats Units, Canadà, Argentina o Austràlia. L’ús de tractors i maquinària permet conrear cereals en superfícies enormes amb poca mà d’obra. És un sistema molt eficient que produeix excedents destinats al mercat mundial.
Agricultura comercial tecnificada: pròpia de regions amb gran densitat de població i amb una agricultura orientada clarament al mercat. Utilitza molta tecnologia: regadiu modern, fertilitzants químics, hivernacles, llavors millorades… La productivitat per hectàrea és molt elevada. Exemples clars en són els hivernacles d’Almeria o l’horta de Califòrnia.
Agricultura extensiva de plantació: es basa en grans explotacions situades sobretot a zones tropicals, dedicades a un únic producte destinat a l’exportació (cafè, cacau, sucre, plàtans, te). Encara avui, moltes d’aquestes plantacions funcionen amb mà d’obra barata i en condicions dures. Exemples: plantacions de cafè a Colòmbia o cacau a Costa d’Ivori.
Aquest tipus d’agricultura ha permès que molts països esdevinguin grans exportadors i s’integrin a l’economia mundial. Tanmateix, també ha generat desigualtats: d’una banda, agricultors rics i grans empreses que controlen el comerç; de l’altra, petits pagesos que depenen dels preus del mercat global.
Els reptes actuals
El sector primari és imprescindible perquè ens dona aliments i recursos bàsics, però avui viu en una situació molt complexa i plena de contradiccions. D’una banda, ha de produir més que mai per alimentar una població mundial que no para de créixer; de l’altra, és un dels sectors més vulnerables al canvi climàtic i pateix problemes econòmics i socials molt greus.
Canvi climàtic i vulnerabilitat de l’agricultura
El canvi climàtic és probablement el repte més greu. Les sequeres són més llargues, les pluges més irregulars i les temperatures més extremes. Això fa que les collites siguin molt més difícils de planificar.
Exemple: a Catalunya, molts agricultors veuen com els camps d’oliveres produeixen la meitat d’oli que abans, o com la vinya pateix onades de calor que cremen els raïms. Altres cops, una pedregada de deu minuts pot arruïnar tot un any de feina.
Ramaderia intensiva i contaminació
La ramaderia intensiva (especialment la porcina a Catalunya) genera riquesa i exportacions, però també grans problemes ambientals. Els purins contaminen els aqüífers i moltes fonts d’aigua ja no són potables. A més, aquesta ramaderia emet grans quantitats de metà, un gas amb molt poder d’escalfament global.
Tot i que és un tema conegut, sovint es fa veure que “no passa res” perquè mou molts diners i té un pes polític important en algunes comarques. Aquí veiem clarament la tensió entre economia i medi ambient.
Sobreexplotació pesquera i aqüicultura problemàtica
La pesca industrial ha portat espècies com la tonyina vermella o el bacallà al límit de l’extinció en algunes zones. A l’Àfrica occidental, les grans flotes europees i xineses han deixat sense peix molts pescadors locals, que s’han vist obligats a emigrar.
L’aqüicultura (cria de peixos i mariscs) sovint es ven com a solució, però també té inconvenients: concentracions massives d’animals que generen contaminació, ús intensiu de pinsos i risc d’escapaments d’espècies que alteren els ecosistemes.
Abandonament del món rural i crisi pagesa
Un altre problema greu és l’abandonament del camp. Molts joves no volen ser pagesos perquè és una feina molt dura, amb ingressos baixos i poc reconeixement social. Això provoca despoblament, pèrdua de serveis als pobles i abandonament de terres, amb el consegüent risc d’incendis forestals.
Al mateix temps, molts petits agricultors es veuen ofegats pels preus baixos que imposen les grans superfícies comercials. Sovint el que cobra un pagès per un quilo de fruita és tan baix que ni tan sols cobreix les despeses de producció. Per això hi ha tantes protestes i tractorades: molts pagesos senten que el sistema els condemna a desaparèixer.
Globalització alimentària i pèrdua de sobirania
Avui mengem fruita de Xile, cereals d’Ucraïna o carn de l’Argentina. Aquesta globalització alimentària fa que sempre tinguem de tot als supermercats, però té costos ocults:
- Emissions de CO₂ pel transport.
- Dependència exterior: si hi ha una guerra o una crisi en un país productor, nosaltres ens quedem sense producte.
- Competència deslleial: agricultors locals han de competir amb productes que arriben de països amb costos molt més baixos, sovint perquè allà hi ha menys regulacions ambientals o laborals.
Això genera un debat cada vegada més viu sobre la sobirania alimentària: és a dir, fins a quin punt un país hauria de garantir els seus propis aliments en lloc de dependre de les importacions.
En resum: el sector primari és bàsic, però està atrapat entre pressió econòmica, problemes ambientals i desigualtats globals. Necessita transformar-se per ser sostenible, però alhora els petits productors reclamen simplement poder viure de la seva feina.
2. El sector secundari
Transformació de matèries primeres en productes
El sector secundari és aquell que transforma les matèries primeres del sector primari en productes elaborats que després consumim o utilitzem en la nostra vida quotidiana. Sense aquest procés de transformació, la nostra societat moderna no funcionaria.
Pensem en exemples senzills: el blat que recull un pagès no ens arriba tal qual a la taula. Primer es porta a un molí fariner, on es converteix en farina. Després, una empresa alimentària en fa pa, pasta o galetes que nosaltres comprem al supermercat. El mateix passa amb la llet: una vegada munyida, es porta a una planta on s’envasa i es converteix en llet, formatge o iogurts.
Aquest procés també afecta els objectes que utilitzem cada dia. El ferro extret d’una mina es transforma en acer en una siderúrgia, i amb aquest acer es fabriquen ponts, rails de tren o cotxes. El petroli cru extret del subsòl es processa en una refineria i es converteix en benzina per als vehicles o en plàstics per a tota mena de productes.
Per això podem dir que el sector secundari és el motor del canvi: agafa recursos naturals i els converteix en béns que donen forma a la nostra vida. A més, dins aquest sector també trobem la construcció, que és vital per aixecar cases, hospitals, escoles, carreteres i ponts. Sense la indústria i la construcció, no tindríem ni habitatges, ni roba, ni telèfons, ni transport.
La Revolució Industrial i la tecnologia
El sector secundari ha estat un dels que més ha transformat la història de la humanitat. El canvi més radical es va produir amb la Revolució Industrial, a finals del segle XVIII i sobretot al segle XIX.
Abans, la majoria de persones vivien al camp i treballaven en feines agrícoles. Però amb la invenció de la màquina de vapor, va començar una producció massiva en les fàbriques. Ciutats com Manchester o Barcelona van créixer de manera espectacular perquè hi arribava mà d’obra camperola buscant feina. Va ser també el moment de grans canvis socials: horaris durs, aparició de les classes obreres i de les primeres lluites laborals.
Al segle XX, noves fonts d’energia com l’electricitat i el petroli van impulsar indústries noves. L’automòbil va revolucionar el transport, la indústria química va produir fertilitzants i plàstics, i l’electrònica va donar pas als primers ordinadors. Cada avenç tecnològic suposava també canvis en la manera de viure de milions de persones.
Avui, al segle XXI, parlem d’una nova etapa: la Indústria 4.0. Està marcada pels robots, la digitalització, la intel·ligència artificial i la impressió 3D. Les fàbriques modernes ja no són plenes de treballadors fent sempre el mateix, sinó que cada cop hi ha més màquines intel·ligents i persones que les supervisen. Això obre oportunitats, però també preocupa: moltes feines tradicionals poden desaparèixer.
En resum, la tecnologia ha fet evolucionar el sector secundari en diferents onades. Cada revolució industrial ha significat un canvi radical en la manera de produir, de treballar i fins i tot de viure.
Factors de localització industrial
Una indústria no es pot col·locar a qualsevol lloc. La seva ubicació depèn de diversos factors que faciliten o dificulten la producció.
- Matèries primeres: moltes indústries s’han situat a prop del recurs que necessiten. Un exemple és la siderúrgia històrica del País Basc, que es va desenvolupar perquè hi havia mines de ferro i ports per exportar el metall.
- Energia: sense energia no hi ha producció. Al segle XIX, les fàbriques de tèxtil s’instal·laven a prop de rius per aprofitar la força de l’aigua, o a zones mineres per tenir carbó. Avui la majoria depenen d’electricitat i petroli, i en el futur necessitaran fonts renovables.
- Mà d’obra: calen treballadors. Per això moltes indústries es concentren a prop de les grans ciutats. Barcelona, Sabadell o Terrassa van créixer amb la indústria tèxtil perquè tenien població disposada a treballar-hi.
- Mercats i transports: la indústria ha d’estar ben connectada per vendre el producte. Avui és fonamental estar a prop de ports, autopistes i aeroports. El Vallès Occidental és un exemple: té molta indústria concentrada perquè és a prop de Barcelona i té grans vies de comunicació.
Avui, amb la globalització, aquests factors s’han tornat encara més importants: una empresa vol estar ben connectada no només amb el mercat local, sinó també amb el mercat mundial.
Diferències entre països i regions
El sector secundari ens mostra clarament que el món està molt desigual, però també que els esquemes clàssics estan canviant.
- Als països desenvolupats (com Alemanya, Japó, Estats Units o França) hi trobem indústries de gran valor afegit: automoció, aeroespacial, biotecnologia, electrònica avançada. Són sectors que necessiten molta recerca i coneixement.
- Durant dècades, moltes fàbriques de productes més simples o que requereixen molta mà d’obra (com el tèxtil o els joguets) es van deslocalitzar a països amb salaris baixos: Bangla Desh, Vietnam, Cambodja… Això va provocar atur en alguns països europeus però va donar llocs de feina en aquests estats emergents, tot i sovint en condicions laborals precàries.
- El cas de la Xina és especial. Fa 40 anys era vista només com “la fàbrica del món” de productes barats i de baixa qualitat. Avui és una potència industrial global: continua fabricant roba i joguines, però també és líder en electrònica (Huawei, Lenovo), panells solars, bateries i fins i tot trens d’alta velocitat. La Xina produeix tant objectes senzills com productes d’altíssima tecnologia, i alhora inverteix massivament en recerca i desenvolupament.
- També dins d’un mateix país hi ha grans desigualtats regionals. A Espanya, per exemple, la indústria es concentra sobretot a Catalunya, Madrid i el País Basc, mentre que altres regions com Extremadura o Canàries depenen més de l’agricultura o del turisme.
En resum: el mapa industrial del món no es pot simplificar en dos blocs. Avui conviuen regions molt industrialitzades als països rics, països emergents que encara reben fàbriques deslocalitzades, i potències com la Xina que combinen la producció massiva de béns barats amb indústries tecnològiques d’alt nivell.
Problemes i reptes actuals del sector secundari
El sector secundari continua sent essencial per a la nostra vida, però es mou enmig de contradiccions i tensions: ha de produir molt, generar beneficis i alhora respectar el medi ambient i mantenir llocs de treball. Els reptes actuals es poden resumir així:
Contaminació i pressió ambiental
La indústria és responsable d’una bona part de les emissions que provoquen el canvi climàtic i de la degradació del medi ambient. Tot i que hi ha regulacions, molts països tanquen els ulls perquè no volen frenar la producció ni perdre competitivitat. Per exemple, la Xina ha crescut com a “fàbrica del món” al preu de tenir ciutats amb nivells de contaminació insalubres. A Europa, la regulació és més estricta, però això ha fet que moltes indústries es traslladin a llocs amb menys controls.
Dependència energètica i vulnerabilitat
La indústria moderna encara depèn en gran mesura del petroli, el gas i el carbó. Aquesta dependència fa que molts països estiguin en mans de les crisis internacionals. La guerra d’Ucraïna en va ser un exemple clar: Europa, sense gas rus, va veure com els costos de producció es disparaven i moltes fàbriques van haver d’aturar-se. El problema no és només ambiental, sinó també estratègic: qui controla l’energia controla l’economia.
Deslocalització i precarització
La deslocalització industrial —marxar a països amb mà d’obra més barata— ha deixat regions senceres sense teixit industrial. Catalunya en va ser víctima amb el tèxtil, i avui passa el mateix en altres sectors (electrodomèstics, automòbil).
El resultat és atur estructural i la pèrdua d’oficis i coneixements. Alhora, els països receptors reben llocs de treball, però sovint en condicions molt dures, sense drets laborals ni controls ambientals. En realitat, la deslocalització no fa més barata la producció “per art de màgia”: simplement trasllada els costos socials i ambientals a altres països.
Indústria 4.0 i desigualtats socials
La digitalització, els robots i la intel·ligència artificial fan la producció més eficient, però també destrueixen llocs de treball tradicionals. Moltes feines manuals desapareixen i només sobreviuen els llocs de treball tècnics, que requereixen una formació elevada.
Això genera una nova fractura: qui té formació s’integra a la nova economia, i qui no en té queda exclòs. El repte no és només tecnològic, sinó social: com evitar que milions de persones quedin fora del mercat laboral.
“Sostenibilitat” i màrqueting verd
Cada vegada més empreses parlen de producció sostenible, de reciclatge i d’economia circular. Però cal mirar-ho amb ull crític.
Moltes d’aquestes iniciatives són més aviat campanyes de màrqueting per millorar la imatge de marca que no pas projectes rendibles i massius.
Per exemple, algunes cadenes de mobles ofereixen programes de retorn o recompra de productes vells. Però no és perquè realment els sigui rendible recuperar mobles antics, sinó perquè volen transmetre una imatge d’empresa responsable. En realitat, la major part de la producció segueix sent barata, massiva i amb vida curta (obsolescència programada).
El repte real no és tant fer petites campanyes verdes, sinó replantejar de debò el sistema de producció i consum, i això és molt més difícil perquè afecta beneficis i preus.
En resum: el sector secundari viu una tensió constant. Necessita produir molt i barat per competir en un mercat global, però això xoca amb la necessitat de protegir el medi ambient i de mantenir feines dignes. Les solucions que sovint es presenten com a “verdes” o “sostenibles” acostumen a ser parcials i interessades, i el repte real és veure si la indústria pot transformar-se sense deixar enrere milions de treballadors ni carregar els costos sobre els països més pobres.
3. Sector terciari
El sector més important avui dia
El sector terciari agrupa totes aquelles activitats que no produeixen béns materials, sinó serveis. És a dir, accions que fan que la societat funcioni, que milloren la vida de les persones o que permeten que els productes arribin als consumidors.
El que fa especial aquest sector és que, avui, és el més important en les economies modernes. A Espanya i Catalunya, més del 70% de la població activa hi treballa. Això vol dir que la majoria de gent no és ni pagesa, ni obrera d’una fàbrica, sinó que treballa donant serveis: professors, metges, policies, transportistes, informàtics, caixers de supermercat, cambrers, advocats, etc.
Aquesta situació és fruit d’una evolució històrica. En el passat, la majoria de la població treballava al sector primari (agricultura, ramaderia, pesca). Amb la Revolució Industrial, molts van passar al sector secundari (fàbriques i construcció). Però a partir de mitjans del segle XX, sobretot als països rics, la tendència va canviar: les feines industrials es van reduir per la mecanització i la globalització, i els serveis van créixer fins a dominar l’economia.
Aquest canvi ha fet que el sector terciari sigui considerat el motor econòmic actual: sense ell, la societat no podria funcionar.
Gran varietat d’activitats
El sector terciari és tan ampli que a vegades sembla que hi cap “de tot”. En realitat, hi ha una gran diversitat de serveis i es poden dividir en diversos grups:
- Serveis bàsics i socials: són aquells que cobreixen necessitats fonamentals de la població i que sovint són garantits per l’Estat. Aquí hi trobem l’educació (escoles, instituts, universitats), la sanitat (hospitals, ambulatoris, metges), la seguretat (policia, bombers) i la justícia. Sense aquests serveis, la societat no podria viure organitzada i segura.
- Serveis econòmics: són els que mouen diners i mercaderies. Aquí hi ha el comerç (botigues petites, supermercats, mercats tradicionals, grans superfícies i comerç online) i les finances (bancs, assegurances, inversions). També hi entra l’hostaleria i restauració, fonamental en un país turístic com Espanya.
- Serveis avançats o de coneixement: cada vegada més importants. Són els que treballen amb informació i tecnologia: la recerca científica, les universitats, els serveis informàtics i digitals (apps, webs, xarxes socials). Aquests serveis són els que donen valor afegit a l’economia i generen llocs de treball qualificats.
Per això diem que el sector terciari és molt heterogeni: hi trobem des de feines molt senzilles i poc qualificades (com un cambrer o un caixer) fins a feines altament especialitzades i ben remunerades (com un metge, un científic o un enginyer informàtic).
Importància del comerç i els transports
El comerç és una de les activitats bàsiques del sector terciari, ja que és el que permet que els productes arribin del lloc on s’han produït fins al consumidor final. Sense comerç, la producció agrícola i industrial no tindria sentit, perquè no hi hauria manera d’intercanviar allò que es produeix.
Podem distingir entre comerç interior (dins d’un país) i comerç internacional (entre països). El primer és el que fem cada dia quan comprem al supermercat, al mercat setmanal o a les botigues locals. El segon és el que mou grans quantitats de mercaderies i que explica la globalització. Avui és normal que comprem fruita de Sud-amèrica a l’hivern o roba fabricada a l’Àsia, i això és possible gràcies al comerç mundial.
Perquè el comerç funcioni, calen xarxes de transport eficients. Els camions són imprescindibles per a la distribució interna, perquè arriben fins al darrer supermercat. Els trens de mercaderies connecten ports, polígons industrials i grans ciutats. Els vaixells transporten el 80% del comerç mundial; són molt lents, però poden portar quantitats enormes a baix cost. Els avions, en canvi, són ràpids i connecten el món en hores, però només s’utilitzen per a mercaderies de poc volum i molt valor (electrònica, medicaments) o per al transport de persones.
També cal destacar que el transport de persones és tan important com el de mercaderies. Milions de persones utilitzen cada dia trens, autobusos o avions per desplaçar-se a la feina, a l’escola o per viatjar. Una bona xarxa de transport és clau per al funcionament econòmic i social. Un col·lapse de carreteres, ports o aeroports paralitzaria tota una economia.
El turisme com a motor econòmic
El turisme és una de les activitats més representatives i dinàmiques del sector terciari, i en el cas d’Espanya, un autèntic motor econòmic. Cada any, el país rep més de 80 milions de turistes internacionals, i això situa Espanya entre els tres països més visitats del món. Catalunya, especialment, és un dels destins més importants: Barcelona rep milions de turistes per la seva oferta cultural, arquitectònica i de negocis; la Costa Brava i la Costa Daurada són conegudes arreu per les platges i el clima mediterrani; i els Pirineus ofereixen turisme de muntanya, natura i esports d’hivern.
El turisme té grans avantatges. Genera molts llocs de treball, tant directes (hotels, restaurants, guies turístics) com indirectes (transport, comerç). Aporta ingressos a l’economia i contribueix a donar a conèixer la cultura, el patrimoni i el paisatge d’un país. A més, ha estat una via de modernització per a moltes zones rurals o costaneres.
Però també té inconvenients. La massificació en llocs emblemàtics (com la Rambla de Barcelona o la Sagrada Família) crea tensions amb la població local. L’arribada de milions de visitants fa pujar el preu dels habitatges, perquè molts es destinen a apartaments turístics. També hi ha un fort impacte ambiental: augment del consum d’aigua i energia, contaminació de platges i muntanyes, i generació de residus.
Un altre punt feble és la dependència econòmica. El turisme és un sector molt vulnerable a les crisis: la pandèmia de la COVID-19 en va ser un exemple clar, amb hotels i aeroports tancats i milers de persones sense feina. També el canvi climàtic pot afectar-lo, amb onades de calor que dissuadeixin turistes o amb la falta de neu a les estacions d’esquí.
Els serveis públics
Els serveis públics són aquells que cobreixen les necessitats bàsiques de la població i que garanteixen el funcionament d’una societat. La seva importància és tan gran que, en molts casos, es consideren drets fonamentals.
Entre ells hi trobem:
- Sanitat: hospitals, centres d’atenció primària, serveis d’emergència i ambulàncies.
- Educació: escoles, instituts i universitats que formen les noves generacions.
- Seguretat: cossos de policia, bombers i protecció civil que vetllen pel benestar col·lectiu.
- Justícia: tribunals i lleis que asseguren la convivència i el respecte a les normes.
Sense aquests serveis, seria impossible mantenir una societat organitzada i equitativa. Per això, en països com Espanya, l’Estat els garanteix de manera universal. Això no passa a tot el món: en molts països d’Àfrica o d’Àsia, l’accés a la sanitat o a l’educació depèn de tenir diners, cosa que exclou milions de persones.
També cal tenir en compte les diferències territorials. Encara que a Espanya la sanitat i l’educació siguin públiques, no és el mateix viure en una gran ciutat que en un poble petit de muntanya. En zones rurals, l’accés a hospitals, instituts o serveis de transport públic pot ser molt més difícil, i això accentua els desequilibris.
Els serveis públics, doncs, són un pilar bàsic de la cohesió social: asseguren que tota la ciutadania tingui les mateixes oportunitats, independentment del seu origen o condició.
Sistema quaternari
En els darrers anys s’ha començat a parlar d’un quart sector de l’economia, conegut com a sistema quaternari. Es tracta d’activitats basades en el coneixement, la recerca i la innovació, i que són les que més creixen en el món actual. Són activitats que no només ofereixen serveis, sinó que creen noves idees, productes i tecnologies que transformen la societat.
Aquest sector inclou:
- Recerca científica i universitària, que genera nous coneixements.
- Innovació tecnològica en camps com la informàtica, les telecomunicacions o la intel·ligència artificial.
- Biotecnologia i recerca mèdica, fonamentals per a la salut.
- Economia digital: empreses de programació, videojocs, aplicacions i plataformes digitals.
Són feines que requereixen persones molt qualificades i que generen productes de gran valor afegit. Per exemple, la recerca per crear vacunes, el desenvolupament de nous mòbils i ordinadors, o la creació de sistemes d’energia renovable.
Aquest sector és clau per al futur, ja que vivim en la societat del coneixement. No obstant això, també pot generar noves desigualtats: qui té accés a la tecnologia i a una bona formació pot aprofitar les oportunitats, mentre que qui no en té corre el risc de quedar-se enrere.
En resum, el sistema quaternari és el motor que impulsa el progrés i la transformació de les societats modernes. Representa el pas cap a una economia basada no tant en el que produïm físicament, sinó en el que sabem i en la nostra capacitat d’innovar.
Els reptes actuals del sector terciari
El sector terciari és el motor de les economies modernes, però alhora és el que més canvia i el que es veu més afectat per les crisis i transformacions globals. Els seus reptes actuals són múltiples i complexos:
Dependència del turisme i vulnerabilitat
Un dels reptes més grans és la dependència excessiva del turisme en països com Espanya. És cert que el turisme genera molts llocs de treball i ingressos, però també fa l’economia més vulnerable: si arriba una crisi internacional, una pandèmia (com la COVID-19 el 2020) o fins i tot una onada de calor extrema que espanti els visitants, milions de treballadors poden quedar-se sense feina de la nit al dia.
A més, el turisme crea una economia estacional: molts llocs de treball només existeixen a l’estiu, i això provoca precarietat. També concentra massa recursos en zones concretes (Barcelona, les Illes Balears, la Costa Brava) i deixa de banda altres regions.
Precarietat laboral i desigualtats
El sector terciari genera tant feines molt qualificades i ben pagades (metges, advocats, professors universitaris, investigadors) com feines poc valorades i mal remunerades (cambrers, caixers, repartidors). Aquesta diferència provoca desigualtats molt grans dins del mateix sector.
En molts casos, els llocs de treball vinculats a l’hostaleria, la restauració i el comerç tenen salaris baixos, contractes temporals i jornades llargues. A més, amb l’aparició de noves plataformes digitals (com Glovo, Uber o Deliveroo), molts treballadors viuen en una situació de “fals autònom”: treballen com si fossin lliures, però en realitat depenen d’una empresa que els paga molt poc i els deixa sense drets laborals clars.
Aquest fenomen s’anomena sovint precariat, i és un dels grans reptes socials del sector terciari: com aconseguir que els serveis no siguin sinònim de feines inestables i mal pagades.
Transformació digital i noves formes de consum
La digitalització està revolucionant el sector terciari, però alhora genera noves desigualtats.
El comerç electrònic (Amazon, eBay, AliExpress) està guanyant terreny a les botigues tradicionals. Això té avantatges per als consumidors, però fa que moltes botigues petites no puguin competir i acabin tancant, buidant els carrers de comerç local.
La banca digital substitueix oficines físiques per aplicacions, però això deixa enrere persones grans o amb pocs coneixements digitals, que es troben desemparades davant un caixer automàtic o una app bancària.
També han canviat la manera de consumir oci i cultura: plataformes com Netflix o Spotify han transformat completament el cinema, la televisió i la música. Això genera un debat: és positiu tenir tant d’accés global, però què passa amb les petites productores o amb la cultura local?
Sostenibilitat i impacte ambiental
Tot i que el sector terciari sovint es veu com “net” perquè no produeix fums de fàbrica, en realitat té un gran impacte ambiental.
El transport de persones i mercaderies és un dels sectors que més contamina: avions, creuers i camions són responsables de moltes emissions de CO₂. El turisme massiu té efectes sobre el medi: pressió sobre l’aigua (per exemple, hotels a zones amb sequera), contaminació de platges i muntanyes, i degradació del patrimoni.
Un altre repte és el de la sobreturistització: ciutats com Barcelona o Venècia veuen com els seus barris es transformen per atendre turistes, mentre els veïns marxen perquè el cost de la vida puja i la qualitat de vida baixa.
Això planteja una pregunta important: com es pot continuar donant serveis i atendre el turisme sense esgotar els recursos ni expulsar la població local?
Accés desigual als serveis
No tothom té el mateix accés a serveis bàsics com la sanitat, l’educació o el transport. En països rics com Espanya, aquests serveis arriben a la major part de la població, però encara hi ha diferències entre zones urbanes i rurals: un hospital de referència pot estar a hores de distància d’un poble petit, o una comarca pot tenir un transport públic molt limitat.
A escala mundial, les diferències són encara més extremes: a molts països d’Àfrica o d’Àsia, la sanitat i l’educació de qualitat són un luxe al qual només accedeix qui té diners. Això fa que milions de persones quedin excloses de serveis que, a Europa, considerem drets bàsics.
Geopolítica i globalització dels serveis
El sector terciari també està influït per la geopolítica. Els serveis financers, tecnològics i de transport depenen de grans empreses i centres de poder que sovint es concentren en uns pocs països. Per exemple, les grans plataformes digitals (Google, Amazon, Facebook, Microsoft) estan als Estats Units, i això dona a aquest país un poder enorme sobre la informació i el consum mundial.
Això genera un debat: és segur que tanta part dels nostres serveis depenguin de grans empreses estrangeres? Què passa amb la sobirania digital d’Europa o d’altres països? Aquest és un repte menys visible que el turisme o el comerç, però igualment important per al futur.
En resum: el sector terciari no és només el “sector dels serveis”. És el cor del món actual, però també és el que més contradiccions té: llocs de treball molt desiguals, impacte ambiental elevat, desigualtats en l’accés als serveis i una forta dependència de la tecnologia i del turisme.