1. Introducció a la prehistòria
Què és la Prehistòria?
La Prehistòria és el període més llarg de la història de la humanitat. Comença amb l’aparició dels primers éssers humans —fa més de dos milions d’anys— i s’acaba amb l’aparició de l’escriptura, cap al 3.300 aC, a Mesopotàmia. Aquest és el moment en què comença la Història, pròpiament dita, ja que és a partir d’aquell moment quan tenim documents escrits que ens permeten conèixer el passat amb més precisió.
Abans de la invenció de l’escriptura, els éssers humans ja havien desenvolupat cultures complexes, havien après a fabricar eines, havien creat formes d’organització social, havien fet art i havien transformat el seu entorn. Però tot això ho coneixem gràcies a les restes materials que han deixat: eines, habitatges, ossos, pintures, escultures… Per aquest motiu diem que la Prehistòria s’estudia a través de fonts materials, no escrites.
És important no pensar en la Prehistòria com una època “primitiva” o “bàrbara”, tal com s’ha dit sovint. Encara que no existís l’escriptura, els grups humans d’aquest període van desenvolupar una gran capacitat d’adaptació, de cooperació i de creació cultural. Sense ells, no seríem el que som avui.
Etapes de la Prehistòria
La Prehistòria es divideix habitualment en tres grans etapes. Cadascuna d’aquestes etapes està marcada per canvis profunds en la manera de viure, d’alimentar-se, de fabricar eines o d’organitzar-se socialment:
- Paleolític (“pedra antiga”): és l’etapa més llarga. Va des de l’aparició dels primers humans fins a l’inici de l’agricultura. La vida era nòmada, basada en la caça i la recol·lecció.
- Neolític (“pedra nova”): comença quan apareixen l’agricultura i la ramaderia. La vida es torna sedentària i es formen els primers pobles.
- Edat dels Metalls: és l’última etapa de la Prehistòria. Els humans aprenen a fondre i treballar metalls com el coure, el bronze i el ferro. Es desenvolupen el comerç i les jerarquies socials.
Com s’estudia la Prehistòria?
Els historiadors no poden llegir textos per saber què va passar a la Prehistòria. En lloc d’això, han de fer servir mètodes d’investigació propis de disciplines com la arqueologia, la paleontologia, l’antropologia o la geologia. Cada una d’aquestes ciències aporta informació diferent:
- L’arqueologia estudia els objectes que han quedat enterrats: eines, ceràmica, restes d’edificis…
- La paleontologia estudia els fòssils, com els ossos humans o animals.
- L’antropologia compara les societats actuals amb les antigues per entendre com vivien les persones.
- La geologia ajuda a datar els estrats on es troben els materials i a entendre els canvis en el clima o en el paisatge.
Aquests investigadors treballen sovint en jaciments arqueològics. Quan troben una resta, la documenten amb molta cura, l’estudien i intenten reconstruir com era la vida en aquell moment. És una feina lenta i pacient, però fonamental per conèixer el nostre passat més llunyà.
Fonts materials i fonts visuals
A la Prehistòria, les fonts escrites no existeixen, per tant, totes les dades provenen de fonts materials (objectes reals) o fonts visuals (com les pintures rupestres o les escultures). Per exemple, una eina de pedra tallada ens diu molt sobre la tècnica i la intel·ligència dels humans d’aquella època. Una cova pintada ens mostra què pensaven, què caçaven o com s’organitzaven.
Per això, estudiar la Prehistòria vol dir interpretar aquestes fonts. No és només mirar-les, sinó fer-se preguntes: Per què van pintar animals? Què volien representar? Com van aconseguir construir aquella eina? Com vivien? Com es comunicaven?
Aquestes preguntes són el punt de partida per entendre com va començar la història de la humanitat.
2. L’evolució humana
Què vol dir “evolució”?
Quan parlem d’evolució en el context de la Prehistòria, ens referim al lent i llarg procés pel qual els primers éssers humans van anar transformant-se físicament i mentalment fins a convertir-se en els humans actuals. Aquesta transformació s’ha produït al llarg de milions d’anys i és resultat d’un mecanisme natural que afecta tots els éssers vius: la teoria de l’evolució.
La teoria de l’evolució va ser proposada per Charles Darwin al segle XIX. Segons aquesta teoria, les espècies canvien amb el temps perquè els individus que tenen característiques més adaptades al medi en què viuen sobreviuen més fàcilment i tenen més descendents. Això es coneix com a selecció natural.
Per exemple, en un entorn fred, els individus amb més pèl o greix corporal tenien més possibilitats de sobreviure. Amb el pas del temps, aquestes característiques es transmetien a les següents generacions. Així, molt lentament, les espècies canvien i evolucionen. Aquesta teoria també explica com han evolucionat els humans a partir d’avantpassats comuns amb altres primats, com els ximpanzés.
Això no vol dir que els humans vinguem dels micos, sinó que tant els humans com els micos actuals compartim un avantpassat comú, una espècie molt antiga que ja no existeix i que va donar lloc, per camins diferents, a diverses espècies.
Els grans canvis evolutius dels homínids
Els nostres avantpassats no eren com nosaltres. Amb el pas del temps, el seu cos i la seva ment van anar canviant. Aquests canvis es van produir molt a poc a poc, durant milions d’anys, i van fer possible que avui siguem com som. Aquests canvis són el resultat de l’evolució.
Els científics han identificat alguns canvis físics molt importants que van fer que els homínids fossin cada vegada més semblants als humans actuals. Aquests canvis ens ajuden a entendre millor com es van adaptar al seu entorn i per què van tenir èxit en la seva supervivència.
El bipedisme
Un dels primers canvis va ser que van començar a caminar drets, amb dues cames. Aquest fet rep el nom de bipedisme. Caminar d’aquesta manera té molts avantatges: permet veure més lluny, deixar les mans lliures per fer altres coses i gastar menys energia per desplaçar-se. L’Australopithecus ja era capaç de caminar dret, tot i que encara passava temps als arbres. A partir d’aquesta espècie, tots els homínids van caminar en dues cames.
L’augment del cervell
Amb el pas del temps, els homínids van tenir un cervell cada vegada més gran. Aquest augment del volum cranial va anar acompanyat de més capacitat per pensar, recordar, planificar i resoldre problemes. També van començar a comunicar-se millor i a desenvolupar un llenguatge més complex. L’Homo habilis ja tenia un cervell més gran que els seus avantpassats, i l’Homo sapiens és l’espècie amb el cervell més desenvolupat.
L’evolució de la mà
Un altre canvi molt important va ser l’aparició d’un polze oposable, és a dir, un dit polze que es pot moure per tocar la resta dels dits. Això permetia agafar i subjectar objectes amb precisió. Gràcies a aquesta característica, els homínids van començar a fabricar eines i a manipular materials amb més facilitat. La mà va esdevenir una eina fonamental per la supervivència.
Els primers homínids
Els nostres avantpassats no van aparèixer de cop. El primer grup d’éssers que s’assembla als humans actuals són els homínids. Aquest terme engloba totes les espècies humanes i prehumanes que comparteixen trets com caminar drets, tenir el cervell més desenvolupat, i utilitzar les mans per fabricar eines.
Els primers homínids van aparèixer a Àfrica, fa més de 4 milions d’anys. Durant molt de temps, només hi havia éssers humans en aquest continent. Més endavant, alguns grups van començar a migrar cap a Europa i Àsia, buscant nous recursos i llocs on viure. Aquestes migracions van permetre que diverses espècies d’homínids convisquessin en diferents zones del planeta.
Principals espècies humanes (amb exemples de jaciments)
1. Australopithecus
- Va viure fa entre 4 i 2 milions d’anys.
- Caminava dret però encara pujava als arbres.
- Tenia un cervell petit.
- No fabricava eines complexes.
- Un exemplar molt conegut és Lucy, trobada al jaciment de Hadar, a Etiòpia, l’any 1974. Té una antiguitat d’uns 3,2 milions d’anys.
2. Homo habilis
- Va viure fa uns 2,5 milions d’anys.
- El seu nom vol dir “home hàbil” perquè fabricava eines simples de pedra.
- Tenia un cervell més gran que l’Australopithecus.
- Les seves restes s’han trobat a les gorges d’Olduvai, a Tanzània, un dels jaciments prehistòrics més importants del món.
3. Homo erectus
- Va viure fa entre 1,8 milions i 300.000 anys.
- Ja caminava completament dret i tenia una gran capacitat d’adaptació.
- Va ser el primer homínid que va controlar el foc i va construir cabanes.
- Restes d’aquesta espècie s’han trobat a llocs molt diversos, com Dmanisi (Geòrgia), Zhoukoudian (Xina) o Koobi Fora (Kènia).
4. Homo neanderthalensis (Neandertal)
- Va viure entre 300.000 i 40.000 anys enrere, principalment a Europa.
- Tenia un cos robust, adaptat a climes freds.
- Fabricava eines de pedra molt sofisticades i coneixia el foc.
S’han trobat restes a diversos jaciments europeus, com la cova del Sidrón (Astúries) o la cova de Zafarraya (Màlaga). - És l’espècie més propera a l’Homo sapiens, amb qui va conviure i fins i tot es va creuar genèticament.
5. Homo sapiens (l’ésser humà actual)
- Va aparèixer fa uns 200.000 anys a l’Àfrica.
- Va desenvolupar llenguatge simbòlic, cultura, art i religió.
- Va arribar a Europa fa uns 40.000 anys i va acabar substituint les altres espècies humanes.
- Les restes més antigues conegudes es troben a Jebel Irhoud (Marroc), i a Europa hi ha jaciments com l’Arbreda (Serinyà, Girona), on es conserven restes de sapiens datades entre 40.000 i 25.000 anys enrere.
L’evolució com a clau per entendre qui som
L’evolució humana ens ajuda a entendre com hem arribat a ser el que som. Caminar drets, comunicar-nos amb paraules, viure en grups, fabricar eines… totes aquestes capacitats que considerem pròpies de la humanitat són el resultat de milions d’anys de canvis.
Aquest procés no només explica el nostre passat biològic, sinó que també ens recorda que som una espècie adaptativa, capaç de sobreviure a condicions molt diverses, però també vulnerable, com ho van ser totes les altres espècies humanes que ja no existeixen.
Conèixer l’evolució ens fa més conscients del nostre lloc dins del món viu, i també del valor de la vida, del patrimoni que hem rebut i de la responsabilitat que tenim com a societat.
El Paleolític
Què vol dir Paleolític?
La paraula Paleolític prové del grec i significa “pedra antiga”. Fa referència a la primera i més llarga etapa de la Prehistòria. Comença amb l’aparició dels primers humans, fa més de dos milions d’anys, i s’acaba amb l’inici de l’agricultura, fa uns 10.000 anys.
Durant el Paleolític, els éssers humans vivien com a nòmades, és a dir, es desplaçaven constantment per buscar aliments. Es dedicaven a la caça, la pesca i la recol·lecció, i depenien totalment dels recursos naturals. Aquesta forma de vida era senzilla, però molt adaptada a l’entorn, i va permetre als humans estendre’s per tot el planeta.
1. Entorn natural i condicions de vida
Gran part del Paleolític es va viure durant una època glaciar: el clima era fred, amb grans glaceres cobrint el nord d’Europa i d’Amèrica. Les poblacions humanes es concentraven en zones amb recursos, prop de rius o costes.
Els humans vivien en coves, cabanes de branques i pells, o a l’aire lliure si les condicions ho permetien. El domini del foc —un dels grans avenços d’aquesta etapa— els proporcionava escalfor, protecció i possibilitat de cuinar aliments. S’han trobat proves de foc en jaciments com Terra Amata (França) o Zhoukoudian (Xina), on vivien grups d’Homo erectus fa més de 300.000 anys.
2. Economia i tècniques de subsistència
L’economia paleolítica era totalment dependent dels recursos naturals. No hi havia producció d’aliments ni formes d’intercanvi complex: els humans es limitaven a caçar, pescar i recol·lectar el que trobaven. Aquesta forma d’economia rep el nom de predadora, ja que els recursos es consumeixen però no es generen.
Els animals caçats podien variar segons la zona geogràfica: des de grans mamífers com els mamuts, rinoceronts llanuts o bisons, fins a cérvols, cabres, conills o peixos. S’utilitzaven tècniques com la persecució col·lectiva, la construcció de paranys o la conducció dels animals cap a penya-segats.
La pesca es practicava amb instruments molt simples com bastons, xarxes rudimentàries o directament amb les mans. La recol·lecció de fruits silvestres, arrels, llavors, mol·luscs o mel era una activitat diària i imprescindible per garantir una dieta variada i equilibrada.
Les eines que feien servir per aquestes activitats eren de pedra, os o fusta. Amb el temps, van aprendre a fabricar-les amb més precisió: ganivets, puntes de llança, raspadors, burins… Aquestes eines es troben en jaciments com Olduvai (Tanzània), amb més de 2 milions d’anys, o Gran Dolina (Atapuerca), amb restes d’alimentació i tallers de fabricació.
3. Societat i organització
La societat del Paleolític era petita, igualitària i col·laborativa. Els grups estaven formats per entre 20 i 30 persones, sovint lligades per vincles familiars. No hi havia jerarquies socials marcades com en èpoques posteriors, i la presa de decisions era col·lectiva.
Cada membre del grup tenia un paper important: la supervivència depenia del treball en equip. Homes i dones compartien responsabilitats segons les seves capacitats, però no existia una divisió de tasques rígida. Les dones caçaven en alguns casos, i els homes recol·lectaven també si calia. L’infància es vivia en un entorn d’aprenentatge natural i observacional, dins el grup.
El nomadisme exigia una organització flexible, amb capacitat per adaptar-se ràpidament als canvis. Quan un territori s’empobria de recursos, el grup s’havia de moure a una nova zona. Aquesta mobilitat impedia acumular objectes materials, però afavoria la transmissió oral del coneixement i una memòria col·lectiva rica.
Les relacions entre grups humans podien ser diverses: algunes eren de cooperació o intercanvi, i d’altres probablement de conflicte. L’arqueologia mostra que la cooperació va ser clau per la supervivència, especialment en zones amb condicions extremes.
4. Cultura i tecnologia
Tot i la seva senzillesa material, les societats paleolítiques tenien una cultura pròpia i una capacitat simbòlica sorprenent. L’evolució del llenguatge oral, el desenvolupament del pensament abstracte i l’ús d’eines sofisticades en són exemples clars.
Tecnologia
L’evolució tecnològica del Paleolític es basa en el treball de la pedra. Amb tècniques com el tall per percussió, els humans van desenvolupar estris cada vegada més especialitzats. Amb el temps, van començar a treballar també amb os, banya i fusta.
En el Paleolític inferior es fabriquen eines bàsiques (com els bifaces). En el Paleolític mitjà, s’utilitzen tècniques com la levalloisiana. I en el Paleolític superior, apareixen eines més petites i complexes com les puntes de projectil i fins i tot agulles d’os per cosir pells.
Art
L’art paleolític és un dels fenòmens més fascinants de la humanitat. Es manifesta en dues formes principals:
- Art rupestre: pintures i gravats fets a les parets de coves, com les de Lascaux, Chauvet o Altamira, amb representacions d’animals, escenes de caça o símbols.
- Art moble: petites escultures de pedra o os. Destaca la Venus de Willendorf (Àustria), una figura femenina amb atributs exagerats, relacionada probablement amb la fertilitat.
A Catalunya, les pintures de la cova dels Moros del Cogul (les Garrigues) mostren escenes de dansa i personatges humans, una raresa dins l’art paleolític europeu.
5. Creences i espiritualitat
Cap al final del Paleolític, trobem proves evidents d’una vida espiritual i simbòlica cada cop més rica. La presència d’enterraments voluntaris, com els trobats a la cova de Shanidar (Iraq) o El Sidrón (Astúries), indica que els humans d’aquesta etapa tenien consciència de la mort i potser creien en una existència posterior.
En alguns enterraments, s’han trobat restes de flors, pigments o objectes col·locats intencionadament, la qual cosa apunta a pràctiques rituals.
A més, la pròpia existència de l’art i les decoracions personals (com collarets de dents o petxines) suggereix una concepció simbòlica del món. L’ús d’ocre vermell, que apareix a molts jaciments, també podria tenir un significat religiós o màgic.
Tot plegat indica una evolució mental profunda, que preparava el terreny per a creences més complexes a les etapes següents.
6. Aportacions del Paleolític a la història de la humanitat
Durant el Paleolític, els éssers humans van desenvolupar les bases de la seva cultura i organització social. Malgrat les limitacions materials, aquesta etapa ens ha deixat aportacions fonamentals:
- El domini del foc, una innovació clau per a la supervivència.
- L’ús i perfeccionament de les eines, que van marcar l’inici de la tecnologia humana.
- L’organització col·lectiva del treball, basada en la cooperació i la igualtat.
- L’aparició de l’art, testimoni d’un pensament simbòlic avançat.
- Els primers ritus i enterraments, que mostren una espiritualitat en creixement.
- La capacitat d’adaptació a entorns molt diversos, des del desert fins a les zones glacials.
Totes aquestes conquestes faran possible el pas al Neolític, quan la humanitat farà un gir radical cap a la producció d’aliments i la vida sedentària.
EL NEOLÍTIC
Què vol dir Neolític?
La paraula Neolític prové del grec i significa “pedra nova”. Aquesta etapa comença aproximadament cap al 10.000 aC, després del final de l’última glaciació, i s’estén fins a l’aparició dels primers metalls.
El Neolític representa una autèntica revolució en la història de la humanitat. Durant aquest període, els humans deixen de ser nòmades i passen a viure de forma sedentària, gràcies a la descoberta de l’agricultura i la ramaderia. Aquest canvi va transformar profundament la seva manera de viure, la seva relació amb la natura i l’organització de la societat.
1. Entorn natural i condicions de vida (versió revisada)
El Neolític comença coincidint amb una millora climàtica després de l’última glaciació. Les temperatures esdevenen més suaus, els cicles estacionals es fan més estables i els paisatges canvien: apareixen prats, boscos i rius permanents. Aquest nou entorn afavoreix que algunes plantes silvestres comencin a ser cultivades, i que alguns animals siguin domesticats.
L’agricultura no va sorgir en un únic lloc, sinó que va aparèixer de forma autònoma i aïllada en diferents punts del planeta, sovint a les riberes de grans rius. Això demostra que la capacitat humana per observar la natura i transformar-la es va desenvolupar en paral·lel en diverses regions:
- A l’Àsia occidental, la primera revolució agrícola va tenir lloc al Creixent Fèrtil, una zona que inclou l’actual Iraq, Síria, Turquia i Palestina, regada pels rius Tigris i Eufrates.
- A l’Àsia meridional, es van desenvolupar cultures agrícoles a la vall del riu Indus, on sorgiran les primeres ciutats de l’Índia antiga.
- A l’Àsia oriental, l’agricultura del millet i l’arròs es va desenvolupar a les vores del riu Groc (Huang He) i del Yangtsé, a la Xina.
- A Amèrica, en zones com Mesoamèrica (actuals Mèxic i Guatemala), es va domesticar el blat de moro, la carbassa i els fesols, i a la zona dels Andes, es va començar a cultivar la patata i la quinoa.
- També hi ha evidències d’agricultura antiga a Àfrica subsahariana (per exemple, a la vall del Nil) i al sud-est asiàtic.
Aquest procés va suposar una transformació radical: per primer cop en la història, els humans van deixar de dependre exclusivament dels recursos naturals i van començar a produir el seu propi aliment. Aquest canvi va donar lloc a la sedentarització, a la formació dels primers poblats i a l’inici de les societats complexes.
2. Economia i tècniques de subsistència
L’economia del Neolític és productora, a diferència de l’economia predadora del Paleolític. Això vol dir que els humans aprenen a cultivar plantes i criar animals, i ja no depenen exclusivament de la natura.
Agricultura
Les primeres plantes conreades van ser cereals com el blat i l’ordi, i llegums com els pèsols i les llenties. Aquestes plantes es podien conservar, transportar i sembrar de nou. Amb el pas del temps, es van domesticar també arbres com l’olivera i la vinya.
Ramaderia
Els primers animals domesticats van ser cabres, ovelles i porcs. Posteriorment, també es va domesticar la vaca i, més endavant, el cavall. Els animals proporcionaven carn, llet, pells i força de treball.
Aquest canvi va permetre generar excedents d’aliments, és a dir, menjar que no es consumia immediatament. Això va fer possible l’aparició de l’intercanvi, la divisió de tasques i l’inici de la desigualtat social.
A Catalunya, trobem jaciments neolítics com el jaciment de La Draga (Banyoles), un dels més importants d’Europa per conèixer les formes de vida sedentàries i agrícoles fa més de 7.000 anys. Allà s’hi han trobat eines de fusta, restes de cereals i estructures d’habitatge molt ben conservades.
3. Societat i organització
Amb la vida sedentària, els grups humans comencen a viure en poblats fixos, formats per cabanes o cases construïdes amb fusta, tova i pedra. La permanència en un lloc afavoreix l’aparició de formes més estables d’organització social.
La societat es fa més complexa: apareixen rols especialitzats (pagesos, ramaders, artesans, etc.) i es comencen a notar diferències de riquesa i poder. Qui té més terra o més bestiar pot acumular més recursos i influència. Així s’inicien les primeres formes de jerarquia.
També es desenvolupen formes de cooperació: la construcció de graners, canals o defenses exigeix un treball col·lectiu. A més, el comerç d’objectes, com ceràmiques o pedres polides, afavoreix el contacte entre grups.
Les comunitats agrícoles neolítiques valoraven molt la seguretat, l’estabilitat i la conservació dels recursos, cosa que es reflecteix en les formes d’habitatge, emmagatzematge i transmissió de coneixements.
4. Cultura i tecnologia
La cultura del Neolític és rica i innovadora. El canvi a una vida sedentària va permetre tenir més temps i estabilitat per desenvolupar noves tècniques, oficis i formes d’expressió.
Tecnologia
- Apareix la tècnica de polir la pedra, més precisa i resistent que el tallat.
- Es desenvolupen molins de mà per triturar gra, forns per coure el pa i sitges per emmagatzemar-lo.
- Es generalitza l’ús de la ceràmica, que permet conservar líquids i aliments. Els estils decoratius ens donen molta informació sobre les cultures de cada zona.
Al jaciment de La Bastida (Múrcia) o al de Cova de l’Or (Alacant) s’hi han trobat restes molt ben conservades d’aquest tipus de ceràmica i eines agrícoles.
Art
L’art del Neolític es torna més geomètric i simbòlic. Apareixen decoracions sobre ceràmiques, pintures murals i escultures relacionades amb la vida agrícola i religiosa.
També és l’època dels primers monuments megalítics: construccions fetes amb grans blocs de pedra que podien tenir funcions religioses, funeràries o astronòmiques. A Catalunya, destaquen els dòlmens de la zona de l’Alt Empordà, com el dolmen de la Creu d’en Cobertella (Roses), un dels més grans del país.
5. Creences i espiritualitat
Les societats neolítiques desenvolupen formes religioses més estructurades i permanents. La relació amb la natura continua sent central, però ara es relaciona especialment amb els cicles agrícoles, com la pluja, la fertilitat dels camps o la llum solar.
S’estén el culte als avantpassats i als elements de la natura com el sol, la lluna o la terra. Apareixen divinitats femenines, sovint relacionades amb la fertilitat, representades en figures o escultures.
Els enterraments es fan amb més complexitat i de forma col·lectiva. L’aparició de sepulcres de corredor (com els dòlmens) indica una organització ritual i social més avançada. Aquests espais servien per enterrar diversos membres de la comunitat i es reutilitzaven durant generacions.
Aquests ritus reforçaven la identitat del grup i mostraven la importància de la continuïtat familiar i territorial.
6. Aportacions del Neolític a la història de la humanitat
El Neolític suposa una veritable revolució: un canvi de model econòmic, social i cultural. Els humans ja no depenen completament de la natura, sinó que comencen a transformar-la i a controlar-la.
Entre les seves aportacions més destacades trobem:
- L’agricultura i la ramaderia, que permeten establir-se i generar excedents.
- L’aparició dels poblats i de l’habitatge permanent.
- La ceràmica i el poliment de pedra, innovacions tecnològiques duradores.
- Els monuments megalítics, com a expressió religiosa i comunitària.
- L’especialització del treball i l’inici de les diferències socials.
- La consolidació d’un pensament religiós i simbòlic més complex.
Tots aquests canvis preparen el camí cap a una nova etapa: l’Edat dels Metalls, en què apareixeran les primeres formes d’Estat, el comerç a gran escala i les civilitzacions urbanes.
L’EDAT DELS METALLS
Què vol dir Edat dels Metalls?
L’Edat dels Metalls és l’última etapa de la Prehistòria. Comença cap al 5.000 aC, segons les regions, i es caracteritza per l’aparició i el desenvolupament de la metal·lúrgia, és a dir, la tècnica de fondre i modelar metalls com el coure, el bronze (una mescla de coure i estany), i més endavant, el ferro.
Aquest avenç transforma profundament la vida dels humans. A més de canvis tecnològics, s’intensifiquen el comerç, les diferències socials i l’organització del poder. Aquest període tanca la Prehistòria i dona pas a les primeres civilitzacions històriques.
1. Entorn natural i condicions de vida
Amb un clima estable, l’agricultura i la ramaderia continuen expandint-se. Alhora, les comunitats comencen a explotar nous recursos naturals, especialment metalls, cosa que les obliga a descobrir noves zones, obrir mines i construir forns.
Les activitats mineres transformen el paisatge. Per exemple, a Can Tintorer (Gavà) s’hi troben les mines en galeria més antigues d’Europa, on s’extreia variscita, un mineral verd usat per fer joies i objectes d’intercanvi.
2. Economia, tècniques de subsistència i comerç
L’economia de l’Edat dels Metalls continua basada en l’agricultura i la ramaderia, però es fa més eficient gràcies a l’ús d’eines metàl·liques com aixades, falçs, ganivets i arades més resistents. Això permet conrear més terra, millorar les collites i alimentar més població.
La gran novetat és la consolidació d’un comerç a llarga distància, molt més actiu que en èpoques anteriors. Les comunitats ja no només intercanvien productes entre pobles veïns, sinó que s’estableixen xarxes comercials àmplies que travessen regions senceres i, sovint, segueixen grans rutes naturals com rius o camins de muntanya.
Béns que es comercien:
- Metalls com coure, estany, ferro, or o plata.
- Minerals ornamentals, com la variscita de Gavà, que es distribuïa arreu de la península Ibèrica.
- Ceràmica decorada, com el famós vas campaniforme, amb una forma i estil que es troba des de Portugal fins a Europa Central.
- Aliments o excedents agrícoles, com cereals, oli, vi o fruits secs.
- Productes artesanals, com armes, joies, teixits o figures rituals.
Aquest intercanvi requereix intermediaris, i així apareixen els comerciants com a nova figura social. També s’introdueixen sistemes de pesatge, de valoració i d’emmagatzematge, cosa que fa créixer l’especialització econòmica.
El comerç permet l’enriquiment d’algunes famílies, que acumulen més poder gràcies al control d’aquestes rutes. D’altra banda, afavoreix la difusió de coneixements i idees, com tècniques de metal·lúrgia, creences, estils artístics o models de govern.
Per exemple, una família amb accés a una mina de coure pot fabricar armes o ornaments que després intercanvia per productes alimentaris, ceràmica o animals d’altres regions. Amb aquest intercanvi, aconsegueix poder, prestigi i influència dins la comunitat.
3. Societat i organització
Les comunitats creixen i es tornen més complexes. Alguns poblats es fortifiquen amb murs, torres o fossats per protegir-se. Les diferències socials es fan evidents.
Algunes famílies acumulen riquesa i prestigi gràcies a les terres, els bestiar, els metalls o el control del comerç. Això els dona influència sobre la resta del grup.
Per liderar el poblat, defensar-lo o administrar l’excedent, apareixen líders que poden ser caps guerrers o religiosos. Amb el temps, el seu poder es fa hereditari, i així sorgeix una aristocràcia: una minoria privilegiada que exerceix el poder i controla els recursos.
Aquest procés marca l’origen de les primeres formes de poder polític estable, que culminaran en els primers estats i reis de l’època històrica.
4. Cultura i tecnologia
El gran avenç tecnològic és la metal·lúrgia. Primer amb el coure, després amb el bronze, i finalment amb el ferro, s’elaboren:
- Eines agrícoles més eficients.
- Armes més resistents.
- Joies i ornaments com a símbol de poder.
L’arquitectura també avança: cases de pedra, graners, defenses i monuments megalítics com dòlmens, menhirs o cròmlecs. A Catalunya, destaca el dolmen de la Creu d’en Cobertella (Roses), un dels més grans del país.
La ceràmica es fa més variada i sofisticada, sovint amb funció simbòlica o identitària.
5. Creences i espiritualitat
La religió guanya importància. El culte als morts i a les forces naturals es manifesta en:
- Enterraments amb objectes de prestigi, com armes, joies i recipients.
- Tombes col·lectives monumentals, com dòlmens i sepulcres de corredor.
- Construccions alineades amb astres, com el solstici o la lluna plena.
Els rituals reforcen la cohesió social i el poder dels líders religiosos o aristocràtics.
6. Aportacions de l’Edat dels Metalls
L’Edat dels Metalls tanca la Prehistòria i ens porta cap a la Història amb grans avenços:
Orígens de les primeres civilitzacions urbanes i l’escriptura.
Invenció de la metal·lúrgia.
Xarxes comercials interregionals.
Naixement de l’aristocràcia i el poder polític.
Especialització del treball i desigualtats socials.
Monuments rituals i tombes monumentals.
