El 1914, Europa va entrar en una guerra que ningú no esperava tan llarga ni tan mortífera. En acabar la unitat hauràs de respondre, amb arguments i amb fonts, com una sola espurna va poder desencadenar una catàstrofe d’aquestes dimensions, i per què d’aquella guerra en van sortir una revolució que capgiraria el segle XX i una pau que, en comptes d’evitar una nova guerra, en va posar les llavors.
CAPÍTOL 01L’esclat de la Gran Guerra
Al final de la unitat anterior vas deixar Europa convertida en un autèntic polvorí, amb les potències armades fins a les dents i dividides en dos blocs defensius enfrontats. En aquest capítol veurem com aquell polvorí va explotar el 1914 i com un fet aparentment local va acabar arrossegant tot el continent a la guerra.
1.1 Les causes profundes
Abans de l’espurna, hi havia molta pólvora acumulada. Les causes profundes de la guerra són les que ja vas estudiar a la unitat 3. Les rivalitats imperialistes enfrontaven les potències pels territoris colonials i el control dels mercats mundials. La pau armada les havia llançat a una cursa d’armaments frenètica. El sistema d’aliances les havia dividit en dos blocs que es vigilaven mútuament de manera recíproca: la Triple Aliança i la Triple Entesa. I els nacionalismes exaltats encenien els ànims de l’opinió pública, especialment a la península dels Balcans, coneguda històricament com el «polvorí d’Europa».
És important entendre aquesta distinció. Aquestes tensions s’havien anat acumulant durant dècades i són la causa real de la guerra. El fet que la va desencadenar, en canvi, va ser només l’espurna que va calar foc a tota aquella pólvora. Sense la pólvora prèvia, l’espurna no hauria provocat absolutament res.
1.2 L’espurna de Sarajevo
L’espurna final va saltar el 28 de juny de 1914 a Sarajevo, capital de Bòsnia, quan un nacionalista serbi de l’organització Mà Negra va assassinar l’arxiduc Francesc Ferran, hereu al tron de l’Imperi Austrohongarès. L’imperi en va responsabilitzar el regne de Sèrbia i li va enviar un ultimàtum inacceptable abans de declarar-li la guerra de manera formal.
El que en circumstàncies normals hauria estat un conflicte local es va convertir, en poques setmanes, en una guerra generalitzada per culpa de l’activació en cadena del sistema d’aliances defensives:
01. Atemptat de Sarajevo
Juny de 1914 · Un nacionalista serbi assassina l’hereu austrohongarès, Francesc Ferran.
02. Declaració de guerra a Sèrbia
Àustria-Hongria responsabilitza Sèrbia de l’atemptat i li declara la guerra de manera formal.
03. Mobilització de Rússia i resposta d’Alemanya
Rússia es mobilitza per protegir el seu aliat serbi, i Alemanya declara la guerra a Rússia en resposta.
04. Activació de les aliances de bloc
Alemanya envaeix Bèlgica per atacar França; les aliances forcen l’entrada del Regne Unit a la guerra.
05. Guerra generalitzada a Europa
En poques setmanes, el sistema d’aliances ha arrossegat totes les grans potències a la guerra.
En poques setmanes, el continent es va veure sumit en el major conflicte armat vist fins aleshores.
Quan va esclatar la guerra, molta gent la va rebre amb entusiasme, convençuda que seria curta i gloriosa, «per Nadal a casa», deien. Ningú no imaginava que duraria quatre anys i que provocaria milions de morts. Aquell optimisme inicial es va estavellar molt aviat contra la realitat de les trinxeres.
1.3 Els dos bàndols
La guerra va enfrontar dos grans bàndols militars enfrontats: d’una banda, els Imperis Centrals, encapçalats per Alemanya i l’Imperi Austrohongarès, als quals s’afegiria posteriorment l’Imperi Otomà i Bulgària. De l’altra, els Aliats (o l’Entesa), formats inicialment per França, el Regne Unit i l’Imperi Rus. Itàlia, que inicialment formava part de la Triple Aliança, es va mantenir neutral i finalment va acabar entrant al conflicte al costat dels Aliats el 1915.
No tots els països europeus van participar de la contesa militar. Espanya, per exemple, es va mantenir oficialment neutral. Aquesta decisió de neutralitat va tenir conseqüències econòmiques i socials molt importants a la península, com veurem al final de la unitat.
CAPÍTOL 02El desenvolupament d’una guerra total
La contesa que tothom considerava que duraria uns pocs mesos es va acabar convertint en un malson de quatre anys. Va ser la primera guerra total de la història contemporània, un tipus de conflicte nou que va mobilitzar tots els recursos materials i humans de la societat civil i va estrenar una capacitat de destrucció industrial inèdita.
2.1 Les fases de la guerra
El desenvolupament del conflicte bèl·lic es pot sintetitzar en quatre grans fases diferenciades temporalment:
1914: Guerra de moviments
Alemanya intenta una ofensiva militar llampec per conquerir França, però és frenada en la batalla del Marne.
1915-16: Guerra de trinxeres
Els fronts militars s’estabilitzen; comença una sagnant lluita estàtica de desgast militar.
1917: Girs decisius
Rússia es retira per la revolució bolxevic i els Estats Units entren aportant recursos enormes.
1918: Final i armistici
Esgotats de recursos i homes, els Imperis Centrals es col·lapsen i demanen l’armistici.
Aquesta evolució mostra el trànsit d’un conflicte de ràpids desplaçaments militars a una guerra de posicions desgastadora.
2.2 Una guerra nova i terrible
La Gran Guerra va ser enormement mortífera perquè va posar la potència tecnològica de la segona revolució industrial al servei directe de la destrucció humana. Es van introduir armes noves de gran poder destructiu: la metralladora, l’artilleria pesant, els gasos verinosos, els carros de combat (tancs), l’aviació militar i el submarí.
El símbol indiscutible del conflicte van ser les línies de trinxeres, on els soldats malvivien durant mesos coberts de fang, sota plagues de rates, malalties com la tifu o el peu de trinxera i l’amenaça constant del bombardeig de l’artilleria enemiga. Entre les trinxeres s’estenia la «terra de ningú», una franja erma protegida per filferros d’espines que calia creuar sota el foc de les metralladores. Aquesta experiència sagnant va traumatitzar tota una generació de combatents («la generació perduda»).
A la batalla del Somme, en un sol dia, l’exèrcit britànic va patir desenes de milers de baixes. Xifres com aquesta, per avançar de vegades uns pocs quilòmetres, donen la mesura de la desproporció entre el sacrifici humà i els resultats militars d’aquella guerra.
2.3 La guerra total i la rereguarda
El concepte de guerra total reflecteix que el conflicte no es lliurava només als fronts, sinó que implicava tota la societat de la rereguarda. Els estats van intervenir l’economia privada per reorientar les indústries cap a la fabricació d’armament militar, racionant el consum bàsic d’aliments i combustibles de la població civil.
El reclutament de milions d’homes al front va obligar les dones a incorporar-se massivament al mercat de treball de fàbriques de municions, xarxes de transports i treballs de serveis públics. Aquesta independència econòmica va accelerar la seva lluita feminista pels drets civils i polítics, inclòs el dret al sufragi, que molts països van començar a aprovar a la postguerra. Així mateix, els governs van fer servir la propaganda a gran escala per mantenir la moral alta i justificar els grans sacrificis imposats.
CAPÍTOL 03La Revolució Russa
Mentre els exèrcits lluitaven a Europa, a l’Imperi Rus es va produir un canvi revolucionari transcendental. El 1917, un moviment insurreccional va fer caure el règim autocràtic del tsar i va fundar el primer estat socialista de la història, dividint ideològicament el segle XX.
3.1 La Rússia dels tsars
A principis del segle XX, l’Imperi Rus era un dels estats més endarrerits d’Europa. Políticament, funcionava sota una autocràcia absoluta en què el tsar Nicolau II governava sense cap control parlamentari o constitucional. L’economia era majoritàriament agrícola i feudal, amb una pagesia sotmesa a la misèria, mentre que a grans ciutats com Petrograd es formava un proletariat industrial molt concentrat que patia condicions de treball deplorables.
La participació de Rússia a la Gran Guerra va actuar com el detonant perfecte de la revolució: derrotes militars catastròfiques, milions de soldats morts o ferits, fam generalitzada a les ciutats i col·lapse del subministrament econòmic van fer insostenible el manteniment de l’ordre social imperial.
3.2 Les revolucions de 1917
El procés revolucionari de 1917 es va dividir en dues etapes clarament diferenciades amb objectius i protagonistes diferents:
| Característica | Revolució de Febrer (1917) | Revolució d’Octubre (1917) |
|---|---|---|
| Qui la protagonitza | Moviment popular espontani (obrers, camperols i soldats revoltats). | Bolxevics (partit revolucionari marxista organitzat) sota el lideratge de Lenin. |
| Què aconsegueix enderrocar | El tsar Nicolau II i la monarquia autocràtica dels Romanov. | El Govern Provisional moderat de Kerenski que havia continuat a la guerra. |
| Lemes i objectius | Llibertat política, fi de la gana i de l’autocràcia tsarista. | «Pau, pa i terra» i «Tot el poder per als soviets» (estat socialista). |
| Resultat immediat | Establiment d’un Govern Provisional burgès que incompleix les demandes de pau. | Retirada de la guerra (Brest-Litovsk) i inici de la construcció del primer estat socialista. |
La decisió del Govern Provisional de mantenir Rússia a la guerra va ser l’error clau que va obrir camí als bolxevics.
Els «soviets» eren consells d’obrers, soldats i camperols que van sorgir durant la revolució per organitzar-se i prendre decisions. El lema «tot el poder per als soviets» volia dir posar el govern en mans d’aquests consells populars. La paraula «soviet» acabaria donant nom al nou estat, la Unió Soviètica.
3.3 De la revolució a l’URSS
Un cop al poder, els bolxevics van signar la pau de Brest-Litovsk (1918) amb Alemanya, abandonant el conflicte bèl·lic i cedint territoris significatius. Això no obstant, el país va caure immediatament en una sagnant guerra civil (1918-1921) que va enfrontar l’Exèrcit Roig revolucionari, organitzat per Trotski, contra l’Exèrcit Blanc contrarevolucionari (amb el suport de potències estrangeres).
Amb la victòria de l’Exèrcit Roig, el 1922 es va fundar oficialment la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). L’esperança inicial d’un govern de consells obrers (soviets) va donar pas gradualment a la centralització de poder en el Partit Comunista, procés que derivaria en el totalitarisme autoritari sota el control posterior d’Stalin.
CAPÍTOL 04El desenllaç de la guerra
Després d’anys de desgast a les trinxeres occidentals, l’equilibri de forces es va trencar definitivament al llarg del 1917 per donar pas al desenllaç militar de 1918.
4.1 Els girs decisius de 1917
L’any 1917 va rebre l’impacte de dos esdeveniments geopolítics de signe contrari:
- La retirada de Rússia: La Revolució bolxevic va obligar el nou govern a sortir del conflicte, signant la pau de Brest-Litovsk. Això va permetre a Alemanya concentrar les seves divisions militars exclusivament al front occidental.
- L’entrada dels Estats Units: En resposta als atacs submarins alemanys i al telegrama Zimmermann, els EUA van entrar a la guerra al costat dels Aliats. La seva entrada va aportar tropes fresques, un potencial financer il·limitat i una immensa capacitat industrial de subministrament que els Imperis Centrals no podien igualar.
4.2 L’ensorrament i l’armistici
Alemanya va llançar una última gran ofensiva de primavera el 1918 abans de la incorporació completa de les forces nord-americanes, però va ser aturada. A partir d’aquell moment, el contraatac aliat va forçar la retirada general dels alemanys. Esgotats militarment, amb la rereguarda civil col·lapsada per la fam i afectats per motins de mariners (a Kiel) i revoltes industrials, els aliats d’Alemanya van anar capitulant.
Finalment, després de l’abdicació del kàiser Guillem II i la proclamació de la República a Berlín, Alemanya va signar l’armistici de Compiègne l’11 de novembre de 1918. Els combats de la Gran Guerra havien acabat.
CAPÍTOL 05La pau i el nou mapa d’Europa
_(RA)_-_The_Signing_of_Peace_in_the_Hall_of_Mirrors,_Versailles,_28th_June_1919_-_Google_Art_Project.jpg)
Reconstruir l’ordre internacional després del conflicte va ser un procés marcat per les discrepàncies entre el desig de venjança de les potències europees i els ideals de reconciliació global.
5.1 Els tractats de pau i Versalles
Els països vencedors es van reunir a París a la conferència de pau de 1919 (sense la presència de les nacions derrotades ni de la Rússia soviètica). El pacte més significatiu va ser el Tractat de Versalles (1919), dissenyat específicament per a Alemanya. Les clàusules imposades van ser dràstiques:
- Responsabilitat moral: Alemanya va ser declarada culpable única de l’inici de la guerra (Article 231).
- Pèrdues territorials: Devolució d’Alsàcia i Lorena a França i pèrdua de totes les colònies.
- Reparacions econòmiques: Exigència de pagar xifres econòmiques astronòmiques per reconstruir els danys aliats.
- Desmilitarització: Reducció de l’exèrcit a només 100.000 homes i desmilitarització de Renània.
Tot i que els vencedors consideraven lògic assegurar la seva defensa afeblint el rival, per al poble alemany el tractat va ser viscut com una humiliació forçada, un Diktat (pau imposada). Aquest profund ressentiment nacionalista va ser el brou de conreu perfecte per al discurs de revenja que aprofitaria el nazisme.
Un economista britànic que va assistir a la conferència, John Maynard Keynes, va abandonar-la indignat i va escriure un llibre en què advertia que unes reparacions tan altes arruïnarien Alemanya i desestabilitzarien Europa. Va ser una de les veus que, ja aleshores, va anticipar els perills d’aquella pau.
5.2 El nou mapa d’Europa
La Gran Guerra va provocar la desaparició simultània de quatre grans imperis: l’Imperi Alemany, l’Austrohongarès, el Rus i l’Otomà. El mapa europeu es va poblar de nous estats nacionals independents:
i neixen nombrosos estats nous a Europa sota el principi d’autodeterminació
Per delimitar les noves fronteres es va utilitzar el principi d’autodeterminació defensat pel president nord-americà Woodrow Wilson. Tanmateix, la seva aplicació pràctica va ser imperfecta i selectiva, deixant bosses importants de minories nacionals atrapades en estats hostils (com alemanys als Sudets txecs) que serien motiu de noves tensions geopolítiques.
5.3 La Societat de Nacions
Per evitar un altre conflicte de tals dimensions, es va crear la **Societat de Nacions (SDN)** el 1920, una organització internacional pensada per resoldre diplomàticament les disputes per mitjà del diàleg col·lectiu.
L’SDN, però, va néixer debilitada: el propi Senat dels Estats Units va rebutjar l’adhesió del país, es va excloure inicialment els estats vençuts i la Rússia soviètica, i no disposava de mitjans coercitius ni exèrcit propi per aplicar les seves resolucions militars davant les futures agressions de països totalitaris.
CAPÍTOL 06Les conseqüències de la Gran Guerra
El balanç final del conflicte va redefinir l’hegemonia geopolítica mundial i va sacsejar les estructures socials i econòmiques del continent europeu i del nostre entorn històric.
6.1 El cost humà i material
La guerra va deixar un balanç demogràfic catastròfic: al voltant de 10 milions de soldats morts i milions de víctimes civils (per la fam i per la grip espanyola de 1918), a més de milions de mutilats i orfes. En l’àmbit material, extenses zones agrícoles i industrials de França i Bèlgica van quedar arrasades. Els països europeus havien contret un deute financer aclaparador amb els EUA per finançar el conflicte.
Geopolíticament, Europa va perdre definitivament la seva hegemonia econòmica mundial tradicional, que es va desplaçar cap als Estats Units (convertits en el gran creditor i banquer del món).
6.2 Els canvis polítics i socials
La caiguda de les monarquies tradicionals va estendre inicialment les democràcies parlamentàries. No obstant això, l’exemple de la Revolució Russa va fer sorgir moviments revolucionaris a diversos països, creant un sentiment de pànic («la por vermella») entre la burgesia i els sectors conservadors europeus.
Socialment, el moviment obrer i sindical en va sortir reforçat per la mobilització de guerra. Per la seva banda, la dona va guanyar protagonisme civil, obtenint el sufragi femení a països com el Regne Unit, Alemanya o els Estats Units en la postguerra immediata.
6.3 Les llavors del futur
La inestabilitat financera de la postguerra i el ressentiment alemany van crear les condicions per a l’ascens del feixisme i del nazisme als anys trenta (que veurem a la unitat 5).
Aquestes repercussions van incidir de ple a Espanya. En ser neutral, l’economia espanyola (i molt especialment la indústria tèxtil i metal·lúrgica catalana) va viure un període d’expansió espectacular subministrant recursos als països combatents. La fi de la guerra el 1918, però, va comportar el tancament de mercats d’exportació, provocant el tancament de fàbriques, una inflació desbocada i una greu crisi social. En aquest context, i amb l’impuls moral de la revolució soviètica, es va iniciar una etapa d’alta conflictivitat laboral i violència social (el pistolerisme a Barcelona i el Trienni Bolxevic al camp andalús).