A la darreria del segle XIX, unes poques potències es van repartir gairebé tot el món i ho van justificar en nom del progrés i la civilització. En acabar la unitat hauràs de respondre, amb arguments i amb fonts, qui va sortir beneficiat d’aquell repartiment i a quin preu per als pobles dominats, i com aquella cursa per dominar el món va acabar conduint cap a la major guerra coneguda fins aleshores.
CAPÍTOL 01El món cap al 1900
Per entendre l’imperialisme, primer cal veure què havia passat amb les grans potències. Cap al 1900, el món havia canviat de manera radical respecte de l’època de la primera industrialització. Una nova onada d’industrialització havia creat indústries noves i potències noves, i un grapat de països concentraven un poder econòmic, militar i tecnològic sense precedents històrics. Aquest gran poder és la base de tot el procés que veurem a continuació.
1.1 La segona revolució industrial
Cap a l’últim terç del segle XIX va començar una segona revolució industrial. Si la primera s’havia basat en el carbó, el vapor i el tèxtil, ara apareixien fonts d’energia noves, com l’electricitat i el petroli, i indústries noves, com la siderúrgia de l’acer, la química, l’automòbil o l’electrotècnia. La producció es va fer encara més gran i complexa, i van néixer productes que transformarien per complet la vida quotidiana.
Aquesta nova fase va alterar profundament el mapa de les potències mundials. El Regne Unit, que havia estat «el taller del món», va ser atrapat i superat per noves potències industrials com Alemanya i els Estats Units. I fora d’Occident, el Japó es va industrialitzar de pressa, convertint-se en la primera gran potència no europea. Aquestes potències industrials produïen molt més del que podien consumir i necessitaven, cada cop amb més urgència, nous mercats on vendre, matèries primeres barates per a les seves fàbriques i llocs on invertir els seus capitals de manera rendible.
La bombeta, el telèfon, l’automòbil o el cinema van néixer en aquesta segona revolució industrial. En poques dècades, la vida de les ciutats es va omplir d’invents que abans haurien semblat impossibles, i el ritme del canvi tecnològic es va accelerar encara més.
1.2 El capitalisme financer i les grans empreses
El capitalisme també va canviar d’escala. Les indústries de la segona revolució eren tan grans i complexes que requerien enormes quantitats de capital per posar-les en marxa. Això va afavorir la concentració empresarial: les petites empreses es van anar fusionant o van ser absorbides per grans companyies que, de vegades, arribaven a dominar tot un sector de producció de manera exclusiva, formant monopolis que eliminaven la competència.
En aquest procés, els bancs van adquirir un paper central, ja que eren els qui aportaven el capital de crèdit o inversió necessari i sovint acabaven controlant les grans empreses. Es parla, per això, d’un capitalisme financer, en què el poder econòmic es concentra en grans grups industrials i bancaris que busquen arreu del món llocs on invertir els seus capitals per extreure’n el màxim benefici.
1.3 Un món de grans potències
El resultat d’aquestes transformacions és que, cap al 1900, un reduït nombre de països (les potències europees, els EUA i el Japó) concentraven la major part del poder polític, industrial i militar del planeta. La resta del món quedava, en gran mesura, en una posició de debilitat o dependència davant d’ells.
Era, a més, un món profundament eurocèntric, en què aquestes potències es consideraven el centre i el model de la humanitat i miraven la resta de pobles com a inferiors o endarrerits. Aquesta mentalitat va servir per justificar la dominació. Amb aquest poder acumulat i aquesta mirada, les grans potències es disposaven a repartir-se el món.
CAPÍTOL 02L’imperialisme: què és i per què es va produir
Entre aproximadament el 1870 i el 1914 les grans potències van protagonitzar una expansió territorial sense precedents a la història que anomenem imperialisme. En poques dècades, van arribar a dominar de manera efectiva la major part d’Àfrica i d’Àsia.
2.1 Què és l’imperialisme
Anomenem imperialisme la dominació política, econòmica, militar i cultural que unes potències (metròpolis) van exercir sobre altres territoris i pobles (colònies). Encara que la colonització ja existia des del segle XVI, la dominació de finals del segle XIX va assolir una intensitat, una velocitat i una escala inèdites, fins al punt que unes poques potències es van repartir de forma directa continents sencers.
2.2 Per què es va produir
L’imperialisme no respon a una sola causa, sinó a una combinació de factors econòmics, polítics, demogràfics i ideològics:
- Causes econòmiques: Les potències necessitaven matèries primeres barates (cautxú, cotó, minerals, petroli), nous mercats exclusius per a la sobreproducció industrial i llocs on invertir grans capitals per obtenir altes taxes de retorn.
- Causes demogràfiques: L’emigració cap a les colònies servia per desinflar les tensions socials internes causades per l’atur i l’excés de població a les ciutats industrials metropolitanes.
- Causes polítiques: La possessió d’un gran imperi era un símbol de poder i prestigi nacional. A més, existia una forta competència geoestratègica per controlar rutes comercials i punts clau al món.
- Causes ideològiques: El nacionalisme exaltat es va barrejar amb teories pseudocientífiques de jerarquia racial (el racisme «científic») i el discurs de la «missió civilitzadora». S’argumentava que la raça blanca tenia el «deure» d’instruir i civilitzar els pobles «inferiors», una idea avui totalment descartada que servia en realitat com a justificació per a l’explotació sistemàtica.
Els mateixos avenços de la segona revolució industrial van fer possible la conquesta de territoris tan grans. Els fusells de retrocàrrega, les metralladores, els vaixells de vapor, el ferrocarril, el telègraf i el descobriment de la quinina per tractar la malària van donar a les potències una superioritat militar aclaparadora.
2.3 Les formes de domini colonial
La dominació no sempre adoptava la mateixa fórmula administrativa o política:
- Colònia: Territori governat de manera directa per la metròpoli, la qual hi imposava els seus funcionaris i lleis, eliminant l’autogovern local.
- Protectorat: Es mantenia nominalment el govern i l’estructura de poder local, però sotmesos sota la tutela militar i exterior de la metròpoli, que controlava les decisions clau.
- Concessions o zones d’influència: Es pactaven privilegis comercials i d’explotació de ports en països independents (com a la Xina) sense necessitat d’una conquesta territorial completa.
CAPÍTOL 03El repartiment del món
En unes poques dècades, la pràctica totalitat del planeta va quedar repartida entre els imperis europeus, els Estats Units i el Japó.
3.1 El repartiment d’Àfrica
El cas més ràpid i brutal de dominació va tenir lloc a Àfrica. A l’inici del segle XIX gairebé tot el continent restava independent; el 1914 estava pràcticament repartit del tot. Per posar ordre i evitar guerres internacionals, les potències europees es van reunir a la Conferència de Berlín (1884-1885) per pactar les normes d’ocupació.
En aquella conferència, que decidia el destí de milions d’africans, no es va convidar cap representant d’aquell continent. Les fronteres colonials es van traçar directament sobre els mapes amb línies rectes i arbitràries, separant pobles del mateix origen o forçant la convivència forçosa de pobles històricament enfrontats. Aquestes fronteres artificials són l’arrel de molts dels conflictes geopolítics actuals a l’Àfrica.
A la conferència real de Berlín, els diplomàtics europeus van dibuixar fronteres sobre mapes sovint incomplets, guiant-se per rius o per línies rectes. Encara avui, si mires un mapa d’Àfrica, veuràs moltes fronteres perfectament rectes. No són casualitat, són la marca d’aquell repartiment fet des de fora.
3.2 Àsia i altres imperialismes
A Àsia la dominació va ser molt diversa. L’Índia va esdevenir la «joia de la Corona» de l’Imperi Britànic, explotada de manera intensiva. L’Imperi Xinès, en canvi, no va ser conquerit completament de forma militar, sinó que es va veure forçat a signar tractats desiguals i humiliants que cedien concessions territorials (com Hong Kong) i privilegis comercials a les grans potències.
Així mateix, l’imperialisme va comptar amb actors no europeus. El Japó va emergir com a potència regional dominant a l’Àsia Oriental. Els Estats Units es van estendre cap al Pacífic i el Carib, un procés on s’inclou la guerra hispano-estatunidenca de 1898. La pèrdua de les darreres colònies espanyoles (Cuba, Filipines i Puerto Rico) va tenir un fort impacte polític i moral a la península i a Catalunya, provocant debats intensos sobre la necessitat de regenerar i modernitzar el país.
Algunes colònies africanes van patir una explotació d’una violència extrema, amb treballs forçats i càstigs terribles per extreure’n cautxú, marfil o minerals. Darrere del discurs de la «civilització» s’hi amagaven, en molts casos, uns abusos esfereïdors contra la població local, com va ser el cas de l’Estat Lliure del Congo sota el control privat de Leopold II de Bèlgica.
3.3 La lògica econòmica de la dominació
L’economia colonial es basava en un intercanvi profundament desigual dissenyat exclusivament per beneficiar la metròpoli, tal com il·lustra el següent flux:
Aquest intercanvi imposava a la colònia l’especialització en un monocultiu o recurs d’exportació agrícola o miner, destruint l’agricultura de subsistència local, enriquint els empresaris colonials i deixant la població nativa desprotegida i dependent del mercat internacional.
CAPÍTOL 04Resistències i el cost de la colonització
La història de l’imperialisme s’ha explicat sovint des del prisma exclusiu de les metròpolis, ignorant l’impacte i les veus de qui el van patir en primera persona.
4.1 Les resistències dels pobles colonitzats
La població sotmesa mai va acceptar de manera pacífica la pèrdua de la seva sobirania. Arreu d’Àfrica i d’Àsia hi va haver resistències actives: revoltes de tribus, guerres (com les guerres zulu contra els britànics a Àfrica, la revolta dels Sipais a l’Índia o la rebel·lió dels Bòxers a la Xina). Tot i que la superioritat armamentística colonial va esclafar aquests moviments de manera sagnant, les resistències van sembrar la llavor nacionalista que portaria, dècades més tard, als processos de descolonització i independència.
4.2 L’explotació econòmica
La integració forçosa a l’economia colonial va significar l’espoli organitzat de les matèries primeres i els recursos minerals i naturals de la colònia cap a la metròpoli. La destrucció d’economies locals a favor del monocultiu és, avui dia, una de les arrels de la persistent bretxa de desenvolupament i desigualtat que divideix el món actual.
4.3 El cost humà i cultural
Es va imposar de manera forçosa la llengua, la religió i la cultura colonitzadora, arraconant, prohibint o menyspreant les llengües i identitats locals. La població indígena va ser classificada en condició d’inferioritat civil i sotmesa a segregació racial formalitzada. Dins d’aquest context, les dones dels pobles colonitzats van patir una doble opressió: la racial (explotades pel sistema colonial) i la de gènere (tant a les estructures tradicionals locals com a les lleis colonials).
CAPÍTOL 05Un balanç de l’imperialisme
Com s’ha de valorar històricament l’imperialisme? És una qüestió complexa que requereix analitzar críticament dues visions oposades.
5.1 Les dues mirades
Els defensors del colonialisme posaven el focus en el progrés material: la construcció d’infraestructures (ferrocarril, ports), de centres mèdics o d’escoles primàries. Els historiadors crítics, no obstant això, destaquen que aquestes obres tenien com a fi exclusiu facilitar l’extracció de recursos cap al port i el control militar del territori, mai el benestar civil, tal com es desglossa a continuació:
| Àmbit | La mirada dels defensors | La realitat crítica |
|---|---|---|
| Infraestructures | Ferrocarrils, carreteres i ports. | Fets per extreure les riqueses i transportar tropes, no per connectar pobles natius. |
| Economia | Integració al comerç internacional. | Espoli de recursos i dependència total d’un monocultiu d’exportació. |
| Cultura | Educació i alfabetització. | Imposició cultural i lingüística metropolitana; destrucció de les tradicions autòctones. |
| Balanç humà | Ordre públic, pau i progrés social. | Violència sistemàtica, racisme, pèrdua absoluta de llibertat civil i segregació. |
5.2 Les conseqüències per al món
L’imperialisme va globalitzar definitivament l’economia mundial, creant una divisió internacional de la producció clarament asimètrica. Així mateix, va intensificar les rivalitats territorials i la cursa armamentística entre potències, generant les tensions que conduirien directament a la catàstrofe de 1914.
CAPÍTOL 06Les grans potències i el camí cap a la Gran Guerra
La conquesta i la rivalitat pels mercats mundials van crear una situació de desconfiança mútua i acumulació de tensions militars insostenibles a Europa.
6.1 La pau armada
El període comprès entre finals del segle XIX i el 1914 es coneix com la pau armada. Malgrat l’absència de guerres directes a gran escala entre les potències europees, tots els estats es preparaven de manera activa per a un conflicte bèl·lic considerat imminent. Això va desencadenar una cursa d’armaments massiva i un creixement sense precedents del pressupost militar de cada país.
6.2 El sistema d’aliances
Les potències es van agrupar en dos grans blocs defensius militars contraposats:
- Alemanya
- Àustria-Hongria
- Itàlia
- França
- Rússia
- Regne Unit
Aquest disseny d’aliances militars era summament perillós: l’inici d’un petit enfrontament bèl·lic local entre dues nacions arrossegaria, per mitjà de clàusules d’assistència militar mútua, els sis estats a un enfrontament militar generalitzat a tot el continent.
6.3 Els focus de conflicte
Juntament amb les crisis colonials (com les crisis del Marroc), el principal punt d’inestabilitat va ser la península dels Balcans, descrita històricament com «el polvorí d’Europa». La combinació de la decadència de l’Imperi Otomà, els forts sentiments nacionalistes i els interessos contraposats de l’Imperi Austrohongarès i de l’Imperi Rus van fer dels Balcans una regió explosiva. L’espurna final va saltar el 28 de juny de 1914 a Sarajevo amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran, activant les aliances que començarien de manera immediata la Primera Guerra Mundial.