Imagina un país que no es va fer amb una guerra, sinó amb un casament; un país que va aprendre a estendre’s per la mar fins a convertir el Mediterrani en un «mar català», i un rei que, en plena edat mitjana, no podia fer el que volia sense pactar amb el seu poble. Aquesta és la història de la Corona d’Aragó, de la unió de dos regnes a un imperi de mar, ple de conquestes, mercaders i institucions tan modernes que algunes encara són vives.
1. El naixement de la Corona (1137)
Havíem deixat els comtats catalans convertint-se, de mica en mica, en un país propi. Tenien els seus comtes, les seves lleis, la seva llengua i la seva manera de governar-se. Ara veurem com aquell país es va unir amb un regne veí i, junts, van bastir una de les grans potències de la Mediterrània medieval. I el més curiós de tot, aquella unió no es va fer amb un exèrcit ni amb una invasió, sinó amb un contracte de casament.
Un matrimoni que crea un estat
L’any 1137, el rei d’Aragó Ramir II, que necessitava un aliat fort per protegir el seu regne, va pactar el casament de la seva filla, la princesa Peronella (que llavors encara era una nena), amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Amb aquell acord, el comte de Barcelona passava a governar també el regne d’Aragó. Havia nascut la Corona d’Aragó.
Però atenció a un detall que ho canvia tot. No va ser una fusió. Catalunya i Aragó no es van convertir en un sol territori uniforme. Va ser el que els historiadors anomenen una unió dinàstica, on tots dos compartirien el mateix sobirà, però cadascun mantindria les seves pròpies lleis, institucions, monedes i costums. El rei de la Corona seria, alhora, comte de Barcelona i rei d’Aragó, i per això l’anomenem comte-rei. Quan baixava a Saragossa actuava com a rei d’Aragó i havia de respectar els furs aragonesos; quan tornava a Barcelona actuava com a comte i havia de respectar els usatges catalans.
Una confederació que creix
Aquella idea —diversos territoris diferents sota un mateix rei, però cadascun amb les seves regles— és la clau de tot el que vindrà després. La Corona d’Aragó va funcionar, en la pràctica, com una mena de confederació, que amb el temps s’hi van anar afegint nous regnes, sempre amb la mateixa lògica respectuosa amb la diferència (o devilitat). Després de les conquestes de Jaume I s’hi afegirien Mallorca i València, i, més enllà del mar, Sicília, Sardenya i, més tard, Nàpols. Cadascun va conservar la seva personalitat, la seva administració i, fins i tot, la seva llengua. No era un imperi on tot s’unificava, era una unió de països que compartien rei i, sovint, interessos comercials.
Aquest model és força diferent del que es feia, per exemple, a la veïna Corona de Castella, on els reis tendien a unificar lleis i institucions. A la Corona d’Aragó, en canvi, la diversitat era un principi, on cada territori conservava els seus parlaments, els seus tribunals i la seva manera de fer. Aquesta personalitat múltiple explica per què, segles després, encara reconeixem amb facilitat les peculiaritats de cadascun dels antics regnes.
Ramon Berenguer IV mai no es va dir «rei». Per respecte al pacte signat amb Ramir II, es feia dir «príncep d’Aragó», i només Peronella era reina. No va ser fins al seu fill, Alfons, que els sobirans van ser reis de ple dret. Tot i així, sempre van conservar amb orgull el seu títol català, comtes de Barcelona. Aquell escrúpol diu molt de com s’entenia, ja al segle XII, que un pacte era un pacte.
2. Jaume I, el Conqueridor
El comte-rei més famós de tots va ser Jaume I (1213–1276), que es va guanyar el sobrenom d’el Conqueridor per raons de pes. Durant el seu llarguíssim regnat de més de seixanta anys va més que duplicar els territoris de la Corona. Va pujar al tron sent un nen de cinc anys, en circumstàncies dramàtiques —el seu pare havia mort en batalla—, i va morir convertit en una de les figures més respectades de l’Europa del seu temps.
Mallorca i València
L’any 1229, Jaume I va dirigir una gran expedició naval i va conquerir Mallorca als musulmans. Era el primer pas cap al mar. A partir d’aleshores, la Corona miraria sobretot cap a la Mediterrània, i el comerç marítim es convertiria en l’autèntic motor del país. Després es va llançar a una conquesta més llarga i difícil, la del regne de València, que va culminar el 1238, quan el rei va entrar finalment a la ciutat.
Les noves terres no es van quedar buides, sinó que es van repoblar amb colons catalans i aragonesos que hi van portar la seva llengua, els seus costums i la seva manera de treballar la terra. Per això encara avui es parla català a les Illes Balears i a bona part del País Valencià. Aquelles fronteres lingüístiques d’avui són, en bona mesura, el dibuix d’aquelles conquestes del segle XIII.
Un rei que explica la seva vida
Jaume I va fer una cosa rara, gairebé única, per a un rei medieval, va escriure (de fet, va dictar) les seves pròpies memòries. El resultat és el Llibre dels feits, considerat la primera autobiografia d’un monarca europeu. Hi explica les seves conquestes en primera persona, amb anècdotes, dubtes, pors i fins i tot algun retret als seus nobles. Llegir-lo és sentir, de prop, la veu d’un rei medieval que parla de tu a tu.
Gràcies a llibres com aquest —i a les altres grans cròniques catalanes— coneixem aquella època amb un detall extraordinari. Pocs països d’Europa tenen un testimoni tan directe, escrit en la seva pròpia llengua, dels seus reis medievals. Pensa que la majoria de monarques contemporanis seus es fan conèixer només a través del que en van escriure tercers, sovint segles després; en canvi, de Jaume I en sentim la veu pràcticament tal com ell la volia transmetre.
La conquesta de València encara es commemora cada 9 d’octubre, el Dia del País Valencià. I les quatre grans cròniques catalanes (la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós) són un tresor. Pocs llocs d’Europa tenen un relat tan ric, escrit en la seva pròpia llengua, de la seva edat mitjana. Quan els llegeixes, t’adones que la història no la van escriure sempre els forts, sinó que també la van escriure els qui van saber explicar-la bé.
3. L’imperi mediterrani
Els reis que van venir després de Jaume I van continuar mirant cap al mar. En menys de dos segles, la Corona d’Aragó va estendre el seu domini per mig Mediterrani, fins a convertir-se en una potència que cap altre regne del moment podia ignorar. Aquella expansió no va ser obra d’un sol rei ni d’una sola generació. Va ser una empresa col·lectiva, sostinguda durant més de cent cinquanta anys.
D’illa en illa
A la seva màxima esplendor, al segle XIV, la Corona d’Aragó incloïa Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Sicília, Sardenya i, més tard, Nàpols. Per això de vegades es deia, mig en broma i mig en sèrio, que el Mediterrani s’havia convertit en un «mar català». No era una exageració del tot. Amb una corona com aquesta, una nau que sortís de Barcelona podia anar fent escales en ports propis fins gairebé a Grècia. La senyera onejava a moltes muralles d’ultramar, i el català es feia entendre, com a llengua del comerç, en bona part dels grans ports.
| Territori | Any | Comte-rei | Per què era important |
|---|---|---|---|
| Sicília | 1282 | Pere el Gran (hi va ser cridat com a rei) | Punt estratègic de les rutes i gran productora de blat. |
| Sardenya | a partir del 1323 | Jaume II | Tot i les revoltes contínues i la rivalitat amb Gènova. |
| Nàpols | 1442 | Alfons el Magnànim | Hi va instal·lar la seva cort, tan fascinat pel sud d’Itàlia que gairebé es va oblidar de Barcelona. |
El motor de l’imperi. Els mercaders
Una pregunta important. Per què es va llançar la Corona a conquerir illes i mars? La resposta no és només la glòria dels reis. Al darrere hi havia, sobretot, els diners i el comerç. Recorda la revolució comercial que ja has estudiat. Els mercaders catalans, valencians i mallorquins necessitaven rutes segures per comerciar per la Mediterrània, i estaven disposats a pagar-les. Així que sovint eren ells els qui posaven els vaixells i els diners per a les conquestes del rei. A canvi, cada illa conquerida era un nou mercat i una nova base segura per als seus negocis. El rei i els mercaders s’ajudaven mútuament. L’un posava el segell i les armes, els altres posaven els diners i els ports.
Les institucions del comerç
Per ordenar tot aquell comerç, els catalans van crear institucions admirades a tot el Mediterrani. No bastava posar vaixells al mar. Calia decidir qui responia si una nau es perdia, com s’havien de pagar els mariners, com es jutjava un mercader que havia enganyat un soci, o on es podien fer els tractes amb garanties. Per a tot això hi havia una resposta institucional:
- El Consolat de Mar feia de tribunal per als plets entre mercaders i navegants. El seu recull de lleis, el Llibre del Consolat de Mar, es va acabar aplicant en ports d’arreu de la Mediterrània, fins i tot en llocs que no formaven part de la Corona.
- A les grans ciutats es van bastir llotges, els edificis on els mercaders es trobaven i tancaven els tractes. Encara es poden visitar les llotges de Barcelona, València o Palma, autèntics monuments de pedra al poder del comerç.
- I també drassanes, on es construïen i reparaven els vaixells, com les grans Drassanes Reials de Barcelona, on encara avui es pot veure com es feien aquelles galeres que dominaven el mar.
L’historiador Josep Fontana recordava que les aventures guerreres són molt vistoses, però que el que de debò va fer gran el país va ser, més aviat, el gran comerç. Una xarxa de mercaders tan important com la de Venècia o Gènova. De vegades la història més important no és la de les batalles, sinó la dels qui compraven i venien, signaven contractes i prestaven diners. Sense ells, no hi hauria hagut imperi.
4. Els almogàvers
Hi ha, dins d’aquella gran expansió mediterrània, un episodi tan espectacular que sembla tret d’una novel·la d’aventures. La protagonitzen uns soldats temibles que, partint de la Corona, van arribar a fer onejar la senyera al cor de Grècia.
Soldats mercenaris al servei de l’imperi
Els almogàvers eren uns soldats mercenaris catalans i aragonesos, durs i temibles, acostumats a viure de la guerra i a moure’s lleugers per terrenys difícils. Anaven amb poques defenses, calçats amb sandàlies, però armats amb javelines i ganivetades, i tenien fama de no témer res. Cap al 1302, l’Imperi bizantí els va contractar per lluitar contra els turcs, que pressionaven les seves fronteres orientals. Així va néixer la famosa Companyia Catalana, una mena d’exèrcit privat al servei de Bizanci.
Els almogàvers s’hi van llançar amb la ferocitat habitual i van guanyar batalla rere batalla. En poc temps havien fet recular els turcs i havien salvat províncies senceres de l’imperi. Però el seu èxit, paradoxalment, els va convertir en un problema. Ara els bizantins els temien tant que els van començar a veure més com a amenaça que com a aliats. Quan un exèrcit mercenari guanya massa, qui l’ha pagat acaba sospitant que se li girarà en contra.
La «Venjança catalana»
Després de vèncer, els bizantins els van trair i van assassinar el seu cap, Roger de Flor (1305), enmig d’un banquet que havia de servir per signar la pau. La resposta dels almogàvers va ser brutal. És l’anomenada «Venjança catalana». La Companyia Catalana va saquejar i devastar les terres bizantines durant anys, sense pietat, i va acabar fundant uns ducats catalans a Grècia. Els d’Atenes i Neopàtria, que van durar dècades. Increïble però cert. Durant un temps, hi va onejar la senyera al cor de Grècia, i als documents oficials de l’Acròpoli d’Atenes s’hi va escriure en català.
El crit de guerra dels almogàvers era «Desperta, ferro!», i picaven les espases contra les pedres per fer espurnes i espantar l’enemic abans de la batalla. Eren tan famosos que encara avui la seva fama (i aquell crit) apareix en llibres, cançons i videojocs. Pocs exèrcits medievals han deixat una empremta tan llarga en la cultura popular.
5. El pactisme i la Generalitat
Aquí hi ha una de les coses més interessants de tota la unitat, i una de les més difícils d’imaginar des d’avui. A la Corona d’Aragó, i especialment a Catalunya, el rei no podia fer el que volia. Havia de pactar amb el país. Aquesta manera de governar s’anomena pactisme, i és força avançada per a l’època, en què a molts altres llocs d’Europa els reis intentaven imposar la seva voluntat sense haver de demanar permís a ningú.
Les Corts
El rei es reunia periòdicament amb els representants del país en una assemblea, les Corts. No era un parlament en el sentit modern, però s’hi assemblava molt. Cap llei important, cap impost nou ni cap declaració de guerra es podia decidir sense passar per aquella sala. Hi havia tres grups, anomenats braços:
- El braç eclesiàstic. Bisbes i abats, els grans càrrecs de l’Església.
- El braç militar. La noblesa, des dels grans senyors fins als simples cavallers.
- El braç reial. Els representants de les ciutats, com Barcelona, Manresa, Lleida, Girona o Vic.
Si el rei volia diners —per exemple, per finançar una guerra o una conquesta a la Mediterrània—, els havia de demanar a les Corts, i aquestes, a canvi, li exigien que respectés les lleis i resolgués els problemes del país. Era un autèntic «tu em dones, jo et dono». Si volies impostos nous, havies de fer concessions. Aquell mecanisme, aparentment senzill, és el cor de tota la idea de pactisme.
Neix la Generalitat
De les Corts en va sorgir una institució que encara existeix avui. L’any 1359, a les Corts de Cervera, es va crear la Diputació del General —que aviat es coneixeria com la Generalitat— per recaptar i administrar els impostos que les Corts havien aprovat. Al començament era només una mena d’oficina de comptabilitat, però amb el temps va passar a tenir una funció molt més important. Vetllar perquè el rei respectés les lleis i les Constitucions de Catalunya. Si el rei se saltava un acord, la Generalitat el podia denunciar i fins i tot plantar-li cara. Una institució nascuda per cobrar impostos s’havia convertit en la guardiana dels drets del país.
La Generalitat de Catalunya que avui governa el país té el seu origen, precisament, en aquella Diputació del General de 1359. És una de les institucions de govern més antigues que segueixen vives a Europa. Quan en sentis a parlar al telenotícies, recorda que va néixer fa més de sis-cents anys, en una època en què a la majoria de països els reis manaven sols.
6. El Compromís de Casp
Tota aquella esplendor també va patir la crisi del segle XIV que ja coneixes (la fam, la pesta negra, els conflictes interns). La població va caure, el comerç es va ressentir i els reis tenien cada cop més problemes per fer arribar a tothom la seva autoritat. I, a sobre, la Corona es va trobar amb un problema inesperat i poc habitual a l’edat mitjana. Es va quedar sense rei.
Un rei sense hereu
L’any 1410 va morir el rei Martí l’Humà sense cap fill ni hereu legítim viu. Per primera vegada en gairebé cinc segles, el Casal de Barcelona —la dinastia dels comtes de Barcelona, que es remuntava a Guifré el Pelós— s’havia acabat. Per a un país acostumat a respectar les línies dinàstiques, era una situació desconcertant. Sempre hi havia hagut algú que continuava la nissaga, i ara, de cop, no hi era. Qui havia de ser, ara, el rei? Hi havia diversos candidats amb arguments de pes —descendents indirectes, parents per via materna, parents per via paterna— i, sobre la taula, el perill clar d’una guerra civil entre les seves faccions.
Un acord per triar rei
En lloc de resoldre-ho a cops d’espasa, es va fer una cosa molt singular per a l’època. Triar el rei mitjançant un acord. L’any 1412, nou compromissaris (tres per cadascun dels tres territoris principals. Aragó, Catalunya i València) es van reunir a la vila de Casp per examinar els candidats i decidir. Eren juristes, eclesiàstics i representants de gran prestigi, escollits perquè es confiava en el seu criteri. Aquell acord és el que coneixem com el Compromís de Casp, un dels gestos més singulars de tota la història medieval europea.
Després de mesos d’estudi i deliberacions, durant les quals figures de gran autoritat moral com Pere de Casp hi van tenir un paper destacat, els compromissaris van escollir Ferran d’Antequera, un príncep de la família castellana dels Trastàmara. Amb ell, una dinastia d’origen castellà passava a regnar a la Corona d’Aragó. Però, fidels al pactisme, els nous reis van haver de jurar i respectar les lleis i les institucions catalanes, com havien fet els seus antecessors. Aquell canvi de dinastia, amb el temps, acabaria acostant les corones d’Aragó i de Castella… però aquesta ja és la història de la unitat següent.
Pensa-hi un moment. En plena edat mitjana, davant la mort d’un rei sense hereu, en lloc d’una guerra es va muntar una mena de tribunal per triar el successor amb arguments jurídics. No va ser perfecte ni va contentar tothom —algun candidat es va sentir traït i va arribar a aixecar-se en armes—, però la idea de resoldre un problema d’estat pactant en comptes de barallant-se diu molt d’aquella societat. És, potser, l’exemple més pur del que vol dir pactisme.