Imagina una Europa que, després de segles foscos, torna a omplir-se de soroll, de mercats i de campanars que pugen amunt buscant el cel; un món on, per primera vegada en molt de temps, pots fer fortuna sense haver nascut noble, on una sola ciutat és capaç d’aixecar una catedral altíssima o de portar aigua de molt lluny… i que, just quan tot va a favor, queda fulminada per una de les pitjors catàstrofes de la història. Aquesta és la història del renaixement de les ciutats baixmedievals i de la tempesta perfecta que el va aturar.
1. El despertar de les ciutats
Recorda com vam deixar el món feudal. Rural, insegur, amb pagesos lligats a la terra i amb les velles ciutats romanes mig buides. Doncs bé, a partir dels segles XI, XII i XIII, l’Europa occidental va viure un canvi enorme. Després de segles de por, la vida es va revifar i, amb ella, van renéixer les ciutats. Comença una època nova, la baixa edat mitjana, en què el centre de la història es desplaça del castell i el monestir… a la ciutat.
Per què van tornar a créixer les ciutats?
Tot va començar al camp. Les millores agràries que ja coneixes —l’arada pesada, la rotació de conreus, els molins— van fer que es produís més menjar. Amb més aliments, la població va deixar de morir de fam i va créixer. I com que al camp ja no hi cabia tothom, molta gent va marxar a buscar feina i futur a un lloc nou. La ciutat.
Al mateix temps, hi havia més seguretat (la violència feudal s’havia frenat una mica) i, per tant, es podia tornar a comerciar per camins i mars. On es trobaven els camins i els mercats, hi creixien nuclis de població. Molts es van formar al voltant d’un castell o d’un monestir, però d’altres van néixer de zero al costat d’un mercat o d’un port.
Així doncs, la cadena va ser aquesta. Més producció al camp → més població → més gent que sobra al món rural → més emigració cap als nuclis urbans. Una sola peça que canvia (l’arada) i, al cap d’unes generacions, l’aspecte de tot un continent és diferent.
El burg i les muralles
Aquests nuclis nous s’anomenaven sovint burgs, i els seus habitants, burgesos. Les ciutats van envoltar-se de muralles per protegir-se, i a dins l’espai era escàs, amb cases altes i estretes, carrers tortuosos, brutícia i males olors, però també molta vida. Al centre hi havia la plaça del mercat i l’església (després, la catedral). La ciutat era, sobretot, un lloc on passaven coses.
Si t’haguessis passejat per un d’aquells burgs, hauries vist els tallers oberts al carrer, els crits dels venedors, animals que duien la càrrega, capellans i frares barrejats amb mercaders forasters que parlaven llengües desconegudes. La diversitat de la ciutat era una novetat absoluta. Enlloc del camp no podies trobar tantes vides diferents en tan pocs metres.
Hi havia una dita alemanya famosa: «L’aire de la ciutat fa lliure». I no era un joc de paraules. En moltes ciutats, un serf que hi aconseguia viure un any i un dia sense que el seu senyor el reclamés es convertia en home lliure. La ciutat era, literalment, una porta cap a la llibertat per a molts pagesos.
2. La burgesia i el govern urbà
A les ciutats hi va aparèixer una gent nova que no encaixava en cap dels tres ordres de la societat feudal. No pregaven, no lluitaven a cavall i no treballaven la terra del senyor. Compraven, venien i fabricaven coses. Eren la burgesia.
Una riquesa diferent
El poder dels nobles venia de la terra; el dels burgesos, dels diners. Comerciants, banquers i artesans rics van anar acumulant fortunes i, amb elles, influència. Era una manera de pujar a la societat completament nova. Ja no només importava amb quina família havies nascut, sinó també què eres capaç de guanyar i emprendre.
Aquest canvi és tan important que costa exagerar-lo, ja que per primera vegada des de feia segles, un fill d’un teixidor podia arribar a tenir més diners que molts cavallers. Els nobles, és clar, miraven aquesta gent nova amb una barreja de menyspreu i enveja, perquè no sabien on encaixar-la dins del seu mapa mental de la societat.
La ciutat es governa a si mateixa
Els burgesos no volien dependre d’un senyor feudal. Per això, moltes ciutats van aconseguir privilegis del rei o del senyor que les feien més o menys autònomes. Podien tenir el seu propi govern municipal, els seus impostos i les seves lleis. A Catalunya, els ciutadans escollien uns consellers que dirigien la ciutat; a Barcelona, el gran òrgan de govern era el Consell de Cent.
Aquesta autonomia és revolucionària. En una Europa on tothom obeïa algú més poderós, les ciutats deien «aquí dins manem nosaltres». Per primera vegada, una comunitat de ciutadans podia decidir què construir, què prohibir o com gastar els seus diners sense esperar que ho fes un noble.
El millor exemple el tenim aquí al costat. Cap al 1339, davant d’anys de sequera i males collites, els consellers de Manresa van decidir, pel seu compte, una obra immensa per portar aigua del Llobregat fins a la ciutat. La Sèquia. Una ciutat, governant-se a si mateixa, era capaç d’emprendre una obra d’enginyeria de 26 quilòmetres.
La Sèquia de Manresa, començada el 1339, encara funciona avui, gairebé set segles després, i continua portant aigua a la ciutat. Es va construir amb un desnivell de només 10 metres en 26 quilòmetres. Una proesa per a l’època. Cada any, la Fira de l’Aixada recrea la Manresa del segle XIV per celebrar-ho.
3. Gremis i artesans
Si una cosa definia la ciutat, era el treball i el comerç. Però aquell treball no funcionava com avui. Estava organitzat fins a l’últim detall en associacions que ho controlaven gairebé tot. Vegem com s’estructurava aquest món d’oficis.
El taller i els gremis
Els artesans d’un mateix ofici (sabaters, ferrers, teixidors, blanquers…) s’agrupaven en associacions anomenades gremis. El gremi ho controlava tot. Els preus, la qualitat, els horaris i qui podia exercir l’ofici. A dins de cada taller hi havia tres graons:
- Aprenent. Un noi que aprenia l’ofici, sovint sense cobrar.
- Oficial. Ja en sabia i cobrava un sou.
- Mestre. L’amo del taller.
Per arribar a mestre calia superar una prova, fer una obra mestra. D’aquí ve l’expressió!
Aquest sistema, vist amb ulls d’avui, sembla molt rígid, ja que ningú no podia obrir una sabateria si no era sabater agremiat i no podies vendre les sabates al preu que volguessis. Però per a la gent de l’època tenia un sentit clar. El gremi protegia els seus membres i garantia al comprador que la feina estava ben feta. Era, alhora, sindicat, escola, associació professional… i fins i tot una mena de germandat que ajudava els companys malalts o les vídues dels mestres.
Saber i fe per a la ciutat
La ciutat no només va canviar l’economia, sinó que també va canviar la manera de pensar i de creure. Fins aleshores, el saber es guardava sobretot als monestirs. Però a les ciutats van aparèixer escoles noves i, d’algunes, en van néixer les primeres universitats (com les de Bolonya, París o, més tard, Lleida). S’hi estudiava en llatí dret, medicina, teologia i filosofia. Per primera vegada, el coneixement sortia del monestir i entrava a la ciutat.
També la religió es va adaptar a la nova vida urbana. Van aparèixer els ordes mendicants —els franciscans i els dominicans—, uns frares que, en lloc de tancar-se en un monestir aïllat, vivien dins de les ciutats, predicaven a la gent al carrer i vivien de l’almoina (per això «mendicants», de «demanar»). Eren la resposta de l’Església a un món que ja no era només rural. A la ciutat hi havia gent nova, problemes nous i preguntes noves, i calia algú que hi respongués sense moure’s de la plaça.
La paraula «obra mestra» ve, literalment, de l’edat mitjana. Era la peça excel·lent que un oficial havia de fabricar per demostrar que ja podia ser mestre del gremi. Si la peça era prou bona, l’admetien; si no, havia de continuar com a oficial. Avui en diem «obra mestra» de qualsevol cosa molt ben feta.
4. Comerç, fires i banca
Mentre als tallers els gremis fabricaven, pels camins i pels ports d’Europa hi circulaven cada cop més mercaderies. El comerç va renéixer amb una força que no s’havia vist des de l’època romana, i va exigir inventar coses noves. Paper, bancs, contractes… Va ser una autèntica revolució que va canviar no només l’economia, sinó la mateixa idea del que vol dir fer negoci.
Dos grans eixos comercials van marcar aquesta època. Al nord, les ciutats de Flandes (Bruges, Gant) i les del mar del Nord intercanviaven llanes, draps i productes del bàltic. Al sud, les ciutats italianes (Gènova, Venècia, Pisa) i la Corona d’Aragó portaven la batuta del comerç mediterrani, amb les espècies d’Orient com a gran tresor. Pel mig, les fires de Xampanya connectaven uns amb els altres.
Mercats i fires
Cada setmana hi havia mercats locals, on la gent del voltant venia a comprar el que necessitava per al dia a dia. Però un cop l’any, en ciutats importants, se celebraven grans fires que duraven dies o setmanes i on arribaven mercaders de molt lluny. Per tot Europa circulaven la llana anglesa, els draps de Flandes, les espècies d’Orient, la sal, el blat… i la moneda.
La diferència és important. El mercat connectava un poble amb els pagesos del seu voltant, mentre que la fira connectava una ciutat amb tot Europa. A les fires es feien tractes que canviarien preus i existències en mig continent.
Una revolució comercial
Moure tants diners i mercaderies va obligar a inventar coses noves. Per no haver de viatjar amb sacs de monedes (perillós!), es va estendre la lletra de canvi, un paper que valia diners en una altra ciutat. També van aparèixer els primers bancs, les companyies (societats de diversos socis que arrisquen junts diners en un negoci) i una comptabilitat més acurada, amb llibres de comptes que anotaven cada entrada i cada sortida. Tot plegat es coneix com la revolució comercial.
El motiu d’aquesta revolució és senzill, moure mil sacs de blat de Sicília a Bruges és tan complicat que algú ha d’inventar maneres més segures, més ràpides i més justes de fer-ho. La necessitat va inventar les eines, i moltes d’aquelles eines, amb canvis, són les que encara avui fan funcionar el comerç mundial.
Els mercaders catalans a la Mediterrània
Els mercaders catalans van ser uns dels grans protagonistes del comerç mediterrani. Per ordenar-lo, van crear institucions pròpies:
- El Consolat de Mar, que feia de tribunal per als plets del comerç marítim.
- Les llotges, els edificis on es tancaven els tractes.
El recull de normes catalanes del comerç per mar, el Llibre del Consolat de Mar, es va arribar a aplicar a bona part de la Mediterrània. Pocs textos d’aquí han tingut tant abast a fora.
Una lletra de canvi funcionava una mica com una transferència bancària d’avui. Tu pagaves a un banquer de Barcelona, i un soci seu pagava aquella mateixa quantitat (en una altra moneda!) a algú a Bruges o a Gènova. Així els teus diners viatjaven sobre paper, mentre les monedes de veritat es quedaven ben guardades. Pràctic… i molt segur.
5. L’art gòtic. Llum i alçada.
Les ciutats riques i orgulloses volien edificis a la seva alçada. Així va néixer un nou estil que volia tot el contrari del romànic, i en lloc de murs gruixuts i penombra, buscava alçada, lleugeresa i llum. És l’art gòtic (segles XIII–XV).
Una nova manera de construir
Com es pot fer una catedral altíssima i plena de finestres sense que s’ensorri? Amb tres invents genials que treballen junts.
| Invent | Què és | Per a què serveix |
|---|---|---|
| Arc apuntat | Arc acabat en punta. | Aguanta més pes que el de mig punt. |
| Volta de creueria | Sostre amb nervis de pedra encreuats. | Concentra el pes en uns punts concrets. |
| Arcbotants | Arcs exteriors apuntalats al mur. | «Empenyen» cap endins els murs. |
Gràcies a això, els murs ja no havien d’aguantar tot el pes i es podien omplir de finestrals amb vitralls de colors. La catedral gòtica és tota verticalitat i llum. Vol elevar la mirada cap al cel.
Si entres en una catedral gòtica un matí de sol, ho entendràs en un segon. Els vitralls de colors filtren la llum i la conviden a baixar tenyida de blau, vermell i or fins al terra. Per a la gent del segle XIII, que vivia en cases fosques i petites, aquella experiència havia de ser sobrenatural, com si Déu mateix entrés per les finestres.
El gòtic de casa
Catalunya té un gòtic propi, més sobri i de grans espais (sense tantes torres ni tanta decoració com el francès). El gran exemple a prop nostre és la basílica de la Seu de Manresa, dalt del Puigcardener. Es va començar el 1322 sota la direcció de l’arquitecte Berenguer de Montagut, el mateix que va aixecar Santa Maria del Mar de Barcelona. Que una ciutat com Manresa s’atrevís a bastir una església «de mida de catedral» diu molt de la seva riquesa i ambició al segle XIV.
A més de catedrals, el gòtic català va deixar molts edificis civils, senyal del poder de les ciutats i del comerç. Llotges, ajuntaments, hospitals i les grans drassanes (on es construïen els vaixells). El gòtic, doncs, no només parla de Déu, també parla de la burgesia que el va pagar i del govern municipal que el va voler.
Si el romànic era fosc, robust i tancat, el gòtic és just el contrari. Una bona manera de recordar-ho. El romànic sembla un refugi (pensat per a un món insegur), i el gòtic, una festa de llum (pensat per a unes ciutats riques i confiades). El canvi d’estil és el canvi d’una època.
6. La gran crisi del segle XIV
Després de tres segles de creixement, tot es va torçar. A mitjan segle XIV, Europa va caure en una crisi terrible que va posar fi a l’època daurada de les ciutats. Va ser una tempesta perfecta de tres desgràcies que es van encadenar.
Fam. El camp ja no en té prou
Primer va arribar la fam. El clima es va refredar (la «petita glaciació») i la població havia crescut tant que el camp ja no podia alimentar tothom. Les males collites van provocar carestia i mortaldat. A Catalunya, l’any 1333 es recorda com «lo mal any primer». La collita de blat va fallar, els preus es van disparar i molta gent va morir de fam.
Pesta. La Mort Negra (1348)
I sobre una població ja debilitada va caure la desgràcia més gran. La Pesta Negra. Va arribar d’Orient cap al 1348, viatjant —ironia de la història— per les mateixes rutes comercials que havien enriquit les ciutats. Era contagiosíssima i gairebé sempre mortal, i no se’n coneixia cap remei. En pocs anys va morir al voltant d’un terç de la població d’Europa, i a Catalunya encara més. A les ciutats, atapeïdes i brutes, va ser una carnisseria i, a Barcelona, se’n va endur potser la meitat dels habitants.
Pensa-hi un moment. Si avui desapareguessin de cop una de cada tres persones de la teva escola, del teu carrer, de la teva família… seria difícil de pair. Doncs això mateix és el que va passar arreu d’Europa en pocs anys. La gent buscava explicacions —càstigs de Déu, complots, males olors— i sovint la por es traduïa en violència contra els qui es consideraven «diferents».
Conflictes. Un món que es trenca
La tercera desgràcia van ser els conflictes. Amb tanta mortaldat, va faltar mà d’obra i tot es va desequilibrar. Revoltes de pagesos i de la gent humil, guerres i, com passa sovint en les crisis, la recerca de culpables. L’any 1391, en moltes ciutats es van atacar els barris jueus (els calls) en uns avalots terribles. El gran impuls de la baixa edat mitjana s’havia acabat.
El balanç d’aquell segle XIV és estremidor. A moltes comarques, una de cada tres persones havia desaparegut, mig poble quedava buit i molts camps es tornaven a omplir de bosc per falta de mans. La societat dels tres ordres —els que pregaven, els que lluitaven i els que treballaven— sortia tan tocada de la crisi que, amb el temps, deixaria pas a un món nou, el de l’edat moderna.
Però fixa’t en un detall paradoxal. La mort va deixar tan poca gent treballant que, de cop, qui sobrevivia podia cobrar més i exigir millors condicions. Molts senyors van haver de fer concessions als pagesos i als oficials per no quedar-se sense braços. La crisi, a la llarga, va contribuir a debilitar el feudalisme i a obrir camí a una societat on els diners pesaven cada cop més que el llinatge. El món que coneixerem a partir d’aquí ja no serà mai el del castell aïllat, serà el de la ciutat que has descobert en aquesta unitat, més ferida, més prudent, però decidida a continuar endavant.
La crisi, vista des de Manresa
Tot això no és abstracte. Va passar als nostres carrers. La sequera dels anys 1336–1337 va ser, justament, el que va empènyer Manresa a construir la Sèquia. I quan va arribar la pesta de 1348, va matar quatre dels cinc consellers de la ciutat i va aturar les obres de la Sèquia durant deu anys. La gran obra de la ciutat i la gran catàstrofe del segle es van creuar aquí mateix.
Atenció a un detall important. La Pesta Negra no va causar la crisi; va caure sobre un món que ja s’estava ensorrant per la fam i el refredament del clima. Els historiadors ho recorden per evitar explicacions massa fàcils. Les grans crisis acostumen a tenir moltes causes alhora, no una de sola.