Imagina un imperi tan immens que el sol no s’hi pondria mai, una Europa partida en dos pel debat sobre Déu, una Catalunya que s’aixeca contra el seu propi rei i un art pensat per fer-te plorar d’emoció. Tot això va passar en poc més de cent cinquanta anys, i en aquesta unitat descobriràs com va ser possible.
1. L’imperi dels Àustries
Recorda on vam deixar les coses al final del curs passat. Els Reis Catòlics havien unit Castella i la Corona d’Aragó, i Castella havia obert l’aventura d’Amèrica. Ara, per art dels casaments reials, tota aquella herència caurà en mans d’un sol home, que governarà l’imperi més extens que Europa havia vist mai. Comença el segle dels Àustries, la dinastia dels Habsburg.
Una herència immensa
El net dels Reis Catòlics, Carles I, va heretar un conjunt de territoris esbalaïdor. Mai ningú no havia governat tant alhora. Mira d’on li venia cada peça d’aquell trencaclosques.
- De la seva mare, filla dels Reis Catòlics, va rebre Castella, la Corona d’Aragó, els territoris italians i tot el nou món americà.
- Del seu pare, de la família dels Habsburg, va rebre els Països Baixos i altres terres del centre d’Europa.
- A més, va ser escollit emperador del Sacre Imperi.
Es deia que era «l’imperi on no es pon el sol», perquè sempre era de dia en algun dels seus dominis. Però atenció a un detall important. Igual que la Corona d’Aragó, no era un estat unificat, sinó un mosaic de territoris molt diferents, cadascun amb les seves lleis, els seus impostos i les seves institucions, units només per la persona del rei. Carles I havia de jurar les lleis de cada lloc per separat, i no podia, per exemple, exigir soldats a un regne com si fos l’altre. Aquesta complicació seria una font constant de problemes durant tot el segle.
Un rei sempre en guerra
Governar tant tenia un preu altíssim. Guerres contínues en mig continent. Carles I va lluitar contra tres grans enemics alhora.
- Contra França, el seu gran rival polític a Europa, en una llarga sèrie de guerres per Itàlia.
- Contra els turcs otomans, que amenaçaven el Mediterrani i el centre d’Europa.
- Contra els prínceps alemanys que s’havien fet protestants i no volien obeir un emperador catòlic.
L’or i la plata d’Amèrica servien sobretot per pagar aquells exèrcits gegantins, i moltes vegades no n’hi havia prou. El rei demanava préstecs a banquers alemanys i italians. Esgotat al final dels seus dies, l’any 1556 Carles I va fer una cosa insòlita. Abdicar, és a dir, renunciar voluntàriament al poder. Va deixar el títol d’emperador al seu germà i la resta de l’imperi (amb Amèrica) al seu fill, Felip II.
Carles I va arribar a la Península el 1517 sent un adolescent que no sabia parlar castellà i venia envoltat de consellers flamencs. No és estrany que al principi caigués malament. Amb el temps, però, va acabar sentint-se tan d’aquí que va triar passar els seus últims anys retirat en un monestir d’Extremadura.
2. Felip II i l’apogeu
Amb Felip II, la Monarquia Hispànica va arribar al seu moment de màxima esplendor. Va establir la capital a Madrid i va manar construir un palau-monestir imponent, l’Escorial, símbol del seu poder i de la seva profunda religiositat.
Encara més gran
L’any 1580, Felip II va heretar també Portugal i el seu imperi. Per primera —i única— vegada en la història, tota la península Ibèrica i els imperis de tots dos regnes quedaven sota un sol rei. Amèrica sencera, els enclavaments d’Àsia i les costes d’Àfrica. Era una potència mundial sense rival.
El defensor del catolicisme
Felip II es va erigir en el gran defensor del catolicisme a Europa, i això el va portar a guerres constants. En va guanyar de sonades i en va perdre de doloroses; el balanç ho explica gairebé tot.
| Victòries | Derrotes |
|---|---|
| La batalla de Lepant (1571), contra els turcs. | La revolta dels Països Baixos protestants. |
| La incorporació de Portugal (1580). | El desastre de l’Armada Invencible (1588), enviada contra Anglaterra. |
La flota de l’Armada Invencible era enorme. Més de 130 vaixells i prop de 30.000 homes. Però va acabar destrossada per les tempestes del mar del Nord i pels vaixells anglesos, més petits, però més ràpids i ben armats. Aquell fracàs va marcar el principi de la fi del domini hispànic dels mars i va ser una humiliació enorme per a un rei que es creia invencible.
Felip II es passava hores tancat al seu despatx de l’Escorial, llegint personalment milers de documents arribats dels racons més remots de l’imperi. El seu malnom, «el rei prudent», en venia. Volia controlar-ho tot ell mateix. Però aquell sistema lent va fer que moltes decisions importants arribessin tard o malament als llocs on calien.
Tota aquella plata americana hauria d’haver fet riquíssima la Monarquia Hispànica… i en canvi vivia ofegada pels deutes. El motiu. Les guerres ho engolien tot, i bona part de la plata només passava de llarg cap als banquers estrangers que finançaven el rei. Tenir molts diners no serveix de res si en gastes encara més.
3. Reforma i Contrareforma
Per entendre aquelles guerres de religió, cal retrocedir una mica. Al començament del segle XVI, la cristiandat europea, que havia estat unida durant segles sota un sol Papa, es va partir en dos. I el cop no va venir d’enlloc estrany. Va venir de dins de la mateixa Església.
La Reforma protestant
L’any 1517, un monjo alemany anomenat Luter va clavar a la porta d’una església les seves famoses 95 tesis. Una llista de queixes públiques contra els abusos de l’Església. Entre els pitjors abusos hi havia la venda d’indulgències i butlles. Uns papers que prometien el perdó dels pecats a canvi de diners. Per a Luter, allò era una estafa. El perdó de Déu no es comprava ni es venia. El que va començar com una simple crítica va acabar en un trencament. Va néixer el protestantisme, un cristianisme separat de Roma i del Papa. Amb l’ajuda de la impremta, les idees de Luter es van escampar per mitja Europa en poques setmanes, sobretot pel nord. Sense la impremta, potser tot s’hauria quedat en una disputa local entre monjos alemanys.
La resposta catòlica. La Contrareforma
L’Església catòlica no es va quedar de braços plegats. Va reaccionar amb la Contrareforma, un gran moviment de defensa i reforma interior. En un gran concili celebrat a la ciutat italiana de Trento va reafirmar les seves creences, va corregir alguns abusos i va reforçar el control sobre els fidels. Les seves principals eines van ser.
- El Concili de Trento, que va fixar la doctrina catòlica de manera molt clara.
- La Inquisició, encarregada de perseguir els qui s’apartaven de la fe.
- Una llista de llibres prohibits que els catòlics no podien llegir.
- El naixement d’ordes nous i molt actius, com la Companyia de Jesús (els jesuïtes), dedicada a l’ensenyament i a estendre la fe per tot el món.
Un fundador que va passar per Manresa
I aquí apareix una connexió sorprenent amb casa nostra. El fundador dels jesuïtes, Sant Ignasi de Loiola, era un noble basc i antic soldat que, després d’una crisi espiritual provocada per una ferida greu en una batalla, va viatjar com a pelegrí pobre cap a Terra Santa. L’any 1522 es va aturar a Manresa, on havia de quedar-se només uns dies… i hi va acabar vivint gairebé un any. En una cova vora el riu Cardener —la que avui coneixem com la Cova de Manresa— va passar hores i hores pregant, dejunant i meditant, i allà va escriure les parts essencials de la seva obra més famosa, els Exercicis Espirituals. D’aquella experiència manresana en naixeria, anys després, l’orde que va ser una de les grans forces de la Contrareforma a tot el planeta. Una història mundial que té un dels seus inicis a pocs metres del riu que travessa la ciutat.
Europa va quedar dividida segons una norma ben dràstica acordada en aquells anys. Cuius regio, eius religio («de qui és el territori, n’és la religió»). És a dir, cada súbdit havia de tenir la religió del seu rei. Si naixies en un regne catòlic, eres catòlic; si naixies en un de protestant, protestant. La llibertat de creure encara trigaria segles a arribar.
4. La crisi del segle XVII
Si el segle XVI havia estat el de l’apogeu, el segle XVII va ser el de la davallada. Els reis d’aquest segle —Felip III, Felip IV i Carles II, els anomenats Àustries menors— van veure com la gran Monarquia Hispànica s’anava afeblint any rere any.
Reis que no governen i favorits que manen
Aquells reis, poc interessats a governar, van deixar el poder en mans d’uns validos. Ministres de confiança que dirigien l’Estat en nom seu. El més famós de tots va ser el comte-duc d’Olivares, valido de Felip IV, un home ambiciós que volia reforçar el poder del rei… i que, com veurem a l’apartat següent, va provocar una crisi enorme aquí mateix.
Una crisi general
La decadència tenia moltes cares. No era una sola causa, sinó un conjunt de problemes que es retroalimentaven.
- Guerres que no s’acabaven mai i que arruïnaven la hisenda reial.
- Males collites, fams i epidèmies que feien baixar la població.
- Pèrdua de territoris. Els Països Baixos es van independitzar definitivament i Portugal es va separar el 1640.
- La plata d’Amèrica ja no bastava per tapar tants forats.
De fet, gairebé tota Europa va viure una crisi general semblant aquell segle. Males collites, guerres llarguíssimes (com la dels Trenta Anys) i milions de morts per fam i per pesta. La Monarquia Hispànica només va ser un cas més, però un dels més espectaculars per la mida que perdia. Aquest quadre comparatiu deixa veure el contrast entre els dos segles dels Àustries.
| Segle XVI (apogeu) | Segle XVII (decadència) | |
|---|---|---|
| Reis | Carles I, Felip II | Felip III, Felip IV, Carles II |
| Qui governa | El rei en persona | Els validos |
| Territori | S’amplia (Portugal, 1580) | Es perd (Països Baixos, Portugal…) |
| Hisenda | Plata d’Amèrica i deutes | Bancarrota rere bancarrota |
| Cultura | Renaixement | Barroc i Segle d’Or |
L’últim Àustria, Carles II, va morir el 1700 sense fills. Igual que havia passat amb el Compromís de Casp tres segles abans, un rei moria sense hereu… però aquesta vegada el resultat va ser una guerra europea, la Guerra de Successió, que canviaria per complet la història de Catalunya. Però això ja és la matèria del curs vinent.
5. La Guerra dels Segadors
Aquella crisi del segle XVII es va viure amb especial duresa a Catalunya, i va acabar en una de les revoltes més importants de la nostra història. La Guerra dels Segadors (1640–1652). Per primera vegada, els catalans s’aixecarien en armes contra el seu propi rei.
La guspira. Olivares i els terços
El valido Olivares tenia un projecte clar. Que tots els territoris de la Monarquia aportessin diners i soldats per a les guerres del rei. Era el seu pla de la «Unió d’Armes». Però Catalunya tenia les seves pròpies lleis, les Constitucions, que el rei havia jurat respectar i que limitaven molt el que els podia exigir. Per forçar la situació, Olivares hi va fer entrar i allotjar l’exèrcit reial (els terços), que cometia tota mena d’abusos contra els pagesos de les terres on s’aquarteraven. La tensió, acumulada durant mesos, va acabar esclatant.
El Corpus de Sang i la revolta
El 7 de juny de 1640, dia de Corpus, una colla de segadors que havien entrat a Barcelona per llogar-se a la sega es van revoltar pels carrers i van acabar matant el virrei, el màxim representant del rei a Catalunya. És el que coneixem com el Corpus de Sang, l’inici oficial de la guerra. El president de la Generalitat, Pau Claris, es va posar al capdavant de la revolta. Davant l’avenç imminent de l’exèrcit del rei, va arribar a fer dues coses extraordinàries. Proclamar una breu República Catalana i, poques setmanes després, posar Catalunya sota la protecció del rei de França. Era una jugada desesperada. Si Catalunya no podia guanyar sola contra el rei d’Espanya, calia trobar un aliat potent.
El final amarg
La guerra va ser llarga i duríssima per a la població. Dotze anys d’ocupacions, setges, fams i epidèmies. Finalment, l’any 1652, Barcelona, esgotada per la fam i la pesta, es va rendir al rei. I encara va arribar un cop pitjor uns anys després. Quan França i la Monarquia Hispànica van fer les paus amb la Pau dels Pirineus (1659), França es va quedar el Rosselló i part de la Cerdanya com a botí de la victòria. És el que avui anomenem Catalunya Nord. Catalunya en sortia partida en dos per una frontera que encara hi és, gairebé quatre segles després. Si algun dia travesses la ratlla cap a Perpinyà, recorda que aquella frontera la van dibuixar dos reis estrangers, sense preguntar res als catalans dels dos costats.
D’aquella revolta en va néixer una cançó popular, «Els Segadors», que explica el patiment i la lluita d’aquells pagesos contra els terços. Segles després, aquella vella cançó es convertiria en l’himne nacional de Catalunya. Quan la sentis en un acte oficial o abans d’un partit, recorda que parla, literalment, dels fets de 1640.
6. El Barroc
I enmig de tantes guerres, crisis i tensions religioses, va florir un dels estils artístics més espectaculars de la història. El Barroc (segle XVII). Si el Renaixement buscava l’equilibri, la mesura i la serenor, el Barroc busca tot el contrari. Moviment, drama i emoció.
Un art que vol commoure
El Barroc és un art teatral i exagerat. Tot està pensat per impressionar i emocionar qui ho mira. Aquests són els seus trets més característics.
- Figures en moviment, com si t’haguessin sorprès a mig gest.
- Contrastos forts de llum i ombra (el famós clarobscur).
- Decoració abundant i daurats que cobreixen retaules i sostres sencers.
- Composicions complexes, plenes de personatges i de diagonals.
I no és casualitat que aparegui justament ara. L’Església de la Contrareforma el va fer servir per emocionar els fidels i reforçar la fe, i els reis absoluts, per impressionar els seus súbdits amb el seu poder. L’art es va convertir, més que mai, en una eina política i religiosa.
El Segle d’Or
A la Monarquia Hispànica, en plena decadència política, l’art i la literatura van viure, en canvi, un moment esplendorós. El Segle d’Or. En pintura va destacar sobretot Velázquez, pintor de la cort de Felip IV, autor de quadres tan famosos com Las Meninas, on s’autoretrata amb la família reial mentre pinta el quadre que estem mirant. En literatura va brillar Cervantes, autor del Quixot, considerada la primera novel·la moderna de la història i un dels llibres més traduïts del món. Al seu costat, autors com Lope de Vega, Calderón de la Barca o Quevedo van donar vida a un teatre i una poesia inoblidables. Curiosament, com més s’enfonsava l’imperi, més brillava la seva cultura. Com si la grandesa perduda als camps de batalla es refugiés als llibres i als llenços.
El Barroc de casa. La Cova de Sant Ignasi
Catalunya té un Barroc propi, sovint vist en grans retaules daurats, façanes ondulades d’esglésies i passos processionals. I a Manresa en tenim un exemple de primera fila. El santuari de la Cova de Manresa, també anomenat de la Cova de Sant Ignasi. Damunt de la mateixa cova on Sant Ignasi havia pregat el 1522, els jesuïtes hi van aixecar, entre els segles XVII i XVIII, una església barroca espectacular, decorada pels escultors manresans Grau i Sunyer. La seva façana, dalt del puig, és una de les imatges típiques de l’entrada a la ciutat, al costat de la Seu i el Pont Vell. Art, religió i història local, tot concentrat en un sol edifici que pots visitar caminant des del centre de Manresa.
Si tornes a llegir els sis apartats d’aquesta unitat, veuràs que tot està enllaçat. L’imperi de Carles I i Felip II finança guerres de religió contra els protestants de Luter; la Contrareforma necessita ordes nous, i un d’ells neix d’un soldat que prega en una cova manresana; al segle XVII l’imperi s’enfonsa i un valido provoca una guerra que parteix Catalunya en dos; i, mentre tot s’esquerda, neix un art que vol fer-te creure i emocionar-te, fins i tot al santuari construït sobre aquella cova. La història, vista de prop, sempre és un fil ben travat.
Fixa-t’hi. La mateixa Manresa que va veure Ignasi pelegrí i pobre el 1522 va acabar aixecant, dos segles després, un temple fastuós per recordar-lo. El pas de la cova humil al santuari daurat resumeix molt bé l’esperit del Barroc. Convertir una experiència íntima i senzilla en un espectacle que emocioni tothom.